Mirant per la finestra IX

de la Wiki

(d'ahir) 

Estic mirant per la finestra i a la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig els firaires com munten les parades per la Fira Medieval de la Festa Major d'Hivern. Demà serà el sant de totes les que, com jo, vam estar batejades en aquesta parròquia, Eulàlia, sant que s'afegia al que et volien posar els pares, vulguis no vulguis, i que ha fet de mi una rècua de noms dels quals no en solc fer esment, a risc de semblar un personatge de culebrot sudamericà, començant pel Montserrat i acabant per l'Eulàlia.

No puc evitar deixar la feina de banda i quedar-me badant mentre els homes, perquè tots són homes, munten totes les parades, el bar, la cistelleria, les herbes remeieres i d'altres que encara no sóc capaç d'endevinar que vendran, perquè ara només es tracta de posar taulells, carpes i empostissats diversos.

Es veu que estan organitzats, hi ha gent que treballa de forma genèrica -algú em va dir que aquests firaires van en grup amb una empresa que els gestiona-, i d'altres en les seves parades, xerrant ara amb els uns, ara amb els altres. M'imagino que les dones, esposes, mares, filles, xicotes ... apareixeran a l'hora de vendre, altrament faria molt estrany.

Sempre m'ha fascinat mirar la gent quan fa coses, fins i tot podria fer l'acudit fàcil que diu que m'agrada molt el treball i per això no puc evitar d'admirar la gent que treballa, però la veritat és que veure els firaires i tornar a ser la nena de pocs anys, enfilada amb son germà dalt d'un mur, berenant, mentre observa com munten el circ o les firetes, costa ben poc. 

No em ve d'una hora a l'hora d'observar l'espectacle de la humanitat en moviment amb un objectiu. Curiosament mai em va interessar la representació del circ, patia pels trapezistes, no comprenia els números dels faquirs, els mags em semblaven una estafa, no m'agradaven els animals fent coses que no eren d'animals i no em feien riure els pallassos, per això a casa tampoc m'insistien gaire per anar-hi. També és que tenien tanta feina que com menys nosa féssim les criatures millor.

Veig, també, com la brigada deixa piles de cartrons perquè els veïns tapin portes i finestres pel correfocs. Un altre any sense sortir a córrer sota les espurnes, flairant la pólvora, i ara ja en són ..., quants? D'ençà que els nois van créixer, i vaig deixar de ser la millor mare de l'univers, que no he tornat a córrer sota el foc. I ben bé que ho podria fer, ningú no me'n priva, però la gent de la meva edat no surt a cremar-se, ni ho troben correcte i jo m'hi he plegat, com et plegues a tantes coses amb els anys, per cansament la majoria de vegades, cansament anticipat d'haver de pledejar, amb uns i altres, només per convéncer-los que no passa res, que és perfectament compatible la salut mental i el gaudi d'allò que ens abelleix.

Però ja he desistit de barallar-me, faig el que toca, quan toca i on toca, per això encara sóc aquí, al darrera d'aquesta finestra, escrivint ...

Unes hores més tard, i en una altra finestra, veig tot d'homes, i alguna dona, la majoria amb mocador al cap, celebrant el que ben bé podria ser una victòria futbolística, però no, celebren que han guanyat (?) una revolució al seu país. Veig també, i escolto, les declaracions dels líders democràtics (?) occidentals que se'n feliciten, quan han estat ells, els qui han mantingut qui manava fins ara. I temo, també, perquè el futur d'aquesta gent que veig tan feliç és incert i, en realitat, ningú no sap què és el millor que els pot passar, com si els patrons d'una humanitat pretèrita, inexistent, fossin eternament vigents, prescindint de la realitat.