dilluns, 8 de novembre del 2010

Tu no ets persona! (ed. definitiu)

Aquesta fotografia, de Rina Castelnuovo, fotògrafa israelí, és, d'un munt que n'he vist a la World Press Photo 2010, la que més m'ha sobtat. En ella un noi, gairebé adolescent, jueu ortodox, llença vi a una dona musulmana en un acte de menyspreu absolut, ella no s'hi acara, intenta esquivar-ho perquè, segurament, ser musulmana i dona a l'estat d'Israel no és gaire fàcil.

No sóc pro-palestina com no sóc pro-sionista, entenc que ser "pro" alguna de les dues coses seria d'una enorme insensatesa per part meva, perquè el conflicte àrabo-israelià depassa amplament els meus coneixements sobre geo-estratègia. Hi ha coses que m'ofenen, és clar, que m'indignen, però em nego, sistemàticament, a ser manipulada per interessos que no veig prou clars.

La visió que dóna la Castelnuovo, però, em sembla molt intel·ligent. Ella és filla de supervivents de l'Holocaust, nascuda i criada a Tel Aviv. Segons la seva biografia que està a la Xarxa, ha cobert l'estada de Yasser Arafat a Tunísia després de la primera Guerra del Golf, la situació dels kurds al nord de l'Iraq, els atacs amb míssils Scud a la Guerra del Golf a Israel, l'assassinat del primer ministre Yitzhak Rabin, el pont aeri de jueus d'Etiòpia a Israel, la caiguda de Ceausescu, la situació dels refugiats a Tirana, la retirada de la Franja de Gaza, la segona guerra amb el Líban i la guerra de Gaza. Vaja, que no és pas que sigui una innocent fotògrafa, sinó més aviat una dona que les ha vist de tots colors.


Actualment treballa pel New York Times a Jerusalem. Casada amb Jim Hollander, fotògraf nord-americà, té tres filles i viuen en una comunitat agrícola fora de Jerusalem.

De la foto que encapçala l'apunt, el que més m'ha xocat és l'evidència que, per al noi, sigui jueu o no és irrellevant, la dona és una "no-persona", algú que mereix menyspreu, a qui es pot humiliar, algú que "no és igual que ell", un "no-humà". M'ha transportat, per uns instants, a les imatges que em van colpir, allà en la meva adolescència, al veure la pel·lícula La taronja mecànica. Allí també els nois funcionaven sota aquesta premissa: els altres, els diferents, els vells, les dones, són coses, són no-humans.

En alguns fòrums de debat, i ara aquí a Espanya (em sap greu haver-ho de dir, però administrativament en som, espero que per poc temps) també ho veiem. D'una banda hi ha els integristes espanyols, pels quals els catalans som una espècie a bombardejar regularment, però que el políticament correcte els impedeix dir-ho obertament i aleshores desgranen el llistat de greuges com si nosaltres fossim una espècie de monstres feixistes i opressors. Que ja fa riure que els opressors de centúries ençà es vulguin fer passar per oprimits. I, de l'altra banda, hi ha els nacionalistes catalans integristes, pels quals tot allò que tingui tuf de no-català és igual a ésser inferior susceptible de ser menyspreat.

Vaig créixer en una casa on el debat era el normal. A l'hora de dinar sempre sortien llibres (sota l'advertiment de no ser tacats) per part dels uns i dels altres que ajudessin a corroborar les diferents tesis que cadascú defensàvem amb passió. No érem moderats,  estàvem en família i tots volíem tenir raó, per la qual cosa acabàvem cridant més del compte i tornant-nos bojos, amunt i avall, intentant trobar documentació que donés suport als nostres arguments. La mare sempre havia d'acabar posant ordre i obligant-nos a acabar de dinar d'una forma més o menys civilitzada.

Malgrat la passió que ens dominava, i ens domina encara quan ens reunim els germans i els pares,  i que moltes vegades ens duiem la contrària només per fer-nos la punyeta, hi havia un punt que es feia imprescindible: el respecte a la persona. Qui debatia amb tu, qui intentava véncer en el camp del debat era algú a qui calia respectar. Ara no, ara quan intentes defensar els teus postulats, siguin del símbol que siguin, del que es tracta és d'ofendre't la mare i els avantpassats, de tractar-te de no-persona.

Imagino que bombardejar, metrallar, assassinar no-persones sempre resulta més fàcil pels de l'altre bàndol. També pels catalans ens resulta més fàcil veure en "els altres" els responsables de segles de manipulació, opressió i així, quan ens tenen ben entretinguts, no mirem els catalans responsables de la nostra situació actual. Aquells, molts dels quals segurament seran els nous rectors del nostre govern de fireta, i als que sempre els ha anat bé, els ha sortit a compte, això de ser espanyols.

Així, a l'exposició, ja no m'han impactat les fotografies de sang i fetge, això ja ho trobem cada dia al Telenotícies. Per a mi, la fotografia que encapçala l'apunt és el resum de tots els conflictes humans: la identificació de l'altre com a no-persona. Després, a "La Contra" de dijous de La Vanguardia he llegit aquesta entrevista* imprescindible a una víctima dels Khmers rojos. I, podríem dir, que ja he fet el dia. Segurament una "dormidina" m'anirà bé.

*Em disculpo perquè acabo de descobrir que l'hipervincle de "La Contra" de La Vanguardia s'actualitza a cada "contra" nova. O sigui que el que he afegit aquí no té res a veure avui, amb el que vaig afegir divendres, que és quan ho vaig escriure. I demà, segurament, també serà diferent. Si algú té en format paper aquesta entrevista i me la pot escanejar i enviar per correu electrònic li ho agrairia molt i faria per afegir-la a l'apunt. Gràcies. 
contrakhmers                                                              

Gràcies a la kika del blog  kika's log que me l'ha fet arribar.

42 comentaris:

David ha dit...

Veure l'altre com a "no-humà" és el primer pas per eliminar-lo, tens tota la raó del món. Ara, no trobo gaire clar que ens hàgim de fer una idea de la situació general d'un lloc a partir de les imatges que en veiem. Si associem fotografia a realitat oblidarem el component fictici inherent a qualsevol imatge.

Garbí24 ha dit...

aquests conflictes sempre generen moltes rancúnies, que el que fan és passar factura als qui no en tenen cap culpa.

kika ha dit...

jo crec que no és ben bé no humà. ja que engeneral es pot tenir molt respecte per altres formes de vida que no siguin humanes. i en aquest cas l'actitut que mostra és més aviat de menys que humà.

sànset i utnoa ha dit...

Encertes quan fas servir el terme "no-persona". Molts parlen de "l'altre", però si el consideréssim així seríem incapaços de fer les barbaritats que fem. Els grups tendeixen a intentar minoritzar a "l'altre", fins al nivell d'equiparar-lo a l'objecte, a la cosa. I ja sé sap que amb els objectes podem fer qualsevol cosa...

Crec que és un problema de difícil -i molt!- solució. Perquè molts es negaran sempre a considerar com ells a aquestes "no-persones". Fet i fet, i com bé has dit, és el que els passa a molts "nacionalistas" del país del costat quan es refereixen a nosaltres...

*Sànset*

Galderich ha dit...

A casa sempre deien que volia tenir la raó en les discussions en les que el tema històric sortia... Recordo aquestes discussions amb una certa enyorança sobretot veient la fotografia que encapçala l'apunt que la trobo realment molt bona!
Potser és fictici el punt de vista... però tant real!

GURMET ha dit...

Com tots nomes es un conflicte amb interessos economics que tiran llenya al foc del extremisme per amagar els interessos,economics.

Mr. Aris ha dit...

Fa poc vaig veure un reportatge sobre l'homesexualitat a Israel.
Joves palestins creuaven el mur jugantse la vida per veure's amb joves jueus a l'únic bar gay de, crec que era Jerusalem. Al final el bar tanca però no pels palestins si no pels propis jueus ortodoxes. També surt un reportatge de dues lesbianes, ella infermera palestina, l'altra metgesa jueva. Crec que també vivien a Jerusalem i finalment decideixen traslladar-se a Tel aviv, on es veu que els ortodoxes no tenen tan poder. Això que li fa aquest noi a la noia musulmana també els hi fa a les noies judies que no vesteixen correctament.

Clidice ha dit...

David tens raó, perquè el conflicte que es viu en l'espai on es fa la fotografia és irrellevant pel missatge que ens dóna l'autora. Molt més universal.

garbi24 només aquests? vols dir que el que fa el noi no ho fan (no ho fem) igual a tot el món?

Sànset a aquestes alçades de la pel·lícula no he de demostrar el meu independentisme, estant com estic disposada, fins i tot, a què em trenquin la cara en unes eleccions. Però no t'enganyis: ells també hi són entre nosaltres. I no em refereixo als espanyols. De feixistes catalans i independentistes te'n puc presentar un munt. I d'això n'hem de ser conscients. Si diem "els espanyols", no fem distincions entre persones i jo, d'espanyols en conec fins i tot que s'estranyen com encara aguantem dins l'estat. O sigui que generalitzar sempre és ser injust.

Galderich ahir comentàvem amb ma germana petita que a casa som sicilians: cridaners, adustos, malcarats, susceptibles ... però què hi vols fer, som del "salvatge oest" :P Més que una fotografia d'un lloc concret a mi em va semblar una icona de molts problemes de la nostra societat.

GURMET tens raó, tots els conflictes on s'hi barreja religió o ideologia, només cal gratar una mica i sortirà el de sempre: la puta pela.

Aristofeles és una fotografia feta per una dona, una dona que ha viscut amb supervivents de l'Holocaust nazi. O sigui que la seva fotografia ens parla de feminisme, d'opressió de les minories, del rebuig a la diferència i de què tothom, fins i tot els que han estat víctimes, poden passar a ser botxins. En qualsevol lloc del món.

Sergi ha dit...

Sense voler contradir el teu anàlisi, que tristament em sembla molt acurat, voldria matisar un punt, almenys posar-lo en dubte. Aquest menyspreu cap a una altra persona no sé si es pot entendre dient que el consideres 'no-persona', perquè tot i que hi hagi gent sense ànima i desaprensius, generalment als animals se'ls cuida i se'ls tracta millor, i no anem rebentant el mobiliari urbà, tret d'uns quants brètols, que no ho fan per menyspreu sinó perquè així es creuen més homes.

El que vull dir és que tinc la impressió que el que fot justament a un jueu ortodox és que els palestins siguin persones i se'ls hagi de considerar iguals. Els menyspreen justament perquè són persones, però no són com ells. En realitat, el que no és igual són les creences i les idees. Tenir aquest odia a les idees de l'altre és el que mostra aquesta manca de respecte que tu defenses, i en la que estic d'acord totalment. Qualsevol desavinença es pot discutir i debatre amb tants arguments com sigui possible, sempre des del respecte. I és probable que no convencem a ningú, però igualment hem de seguir respectant. Atacar l'altre des del principi perquè sabem que no combregarà, no et posa en una posició humana precisament, sinó en aquesta visceralitat animal de la qual ens hem escapat, però que alguns sembla que no ho volen veure.

La foto és realment impactant. T'agraeixo que comentis això de l'exposició perquè sempre que puc m'hi acosto (i invariablement llegeixo Wordpress, perquè sóc un malalt!), però sempre em despisto amb aquestes coses. A veure si trobo el moment de passar-m'hi, sol ser espectacular.

Alberich ha dit...

Una fotografia impactant.
Sovint les discussions no pretenen trobar la veritat. Els manca l’empatia cap a l’opinió contrària i el que es cerca és fer prevaler la teva raó. Es veu a tots els nivells, des dels fòrums més o menys intel•lectuals fins als safareigs de les penoses discussions d’amistançades de toreros i d’altres personalitats a la TV.
Ara mateix estan informant de l’assalt del campament sahrauí per part dels militars marroquins :(

Joan ha dit...

La foto és molt bona, sí. L'instant precís.

Un dels grans perills del fotoperidisme actual és que ha normalitzat la denúncia fins al punt de fer-la quotidiana, i per tant ja no ens escandalitza. Estem tan habituats a veure desgràcies que ja no ens afecten tant. Trist i real.

El menyspreu per la vida és una xacra de la humanitat que no hem estat capaços de resoldre. Treus una engruna de civilització i només queda la bèstia.

Anònim ha dit...

Ahir vaig reveure la pel·lícula The Reader, i se'm va quedar una paraula al cap.
Comprensió.

La compressió no només dels pensaments de l'altre, si no també, copsar les seves accions, per molt execrables que siguin a les nostres conviccions.

El moment just en que cerquem el per què el noi llença el vi a la dona, és quan ens atorguem l'opció de posar-nos en el lloc de l'altre, empàticament. Una qualitat compartida entre els èssers vius.

Moltes vegades la negació a conèixer l'altre ve d'una por incommesurable.

Gràcies per la reflexió

Elfreelang ha dit...

Un apunt excel.lent, documentat i impactant...em consola saber que hi ha organitzacions on els membres són jueus i palestins que lluiten per acostar posicions per tractar de trobar ponts de diàleg i respecte....Totes les ideologies totalitàries passen precisament per veure a l'altre deshumanitzat, com una cosa, cosifiquen l'altre per no tenir remordiments per justificar el seu anorreament ...lamentablement nosaltres els anomenats animals racionals es comportem irracionalment, tornant una vegada i una altra a repetir errors...

Anònim ha dit...

D'aquest fotografia se'n pot extreure que a vegades un gest individual absolutament reprobable pot posar més pals a les rodes en processos d'extremada complexitat com aquest conflicte entre dos pobles.

Vicicle ha dit...

Aquest "valent" li faria el mateix a un jugador de la NBA de 2'20m i musculatura d'acer? Em pregunte. O s'empassaria el vi encara que s'hagués avinagrat? Què fàcil és menysprear als febles. Per què n'hi han que sols raonen quan són acollonits? Crec que ni ells mateixos es consideren persones, sinó més bé fugitius de sí mateixos, depredadors de pensament esclau. Pensar costa, millor actuar sota l'imperi dels instints més atàvics. Ja vindrà el rabí, el imam o el sacerdot i en donarà l'absolució i l'explicació adient. Magnífic post.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Jo estic a favor dels palestins, només cal saber una mica d’història per escatir qui va prendre la terra a qui. Això no vol dir que els palestins i els seus aliats no hagin fet moltes barbaritats en la seva lluita contra Israel, evidentment que no estic dient això. De totes maneres, potser m’equivoco, però les barbaritats que es fan des del poder oficial o des d’un estat dominador d’un altre personalment sempre em semblen doblement greus. Coincideixo amb tu que hi ha molts independentistes indesitjables, ara aclariré que jo mateix sóc en sóc un (d’independentista, vull dir, d’indesitjable, espero que no, tot i que no se sap mai). Jo també vaig llegir aquella impressionant entrevista a la dona víctima dels khmers rojos, et comento que has equivocat l’enllaç, el teu porta a una altra “contra” (també molt interessant per cert, però no la que comentes tu). Com a off topic, dir que m’ha sorprès el comentari del Xexu dient que en general els humans tractem bé als animals, suposo que deu viure en un altre planeta que jo. Salutacions!

Francesc Puigcarbó ha dit...

hi ha fotos que fereixen i impacten molt més que les de sang i fetge. De fet la idea és aquesta, per aquest noi, ella és una no persona, és la negació de l'altre, del que no pensa ni creu en el mateix que tu. I no és nou, és tan antic com la humanitat.

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Segur que la Pilar Rahola trobaria una explicació plausible per a l'actitud del noi.
Hi ha una frase que ara no recordo de qui és, i que he fet servir en alguna de les meves entrades, que diu una cosa així com que hi ha més morts per les idees dels altres que màrtirs de les pròpies.
En fi, gràcies per fer-nos reflexionar.

Eduard ha dit...

La fotografia, a mi, m'ha recordat de seguida imatges de la pel·lícula de Polanski "El pianista", sobre el gueto de Varsòvia, en què eren els jueus els que eren humiliats contínuament en ser-los denegada la qualitat de persones (persona, en sentit propi, és aquell ésser al qual se li reconeixen els drets civils i cívics que li permeten interactuar socialment i políticament). Curiosos tombs de la Història...

Anònim ha dit...

Brutal fotografia! Estaria bé que algú li enviés a la catasionista islamòfoba Rahola!

Es increïble el que està passant a les colònies jueves i a Gaza: destrucció de mesquites, creació de guettos.... en fi, tto aixó que no srt a les noticies, vaja!

Jesús M. Tibau ha dit...

respecte, tolerància, amabilitat... quines paraules tan poc posades en pràctica!

miquel ha dit...

El post és dens i dóna material per a molts comentaris, incloses les interpretacions fotogràfiques.
M'agafo a un punt, el de les generalitzacions sobre gent o territoris que sempre m'ha semblat perillós. És veritat que podem parlar de tendències clares, sobretot en el cas d'institucions o governs, però fer-ho amb les persones de determinades comunitats porta sovint a l'engany conscient o per ignorància o a l'autoengany. En el cas de Catalunya, per exemple, la situació en què es troba depèn tant, en la meva opinió, de factors (grups, persones) externs com interns, tot i que, com sempre, busquem percentatges de "culpa" que ens siguin favorables.
Seguint amb el mateix exemple de Catalunya, trobo catalans absolutament imbècils i irracionals i persones d'alters teritoris força raonables. En cap cas comperteixo una visió unidimensionals de territoris o persones, encara que entre les persones desgraciadament algunes ho semblen o potser ho són.
En fi, tot això, més o menys, ja s'ha dit.
(he d'anar a veure l'exposició:-)

Mireia ha dit...

La foto és ben colpidora!

Ernesto Niebla ha dit...

Una fotografia molt emblemàtica per a poder entendre el tema del "no humà" Això ho trobem en totes els seguidors fanàtics de religions i de "nacionalistes" que creuen que són posseidors de la veritat.

El porquet ha dit...

Et recomano la lectura de "Si això és un home" de Primo Levi.

No sé si l'hauràs llegit. Jo volia fer-ne un post properament.

El títol del llibre ja és una clara referència a la temàtica que precisament has tractat tan acuradament en el teu post.

El menyspreu màxim és el tractar l'altre com a no-persona. Hi ha un paràgraf al llibre que em va colpir, molt més del reguitzell d'animalades físiques que descriu que es van fer en els camps de concentració, i és un moment en que la indiferència absoluta cap aquell que, a més ja està anul·lat i anorreat com a persona, i només se'l veu com un animal, o menys que això.

Colpidor i massa feridor.

LEBLANSKY ha dit...

Tota una classe d'Educació Ètico-cívica, però dirigida als grans :)

Rafel ha dit...

Article molt ben documentat. Ja els nazis consideraven rates als que no eren com ells i d'aquí al genocidi el camí no és gaire llarg.
Penso però, que malgrat la sang i fetge que ens envolta, hi poses l'accent en la gent que creu en la racionalitat, en les bones persones que en temps de mal donen la talla en situacions límit. I els que a Israel i Palestina van contracorrent creant ponts de diàleg ho són.

PD. Bo el recordatori que fas sobre alguns catalans pels quals el seu "negoci" es continua dient Espanya.

Anònim ha dit...

"Respecte" és la paraula. En una democràcia tothom té dret a opinar, però sempre des del respecte i l'educació. Hi ha molts que això no ho entenen.
Sobre el conflicte entre israelians i palestins sembla que, com a mínim, es poden seure a parlar. Ja és un primer pas. La pau és més necessària que mai.
I segur que sentir les converses familiars deu ser tot un esdevenimt. Ens en podries fer cinc cètnims algun dia!

marta (volar de nit) ha dit...

Molt bon post. Això del no-persona em sembla notar-ho a llocs més propers. Per exemple cada dia quan em sorprenc passejant entre gent que regira contenedors, gent que demana i gent que viu al carrer. O encara pitjor, quan un amic deixa de ser amic i passa a caure en desgràcia. Em direu que no és el mateix però permetre segons quines misèries no és una agressió em pregunto jo també? Mirar cap a una altra banda no és una forma de menysteniment també? M'ha agradat llegir el comentari sobre la pel·lícula The reader (basada en el llibre de Bernhard Schlink).

Clidice ha dit...

XeXu el teu és un punt de vista interessant. El respecte és essencial, com és essencial també no maquillar la veritat i, en nom d'aquest respecte no amagar les barbaritats, sobretots les comeses en nom de Déu, de qualsevol Déu.

Alberich això dels saharauís és una de les més grans hipocresies del nostre país. Vam ser uns pèssims colonitzadors (n'hi va haver de bons?) i vam fugir cames ajudeu-me, quan els havíem desposseït de tot allò que era beneficiós per a nosaltres, deixant-los "tirats" de mala manera. Ara fem la puta i la ramoneta, què s'hi pot dir? El rei del Marroc sembla que ens cau de p.m. no? :(

Clidice ha dit...

Joan per això em van impactar les fotografies de la Rina, perquè no eren de sang i fetge, perquè dialogaven amb l'espectador, perquè feien preguntes.

La Gata Sueca acceptar honestament les pròpies mancances és el primer pas cap a la comprensió dels altres, tens raó. El mal ve quan hom s'atorga el do de la infal·libilitat. Aleshores el diàleg es trenca, malauradament.

Elfreelang de bona gent sempre n'hi ha a tots els bàndols, el mal ve, normalment, quan aquesta bona gent no s'encara als seus per exigir-los que facin el que cal. No es pot ser tou amb nosaltres mateixos, cal tenir sempre molt clars els pecats propis.

Clidice ha dit...

tirantlobloc m'imagino aquest gest mentre un grup d'homes musulmans prop d'allí veuen, s'encenen, agredeixen el noi, els jueus s'hi tornen i tenim una matança per un gest imbècil d'un tipus imbècil. Així es fa el món.

Vicicle sempre hi ha persones a les que pensar els fa mandra, fins i tot pensar que allò que fan pot comportar conseqüències molt greus. Són aquells pels quals la culpa sempre és "dels altres". I d'això n'hi ha a Palestina i a Catalunya.

Òscar Roig i Carrera jo també sóc independentista, ja ho saps, i que m'hi barallo tot el que puc per aconseguir-ho. I no estic "a favor", ni "en contra" de ningú, perquè la qüestió del pròxim orient depassa els bàndols i la nostra opinió sempre estarà mediatitzada, per la qual cosa em reservo la opinió. I gràcies per l'avís, ja has vist que ho he hagut d'arreglar d'una altra manera. A partir d'ara em sembla que faré servir més l'Scribd.

Clidice ha dit...

Puigcarbó si, nou i vell i, moltes vegades et preguntes: ens en sortirem?

Antoni Casals éssers vius com la senyora Rahola, que ara s'han fet els amos de l'opinió pública del nostre país, fan molt de mal al món, fins i tot als que diuen defensar. sortosament mai sabrà de la meva existència, ni em defensarà enlloc. Gràcies a tu per venir :)

Eduard si, al final resulta que tots som dolents o bons, segons bufi el vent. Al final, però, sempre reben els mateixos: els que proven de sobreviure dia a dia.

Clidice ha dit...

glamboy69 conec pro-sionistes que tenen arguments molt sòlids i raonats respecte a la qüestió arabo-israeliana. El mal és que ells viuen aquí i no són capaços de "sentir" el batec del problema cada dia.

Jesús M. Tibau si, poc posades en pràctica, però moltes vegades dubto: tant de respecte no ens està fent respectar qui no s'ho mereix? Últimament és una paraula que escolto molt en llavis de la dreta més macarrònica :(

pere estem d'acord, no m'agrada el maniqueïsme al que ens estan abocant, ser català, com ser neozelandès, és quelcom més complex que dur barretina, venerar la moreneta, orgasmar amb Gaudí, menjar seques amb botifarra i ballar sardanes. Ser català, davant de tot, hauria de ser "ser ciutadà normal d'un país ben governat" i això vol dir tenir drets i deures clars i respectats. Però ai!

Clidice ha dit...

Mireia si, em va deixar plantada al davant. :)

Ernesto Niebla hola!! :) la veritat no la té ningú, ni tu ni jo, però amb ganes de trobar-la encara l'encertarem algun dia :D

Mr. Misis el tinc pendent de fa ... uf! Si en fas un apunt me'l llegiré àvidament, a veure si així m'animo.

LEBLANSKY als menuts no els calen classes d'això, que només fan el que veuen fer als grans. Som una colla de maleducats irresponsables i això es nota :(

Rafel és que ara que vénen eleccions, molts s'emboliquen amb la senyera, molts que després negocien amb el govern espanyol a canvi de vendre'ns sense escrúpols. I nosaltres encara els aplaudim, si en som de sòmines!

Clidice ha dit...

Albert B. i R. parlar, malgrat tot, parlar sempre. I no hem d'oblidar mai de fer les paus i això vol dir reconèixer errors i demanar disculpes si s'escau.

marta (volar de nit) l'aptitud per qualificar els nostres semblants com a no-persones la tenim, i l'exercim tots. Jo mateixa, l'altre dia al metro, vaig fer el que fa la majoria: fer veure que no veia el que tocava l'acordió i demanava almoina. No em sento orgullosa de mi mateixa. Quina és l'actitud correcta però?

María ha dit...

et sóc sincera CLI,

ho he llegit a tota pastilla i segur que m'he perdut molt (per cert ¿tu saps com he millorat en comprensió lectora del català gràcies a tu? .-) hi ha alguna cosa amb el que estic totalment d'acord amb la protagonista de l'article de la avantguarda, la fam i la desesperació treuen a vegades, el més pervers i fosc que té l'home i si a això li sumem la ignorància ¡¡el acabose!!

Després hi ha conflictes enquistat com l'àrab israelià, en què els odis s'hereten de generació en generació i després certes polítiques fonamentalistes els acaben d'abonar i disparar, resultat de tot això, aquesta primera foto que mostres i els milers i milers de víctimes que hi ha i malauradament seguirà havent per aquests conflictes

Més petonets, CLI

segueixo pujant ...
però més tard que em reclamen :-)

Clidice ha dit...

María mujer! me halagas con esta dedicación escaladora bloguera ^^ Lo más importante es que veamos que, seamos de dónde seamos, todos hacemos las mismas cosas. Las horribles también.

Te voy persiguiendo ;)

El porquet ha dit...

Tal i com et vaig prometre, aquí tens el post que he dedicat al llibre "Si això és un home" de Primo Levi.

http://elporquet.blogspot.com/2010/12/si-aixo-es-un-home.html

Sóc l'ex- Mr.Missis!

Alyebard ha dit...

Jo arribo rebotat del blog del porquet. La foto és colpidora. El primer pas per poder matar a l'altre és dimonitzar-lo, i després fer-lo no persona. És el problema dels fanatismes, no hi ha possibilitat de diàleg.

Clidice ha dit...

Gràcies porquet un apunt magnífic!

Alyebard i no oblidem que això no és privatiu de cap facció. Tots els ismes, del signe que es vulgui, religiós, polític i social, de qualsevol tendència, tenen com a principi inqüestionable el "jo sóc el bo, qui no va amb mi va contra meu". Serà que va amb la bèstia això :(

El porquet ha dit...

A tu Clidice! Aquest post teu m'encanta.