 |
| d'aquí |
"Va ser aleshores que vaig fer el cop de cap que havia començat a gestar la nit plujosa de Vallcarca. Vaig agafar els tres centenars de folis amb què m'havia cremat les celles maldant per parlar del mal, que ja sabia que és inefable i misteriós com les creences, i al dors en blanc, com si es tractés vagament d'un palimpsest, vaig començar la carta que em fa l'efecte que estic acabant ara que he arribat a l'hic et nunc."
Una carta de nou-centes noranta-vuit pàgines escrita a Matadepera entre el 2003 i el 2011. Ja havia llegit quatre títols d'aquest autor i sempre l'he considerat un gran professional i una fortuna que la nostra cultura tingui autors com ell. Li he fet el salt amb Les veus del Pamano perquè, per la meva desgràcia, vaig veure abans algun capítol de la sèrie de TV3 i com a persona que ha dividit la seva existència, física i lingüística, entre orient i occident, em vaig emprenyar com una mona per la manca de sensibilitat en els dialectes de "la nostra" que feia del tot inversemblant la sèrie. Quan un detall passa al davant de la trama és que alguna cosa no s'està fent bé. Algun dia, però, prometo que el llegiré.
El tamany del llibre, més que un inconvenient, em va semblar un repte. En aquests temps que corren de reculls, contes curts, i mini-textos de tota mena i condició, em va semblar terriblement agosarat escriure un llibre d'aquesta extensió. Tot i que Jaume Cabré és, potser, dels pocs autors que se'n poden sortir amb solvència en el nostre país. He passejat per on l'autor m'ha volgut dur a la recerca del mal o, més aviat, a la seva constatació en el temps i he gaudit amb els universos creuats que ens ofereix. Reconec, però, que n'he sortit amb una certa sensació d'artificiositat, de distància, que farà que, tard o d'hora, el torni a llegir amb més calma.
"Isaiah Berlin va deixar el llibre damunt la tauleta i va dir cada dia llegeixo i cada dia m'adono que em falta tot per llegir. I de tant en tant he de rellegir, tot i que només rellegeixo allò que es mereix el privilegi de la relectura.
- I què fa merèixer aquest privilegi? - Ara en Bernat semblava l'Adrià.
- La capacitat de fascinar el lector; de fer-lo admirar-se per la intel·ligència que hi ha al llibre que rellegeix o per la bellesa que genera. Tot i que amb la relectura, per la seva naturalesa, sempre entrem en contradicció.
- Què vols dir, Isaiah? -va interrompre tante Aline.
- Un llibre que no mereix ser rellegit tampoc no mereixia ser llegit. [...] - Però abans de llegir-lo no sabíem que no mereixeria la relectura. La vida és així de cruel."
Si voleu llegir una crítica ben feta és aquesta de Joan Josep Isern a Vilaweb.
Qualificació: excel·lent, apte per la relectura.
(ah! i en un llibre d'aquest tamany sempre existeix "el mur", com en les maratons, aquell punt on penses que potser millor deixar-ho córrer i que, un cop superat, te n'alegres d'haver-ho fet. En aquest cas ha estat al voltant de la pàgina 354. Imagino que té a veure amb l'estàndard de les novel·les actuals, després, tot rodat fins al final)
16 comentaris:
Hu, hu, jo el mur ja el tinc a la pàgina 0. Fa mesos que el tinc a la llista de pendents i amb l'etiqueta de prioritari, però no tinc esma de començar-lo si no és que tinc una tarda sencera per endavant per a fer-ho. Ho dic per l'experiència de Les veus del Pamano que l'anava llegint a trossets petits i, cap a la pàgina 100 vaig haver de parar i tornar-lo a començar un dia de llarga durada. Era impossible per a mi seguir-lo amb lectures breus... Ara bé, després va acabar esdevenint un dels meus llibres de capçalera.
Per tant, vista l'experiència, segueixo esperant el dia perdut que no tingui res a fer per a iniciar el que segur que serà una lectura que m'apassionarà!
Jo el tinc adjudicat per rellegir per les vacances... i jo no em vaig trobar cap mur, a cap pàgina, més aviat em vaig trobar la sorpresa de no trobar-me'l. Crec que és un llibre per rellegir si li vols treure tot el suc.
És un llibre apassionant, de totes totes.
Estimada, fes el favor de llegir "Les veus del Pamano". Tan tan excepcional que, posats a no voler veure adaptacions desastroses, no veia ni les "promos" amb les que ens bombardejaven a TV3.
Dit això, avui mateix compro "Jo confesso", que em posaré a llegir quan acabi les memòries d'en Jordi Pujol (ja vaig pel segón volum). En aquests moments em puc dedicar a llegir, una situació excepcional que aprofito per dedicar-me als textos voluminosos :D
Siempre es un gusto tomar nota de tus recomendaciones.
Un abrazo
Bé, jo, abans de rellegir-lo, l'hauré de llegir! el tinc a la pila per a l'estiu, que és quan -literalment- m'empasso llibres i llibres. A l'hivern els paeixo i a la primavera començo a fer salivera ;)
Vaig comentar en el meu blog "les veus del Pamano" fa tres anys:
http://todoreh.blogspot.com.es/search/label/01-Jaume%20Cabr%C3%A9
i pel motiu que vaig exposar, em fa molta mandra llegir ara "Jo confesso",no dic que no ho faci, però de moment tinc altres prioritats. Això de les lectures és molt personal, i el relat que li agrada a un, un altre el pot trobar pesat, i potser rellegint-lo en un futur, li pot agradar.Tot és subjectiu oi?
Cabré sempre m'ha semblat un escriptor excepcional i excel·lent. Molts creiem que després de "Les veus del Pamano" seria difícil superar-ho.
No he llegit "Jo confesso" però és una d'aquelles obres que cal llegir amb ganes i també paciència.
També és una lectura que em guardo per l'estiu.
La manera d'escriure de'n Jaume Cabré és molt bona i tanmateix costosa. A mi m'encanta, però reconec que pot resultar feixuga. Amb les veus del Pamano em va passar el mateix que a tu, jo primer em vaig llegir el llibre i després al veure la minisèrie de TV3 em vaig decepcionar... el dialecte s'hagués pogut tenir en compte!
Completament d'acord: excel·lent, apte i progressa adequadament!!!
Crec que és d'agrair que aparegui una obra d'aquest calibre, d'aquesta ambició, escrita amb tanta ambició i amb tanta visió de llarg recorregut... I que a sobre resulti que compti amb el suport d'una àmplia massa de lectors és ja un gran indicador de salut per a tota la nostra societat de la qual ens hem de felicitar tots plegats.
Cli,
El teu apunt m'ha agradat sobretot perquè és molt sincer.
Algun dia llegiré "Jo confesso" però no serà aviat. Entre d'altres motius perquè els llibres de més 300 pàgines perjudiquen greument la meva salut.
Celebro que t'hagi agradat...
Petó i abraçada,
SU
Per mi, encara no és un repte. Estic ara amb un de 800 pàgines tb i crec que dsprés necessitaré coses lleugeres, que de fet, tampoc té massa lògica. No xq sigui llarg ha de ser feixuc.
Més endavant, segur.
El porquet faràs bé, llegir-lo a trossos menuts no és un bon consell. O sigui que fins que no tinguis el temps necessari ... tampoc passarà res, oi? :)
Carme estem d'acord, cal rellegir-lo. Ara l'he posat al "rebost" per un proper rencontre :)
Titània tens raó, em cal llegir-lo Les veus..., però sembla mentida el mal que pot fer una mala adaptació (si més no feta de manera que no respecta la versemblança i menystenint la diversitat dialectal, tan rica, del nostre país). T'envejo això de poder-t'hi dedicar, o no, ja m'arribarà, si s'escau :)
Ánel muchas gracias, es un libro importante que nos habla de una postguerra y una Europa de ladrones, asesinos y oportunistas en tiempos de guerra. Un abrazo :)
Montse a la pila de l'estiu al damunt del Blauet? Una bona idea :)
Marta t'he llegit i tindré en compte les teves indicacions. En aquesta obra també he detectat una certa artificiositat, una mica de massa exposició al pòsit cultural de l'autor, però vull imaginar que és pel seu deler de compartir que no pas d'exhibir-se. De tota manera, pots provar-ho, ves a saber! :)
Gabriel veig que aquest estiu serà una de les lectures triades :) la veritat és que és una obra que mereix un temps llarg :)
Alba els dialectes, en alguns casos, són importantíssims, sobretot perquè també denoten personalitats i cultures. L'urc amb què es pot parlar el pallarès dóna uns matisos impossibles amb l'estàndard o amb el barceloní.
Col·lectiu d'antiartistes m'agrada el teu optimisme, perquè és important que, ni que sigui de tant en tant, abandonem l'autoflagel·lació i agraïm la fortuna que ens és donada :)
SU hahahaha, bé, si l'autor ha trigat vuit anys a escriure'l, també es pot esperar a llegir-lo a que sigui el moment adequat, no? Petons :)
rits cal combinar-ho, llarg-curt-curt-llarg ... com si fos un fox-trot ;) sinó pots patir una sobredosi :)
Coincideixo en les teves apreciacions sobre el llibre i comparteixo bàsicament les emocions que tramet. És una novel·la que es paladeja, es gaudeix. Trobo, però, que tot el desenvolupament final de la novel·la no està a l'alçada de l'interès i la intensitat de la resta de la narració. Vaig tenir la impressió que Cabré m'estava duent cap a un gran secret, cap a un infern, cap a un dolor que abastava més que el negit personal. Però no és així; al final la novel·la se'm desinfle.
Enric H. March per això parlo d'artificiositat. Com tu, he estat cercant-hi el significat ocult, aquella enormitat intuïda, però no ha estat així. Per això he dubtat que no fos jo qui no havia sabut llegir el missatge dins l'ampolla que tota gran novel·la ha de dur implícit. I per això pretenc tornar-hi algun dia.
Gràcies per la comprensió, Cli!
Aquests 8 anys de marge m'aniran molt i molt bé! Espero que llavors encara el pugui trobar en alguna biblioteca!
Fins llavors, et segueixo llegint...
Tonàs!
SU
Es diu "la mida" i no "el tamany".
Publica un comentari a l'entrada