Les ermites

Les set del matí, vaig dins el cotxe tota ensonyada cap a Montserrat. Avui el deixarem al Monestir perquè volem fer una ruta que passa per algunes ermites, volem comprovar-la per portar un grup i perquè puja per la Canal Plana i després baixa al Pla dels Ocells, llocs on no hem estat mai, que la zona del monestir no la trepitgem gaire, perquè sempre hi ha massa gent.

Tot i la son, o potser per causa d'ella, el meu cervell va fent associacions d'idees, un exercici que m'agrada molt. Els pensaments van i vénen, sense gens d'ordre, seguint el fil d'una paraula que em porta a una altra. Amb les ermites he pensat en la Mila, en l'Ànima, en el pastor, en com durant un any de la meva vida vaig dedicar dues hores setmanals a passejar-me pel seu món estrany i tan conegut alhora. A classe de literatura catalana, al COU, érem tres, perquè era una optativa. Només ens vam apuntar el meu germà, una altra noia i jo. La professora va decidir que faríem només Solitud, que la giraríem del dret i del revés. I penso que fou d'ençà aleshores que a tots tres ens va quedar aquest punt de llunyania en la mirada, aquesta necessitat de fugir endins, perquè tots tres patim aquest mal i, tard o d'hora, acabem desapareixent del món real per aparèixer en altres mons, reals o imaginaris. Què va ser primer? No ho sé pas, però és així des d'aleshores.

Amb aquests rumiaments ja som dalt i comencem a pujar les Escales dels Pobres, que ja se sap: els rics pugen en funicular. Mentre vaig fent, concentrada en la respiració per tal de no acabar cansant-me i renegant com el carreter que fou mon besavi, el Bep de Balaguer, ai Mirada! I que bé que ballaves la jota, que fins i tot a Saragossa es van haver de rendir a la teva traça!, no puc evitar d'escriure'm al damunt, i a cada pas he de recollir les lletres que em sobreeixen i s'escolen per totes les fissures, fins al punt que em cal fer un cabasset amb la falda de la samarreta, i intentar que no em caiguin i les perdi torrent avall, que ja n'he perdut un munt amb això de la Mila i després ja no les podré escriure.

Arribem a Santa Anna, una ermita de la qual només en queda un tros de paret i un pedrís. Bé, ara toca recular i prendre una desviació per anar a la Santa Creu i Sant Dimes. L'ermita de la Santa Creu jo l'havia vist encara habitada per un frare, d'allí en surten unes escales que baixen fins el monestir, però no cal emprendre-les perquè estan tancades. També ho està l'accés a Sant Dimes, una ermita encastada entre dues roques i que només pots veure de lluny. Reculem per anar a la miranda dels Ermitans.

Abans de la miranda dels Ermitans ens desviem per trobar el camí que ens durà a l'Arrel i aprofitem per apropar-nos a una agulla que és un mirador natural sense cap protecció i que no és un bon lloc per als que pateixen de vertigen. Jo, que no en pateixo gaire, em sento anguniejada, ara la vista és senzillament espectacular. Avui, però, la calitja ha esborrat el mar, és una llàstima. Uns que van en direcció contrària passen endavant i s'aturen a contemplar Sant Dimes i no s'adonen que, al damunt seu, una cabra salvatge els mira. Ves a saber que rumia. Ens enfilem fins a l'ermita de la Trinitat, una mica més d'una paret, diuen que la majoria d'aquestes ermites van ser aterrades amb la guerra, quina? No ho sé pas, però era perquè no s'hi aixopluguessin els “altres”. En tot cas decidim esmorzar al pla de la Trinitat, que hi ha un pedrís i bona vista.

Després baixem fins al camí de l'Arrel i anem fins al peu de la Canal Plana. Pel camí trobem les restes d'una filferrada que provoquen la discussió. Són restes de la Guerra Civil? Jo dic que sí, no ho sé, però la meva lògica xerlocolmiana em fa pensar que, com que estan fetes de ciment les pilastres i tallen els camins principals que comuniquen una vessant i l'altra de la muntanya, penso que era una forma d'intentar evitar el pas per la muntanya i que la gent hagués de fer servir la carretera i passar pels controls. Bé, com que no ho podem decidir seguim. La Canal Plana potser deu el nom a ser la més plana, però s'enfila ben dreta fins a la Serra de Lluernes, prop de la Roca de Sant Salvador i els Flautats. Després, tal i com diuen les guies, hem de fer una “sifonada”, que vol dir baixar al torrent i tornar a pujar per l'altra banda. Arribem al fons del torrent de Santa Maria i al Pla dels Ocells. Amenaça tempesta i cauen quatre gotes. Decidim que abreujarem i enfilem cap a la Serra de les Paparres, tot passant pel Trencabarrals.

M'agraden els noms de Montserrat, són noms increïbles i absurds alguns, però són noms per mastegar i repetir-los. A tothom li passa, quan et diuen: "passarem pel Trencabarrals", i et repeteixes la paraula una vegada i una altra i quan et diuen: "ja som al Trencabarrals", mires al teu entorn, intentant entendre el perquè del nom i et sents satisfet de quedar-te'l. Enfilem cap al Pla de les Taràntules i emprenem el camí de Sant Miquel. D'aquí al monestir, comprar el mató, agafar el cotxe i ens espera l'arròs de la mare a casa. De tornada cal esquivar les motos de gran cilindrada, que prenen la carretera de Manresa a Can Massana com un circuit. Veiem un cotxe dels Mossos, això vol dir que no tindrem cap ensurt en un túnel o alguna corva tancada. Quan hi ha els Mossos aquesta penya s'està tranquil·la.

Tot baixant intento recuperar dels plecs de la roba les paraules perdudes abans, però en queden ben poques i les que han quedat han estat les menys reeixides. Lluny queden l'ermità i l'ermitana, i el mal protegit per la ferotgia de la natura, i els gorgs aterridors i els cims, i el Sant Ponç amb la crossa que feia tanta angúnia. I decideixo que la Mila va fer ben fet de retornar a la terra baixa perquè, en realitat, tot és un miratge.