 |
| Teler neolític. Neues Museum. Berlín |
En Joan ha sortit d'hora a córrer aquest diumenge. Ell i la Maria, la seva dona, ho fan d'ençà uns quants anys. A vegades, comenten, com n'és de curiós que amb els anys es pugui fer més esport, i amb més ganes, que no pas quan ets jove. Això que ells fan ara no ho haguessin fet pas als vint anys.
Van trepitjant els carrers del poble, enfilant cap a les afores. En una plaça hi ha una colla de joves, dels que encara no han anat a dormir. Semblen força beguts, riuen i fan gatzara, però se'ls veu pacífics. En Joan i la Maria es miren i somriuen, pensen en temps pretèrits, molt pretèrits ja.
Mentre s'hi apropen se n'adonen que un d'aquests joves tan beguts és el seu fill, s'hi apropen i el noi gairebé ni s'avergonyeix del poc conscient que és. En Joan i la Maria són amables i els diuen que ja està bé, que cap a casa falta gent. Els amics se'n riuen del xicot, ves quina mala sort ensopegar amb els pares.
En Joan i la Maria els deixen i continuen el seu pla. A en Joan se li escapen unes llàgrimes, se sent frustrat i hagués volgut fer-li crits al seu fill de vint anys. La Maria se'l mira preocupada, perquè sap el que pensa.
No em diguis res -li repta ell-, ja sé que em diràs que jo feia igual, que no em preocupi, que val més fer el bèstia de jove que no pas de gran ... La Maria no diu res, li sap greu veure com en Joan es fa mal inútilment.
Es preocupa pel seu fill, no ho pot evitar, i menys en aquest món on els senyals d'alarma són tan contínus i cridaners, que qualsevol pare o mare se sent culpable de totes i cadascuna de les seves accions. La Maria es pregunta, però, si realment es pot fer res, més enllà que estar pendent de prendre'l en braços si cau.
En Joan no ha teixit mai en un teler, pensa. Quan comences una labor has de tenir la capacitat de veure l'obra acabada, malgrat que només en tinguis una passada. Ell no domina el pensament espacial i la Maria, acostumada a teixir, pensa que aquest ha estat un nus en la tela, potser, però que cal seguir fent passades i que, de ben segur, un cop l'obra estigui acabada, el nus serà insignificant o, en qualsevol cas, el senyal que ningú no és perfecte. En un món on, cada vegada menys, es treballa amb les mans, no ens adonem de com el treball manual configura el pensament, i com la realitat es basteix, tantes vegades, només d'esperances.
16 comentaris:
"En Joan i la Maria es miren i somriuen", i aquí rau la cosa: de vegades oblidem prendre'ns les coses una micona relaxadament. Se suposa que tot ho hem de fer segons uns paràmetres determinats, que quan algú proper se surt del guió hi podem veure el papus arreu. Sovint oblidem que nosaltres mateixos hem deixat el guió de banda, en ocasions, i ve-tu aquí, seguim cuejant.
En Joan, que miri de relaxar-se. I quan torni de córrer, que comenci la primera classe de teixir, amb la Maria. La vida, sovint és menys greu del que temem.
Ai Clidice, m'ha encantat. Quin post... preciós, bonic, ple de detalls, tendre i amb sentiment. I el millor, una veritat com un temple i explicada brillantment. Aquesta és la meva Cli!!!!!
Tots, absolutament tots, tenim les nostres cicatrius (físiques i interiors). Senyals d'alguna derrota, d'alguna caiguda, d'aquell dia que vam prendre mal... però no per això hem deixat de créixer, fer-nos grans, i sobretot, aprendre i madurar.
Ai Cli, quin post... terriblement bell!
I aquests petits nusos en les peces de roba, sovint queden en els retalls dels patrons dels vestits més bonics i de més qualitat !!!
És preciós, Clídice i la Maria és sàvia, ella i el seu teler... és ben bé així. Els processos són importants i he de saber veure que cada passada o cada nus no és cap final. Tan clar com ho veu ella.
Clídice, com m'ha agradat aquest recurs a la capacitat del treball manual per veure les coses d'una manera diferent. Quina gran ocupació/preocupació l'educació dels fills...
teixir la realitat, és una bona filosofia de vida.. fer un teixit que abasti el món sencer des de més enllà del cel fins la concreta emoció d'algú a la matinada..
avui especialment precioses les teves paraules..
"En un món on, cada vegada menys, es treballa amb les mans, no ens adonem de com el treball manual configura el pensament". Tens molta raó. No saps com em costa fer entendre als meus alumnes que escriure estructura la seva ment. Però jo insisteixo amb el vells dictats.
doncs si, has descrit una escena de moltísima gent. Es un tema delicat i pels que tots els pares tard o d'hora passem. Home, jo per un sol dia no em preocupo, però si es torna rutina, pot ser si que cal fer alguna cosa. El problema de tots els vicis es quan es fan crònics.
per cert, un tel als ulls, teler...hummm, ara ho entenc, jo es que sóc una mica lent...
Ningú pot teixir perfecte, tots hem d'aprendre a fer-ho, el més important és no desistir en l'intent de fer-ho i fer-ho bé.
Paciència, perspectiva, constància... és veritat, algunes de les virtuts que comporta el treball manual es perden inevitablement amb la mecanització. Això qüestiona aquesta afirmació avui consagrada que l'alliberament de les tasques manuals permet a l'home potenciar la seva creativitat. No ens adonem com el martell afaiçona la mà, i la mà la ment. I, si és cert -o era, amb tant robot...- com diu la cançó pop que un llapis mai no dibuixa sense una mà, també podríem dir que una mà no dibuixa sense un llapis.
En fi, que ens has deixat un relat d'una profunditat molt fecunda, que dóna per a molt de rumiar...
Ja fa temps que els telers són automatics marca Shulzer. Emborratxar-se s'ha emborratxat de vell el jovent, només que era una questio temporal i ara és perpètua.
Em fas pensar que les incerteses en l'educació dels fills no s'acaben mai (cosa que ja sospitava), som massa tous? Massa durs? Els podem protegir de tot? Els hem de protegir de tot? Però la Maria ens diu que hem de poder visualitzar l'obra acabada, encara que hi hagi nusos, amb esperança... Encara que l'obra no s'acabi mai, no?
Ferran potser ho haurà llegit en "Joan", gràcies. La veritat és que la vida ja ho té això, te la passes encaparrant-te i va un dia i et mors de la manera més absurda. Vaja, una pèrdua de temps :)
El porquet gràcies guapo, sort que no menjo porc, sinó em sentiria terriblement culpable després de les teves paraules :P Diu que els americans -que sempre són els que ho fan tot-, en els currículums hi posen, també, els fracassos. Sense fracassos no hi ha maduresa possible, n'estic convençuda.
Carme J saps que m'has fet recordar? Quan era menuda, al cosidor, com m'entretenia amb els nusos de la roba, quina bestiesa, oi? Però mira, m'agrada teixir, tallar, cosir, brodar, estimar ... :)
Carme gràcies guapa. La Maria, em sembla, fa el que pot, com totes nosaltres (o com tots ells, en les cultures on són els homes els que teixeixen). I no, els errors no són cap final, cal que siguin nous començaments.
Tirant lo Bloc en "Joan" i la "Maria" han educat els seus fills mentre caminaven, o corrien, perquè han estat els moments que sempre han aprofitat per parlar, discutir, pensar ... La "Maria" diu que no sap pensar sinó és movent-se o movent les mans. I educar els fills és la millor ocupació que hom pot triar :)
lolita lagarto gràcies, ets molt amable, i tens raó, cal que cada dia, amb paciència, teixim i ensenyem a teixir, que perduri la ciència de la paciència.
Enric H. March un professor que fa dictats! puc tornar a classe mestre? M'agradava anar descobrint un text i recreant-lo amb el llapis. Em semblava un acte màgic, que les paraules d'algú, impreses en un paper, passessin per la boca de la mestra i arribessin, com en un sortilegi, al meu paper, per mitjà de la meva mà.
Aris cal estar amatents, normalment, si estàs al cas, i no hi ha "problemes" i la criatura està més o menys ben educat, és més difícil que s'espatlli que no pas que sigui passatger i prou. I a la Maria, ara mateix, li preocupa més el tabac que no pas el beure. I no, no ets lent, els tels es teixeixen, les mans, la natura ...
joan gasull com dic al sotstítol del blog: sempre intentant-ho. No rendir-se mai, si cal, cada dia, tornar a començar. :)
Col·lectiu d'antiartistes m'has fet rumiar en com, a l'hora de parlar, les mans se'm mouen amunt i avall. Tinc un bon amic, amb qui compartim correries polítiques, amb el qual, sempre que seiem banda i banda de la taula per parlar, el primer que fem és prendre un llapis cadascun i posar un full en blanc al mig. Al final de la conversa el full es pot llençar per inintel·ligible, però estem convençuts que ha estat gràcies al full, els llapis i les nostres mans, que hem arribat al màxim aprofitament de la conversa.
Francesc Puigcarbó jo els tinc més fe, al jovent i als telers. No tot el jovent s'emborratxa per rutina, el mal és que els que ho fan se'ls veu més. I malament si una persona arriba a vella sense haver-la esguerrat mai!
Gemma Sara la Maria potser et diria que hi ha un punt d'inflexió on et mires el teu descendent directe i et dius que ja has fet tot allò que calia, que ara cal que s'enfronti solet a la realitat i en pateixi les conseqüències. El que els passa, tant a n'ella com a en Joan, és que tenen complex de lloques, i com les gallines enfebrades procuren protegir-los, ni que sigui només estan amatents, o sent-hi allí, quan calgui. Diu la dita: si ets amic dels teus fills els converteixes en orfes. O sigui que, moltes vegades, el que cal és distanciar-se i restar pendent per les emergències. Després, al cap dels anys, amb una mica de sort, reprens la relació amb més intimitat, o més comprensió, sobretot si ells tenen fills també. I diu que sempre pots ser més amic dels nets :)
Doncs el treball manual hi contribueix molt a la salut mental. Si ho mirem des del punt de vista metafòric, a casa ja toca trobar-se alguns nussos, però l'últim serà llençar el teler.
Avui he anat a sentir l'Arcadi Alibés (no sé si està ben escrit. Pensava precisament això: mira que donar-me per córrer 30 anys més tard! Persona que amb quedi amb l'anécdota de l'escrit.
Publica un comentari a l'entrada