n'hi ha que tenim la fortuna de poder gaudir d'aquests espais a pocs minuts de casa. Jo, que visc a dos minuts del centre i només tombar el carrer ja sóc als afores, sóc una privilegiada. :)
No cal dir que les roselles i l'esclat d'optimisme que aporten és per a tots i tothom :)
(shhhh ja sé que no fa fi estar content, ni intel·lectual, però mira, cadascú és com és. Deu ser l'excés d'endorfines per l'exercici)
La veritat Jaume és que he fet trampes. Al meu darrera hi havia tot de fàbriques i passats aquests camps, a baix al riu hi ha una química. Però per alguna cosa pago els drets del fotoxop mental :P
I sí, sóc addicta a les endorfines ;) tinc una amiga que em diu que sóc una "ionqui de les vambes" que "estoymuymaldelomio" :D
Malgrat les fàbriques i les químiques mentals sempre hi ha un racó de placidesa. M'apunto l'expressió del "fotoxop mental" per aplicar-la quan algú es descolloni de mi perquè diuen que només veig les coses positives. Visca el fotoxop que ens permet viure i gaudir del que ens deixen!
Ostres!, aquí no hi ha Photoshop?? La foto és molt maca; de debò que això ho tens a prop de casa? No sabia que una part del paradís es veia de Catalunya estant! :)
Ah, però el moment després deu ser aquell en què has deixat el mòbil i t'has estirat en aquest verd entre rojos i has mirat el blau i 't'has deixat escalfar pel daurat i has oblidat -només per un moment, ja sé- les fàbriques, els cotxes, els pensaments incerts... ;-)
(Roselles dedicades a en F. Puigcarbó i a l'Eulàlia Mesalles ;P)
9 comentaris:
és un bon motiu, gràcies per la dedicatoria i la foto. N'hi ha moltes de roselles ja, aquest matí m'hi fixava passant camí de la Roca.
Bé :) he fet el que he pogut amb el mòbil, els camps estaven curulls de roselles, feia mal d'ulls i tot, semblaven plantades :)
Hi havia tantes flors per tot arreu que semblava mentida, gairebé no m'han permés veure res lleig :)
Em sento un mica partícep, perquè el Francesc va anomenar les roselles a un comentari que va fer a un post meu ;D
La foto, genial.
Gràcies Eulàlia,
n'hi ha que tenim la fortuna de poder gaudir d'aquests espais a pocs minuts de casa. Jo, que visc a dos minuts del centre i només tombar el carrer ja sóc als afores, sóc una privilegiada. :)
No cal dir que les roselles i l'esclat d'optimisme que aporten és per a tots i tothom :)
(shhhh ja sé que no fa fi estar content, ni intel·lectual, però mira, cadascú és com és. Deu ser l'excés d'endorfines per l'exercici)
http://es.wikipedia.org/wiki/Beta-Endorfina
El paissatge és molt bucòlic. Jo no sortiria corrent :-) Ara, si ho fas per les endorfines, ja són figues d'un altre paner. He. he ...
La veritat Jaume és que he fet trampes. Al meu darrera hi havia tot de fàbriques i passats aquests camps, a baix al riu hi ha una química. Però per alguna cosa pago els drets del fotoxop mental :P
I sí, sóc addicta a les endorfines ;) tinc una amiga que em diu que sóc una "ionqui de les vambes" que "estoymuymaldelomio" :D
Malgrat les fàbriques i les químiques mentals sempre hi ha un racó de placidesa.
M'apunto l'expressió del "fotoxop mental" per aplicar-la quan algú es descolloni de mi perquè diuen que només veig les coses positives.
Visca el fotoxop que ens permet viure i gaudir del que ens deixen!
Ostres!, aquí no hi ha Photoshop?? La foto és molt maca; de debò que això ho tens a prop de casa? No sabia que una part del paradís es veia de Catalunya estant! :)
Ah, però el moment després deu ser aquell en què has deixat el mòbil i t'has estirat en aquest verd entre rojos i has mirat el blau i 't'has deixat escalfar pel daurat i has oblidat -només per un moment, ja sé- les fàbriques, els cotxes, els pensaments incerts...
;-)
(la terra està genial, aquesta proimavera)
Publica un comentari a l'entrada