Dins la boira hi fa fred (2)

ve d'aquí

Javier Pérez Vaquer. Vicenta en la presó del silenci. Collage I tec.mix./ finestró. 83 x 40 cm. Gener 2002

Les dues dones feinegen per la planta baixa i jo vaig al cotxe a buscar la bossa amb el menjar i el necesser. No em cal gran cosa, però un mínim de condícia és imprescindible. La Sílvia m'ha preparat entrepans i un termos de sopa calenta. A la casa no hi ha gas, la cuina tampoc no és elèctrica i no cal ni imaginar-se un microones. Amb la sopa, els entrepans i la fruita ja faré el fet.

Mentre la Manuela i la seva jove recullen les fundes de baix, vaig cap a la cuina i obro l'aixeta de coure que sobresurt de la paret, damunt la vella pica de pedra. La canonada vibra, sorollosa, pel canvi de pressió, se sent el gloc-gloc de l'aire i l'aigua i, primer un filet i després un raig, surt l'aigua del dipòsit. La deixo córrer una bona estona, no vull beure'n i que m'agafi alguna malura.

Em decideixo a pujar a dalt. Aquest és un pas que sempre em costa i que no faig mai fins que hi ha les dones a casa. La bombeta que il·lumina l'escala és de quaranta watts, dins d'una tulipa que encara afebleix més la seva potència. Pujo l'escala amb calma, escoltant la queixa de les fustes dels graons.

A dalt, la sala principal fa de distribuïdor de les habitacions. Acciono l'interruptor de baquelita i s'encén l'aranya del sostre. La llum s'escampa esmorteïda pel damunt de les siluetes enfundades dels mobles. Trec la balda dels porticons del balcó amb una sensació d'alleujament al veure, ni que sigui sota la boira, retalls del món real a fora.

Obro l'habitació dels avis, amb el seu llit alt, de caoba, amb baldaquí, ara sense les cortines, que estan desades en el caixabanc, als peus del llit. Dubto un instant a l'hora d'anar a obrir l'habitació dels pares, però m'arriben les veus de les dues dones que feinegen a baix, i entro tot encenent el llum i, decidit, obro els finestrons perquè entri la claror opaca del carrer.

Quan em giro i quedo encarat al llit de fusta negra dels pares, no puc evitar un estremiment. No bado i surto de l'habitació, aparentant calma, malgrat que la sang em palpita a les temples. Com sempre, em quedo uns instants aturat al davant de la porta de l'habitació de la Susanna, la meva germana petita i, com sempre, serà en l'única habitació que no entraré.

Passo a la meva habitació, just a l'altra banda de la sala. El llit adossat a la paret, la tauleta de nit amb la gibrella dins, el petit escriptori i la calaixera, blancs, com corresponia a l'habitació d'un infant. No hi queda rastre del meu pas per la casa, exceptuant les lletres que vaig gravar amb la navalla en un racó de la calaixera: Susanna.

(continuarà)