Les vuit, en Factor X es desperta, avui ell anirà a fer els 55 km en bicicleta que repetirà el dia 10, o sigui que jo podré fer, amb tota llibertat, el que més m'agrada: passar quatre o cinc hores corrent i caminant per la muntanya. I tinc vambes noves!
M'ho prenc amb calma, estrenar calçat vol dir haver de reduir les expectatives, no fos cas que comencés a encetar-me per tot arreu. O sigui que decideixo que avui "baixaré" a Montserrat. "Baixar a Montserrat" és una broma que ens fem quan tenim ganes de caminar per la vora del riu i volem fer una circular.
Esmorzo amb el portàtil al davant i aprofito per munyir les vaquetes del Facebook, algun dia hauré d'anar a algun centre a desintoxicar-me dels jocs de Zynga. Vaig al lavabo, faig les meves ablucions matinals, m'embetumo amb crema solar, em poso la roba d'esport i, finalment, amb tota la cerimònia em calço les sabates noves.A la motxilla hi duré apòsits per si de cas. Bastons i barret d'ala ampla són els complements últims.
 |
| Colònia Sedó, a dalt, Esparreguera. D'aquí |
Surto de casa en direcció a la Colònia Sedó, tot baixada, passo per la font de la Barona, que encara raja. Els vells plàtans, amb l'enforcadura baixa, em recorden un munt de tardes fent campana i una pila d'intents (malauradament reeixits) en això d'aprendre de fumar, fa eons ja. Depasso la Colònia i enfilo cap a Can Vinyals, sota Can Castells, on abans feien les Aromes. El riu baixa gras, veig la resclosa, on anàvem a pescar amb en Factor X i el meu sogre, son pare. Quantes tardes d'estiu a l'ombra, amb una fanta i ganxitos, empipant els peixos (pesca sense mort) i fent-la petar. Al davant veig la indústria química que ens ha entaforat l'ajuntament d'Olesa, t'agradi o no, i el polígon industrial. Em pregunto com és que som capaços de destruir el nostre territori amb tanta alegria. Sembla que als amos dels terrenys només els convenç el guany ràpid, i així veiem esvorancs en les muntanyes, i clapes de formigó en tot el territori. Recordo que dilluns he d'intervenir en un debat sobre urbanisme, però no hi vull pensar gaire, sé perfectament el que vull dir. Comprovo que el cavall blanc encara hi és en la seva finca. Fa temps que, quan passo per aquesta urbanització, em miro un cavall blanc que tenen en el jardí d'una casa. M'agraden tant els cavalls que, només de veure'n un, ja em sento feliç.
Passat Can Vinyals enfilo cap a La Puda. No puc evitar fer el camí dels records cap a Güemes, de quan vaig afegir-me a una colla que feien el Camino del nord entre Bilbao i Santiago de Compostela. Van ser dies feixucs, caminant sota la pluja amb un ritme endimoniat, que em va costar una tendinitis d'aquelles "de per vida", un dia que vam sobrepassar els quaranta-cinc quilòmetres sobre asfalt i carregats amb les motxilles. Va ser una mala decisió anar-hi, sobretot perquè jo venia d'un altre ritme i unes altres cabòries fent el GR-11.
Arribant a Güemes ens van informar que el capellà del poble tenia un alberg. Ens hi vam arribar, un home, tret d'una fotografia d'un d'aquests capellans de la teologia de l'alliberament, amb el cabell esborrifat i la barba blanca, ens va rebre, en català. Considerant que el poble estava a Cantàbria això ens va sorprendre prou. N'Ernesto Bustio, càntabre, va ser ordenat a Solsona, fill de càntabres emigrats, i aprofitava qualsevol ocasió que tenia per practicar la llengua que fou seva durant la infantesa i bona part de la seva joventut. Recordo com ens va oferir unes habitacions, les dutxes i el menjar gratuïts, només, si volies, deixaves la voluntat en una caixa. Després del dinar que vam fer entre tothom, peregrins, caminants i gent del poble, sobre les tres de la tarda, els meus companys van marxar al poble, a jugar al dòmino. Jo vaig prendre el llibre i em vaig emperesir al davant de la llar de foc. L'Ernesto es va quedar amb mi i vam començar a xerrar d'això i d'allò. Si mireu l'hipervincle que hi ha en el seu nom, podreu saber part de les aventures que vaig conèixer aquella tarda. Recordo que li vaig preguntar què passava que tots els boscos que trobàvem eren d'eucaliptus. Em va explicar que la gent es venia al negoci ràpid i havia tallat els boscos autòctons per plantar aquest arbre de creixement ràpid, per vendre'ls a les industries del paper. El mal és que aquests arbres són un problema ecològic terrible, perquè dessequen el territori. El guany ràpid, com sempre. Tant li fa si destrueixes la terra dels teus avantpassats si en comptes d'un Seat pots tenir un Audi, o si en comptes de viure en un pis pots viure en una casa, ni que la parella i tu us hàgiu de comunicar per walkie-talkies. Després de sis hores xerrant amb ell, ens vam adonar que fèiem tard per coure el sopar, la gent va començar a aparèixer i jo vaig despertar d'un somni ben estrany.
 |
| Ernesto (Ernest) Bustio |
Sempre més tindré l'Ernest en la meva memòria com la d'un home del qui, en una sola tarda, vaig aprendre més del que podria aprendre en moltes vides i en moltes escoles. Tant li fa la seva condició de religiós, el que compta és la seva condició d'humà en tota l'extensió del terme. La seva visió de la seva terra, de les barbaritats comeses amb els boscos artificials d'eucaliptus i en les urbanitzacions fantasmagòriques, per buides, enormes (en vaig veure una on havien partit una muntanya per la meitat, literalment), fetes en el territori d'aquell president amb nom de xoriço i que sembla tan simpàtic, sempre m'ha donat un punt de vista immillorable per visualitzar el nostre propi territori.
Pel darrera de La Puda, l'antic balneari ara en ruïnes, que fa una llàstima que trenca l'ànima, enfilo cap a Can Tobella, aquesta serà de les poques pujades del trajecte d'avui. De moment, el calçat respon a la perfecció i no em cal baixar el ritme. Ensopego amb molts ciclistes, es nota que hi ha la Portals a tocar, encara que hi ha molta tradició ciclista en aquesta zona. El Camí de la Sal és un camí perfecte per fer els dies de calor, ombrejat i humit, segueix el curs del Llobregat camí de Monistrol. Em quedo a l'Aeri, el prendré fins el monestir, no tinc cap mena d'intenció d'enfilar-me pel tub.
 |
| Can Tobella, sota el Tossal Rodó. D'aquí |
Mentre el camino el penso, aquest territori. M'emociona trepitjar-lo, sentir-lo. La sang no m'hi lliga, sóc filla de lleidatans, però m'hi lliga el naixement i la creixença. Ho vulgui o no, és aquí on he nascut i crescut, és aquesta la terra roja que m'embrutava els genolls, són aquestes pedres les que em feien traus i esgarrinxades, no pas d'altres. I l'estimo, l'estimo tant, que fins i tot em cal fugir ben lluny per tenir ganes de tornar-la a veure, unes ganes que poden arribar a fer mal i tot. Per això m'enfurismo de mala manera quan veig com la maltracten els mateixos que se'n diuen amos.
El trajecte amb l'aeri no s'hauria d'acabar mai, l'avantatge de no tenir vertígen és com en pot ser de plaent un viatge dins un cistell penjant. Un cop dalt del monestir no m'aturo i, sense solució de continuïtat, ni perdre ritme, m'enfilo a Sant Miquel. Quan perdré de vista la gentada buscaré algun mirador i aprofitaré per menjar una mica de xocolata enmig del romaní florit i les abelles que el pol·linitzen. El sol escalfa de valent i demà tindré un bonic to bicolor, però no em preocupa, a finals de temporada, amb tantes robes distintes, estaré a quadres. Després de la xocolata, baixo corrent pel camí de les bateries. Tinc una visió: m'acabo d'enamorar i les dipositàries del meu amor per sempre són dues, de color verd i es diuen Bestard Energy. Baixar corrents per camins pedregosos, notar com la sola s'arrapa a la pedra, sense relliscar ni un milímetre, ensopegar un parell de cops, més que res per allò que no s'adormi l'adrenalina, i arribar a Collbató amb una sensació de felicitat explosiva és tot una.
Finalment arribo a casa després de "baixar" a Montserrat en quatre horetes justes. Potser demà les tornaré a treure a passejar, haver-les conegut bé mereix una celebració!
...
Diumenge. Evidentment no me n'he pogut estar i hem sortit a passejar juntes, les meves vambes i jo. Més que res per desentumir la musculatura uns sis quilòmetres. Avui la mare ha fet arròs i ha comprat tortell, vol celebrar que el Barça va guanyar, em sembla, o era que el Madrid va perdre? Ehem ;)
20 comentaris:
No coneixia la persona de l'Ernest. M'has fet emocionar i posar la pell de gallina amb el que has explicat sobre la seva persona i les hores que vas compartir amb ell.
I comparteixo totes i cada una de les paraules en que has descrit la teva passió pel territori que has trepitjat i mamat de menudeta. Tot sovint jo, pateixo atacs de ràbia i fúria descontrolada veient com, mica en mica, es van transformant aquells racons que coneixíem de ben menuts i que creiem, innocentment, eterns en la seva bellesa.
Enhorabona per la compra de les botetes de caminar!
Ah, i crec que els propers mesos, per motius professionals, visitaré sovint Olesa! Començaré aquest dimecres!
ja estic esgotat només de llegir-ho. i el Factor X fent 55 quilómetres en bici. Vols dir que no sou una mica rars? Hi ha motos i així no cal pedalatr, a banda que les motos quen molt boniques al bosc i es poden veure paisatges als documentals de la dos o del 33 des del sofà, inflant-te de patates xips i cervesa.
Aquest cap de setmana he agafat la bicicleta, cosa de pares, i encara em fa mal el cul. Prefereixo córrer. Un bonic cap de setmana.
Les Bateries senceres, o fent drecera pel Fra Garí?
Comparteixo exactament les sensacions que has tingut mentre passejaves pel teu entorn. A mi em passa el mateix quan al fer excursions per les meves terres, en bici o a peu, em trobo llocs trinxats per urbanitzacions, vials, polígons i altres meravelles. I quan esmentes la Puda, em ve a la memòria Cardó, que també està rònec, abandonat i a l'espera de temps millors (des d'un punt de vista especulatiu, es clar)...
Una bona evocació d’unes passejades amb aquell punt especial de saber mirar i entendre el que t’envolta.
Una suggestiva imatge la del Ernesto Bustio. Cal convenir que l’hàbit no fa el monjo, ni aquest fa l’home. Sembla ser d’aquella mena de persones que tenen un plus afegit d’humanitat pel damunt de la resta, siguin clergues, pagesos o paletes.
Salut.
Estimada CLI,
de vegades llegint a persones com tu, que teniu aquesta facilitat per enfundaros en el vestit de caminar, tota preparada (complements inclosos), gairebé de professional de la caminada, em pregunto com algunes som tan vagues i tan desastre (m'ha encantat aquest mapita gairebé de nens de Moserrat :-) ¡¡vaja dia més complet, personatge inclòs!! :-)
Veuràs, de vegades surto a córrer amb la meva gossa, millor ... ella corre i jo ... intento no ser arrossegada en excés per ella. Altres vegades slago a córrer sola oa caminar, gairebé sempre a prop del mar ... però màxim 1 hora o cosa així i mai he estat capaç d'utilitzar aquests bastons, que sempre em recorden els dels esquiadors.
El meu és així, esbojarrat, al tum tum i rapidet ... sóc un tren de rodalies i tu ... de llarg recorregut, em sembla que a més ... en tot :-)
Mil gràcies pel passeig CLI, només per això, me n'alegro que guanyés el Braç o. .. ¿Que perdés el Madrid? jajaja no sé ... la veritat, de futbol no entenc.
Un petó mooolt gran i feliç dimarts
Clídice, sempre disfruto llegint els teus escrits però quan parles de la nostra terra, amb aquest sentiment, amb noms, de racons que fa temps que no trepitjo...m´emociono. Gràcies!
Clídice,
Sort del diumenge perquè tant amunt i avall, tant pensant en això i aquell... tant triscar m'has esgotat.
Malgrat tot, m'agrada la passió, i no em refereixo a la d'Esparreguera..., que també. ;-)
veig que no hi ha hagut temps per l'avorriment.....molt bona la celebració tant si era per una cosa com per l'altre
Aixó de la Puda es tindria que recuperar, ara bé amb la crisi es com demana la lluna...
S'escolta l'amor a la terra en aquesta redacció teva. El teu estil, sempre planer i sobri, encara em fan ressaltar més aquest amor profund, arrelat, aquesta identificació amb el país (allò que trpitgem i ens aixopluga també) que, per degràcia, molts han anat perdent, com ho denota els que descrius en referència a Cantàbria. Crec que aquestes aberracions són la mostra més perfecte d'una "civilització" que definitivament ha extraviat el seu bressol, i per tant va igualment extraviada sense saber quin destí té.
Una bona excursió!!! Sobre la Puda, m'estranya que no s'hagi utilitzat aquell escenari encara en cap peli inquietant, és una llàstima veure-ho d'aquella manera.
La baixada ha estat fantàstica. M'han agradat molt els paisatges d'antics camins que s'han trenat amb el que hem fet. Les meves vambes han aguantat, però em demanen una jubilació anticipada. Potser el dia que tornem a Barcelona, a veure els museus que deies, aprofitaré per comprar-ne unes de noves.
El porquet l'Ernest és la demostració fefaent que no es pot anar pel món etiquetant a les persones. Per mor de les etiquetes ens perdem el millor de la gent. Estimar la terra és un reflex condicionat, m'han ensinistrat en què sigui així i, ben pensat, ves a que caratsus hauria de tenir amor sinó a la terra, a la Lluna potser? ;) I vaja, aniràs al poble "rival" eh? :) Digues-los que et tractin bé, que sinó em sentiran :D
Puigcarbó naaa, som més aviat normalets, que hi ha cada extraterrestre que flipes :)
Evocacions jo també prefereixo córrer, la bicicleta, que també la toco, arriba un moment en el que has de mentalitzar-te molt que ho fas perquè t'agrada, perquè la temptació de llençar el fòtil com més lluny millor és massa grossa :)
Girbén les Bateries senceres, que per Fra Garí no tinc nassos de baixar trotant, encara no m'he begut l'enteniment :D que només sóc una mare jo eh!
MARTELL DE REUS serà que no tinc propietats, ni ganes, que sóc incapaç d'entendre aquest afany pel guany desmesurat i la insensibilitat respecte a allò que et pertany. Des de llençar un paper a terra, fins a les sagradesfamílies en format polígon industrial, urbanitzacions i altres barbaritats.
Alberich només puc jutjar pel que n'he sentit i a dir i per les hores que vaig compartir amb ell, a casa seva, que, per cert, essent la seva herència, la té oberta a la humanitat sencera; crec recordar que ell ocupa un cobert adjacent a la casa pairal. Vaig quedar realment impressionada per aquest home, la veritat, perquè és una força més que una persona. Tanmateix, presumeixo d'haver tingut la fortuna de conèixer-ne més d'una i més de dues d'aquestes persones.
María todo es ponerse, hubo un día que empecé con casi nada, pero esto es como un vicio, vas mirando, aprendiendo, entendiendo y ya ves :) Por cierto, la travesía no es mi profesión, pero si mi locura. Correr también me gusta, es el mantenimiento entre semana, una horita y para casa :) Y los bastones sólo son en casos específicos que los uso, para travesia larga por pista, en donde quiero marcar ritmo y avanzar mucho, y luego para cuendo voy cargada con la mochila, convertirte en un cuadrúpedo tiene sus ventajas con el peso también :) Un besazo.
montserratqp jo també i la tinc a tocar, n'estic enamorada, res millor que patir una mica per estar enfilada i poder mirar enllà, som bèsties rares les montserratines :)
Galderich tu rai que t'ho llegeixes punyetero! :D La veritat és que, per a mi, és un cansament revitalitzant i "mineralitzant" ;)
garbi24 oi que si? davant el dubte de si era pel Barça o pel Madrid, vam decidir que estava bé pels dos ;)
Aris fa més de trenta anys que s'està dient que si tal o que si qual amb la Puda, entretant s'ha deteriorat tant que ara mateix només té una solució: aterrar-la. El viaducte va tallar qualsevol esperança de recuperació. Encara que, en aquells moments, sé que no es podia fer res més, un túnel era inviable pel tipus de terreny i el pressupost.
Col·lectiu d'antiartistes no estimar la terra, que et sustenta, que és origen i final de la teva existència és tenir algun problema greu. No cal posar-li nom, ni ratlles. Som bèsties nascudes en ella, creure en una altra cosa és donar ales als somnis més bèsties de déus i dimonis. La terra, la pachamama és alfa i omega, la resta són sopars de duro.
Júlia ara mateix fins i tot donaria per fer-ne una pel·lícula d'aquelles que fan els americans en pobles abandonats de l'oest, fins i tot i prodríem posar el Bardem matant gent, que diuen que se li dóna bé. Recordo una imatge d'un sostre mig caigut i unes cabres reposant-hi al damunt ... Val més prendre'ns-ho una mica així, perquè sinó ens sulfuraríem.
Pilar ah doncs, mira, no et dic pas que no. Anem als "museus" del Passeig de Gràcia i després a comprar a botigues de les que a nosaltres ens deixen entrar ;)
Molt bonic l'estil d'aquesta espècie de dietari i molt noble tota la passió que s'hi llegeix.
Quina passejada que has fet, Clidice! M'ha donat enveja i tot. M'encanta la teva manera de descriure les teves passions! Per cert, pots escriure un bon llibre de guia sobre les caminates! :) Bona nit, guapa!
Eduard Ariza estimar la terra, tota, és de llei, la que t'ha vist néixer, que pots associar als primers records és indispensable :)
Lale Mur uf! no, un llibre o una guia no, que n'hi ha massa :) Això si, si algú vol acompanyar-me només cal que ho digui :)
Quina baixadeta!!!
Llàstima que la Puda caigui a trossos.
Si Rafel és una llàstima, però ja la van condemnar als setanta quan van fer el viaducte.
Publica un comentari a l'entrada