Aquest cap de setmana ha començat en divendres, i és que això d'acumular hores que no et paguen a la feina, i que cal recuperar fent festa, sempre va bé, que no només de diners viu la dona.
A primera hora he anat a la perruqueria, és important que, ni que sigui pagant i un cop cada dos mesos, un home heterosexual et digui que estàs guapa. Després he agafat l'autobús i he baixat a Barcelona. Feia tant de temps que hi havia d'anar a fer encàrrecs que fins i tot m'he hagut de fer una llista. Primera parada Diagonal-Maria Cristina, en una botiga de telefonia mòbil que ja fa una pila de mesos que m'hi havia d'entretenir.
Per sort he hagut de fer cua. Si, no m'he begut l'enteniment, en la meva vida n'he hagut de fer moltes de cues, i és on he llegit la majoria de llibres. Aquesta vegada anava previnguda i duia material sabent, a més, que em trobaria una butaca còmoda i que no em caldria patir, ja que quan he agafat el número un xicot la mar d'amable s'ha anotat el nom per cridar-me. Al cap de mitja horeta m'han tret de la meva abstracció i he passat a ocupar, durant una hora de rellotge, el meu lloc al mostrador. Bé, sembla que ja fa massa temps que havia de revisar les tarifes a les que estic acollida i n'he sortit amb un telèfon d'aquests "que fan de tot" (Internet inclosa) per 19 euros i una tarifa substancialment menor de la que tenia fins ara.
 |
| Si, ja ho sé, n'hi ha de més bons i de més nous, però pel que em convé amb aquest ja n'hi ha prou. Fins i tot, de tantes coses que fa, he pensat de deixar-lo al costat dels plats bruts, ves a saber! |
Ja era l'hora de dinar, però ho endarreriria per anar a una llibreria on havia vist per la web que tenien un llibre que em convenia. Prenc la línia 3 a Maria Cristina i detecto que ja ha arribat el bon temps amb l'explosió del perfum tan conegut: eau d'aixell, o de sobac per a alguns. Tanmateix, a l'igual que amb les cues, en el metro també m'hi passaria hores. Mare meva quant de material! Baixo a Passeig de Gràcia, el que m'ha donat un llarg recorregut d'observació de la condició humana.
A la llibreria, una d'aquestes grans, em diuen que el llibre, malgrat que a la web diguin que el tenen, només és per la venda per Internet. Em queixo, perquè la brometa em costarà 8 euros més pel transport, però poc s'hi pot fer. Baixo Passeig de Gràcia avall fins a Plaça Catalunya i ho provo a la llibreria Tal, és normal, no el tenen, això dels canals per comprar qualsevol llibre en català que no sigui dels patums sol ser un drama. Tanmateix em firo amb l'últim Camilleri (iuhu!) i mentre estic pagant, el noi i la noia que hi ha a la caixa parlen entre ells com si jo no hi fos. "S'hauria de matar a 600 banquers, tal com va fer aquell tio d'Olot, i ja ho veuries com s'acabaria això que et prenguin el pis per no pagar la hipoteca". Pago atònita, si hi ha una cosa que em supera més que el feixisme és l'estalinisme. No me'n puc estar i li comento al xicot que, potser, només potser, la seva apreciació no és massa encertada. Decideixo que no tornaré a posar els peus en aquella llibreria, no m'agrada que els meus diners serveixin per pagar el salari a algú que té idees genocides respecte a una part de la meva família. Serà per botigues!
 |
| El més millor del món mundial ^^ |
Prenc la determinació que no em posaré de mal humor, el que ha dit aquest ésser humà (?) no és la primera vegada que ho sento, ni que ho veig escrit. Com si tot el món es pogués guanyar la vida despatxant llibres! Els altres hem de fer altres coses, potser menys nobles, però és el que hi ha, el cas és bufar cullera.
Entro als grans magatzems de Plaça Catalunya i em compro un desodorant. A Barcelona quan es posa a fer calor no s'està de res, i a mi em fa molta angúnia que em cantin els alerons. Vaig al lavabo i soluciono l'angúnia, després passo per la zona de colònies, localitzo un provador de la meva i ho acabo d'endreçar. Cadascú amb les seves manies.
 |
| Ai! totes tenim les nostres flaqueses! |
Surto fora i m'adreço a l'extensió dels grans magatzems del Portal de l'Àngel, tenen la pel·lícula que buscava, el llibre no. És tard, passa de les tres, i em fa mandra ficar-me en cap lloc a dinar, pel que pujo a la cafeteria i demano un plat de noddles i una aigua. Els fideus resulten massa salats i els vaig fent passar mentre em llegeixo mig Camilleri. M'atenen quatre persones amabilíssimes, poca feina que hi ha, i demano un te. Lavabo, higiene bucal i adéusiaus com si fóssim de la família. Miro a la secció de calçat de muntanya, no veig res del que em cal.
Arribo a la Plaça Vila de Madrid, hores d'ara he acomplert una bona part del programa i vaig molt per sota del pressupost previst. Entro a la cadena de botigues esportives i em firo dues bosses amb tub per l'aigua i un kit de neteja de les mateixes. Ja era hora! Era desesperant veure com es feien malbé, sobretot pel tub que no hi havia manera de netejar. Ni em miro el calçat, sé perfectament què tenen i sé que no és el que vull.
 |
| Un invent fantàstic i alhora un desastre per netejar. |
Al carrer Canuda, molt a prop d'allí, hi trobaré el que cerco. Entro a la botiga d'articles de muntanya, un xicot molt amable em demana que vull: Unes sabates per córrer per la muntanya. No se'n pot estar de deixar de mirar-me als ulls i fer-me una repassada general amb posat escèptic. Si, ja ho sabeu, aquelles mirades amb les que et vénen ganes de dir: "el nas gros i els pits petits, coses de la genètica, la panxa, coses dels embarassos, les arrugues, coses de l'edat i el cul, coses de la xocolata" [algú sap si la Rossy de Palma fa seminaris tipus: "como llevar mejor to esto"?] gaires mirades més com aquesta i hauré d'anar més sovint a la perruqueria, caram, que una ja no va aixecant passions ja ho sap (bé, tampoc és que les hagi aixecat mai) però tampoc cal que et destrossin la moral d'una forma tant expeditiva. Tanmateix, molt professional i intentant creure's que, efectivament, la mestressa que té al davant és capaç de córrer, o intentar-ho, per la muntanya, m'adreça on tenen aquest calçat. Li dic que vull unes Bestard, nova mirada escèptica i un vols dir? que, fins i tot em fa dubtar, no et sembla que potser t'anirien millor aquestes altres?, i m'ensenya les Salomon, Asolo i North Face, no, vull unes Bestard, aquestes són per esportistes que corren per la muntanya (i jo sóc una mare i una comptable que corre per la muntanya tres cops per setmana, tot i que això últim m'ho estalvio).
Finalment li faig entendre que m'agraden les mallorquines, m'agrada la seva sola Vibram, el seu cosit, el seu disseny, sense les floritures absurdes dels demés, i m'ensenya unes Energy que m'encanten. Número? Un sis i mig americà? Segur? (Sí! segur!) Em porta un sis, que em va petit, després em fa emprovar un set, que em va gran, finalment decideix (al·leluia!) que potser em cal un sis i mig. Em pregunto si realment les arrugues són cosa de l'edat o de la paciència que cal prendre. Tot i això no deixa de ser molt amable i, a diferència de la llibreria Tal, sé que aquí si que hi tornaré.
 |
| No em digueu que no són una preciositat? |
Bé, enfilo cap a la Rambla, no me n'estic i entro en la botiga on res és igual, en surto amb un vestit en el qual, potser algun dia, hi cabré. No hi ha res millor que ser optimista. Al triangle compro te i em prenc un suc de taronja. Baixo al metro i retorno a Maria Cristina on esperaré l'autobús que em porti a casa. Estic satisfeta i baldada. Entre el parar dreta i la caminada el meu genoll i la tendinitis es recorden de mi. Bé, els records són mutus. Curiós que només es despertin a ciutat, m'ho he de prendre com un senyal? De tornada a casa arribo just a temps de baixar de l'autobús a la primera parada, una mica més i regalo suc de taronja per aspersió als meus companys de transport. Hauré de trucar a casa perquè algú em vingui a buscar, ara no em veig amb cor de fer ni una passa més, i menys els 900 metres que em queden, marejada i carregada com un ruc.
27 comentaris:
Un dia a Barcelona, sembla el títol d'una peli de Hollywood. M'apunto lo dels banquers, ja ho havia pensat. S'ha acabat cremar convents.
Com m'agraden aquests dies en que un es pot escapar, fora dels horaris habituals de la resta de mortals i començar a satisfer totes les necessitats (o no) que s'han anat acumulant.
Respecte al telèfon, dona! Un Nexus One! No és el més nou, però és un dels millors! Sens dubte ! (és el meu!).
Jo vaig tenir unes Bestard però com a bota de muntanya (van ser les meves segones botes, després d'unes Chiruques). Em van anar molt bé!. Després, però, ja he anat tendint a altres marques. No per res, però en cada moment he anat cercant allò que més em convenç (no sóc molt fidel a les marques.... excepte a les motxilles Millet! les millors!).
Què bé que gaudissis tant d'aquest divendres de cap de setmana. Crec que podria reconèixer totes les botigues per on vas passejar... hehe.
Recoi..aixo si que es treure el suc a un divendres..
jajajaj
bona setmana!!
M'ha agradat la crònica, en pots fer més sovint si vols ;)
Estic esgotat només de llegir la crònica! D'això se'n diu un dia intents... esperarem els darrers dos dies del cap de setmana assegut a la cadira davant de l'ordinador.
Un divendres ben aprofitat! Has d'entendre els nois de la hipoteca. Hi ha gent que un cop han pagat dos o tres anys i no poden tornar-la, amb interessos i despeses, els reclamen més del que els van donar ...i han perdut la vivenda. És clar, però, que els empleats de la banca no en tenen la culpa dels desgavells de les lleis ...
Bé, no sé si avui ens barallarem :)
1.- aquest passeget, per a una esportista com tu, no té mèrit.
2.- no tinc de mòbil, sóc un resistent
3.- a València l'eau d'aixell es barreja amb l'aroma de la flor del taronger. És el que té viure a L'Horta.
4.- les dónes amb un xic -un xic, eh!- del seu olor natural m'agraden
5.- aquestes bosses d'aigua mai tindran la incomoditat i l'encant dels bidons d'aigua, sobretot quan van per terra i et toca parar en mig d'una cursa a recollir-los
6.- començant pel Botin i "pacavall" jo també em carregaria uns quants, i de polítics "ni te cuento"
7.- I les miradetes d'aquest noi, no eren provocades pel menyspreu, sinó de lo guapa que estaves amb els teus afers al damunt, que les dónes sou molt susceptibles
Coi, amb aquesta "tombada" més que un suc t'hauries d'haver regalat un bon cuba libre!
*Sànset*
Un divendres ben actiu! Molt ben aprofitat!!
En Camilleri m'encanta :)
Hola...:) venedors i compradors i com es relacionen...un tema apassionant, a casa sóm botiguers desde el 1900 i fa més de 40 anys que tenim botigues d'esport...el calçat Bestard es una bona elecció...però sempre i dic sempre per una hora a la setmana o per deu hores al dia amb "Gore Tex", no bolidem que uns peus secs no tenen preu i la diferència de preu no es massa gran. Un dia de compres molt interessant :)
M'he cansat només de llegir-te! Per cert, fins que no he vist la foto no he sabut que era una "bossa amb tub per l'aigua!". Sempre li hge dit "camel bag"!... visca la normalització!
Ja t'has recuperat?
Aquest particular tram de trajecte en el viatge a la Ítaca de cadascú m'ha fet fruir d'allò més talment com una petita novel.la....m'ha encantat llegir-ho! per cert les vambes xulíssimes!
D'això se'n diu aprofitar el temps com cal, que molta queixa però l'apunt destil·la bon humor a dojo.
lo del suc hagués quedat molt bé si els banquers haguessin estat al davant......Un dia aprofitat....llàstima de la marejada.
mmmmmm....Kalvin klein Euphoria...haig de dir i no me'n puc estar,que un relat amb aquest aroma passa d'interessant a suggerent...m'agrada molt.
Encara ric des d'aquest matí amb la teva autodescripció des dels ulls del noi de la botiga. I com que has treballat tant i jo estic en plena etapa de posar notes a l'escola, et poso un Excel·lent (amb fletxa amunt) per la redacció. Apa, continua així, jeje, :-)
Per cert, ja se t'ha posat bé la panxa?
Hola Clidice,
El tema aquest de "matar a la gent de la banca", en començo a tenir un tip: si tu tens un compromís de pagament i no has pensat que potser un dia no el podràs assumir, de què vas? No haver-te compromès. Ara pagues les conseqüències de la teva mala gestió de l'economia domèstica i de previsió.
Algú ho havia de dir.
Hola a tots, després torno i us contesto que ara em toca anar a fer de l'altre jo. Només una cosa Casiopea tens raó, algú ho havia de dir, massa apologetes del linxament de treballadors per treballadors i massa poca responsabilitat és el que hi sol haver. El lerrouxisme, hores d'ara, ja hauria de ser delicte. Ni que fos per irresponsable.
és ben bé que una mateixa realitat, en aquest cas de rutines habituals, pot ser viscuda o/i escrita de mil maneres, la teva m'agrada per la seva ironia i la seva complicitat amb l'absurd quotidià..
visca les Clidicròniques!
Amb raó el dissabte totes les botigues de Barcelona estaven devastades.
Puigcarbó jo provaria de no provocar que treballadors ens enfrontem a treballadors.
El porquet hehehe, som parents de telèfon, doncs :) Jo si que tinc tirada a ser fidel a les marques, sobretot per les soles, sóc molt maniàtica en això.
sargantana ai filla, és esgotador això :)
marta si ho faig gaire sovint, passar un dia així, acabaré destrossada :)
Galderich si, millor assegut, de ben segur!
Alberich ho sento, però com què sempre he estat vinculada a la construcció, tinc molt poca tirada a plànyer-los. A més, dir que les lleis canviarien pel fet d'assassinar treballadors, només perquè treballen en un banc, què vol dir? Que canviarien fent-nos perdre més drets? Què també hem de matar funcionaris perquè ells no poden perdre la feina i els demés si? És molt poc assenyat i molt perillós tot plegat.
Vicicle 1. per ciutat, si, que destrossa l'asfalt. 2. m'encanten les maquinetes :P 3. per això a Versailles van crear l'orangerie ^^ 4. tots els xics s'han de combinar sàviament 5. calla calla, que quan he provat d'agafar el bidonet gairebé em trenco l'ànima 6. bé, en això del Botín d'acord, però què vols que et digui, em presento a les eleccions i estic casada amb algú que treballa en una entitat financera, ves 7. gràcies, m'has estalviat un dia de perruqueria i, en aquests temps, això s'agraeix ;)
Sànset ai, quina angúnia, és horrible marejar-se :(
Tu, jo i l'Otis oi que si? en Camilleri és de lu milloret en els últims anys!
Rafael Meyerhofer i Ribas no sé com podíem viure sense gore-tex ;) la relació entre venedor i client sempre ha de tenir una dimensió de subtilesa imprescindible, l'empatia és imprescindible.
tirantlobloc també li podries dir el "babederu", però molt normatiu no és, no ;)
Elfreelang oi que són guapes? I van de bééééé! :)
Joan la vida val més prendre-se-la amb bon humor, el mal humor fa més arrugues ;)
garbi24 hi ha moltes maneres d'enfrontar-se a les injustícies, potser vomitar al damunt de més d'un seria una bona manera.
Boni uiiiii quin paligru un home que en sap de colònieeeees! ;)
Eponelep gràcies maca :) I bé, això meu dels transports i el mareig té poca solució. Curiosament en alguns transports em marejo i en d'altres no.
Casiopea gràcies.
lolita lagarto si expliquéssim el dia a dia amb una mica de sentit de l'humor potser ens en sortiríem millor tots plegats.
Allau glups, doncs prometo estar-me'n una temporadeta i deixar-los tranquils :)
Buf! M'has fet suar avui. Però m'ho he passat de conya acompanyant-te per les botigues.
Les Energy, molt guais!
Ep! ara arribo jo. La pel·li podria ser Una montserratina a Can Fanga o Benvinguda a l'urbs ( Quan has marxat hem tret el decorats i els ambientadors , he, he ... )
;)
Pilar quan vulguis hi tornem, o també podríem anar "de museus", vaja a mirar aparadors al Passeig de Gràcia, huis huis huis :)
Rafel òndia, doncs quina putada, seria bo oi?
Clidice, que jo em ficava amb la llei que permet que no saldis l’hipoteca amb la entrega de la vivenda, com passa a tot arreu, i sovint fa que la perdis i encara et quedi un deute més gran, per les càrregues, etc...I no volia fer cap apologia de l’assassinat de treballadors de banca, amb llei o sense...:-)
Alberich no en dubto gens de la teva visió. Jo també hi estic d'acord, és una llei absurda o intencionadament malèvola. El que em sembla del tot patètic és aquesta tendència del personal a "matar coses" i que, al damunt, mai siguin els poderosos. Un tipus, paranoic perdut, assassina salvatgement el personal d'una sucursal bancària i els que tenen la closca buida parlen de justícia social. A veure quan creixem tots plegats, que ja n'hi ha prou. No se'n parla, però les agressions a empleats d'entitats financeres van en augment. De fet, estic rumiant-me si començo a pegar als funcionaris, ja que ells tenen feina garantida i jo no. Oi que és un raonament idiota? Doncs el mateix per la resta. Ens quedem sempre amb el titular més bèstia, el que ens fa sentir més herois, en comptes de reflexionar sobre la realitat, en com estem, en per què hi estem i en què hi podem fer. Serà perquè he passat molts anys en la construcció i les he vistes de tots colors. I ja t'asseguro que, de pobrets i alegrets que el banc se'ls hagi quedat la casa, n'hi ha ben pocs. Això si, de gent que va estirar més el braç que la màniga no acabaríem mai. Per què, em pregunto, quina necessitat té una parella, tots dos treballant a precari en una cadena de muntatge, de comprar-se una casa de vuitanta milions de les antigues pessetes, un cotxe cadascun i anar a las Mauritio de viatge de noces? És clar que algunes entitats (que no totes, sortosament, per això aguanten) els ho posaven facilet facilet, però 1. ells no hi toquen o què? 2. i les autoritats competents? Que això que van fer de dir que la crisi no la veien venir, gairebé em trenco. Coi, si la veia jo!
Publica un comentari a l'entrada