Una vegada, a l'escola on anaven els meus fills, em van demanar si podia passar la tarda "fent de taula" a les eleccions al Consell Escolar, em sembla que era. Vaig dir que si, de fet ja ho sabien que diria que si, sinó no m'ho haguessin demanat.
"Fer de taula" consistia en estar-se en un racó del rebedor de l'escola, asseguda amb dues mares més i una urna, i morir-se de fàstic durant unes quatre hores. Bé, algú ho havia de fer, per tant es tractava de passar-ho el millor possible.
Les altres dues mares, a les que coneixia de vista i no en sabia ni vida ni miracles, eren simpàtiques i de seguida vam començar a xerrar. Evidentment vam començar pels fills, vam passar pels mestres, pel poble, per l'Ajuntament, el país, els polítics ... un clàssic vaja, el cas era passar l'estona i anàvem esgotant temes.
En un moment que estàvem al bell mig de l'Àfrica solucionant els desgavells de l'herència colonial, ja veieu a quines coses ens dediquem les mares de família, una d'elles em va dir, cito:
- Escolta, però tu perquè ho dius això, quina llicenciatura tens? Perquè jo sóc psicòloga saps?
Bé, arribats en aquest punt, cal que faci un pause i un "ehem" amb cara atònita mirant a la pantalla. Torno a apretar el play:
- Jo? Fregologia i mochaje a Paris V!
Hi ha vegades que no puc evitar sentir-me molt satisfeta de mi mateixa. No cal dir que la conversa va morir miserablement i que les dues hores següents van passar en un mutisme demolidor, ara bé, el somriure a mi no me'l va esborrar ningú.
Aquesta anècdota ve a tomb d'una qüestió que vull proposar. Els blocaires som uns divagadors fantàstics i entranyables. Som els número ú a l'hora de denunciar, criticar i exposar tota mena d'injustícies i barbaritats. Jo la primera. Però no donem mai solucions, les solucions ens les han de donar "ells", els polítics, els dolents de la pel·lícula.
Nosaltres plantegem un problema però són "ells" els que ens l'han de solucionar i, per tant, són "ells" als que cal criticar i destruir, si convé. No ens mullem ni de conya i, si algú ho fa, acte seguit apareixem els altres blocaires per rebatre-li la teoria. És clar que mai la durem a la pràctica, no fos cas que, com totes les teories, tingués punts febles que poguessin fer de nosaltres éssers criticables.
Aquests dies llegeixo blocs molt encertats sobre el maltractament a les dones i, acte seguit, les opinions dels que ens movem per aquest món virtual dient, més o menys, el mateix que l'autor del post i escandalitzant-nos convenientment. També llegim les opinions dels homes, la majoria sentint-se culpables per quelcom que ells no farien mai, cosa que em sembla terrible, si tu no ho faries mai no ets culpable, en pots ser responsable per omissió, però no culpable.
En tot cas, com que no sóc especialista en res més que en fer feina, la qüestió és: posem un problema pràctic i donem-hi solució.
Possible problema:
En els països d'influència musulmana el tracte a les dones és violent i vexatori, equivalent al tracte que es donava als esclaus aquí no fa pas tants segles.
Es demana:
Propostes de solució. Què es pot fer des del món occidental per a canviar aquesta actitud.
Penseu que teniu poder polític i us cal fer una llei o, si us ve més de gust, penseu que a partir de les vostres idees es pot fer una ONG que treballi directament sobre el territori. Ara, sabeu que, després de destrossar-me a mi per la meva gosadia com a no llicenciada, qualsevol cosa que digueu pot ser susceptible de ser rebatuda, escarnida, derrotada ... i podeu ser acusats de qualsevol barbaritat que se'ls acudeixi als altres que preferiran opinar a actuar. Ah! i no oblideu que qualsevol proposta podrà ser revisada i coaccionada pels lobbys corresponents i que potser per a ser acceptada haurà de ser transaccionada, o sigui rebaixada i/o modificada per interessos dels que, malgrat pensin com tu, no volen que es visualitzi la seva aprovació com una pèrdua de poder.
Algú s'hi anima?
"Fer de taula" consistia en estar-se en un racó del rebedor de l'escola, asseguda amb dues mares més i una urna, i morir-se de fàstic durant unes quatre hores. Bé, algú ho havia de fer, per tant es tractava de passar-ho el millor possible.
Les altres dues mares, a les que coneixia de vista i no en sabia ni vida ni miracles, eren simpàtiques i de seguida vam començar a xerrar. Evidentment vam començar pels fills, vam passar pels mestres, pel poble, per l'Ajuntament, el país, els polítics ... un clàssic vaja, el cas era passar l'estona i anàvem esgotant temes.
En un moment que estàvem al bell mig de l'Àfrica solucionant els desgavells de l'herència colonial, ja veieu a quines coses ens dediquem les mares de família, una d'elles em va dir, cito:
- Escolta, però tu perquè ho dius això, quina llicenciatura tens? Perquè jo sóc psicòloga saps?
Bé, arribats en aquest punt, cal que faci un pause i un "ehem" amb cara atònita mirant a la pantalla. Torno a apretar el play:
- Jo? Fregologia i mochaje a Paris V!
Hi ha vegades que no puc evitar sentir-me molt satisfeta de mi mateixa. No cal dir que la conversa va morir miserablement i que les dues hores següents van passar en un mutisme demolidor, ara bé, el somriure a mi no me'l va esborrar ningú.
Aquesta anècdota ve a tomb d'una qüestió que vull proposar. Els blocaires som uns divagadors fantàstics i entranyables. Som els número ú a l'hora de denunciar, criticar i exposar tota mena d'injustícies i barbaritats. Jo la primera. Però no donem mai solucions, les solucions ens les han de donar "ells", els polítics, els dolents de la pel·lícula.
Nosaltres plantegem un problema però són "ells" els que ens l'han de solucionar i, per tant, són "ells" als que cal criticar i destruir, si convé. No ens mullem ni de conya i, si algú ho fa, acte seguit apareixem els altres blocaires per rebatre-li la teoria. És clar que mai la durem a la pràctica, no fos cas que, com totes les teories, tingués punts febles que poguessin fer de nosaltres éssers criticables.
Aquests dies llegeixo blocs molt encertats sobre el maltractament a les dones i, acte seguit, les opinions dels que ens movem per aquest món virtual dient, més o menys, el mateix que l'autor del post i escandalitzant-nos convenientment. També llegim les opinions dels homes, la majoria sentint-se culpables per quelcom que ells no farien mai, cosa que em sembla terrible, si tu no ho faries mai no ets culpable, en pots ser responsable per omissió, però no culpable.
En tot cas, com que no sóc especialista en res més que en fer feina, la qüestió és: posem un problema pràctic i donem-hi solució.
Possible problema:
En els països d'influència musulmana el tracte a les dones és violent i vexatori, equivalent al tracte que es donava als esclaus aquí no fa pas tants segles.
Es demana:
Propostes de solució. Què es pot fer des del món occidental per a canviar aquesta actitud.
Penseu que teniu poder polític i us cal fer una llei o, si us ve més de gust, penseu que a partir de les vostres idees es pot fer una ONG que treballi directament sobre el territori. Ara, sabeu que, després de destrossar-me a mi per la meva gosadia com a no llicenciada, qualsevol cosa que digueu pot ser susceptible de ser rebatuda, escarnida, derrotada ... i podeu ser acusats de qualsevol barbaritat que se'ls acudeixi als altres que preferiran opinar a actuar. Ah! i no oblideu que qualsevol proposta podrà ser revisada i coaccionada pels lobbys corresponents i que potser per a ser acceptada haurà de ser transaccionada, o sigui rebaixada i/o modificada per interessos dels que, malgrat pensin com tu, no volen que es visualitzi la seva aprovació com una pèrdua de poder.
Algú s'hi anima?
15 comentaris:
Primer de tot dir que a mi tampoc m'agrada definir-me com "llicenciat en" ja que abans que formats en alguna cosa, en som moltes d'altres que segurament ens marquen i ens defineixen millor que el fet d'haber tingut una formació en...personalment valoro la meva etapa a la uni com un moment de la meva vida on vaig aprendre més coses fora de l'aula que a dins...
DIT AIXÒ:
Tens raó que quant et poses a l'altre costat del mirall, i passes d'acusador, criticant a qui ha de prendre decissions et cau una llosa a sobre molt bèstia (Com puc dir jo que és el que s'ha de fer???)
La solució segurament que passa per la educació, i a casa nostra segurament per la integració. La experiència em diu que la millor manera d'integrar-se a un lloc és no estar aglutinat en gettos per tal de poder tenir la neccessitat d'aprendre una altra cosa i adaptar-se a l'entorn.
Reina, si alguna vegada he intentat fer alguna cosa per un nen o nena amb problemes - alguna cosa pràctica, vull dir, no només parlar-ne i donar pals de cec - m'he topat amb l'Administració que sempre m'ha dit allò de "Qui ets tu, que no tens oposicions fetes i que no pertanys a cap Eap, per ficar-te allà on no et demanen? Qui et penses que ets, recomanant a uns pares desesperats que busquin una escola adient per al seu fill autista, qui et penses que ets, en no esperar a que l'Administració actuï?
I jo sé que esperar que l'Administració actiï vol dir, segurament, perdre un o dos cursos. Ja se sap: las cosas de palacio van despacio.
Però jo no sóc ningú. Només m'he passat la vida estudiant i treballant, però no sóc ningú: no he fet oposicions...
al final em sento gilipolles.
No és ben així lo que dius del blocaires, n'hi que apoerten solucions, bastants, després hi ha els ballestrejadors és cert, que son majoria, i també hi ha una certa endogamia, o sia una serie deblocaires que es visiten entre ells, precisament perquè comparteixen una manera de pensar o veure les coses.
Quan al tracte a les dones musulmanes, des d'aqui no hi tenim, res a fer, només deixar que passi el temps.... Voldria recordar quer aquñi no fa atants anys les dones eren considerades animals de segona i idiotes per principi que no valien per a res, "la burra" era com nomenava l'avi a la meva iaia Maria. Ah! i per entrar a missa havien de dur la mantellina o un mocador al cap.
Ah! repte acceptat i penjat, només he hagut de tirar de Blocoteca
Frégoli II
Una proposta interessant, però partint d'un plantejament una mica enverinat, tramposa! Si juguem al teu joc hem d'acceptar de partida que els del "món occidental" tenim dret a "canviar l'actitud" de la resta del planeta. Uf, no sé si m'atreveixo, ni que sigui per una bona causa. Em quedo amb la proposta del senyor Puigcarbó.
Començo pel Salvador :P (rubor rubor) m'has "pillat", aquesta era la discussió de fons amb la senyora psicòloga, jo deia que primer hauríem de clarificar si teníem dret o no a intervenir i ella defensava que, tan sí com sí, hi havíem d'intervenir. De tota manera el fet de no fer-ho ja implica acceptació? Què difícil que és tot plegat.
Ramon, estic d'acord amb tu, tot passa per l'educació, la cosa és que l'educació depèn, en última instància, d'unes lleis, aleshores cal que hi hagi polítiques decidides no? Ups! a veure si encara resultarà que m'alineo amb els mestres! (lagarto lagarto :P)
Jo tampoc he fet oposicions Montse, però faig política, ara mateix estic treballant una moció per a aconseguir que l'equip de govern del meu poble aprovi una Ordenança de Paisatge Urbà que estem fent uns quants, encara que estiguem a l'oposició. No fa gaire vam aconseguir l'aprovació d'un protocol d'emergències per a sord-muts i persones que no es poden comunicar en cas d'urgència amb la guàrdia urbana, això ja són coses no?
Francesc, jo m'incloc en la categoria de diletants blocaires, no acuso, només intento analitzar. De tota manera sóc del parer que cal arremangar-se i fer feina. És una qüestió de caràcter, res més :) I per cert valoro molt els blocs que no són "de la meva corda", és en el debat i la diferència on rau la font del coneixement oi? Qui ho va dir això, una galeta de la sort? ;P
Clidice,
La teva idea és bona i molt ben intencionada però crec que aquest tema que proposes no té solució des de fora. Vull dir que la solució la tenen de trobar ells mateixos. I tampoc hem de perdre de vista que potser a nivell intern no hi ha tan rebuig com ens sembla a nosaltres quan ens ho mirem des de fora. De vegades tenim la tendència a creure que tothom ha de pensar igual que nosaltres. A mi ja pots suposar que el tracte que reben les dones en certs països em sembla del tot condemnable però, repeteixo, no veig què es pot fer des de fora.
Miquel,
jo, de bones intencions no en tinc mai :D la qüestió és:
1. sembla ser que estem d'acord que dones i homes som iguals en drets.
2. qualsevol maltractament per qüestions de gènere ho considerem no només una aberració, sinó que ho considerem un delicte.
3. perquè permetem que ho facin en altres cultures doncs? és que les dones musulmanes són menys respectables que les occidentals?
Ja sé que no és fàcil donar solucions a una qüestió tan polièdrica (tse, quina paraulota), però comença a ser anguniós veure com moltes vegades que es pot actuar no es fa en nom del "respecte a la diferència cultural". No avancem.
Pensa que aquestes qüestions sí que poden tenir solució si la comunitat internacional s'hi fica pel mig. Tots els països, sobretot del tercer món, són deutors dels del primer i, contínuament estan fent tractats bilaterals. El nostre món no perd ocasió d'influir en aquelles cultures, sobretot en l'economia. Si hi ha voluntat, o millor, convenciment, això pot començar a solucionar-se.
Ara bé, per començar hem de canviar a casa. Com?
Bon dia Clidice,
Estic d'acord amb el teu comentari. Llegir massa ràpid (parlo per mi) té els seus riscos. Rellegint ara la proposta del teu post veig que em va passar per alt allò que deies "Penseu que teniu poder polític i us cal fer una llei...". Les organitzacions internacionals que maneguen diners i els reparteixen amb criteris que sovint no s'entenen gaire, tenen una eina molt important per enfrontar-se als governs d'aquests països i tractar de forçar un canvi de conductes. Se'n diu xantatge. Si tu no resols les injustícies que es produeixen al teu país jo no et faig més transferències. Això de la pasta ho entén tothom però llavors veus que hi han molts interessos creuats i la cosa es complica. Per exemple, el petroli està en mans de països amb governs poc exemplars en l'aspecte que tractem. Tampoc hem d'oblidar que la corrupció també està present entre la gent que manega els organismes internacionals.
El que volia, en el fons, és significar que no n'hi ha prou en fer un món de "bons" i "dolents", i que tots els problemes, primer són problemes a partir que la societat evoluciona i determina que ho són, abans no n'eren i segon, res és fàcil de resoldre, no n'hi ha prou amb dir: "els polítics són uns corruptes", és un reduccionisme absurd i infantil. El món és molt complex i hem d'aprendre a acceptar que hi ha coses que són com són, i que potser noves generacions les resoldran ... o no, perquè imagina't que, senzillament, consideren que no són un problema, tot depèn de l'evolució cultural.
D'altra banda tots sabem que els combustibles fòssils s'estan esgotant i un símptoma claríssim és que, finalment, els EEUU s'han decidit a abordar la qüestió de les energies alternatives. El poder dels països productors de petroli pot quedar molt minvat si el primer món resolem la nostra demanda d'energia sense dependre d'ells, per tant hi ha un canvi important, pot ser per a pitjor o per a millor, qui ho sap. :)
Als països "islàmics", que és com dir als "catòlics" estan fent la seva pròpia lluita per a resoldre les coses, les seves coses. Tinc entès que hi ha molta gent implicada en avançar en valors democràtics i d'igualtat, i em pregunto qui som nosaltres per a interferir. Sobretot quan la majoria de les intervencions reals d'occident han estat poc més que patètiques, i han pactat amb l'stato quo.
Els podñriem deixar en pau, em penso. Fins ara no hem estat massa intel·ligents ni massa brillants. Ni sembla que haguem entès massa coses.
Hola Lluís,
gràcies pel comentari. Jo no tinc gens clar que cal fer. Potser tens raó tu, però hem d'entendre que no cal fer res quan veiem com lapiden a una "adúltera" o li fan l'ablació de clítoris a una nena? No va en contra dels nostres principis? No és com dir: les dones d'aquí són intocables, les d'allí són propietat dels seus homes, ells decidiran? Són aquests valors nostres d'igualtat i respecte valors universals?
A mi tampoco m'agrada el sóc tal o qualsevol cosa. Ho vaig canviar fa temps pel "treballo en" o "faig de".
Un encert això de "Fregologia". M'ha encantat. M'ha fet recordar una conversa d'un curs d'anglès entre una jove que volia ser mestra per les vacances, infermera per l'uniform, etc. etc. I la més gran li va responent que "fa de" tot això però que no hi troba les aventatges. Al final li pregunta quina feina fas? i respon: mestressa de casa
És cert que sovint els blocs es converteixen en una plataforma de denuncia i res més. No es pot fer tot però es pot fer bastant. Ja siguin receptes de cuina, relaxació, primers auxilis, ioga o decàleg per no gastar més és molt més. I el més important de tot els blocaires són una societat paral·lela i fora del control dels polítics. Són la verdadera llibertat d'expresió de moment. I si s'acaba ja inventarem una altra cosa. Els experts en fregologia van més ràpids que els mediocres advocats ficats a polític.
Un exemple de tot això: els llibres de lliure accés. La ministra s'escandalitza. No sé de què. Quan els "ecologistes" es carreguin els llibres en paper (i no trigaran els "burrus"), llocs com gutemberg, archive.org, elaleph i altres seràn els monestirs del segle XXI on es podrà accedir a la cultura lliure de drets. La ministra només té orelles per la indústria. Col.laborar en aquests llocs ja és fer alguna cosa.
M'encanta aquest post, perquè crec que posa el dit a la nafra: els blocaires -amb totes les excepcions que calgui- ens definim per un cert grau d'ingènua -o no tant- irresponsabilitat. Transferir als "polítics" la capacitat de decidir i posar-los inevitablement "a caldo" és una manifestació més d'aquesta actitud bastant poc madura. Estic d'acord amb tu. Cal arremangar-se , i per a aiaxò no s'han d'imposar títols, galons ni taxes crematísitiques -qüestió aquesta, de la gratuïtat, que em dóna voltes al cap per aun porper post-.
El cas que proposes, tan emblemàtic, és un exemple perfecte de la complexitat de la tasca. Des de la pura teoria, és clar, em sembla evident que cal actuar en favor dels drets humas més leemntals -a la vida i a la integritat física, singularment- i que en aquest casos no valen pretextos culturals. Només valdrien pretextos d'ordre pragmàtic -reprimir amb violència la violència masclista no pot donar,s egurament, millor resultat que les preteses imposicions de democràcies occidentalitzades a cop de canó-, però aquests han de ser contingents, mesurable i avaluables sobre el terreny. I en tot cas mai admissibles allà on arribi el braç del nostre codi penal.
Sí Manel, el nostre és un món de llibertat, però només una part del món i també ho és de falsa informació, de tota manera sempre queda un racó per a l'esperança.
Eduard, contenta de tornar-te a veure :) gràcies perquè has llegit tot el que volia dir, fil per randa :)
Publica un comentari a l'entrada