Dins la boira hi fa fred (i5)

ve d'aquí (4)
capítol (3)
capítol (2)
capítol (1)

Estic perdut, no sé com escapar d'aquest atzucac. No puc portar la meva filla i donar-la-hi, però ella me l'exigeix, és el pagament que em cal fer pel meu crim. La miro i la veig amb els ulls amb que la vaig veure aleshores, tan bonica, tan perfecta. I encara l'escolto com se'n riu de mi, com amb el Jaume de cal forner reien de la meva malaptesa. Com la meva germana, la meva estimada, adorada i idolatrada germana m'escarnia. I veig la pala de bòlit a les meves mans, en aquella sala, i com avança cap a ella. I veig el seu somriure quan es gira per mirar-me i l'expressió d'incomprensió i, acte seguit, de pànic. I sento el crac del contacte de la pala amb la seva templa i no puc evitar-ho, la pego, la pego com pego al bòlit quan l'enlairo d'un cop, amb tota la meva força, la pego, fins que em fan mal les mans, el xiscle de la mare em forada els timpans i el pare m'agafa i em rebot contra la paret.

Em toco el front, hi tinc el senyal del trau encara. Ara em cou, com em va coure el cop aleshores. El pare ja no va poder fer res per ella. Es va aixecar i em va mirar amb un dolor infinit. La mare jeia sense sentits per terra. El pare prengué el cos de la Susanna i el dugué a baix, al jardí on ara hi ha el desmai, que aleshores era el corral on hi havia la mula, i la deixà allí, per fer veure que la bèstia era qui l'havia morta. Va córrer a avisar els veïns que no van dubtar ni un instant de la seva paraula. La mare, però, ja no va parlar mai més. Va deixar de menjar i es va morir, no va poder suportar que el seu fill hagués matat la seva filla. I el pare, quan ja no li va caldre cuidar més  la mare, en tornar del cementiri, s'assegué amb l'escopeta sota la barbeta, es descalçà i accionà el gallet. I jo em vaig quedar sol, atuït, buit, sense comprendre res, ni comprendre'm a mi mateix. I durant anys vaig anar enterrant el meu jo d'aleshores sota tones de normalitat, els altres van pensar per mi, van obrar per mi, van decidir per mi.

I ara ella vol que porti la meva filla aquí i que la hi mati per ella, perquè tingui una nena per jugar tot l'any. A la porta de l'habitació veig el pare i la mare que assenteixen amb el cap. Ells també volen el pagament del meu crim. Viuen tot l'any aquí, tancats destil·lant la seva venjança. Però jo no puc donar-los la meva filla. No ho aconseguiran. Mentre m'hi nego noto la fredor que desprenen i que em penetra. Ara es dirigeixen cap a mi, des de dins del mirall, sense fer remor, amb molta lentitud.

- Ens l'has de donar, ens la deus. La Susanna no té amb qui jugar.

***
*************
***

La Sílvia parla amb la Manuela a la porta del carrer. El dia és clar i serè, la primavera escalfa les pedres que han restat tot l'hivern sota la boira.

- Com a vostè li sembli Manuela, pel que a mi fa no em vull quedar amb res d'aquesta casa. Per això li dic que si vostè en vol res ja pot passar. Aquest matí vindran de la immobiliària i la perdré de vista per sempre.

- Fa bé senyora -respon la Manuela sense fer cap intenció d'entrar-, jo no en vull res, gràcies. No podria després del que li va passar al senyoret. Aquesta casa, si m'ho permet, sembla que estigui maleïda.

- Bé, aviat deixarà d'estar-ne – la Sílvia encongeix les espatlles-, em sembla que la volen tirar a terra.

- Ah! ho trobo bé, serà un descans si vol que li ho digui. Ha vingut sola senyora?

- No, he vingut amb la nena, penso que està voltant pel pis de dalt.

La Manuela fa cara d'espantada. No entén com la Sílvia està tan tranquil·la tenint la nena voltant per la casa on va morir son pare.

- I no li fa ... cosa que la nena volti per dalt tota sola?

La Sílvia se la mira condescendent. Què deu pensar que pot passar aquesta dona? Aquesta gent són com el seu home, supersticiosos i crèduls, sempre confonent realitat i somni.

- El pare de la Mariona va morir d'un atac de cor, avui fa sol i, amb franquesa Manuela, jo no crec en fantasmes.

Se senten les passes de la nena que baixa per l'escala mentre crida.

- Mama! Mama!

- Què vols Mariona? - pregunta la Sílvia, tot girant-se cap a la porta de dins.

- Puc anar a jugar amb la nena de dalt? - diu la Mariona mentre treu el cap rinxolat per la porta.

- La nena de dalt? Si a dalt no hi ha ningú!

- Si mama! Hi ha una nena com jo, dins d'un mirall que hi ha a l'armari, i m'ha dit que podíem jugar juntes.

La Sílvia somriu amb paciència a la seva filla.

- Si maca si, ves a jugar, que la mama està parlant amb la senyora Manuela.

La Mariona desapareix amb un Visca! escala amunt mentre crida:

- Susanna! Ja vinc!

La Sílvia es gira cap a la Manuela.

- Sembla mentida quanta imaginació poden arribar a tenir les criatures a aquesta edat!

*** Fi ***

Amb tots els meus respectes, i a risc de semblar presumptuosa, el dedico al Lluís del Riell Bulevard i els seus fantasmes, a la Matilde i en Robert del De casa al club per fer-me rellegir Poe havent jurat que no ho faria mai més, i a l'Allau de The Daily Avalanche, pels seus somnis de l'Alícia. A tots ells per haver estimulat el meu magí  (una miqueta, no gaire) i haver-me permès divertir-me i riure (tota sola, és clar) d'allò més.

I a tots vosaltres que heu tingut l'amabilitat i la paciència de llegir-lo: una abraçada de zeros i uns.