Això de "què és un blog?" és tema recurrent en aquests verals, imagino que com en tots els medis, en la seva gènesi, hi ha períodes on s'intenta fixar un estàndard que, al final, i per acumulació, passa a ser una mena de cosa sabuda, com els acudits, que ningú no sap qui se'ls ha inventat.
Bé, el blog és un medi, com ho és la lletra impresa, i ja sabeu que sempre he defensat que el blog, atenent les seves característiques tècniques, té les seves pròpies pautes. Que hom (o don) les vulgui fer servir, no vol dir pas que no existeixin.
Últimament, per manca de temps, no cal dir, prefereixo que siguin els llibres que llegeixo els qui parlin per mi i això també és bloguejar. No vol dir que no faci feina, que em faig un tip de llegir i subratllar, però sóc de pensar que si algú, abans, ja ho ha dit prou ben dit, ves ara qui sóc jo per començar a espatllar-ho.
A més, si hem de fer cabal a en Patrick Renvoise, i sembla que el senyor Obama li té molta fe, ara ja comenceu a estar una mica tips de llegir-me. O sigui que, ja ho sabeu, el vostre cervell reptilià us està fent fora d'aquesta casa.
"La persuasión funciona si la persona no se da cuenta de que la están persuadiendo: nos manda el reptil en nuestro interior, pero uno prefiere pensar que piensa. Lo explicó aquí (11/XI/2009) el flamante presidente in péctore de Alemania, Joachim Gauck, resistente contra la Stasi: "La mayoría de los alemanes se acomodó a Hitler y a Stalin por cobardía". Y lo vivimos con Franco (la masa reptilínea hasta se sintió a gusto bajo sus botas). Ahora, Renvoise sistematiza esos grandes porqués de la conducta humana ya demostrados por los neurocientíficos: somos seres dolientes, miedosos y egoístas, que a veces piensan para excusar con ideologías lo que hacen por instinto. Salvo excepciones". De La Contra de La Vanguardia del link.
23 comentaris:
Resumint molt, hi ha dues maneres de fer servir un apunt: una, per explicar què diu algú altre (una crítica literària, per exemple); una altra, per explicar-se un mateix, encara que sigui a través d'algú altre (els sentiments que ens provoca una pel·lícula, per exemple). La primera requereix ofici; a la segona se li perdona tot.
Parlar del que diuen altres em sembla bé, si és com en aquest cas interessant. En el fons es tracte de difondre pensament y si un altre ho explica molt bé, no cal explicar-ho un mateix.
Per a mi els blogs són font de coneixement i diversió per diferents vies.
Puc aprendre molt de les reflexions d'algú, o senzillament divertir-me llegint-les, però també m'agrada que em recomanin llibres, webs, pel·lícules. De fet, m'ho he passat molt bé amb algunes de les recomanacions que he anat trobant per la blogosfera.
fer el que et rota es portar a la pràctica la màxima expressió del que és la llibertat.
O sigui .......és bo
Res a dir a la teva reflexió, la trobo força adient
una altra cosa és el que explica en Patrick,
rotem en pau, germana
Ja hi tornem a ser, amb la síndrome del naufrag, l'ampolla i el missatge que no arribarà mai enlloc. Bé, d'acord, és frustrant, però és el que tenim: som no res en la immensitat de l'univers.
PS: d'acord, demostraré que no soc un robot, però cal complicar-ho tant? :)
Naturalment, cadascú a casa seva fa el que vol, i tot és acceptable, ens agradi més o menys. No entenc de quines pautes parles pel que fa a uns espais tan personals com els blogs.
Doncs he seguit l'enllaç cap a la teva lliçó magistral de com fer entrar un apunt amb cullerades de sucre i altres elements. Per cert, el vídeo de Mary Poppins em permet retre homenatge al lltrista i coautor de les cançons (amb son germà) Robert Sherman, que va morir ahir.
Crec que dones savis consells, i penso prendre nota per no continuar abusant dels pacients lectors que pugui tenir.
Les reflexions pròpies mai no parteixen del no-res, ni en els més genials pensadors o artistes. Sempre bevem d'altres fonts, i no està de més citar directament quan és just fer-ho. Però crec que tots agraïm també l'aposta personal. I estic segur que no ens deixaràs sense la teva, com de fet aquí, en aquest mateix apunt, no deixes de fer.
Quant a la cita en si, dilluns van donar a Cronos del canal 33 la primera part d'un reportatge sobre la resistència dels ferroviaris francesos a l'ocupació alemanya i a les deportacions massives de jueus, gitanos i els propis membres de la resistència o altres considerats insurrectes. Es demostrava que a penes el 10 % dels treballadors del ferrocarril van participar en actes de resistència, i gairebé ningú entre els dirigents. La massa,en el refugi del corporativisme, s'acomoda a la covardia de l'obediència deguda. Crec que això pertany més a una capa superior del cervell, pròpia dels mamífers, que no a la més primària.
Clídice, et veig a la defensiva. Has rebut la visita d'algun comissari cultural?
Comparteixo tota la teva reflexió Clidice. Aparentment el blog és un espai completament lliure on un pot fer el que li vingui de gust. Però sovint acaba esdevenint un espai d'expressió individual de gran valor per això que anoment lliurepensament.
això es com inunda de mails de power pint als teus amics...jo ho faig...
aris
provan, provan...em sembla que ja puc fer comentaris
i potser una tercera: alguns híbrids que voltem per Internet :)
Francesc, tens raó, quina necessitat hi ha de fer passar per propi allò que ja han dit altres i ho saps :)
Ho compartim Tirant, perquè la blogosfera ha representat, per a mi, una enorme finestra oberta al món :)
Joan Gasull, m'encanta que "tu siempre positifo" :)
germà Anònim, sempre n'extraiem coses del que diuen els "savis" ;)
hahahaha Brian, no tinc problemes amb la posteritat, no ser-hi no m'és cap problema. El que sí que em preocupa és comunicar-me mentre estigui viva :) I, de debò no ets un robot? :)
És evident, XeXu, que cadascú ha de poder fer el que vulgui a casa seva. Una altra cosa és que s'adigui al medi i sigui prou eficient per manca de coneixement de la situació comunicativa. Tots els medis tenen unes pautes, cinema, teatre, televisió, ràdio, novel·la, assaig ... no són pautes arbitràries, sinó que vénen imposades per l'experiència que ens diu quins són els formats que tenen més èxit. Que ho facis o no és una altra història, i no diu pas res de la bondat o la maldat d'allò que s'exposa, senzillament que n'hi ha que ho tenim en consideració i d'altres no. De la mateixa manera que fer les coses de forma canònica tampoc garanteix l'èxit, pots fer un post super ben fet i que no hi diguis res de bo.
Els teus apunts són excel·lents, Eduart, malgrat que la manca d'un espai entre paràgrafs, per exemple, afeixuga la lectura. Aquesta és feina d'editor, feina de la que molts blogaires no en som prou conscients. Recordo la Psicologia de les masses, de Freud, on deia, em sembla recordar, que la massa era una bèstia idiota.
hahahaha Allau, no, sortosament no ha vingut cap comissari cultural, ja fa dies que he perdut interès, i me n'alegro. Potser s'ha infiltrat una certa mala milk del món real, ves a saber!
Eduard, la fascinació dels blogs és aquesta: la llibertat, però si els fem per a ser llegits, la forma també té importància, no trobes?
Eiiiii Aris! per fi! :) si m'envies powerpoints no t'ajunto eh! ^^
Publica un comentari a l'entrada