dissabte, 9 de maig del 2009

Ungles de vermell

Ahir vaig anar a dormir tard, potser eren les cinc de la matinada. Així doncs, reprenc: avui he anat a dormir d'hora i m'he llevat d'hora també, a dos quarts de nou per a ser precisos. Amb l'edat ja passen aquestes coses, vas a dormir tard i et dius: “demà dormiré la gana”, però resulta que no et cal rellotge ni despertador, més enllà d'una hora de l'habitual ja estic a la cuina escalfant aigua pel te.

La veritat és que els dos gots de suc de pinya i el te m'han anat de conya. Les ressaques millor amb líquids i una mica de sucre. Mentre rumiava en això i en allò, somreia i em preguntava: “com és que fa tants dies que estic contenta?”. Ja ho sé que tinc una certa tendència a ser una “happy flowers” però tampoc tanta, bé, sí, vull dir no tan exagerada. M'ha caigut el drap de la cuina i, quan m'he ajupit a recollir-lo, he descobert el misteri.

Ja no duia les sabatilles d'estar per casa d'hivern, duia les xancletes d'estiu i ahir vaig moure'm pel món també amb els peus gairebé descalços. He vist les ungles pintades de vermell i me n'he adonat d'allò que sempre m'ha fet feliç. Ara ja m'he quedat tranquil·la, en aquest món tot té una explicació, sobretot científica: jo estic contenta perquè duc les ungles dels peus pintades de color vermell. Us ho recomano vivament, a més, sempre és més accessible que no pas que et toqui la rifa i el George Clooney, tot alhora. Per separat encara en tinc alguna esperança.

13 comentaris:

USD ha dit...

és bonica aquesta època de l'any en què ens anem deslliurant de la roba

Fina ha dit...

I no és maco el vermell?

Ja ho diuen els científics: el vermell ,dins de l'espectre de colors,és aquell que ens entra per la vista d'una manera brutal,gairebé obscena i que ens estimula directament la cosa aquella que tot èssser humà té dins del cervell i que desperta la producció d'unes excitants substàncies,no estupefaents però gairebé ,molt millors i naturals,i que alguns produeixen en quantitats industrials.

Que maco que és el vermell.;-)

Avui aniré a la platja sense bikini, hahaha.

Francesc Puigcarbó ha dit...

els peus es una part del cos que cuidem em general molt poc (el homes ja ni t'ho explico) però jo que el primer que miro d'una dona son les cames i els turmells (no em preguntis perquè) em fixo molt en els peus i la veritat es que les ungles pintades queden molt boniques i de vermell encara més. A l'estiu mica en mica anem recuperant el propi cos.

Clidice ha dit...

Si USD és com una mica el retrobament del paradís perdut ...

Fina, adoro l'autoproveïment de substàncies que ens donen "pau i amor germana" :P jo no puc anar a la platja sense bikini, perquè no tinc bikini per anar-hi sense :( (no n'he tingut mai d'això :P)

Jo el primer que miro d'un home Francesc són les mans i les sabates. Segons la visió (llegeixi's mocassins negres i mitjons blancs) em faig un tip de córrer en direcció contrària :P

Galderich ha dit...

Ja sé que els petits detalls són els que ens donen millors plaers... però em permetràs que no em pinti les ungles de vermell. Sóc molt clàssic i prefereixo uns altres detalls.

Sobre la roba, haig de reconèixer que és molt més còmode anar lleugeret com qui es despulla de cabòries.
És pràctic en tots sentits.

Unknown ha dit...

Jo també tinc tendència en fixar-me en les mans sigui de les dones o dels homes.

Ara bé en això de les ungles vermelles... No m'han agradat mai i mai me les pinto, especilament les dels peus. Qui sap si m'estic perdent alguna cosa.

Jo ara mateix, no em sento especialment contenta, potser són les ungles descolorides, qui sap... però em temo que l'explicació rau en alguna cosa més profunda. En realitat, en sé perfectament la causa...

Clidice ha dit...

Tens raó Galderich, no t'escau el vermell. Has provat de pintar-t'hi margarides? ara estan de moda ;P

Eulàlia, jo mai em pintava les ungles, ni de les mans ni dels peus. Les dels peus vaig començar a fer-ho per dos motius:

1. Estaven plenes d'hematomes de fer muntanya
2. Volia dur sandàlies

El vermell era el color més adequat.

Respecte a les altres coses, bé, podríem fer-les servir com una metàfora. De motius per no ser feliç n'hi ha a balquena. En el meu cas intento ser capaç de simplificar, potser perquè el meu tarannà no és gens melancòlic. Prova-ho no hi perds res :D (no voldria de cap manera frivolitzar, per suposat)

Francesc Puigcarbó ha dit...

vols dir que has vist Michael Jackson en persona. Ho dic per mocasins negres i mitjons blancs. Ah! i compte que de petit duia sabates de crep que solien ser de color beig i mitjos blancs fins sota el genoll, i et diré més havia arribat a tenir un "traju" amb els pantalons de golf, mitjons blancs i les sabates de sola de crep. Que tots tenim un passat.

Montse ha dit...

Gairebé prefereixo els mocasins del Jackson que els del julio iglesias, argggg...

Jo admiro les manicures de mans i peus de les altres, però gairebé mai no em pinto les ungles, perquè .. perquè... potser perquè sóc tan comodona que em fa mandra...

demà me les pintaré de vermell (les dels peus, les de les mans no m'hi sabria veure) i ja et diré el què.

Ferran Porta ha dit...

Coi, doncs jo que estic en una època més aviat fosca, d'aquelles que no tens ni la més remota idea d'on se suposa que estàs anant (quina sensació més desagradable, eh?), ves... ara m'hauré de pintar les ungles dels peus de vermell!

Com a mínim, em queda el consol que a la feina hi vaig amb mitjons i sabates; ningú no se n'adonarà de què m'ha posat, de sobte, un somriure a la cara :)

Clidice ha dit...

Aquesta ja la vaig superar jo quan vaig decidir que era molt clar on anava i algú em va dir: "l'última gavardina no té butxaques". A partir d'aquí: ungles de vermell o, en el seu defecte, per raons òbvies, arracada, piercing, tatuatge, o una bona, saludable i prou escandalosa doble vida. ;P

Ferran Porta ha dit...

Ep, Clidice!, la idea de la doble vida... sona molt bé!! De fet, ara que hi penso, en sóc un expert: cada dia, a la feina, quan veig tantes cares que voldria estalviar-me, i en comptes de dir el que penso... penso però no dic! :)

Bona setmana, maca.

Clidice ha dit...

Gràcies Ferran! Em vaig acostumar, fa temps, a anar a la feina vestida diferent de com vaig a la vida. Així, quan surto, faig com en superman, em fico en una cabina, em poso els calçotets al damunt de les mitges i me'n vaig volant ;P

(n.b.: dic superman perquè la superwoman em sembla un personatge absolutament sexista, però això és una altra discussió :D)