Web de la setmana: Hipopotam studio

Els polonesos no només són l'adjectiu amb el que alguns ciutadans d'aquest país ens distingeixen, perquè malgrat que a n'ells els sembli que parlen d'un idioma inintel·ligible, ja m'agradaria veure'ls enfrontant-se a l'hongarès. Bromes a banda, Hipopotam studio són un grup de dissenyadors gràfics polonesos amb una web, i una feina, molt interessant, en polonès i en anglès.

 No us perdeu, també, el seu "museu virtual", Pica Pic, d'arqueologia de maquinetes pre-gameboy, amb les que podreu interactuar en un acte de nostàlgia els que vau tenir la fortuna d'aconseguir-ne alguna, allà pels vuitanta. Això si, sense so no té cap gràcia.

Ah! i bon cap de setmana!

De la cosa del llegir

El meu ordinador em diu que he arribat a la xifra de llibres llegits de 3.102. No és gran cosa, però tinc excusa, alguns llibres els he llegit, llegeixo i llegiré sempre, per tant no sé si comptar com a un llibre llegit la relectura. Fa molts anys, potser vint-i-cinc, que tinc feta la base de dades, en dBaseIII (MSDOS), que ha anat passat de PC en PC. Recordo que la vàrem fer en el nostre vell Amstrad, abans de tenir un i486, amb en Miquel, un cosí estimat, lletraferit també, que va morir als trenta-nou anys de càncer per tabaquisme. Gràcies al meu ordinador, doncs, no cometo gaire vegades -encara se n'escola alguna-, de comprar-me un llibre repetit, per exemple. Vull dir repetit en títol, autor i edició, que en les diverses edicions, de segons quins llibres, no només no m'importa, sinó que les busco.

Veig, però, que el meu objectiu de tenir una biblioteca ben assortida es dilueix en el temps i, sobretot, en l'espai. Apresso el meu fill gran que trobi aviat l'elixir de la vida eterna per a poder llegir amb calma tot allò que encara em falta. Encara que, ves a saber, potser no cal.

Sempre he cregut que sabia llegir prou bé, ho he fet per gaudi i pels estudis, i entenc que no és el mateix en ambdós casos. Però gràcies a la petita col·laboració que faig amb la meva amiga Àngels Amorós a Ràdio Esparreguera, sobre llibres i blogs, he fet un pas més en el meu aprenentatge de reflexionar sobre l'acte de llegir i sobre l'acte d'escriure. La cosa es queda més aviat per a mi, perquè quan fas ràdio cal tenir molt en compte l'oient potencial, segons l'emissora, el tipus de programa i la franja horària, i tampoc es tracta de fer-los adormir.

Fins ara comprava llibres que m'havien recomanat, sempre que, qui me'ls recomanés, em mereixés confiança, que tard o d'hora hi haurà algú disposat a recomanar-te els llibres d'en Follet, i us ho podeu estalviar. També em guiava per criteris acadèmics, pel que havia llegit en altres llibres i, evidentment, sempre he llegit els clàssics. Ara, però, rel del programa he anat llegint llibres que no entraven en aquestes categories, llibres que, d'una altra manera no hagués llegit mai.

Prescindint de fer cap ressenya canònica, que no és la meva voluntat en aquest espai, massa que ho he de fer, si us plau per força, en els treballs de la universitat, he intentat comprendre què és allò que em diu, intuïtivament (paraula que simplifica anys d'ofici), quin llibre és bo i quin no ho és. Perquè de la mateixa manera que no tot el que està entre dues orelles és intel·ligència, no tot el que està entre dues tapes és literatura.

Per això et trobes llegint alguna cosa, que t'ha costat déu i ajut aconseguir, escrivint a l'editorial, per exemple, i que ells, amablement, t'han enviat, previ intercanvi de dades, com el número de la Visa, i sobre el qual has trobat distintes referències en el món blogaire sobre si ha estat una injustícia que aquell títol no hagués tingut més ressò. Ho intentes però ho trobes indigerible. Deixant de banda les faltes d'ortografia, imagino que a uns certs nivells l'opció corrector no surt a compte, i que reconec que em posen bastant nerviosa malgrat que jo sigui perfectament capaç de fer-ne, hi ha alguna cosa que et fa avançar en la lectura a empentes i rodolons i amb moltes ganes d'engegar a pastar fang el llibre.

Altres vegades, et pots trobar amb la sorpresa d'un llibret que te'l mengis amb gasiveria, que no et duri més de dues hores (tot i romancejar) i que trobis que és una injustícia còsmica que no n'hi hagi més. De fet, no dubto que se sent sortir de la terra l'udol de desesperació quan arribes a l'última pàgina. Per què? -amb posat tràgic- per què no n'ha escrit un tros més? I et sents òrfena d'aquell autor i penses en com el mercat fa desaparèixer la literatura sota tones de paper i publicitat.

Em pregunto quina raó m'inclina cap a una cosa o cap a una altra. Llegeixo molta gent, sobretot del ram del llibre, que se la passen fent comparances i referències amb altres autors, que queden d'allò més intel·lectuals i que em semblen molt correctes. Però, això ve a ser com em deia un conegut meu, periodista a l'Avui, anys ha: "Montserrat, nosaltres no escrivim pels que ens compren, escrivim per la competència". I segurament és això, l'argot, l'especialització, l'exhibició de talent inter nos, que a n'ells els dóna molt de plaer. Malgrat que n'hi ha d'altres als quals no els cal aquest exercici de sibaritisme literari i ens ofereixen qualitat, intel·ligibilitat i gaudi. Però, a desgrat d'aquestes escasses excepcions, hi ha alguna cosa que falla, ells llibres continuen atrapant-me, o no, depenent d'un altre factor. I no vull dir "agradar", perquè si bé en certs contexts és necessària aquesta paraula, sempre he pensat que és opinió i no criteri.

(N'Eros Ramatxoto, d'El Penjoll, enllaça aquest vídeo que em ve com l'anell al dit)

Quan arribo a la feina, al mostrador de recepció, sempre hi ha La Vanguardia. Tot i que no hi tinc res contra aquest periòdic, no és la meva capçalera. El gest, gairebé involuntari, és sempre el mateix: girar-lo i ataüllar a qui fan l'entrevista a la contraportada. Aquest dia toca al violinista Nestor Eidler i és ell que em proporciona el meu "eureka" quan parla de per què va voler estudiar amb un professor en particular: Oistrach.

"¿Por qué precisamente con él?

Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...

No entiendo a qué se refiere…

En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach."

De La Contra de La Vanguardia, aquí.

Finalment ho entenc, llegir un llibre d'algú que no menteix, ni que sigui fent ficció, on no hi hagi interferències, físiques o més aviat narcisistes, connectar amb l'essència, notar que el llibre t'embolcalla i no anar ensopegant amb la personalitat psicopàtica de l'autor, enredant com un vailet de quatre anys en un obrador de pastisseria per la Pasqua, només perquè es creu més important ell que no pas la seva obra. Jo, que no vull "tocar" com ningú, només pretenc llegir bé i bo, entenc que això és el que em fa estimar o desestimar un llibre: la veritat que hi pugui trobar en ell.

Ah! i per molts anys Montserrats! Què jo seré atea, però ho he de celebrar per força, sinó he de donar masses explicacions ;)

Ràdio: Sant Jordi

Hi ha molta gent que surt de casa el dia de Sant Jordi sense tenir massa clar quin llibre comprarà. Molts es refien del que els ofereixen les cases editorials amb tota la màquinaria publicitària corresponent al darrera, o de títols d'autors ja consagrats. Qui negarà que ara mateix, al món, això de l'escriure és més un negoci editorial que un transvasament d'idees entre escriptor i lector. O sigui que la gent comprem cenyint-nos, moltes vegades, als mateixos criteris amb què comprem una colònia o una bossa de mà: la publicitat.

Ja és ben curiós que, en el moment que es vénen i es publiquen més llibres al món, tothom es queixa que es llegeix tan poc. La veritat és que sempre s'ha llegit ben poc. Som una generació alfabetitzada que té mala memòria, o a la que no l'interessa la història. Per això recitem consignes sense massa reflexió i de les queixes d'una indústria que s'ha sobredimensionat, en fem lema d'un problema cultural, com si hagués hagut un moment en la història on tothom fos intel·ligent i lletrat, on en les cafeteries, mentre sucàven el croisant a la llet, es mantiguessin encesos debats sobre Aristòtil, Plató i Pitarra.

En tot cas ahir, a la ràdio, vam parlar d'alguns llibres que potser podríeu tenir en compte de cara a Sant Jordi i que potser caldrà que n'encarregueu més d'un, que ja se sap com són les coses de la distribució del producte nostrat. Som tan educats, amables i generosos que sempre fem passar el de fora al davant, allò del "vostè primer, insisteixo". Siguem una mica maleducats i passem nosaltres al davant, temps hi haurà, i de sobres, de donar negoci als de fora.

El primer que us recomano és d'en Toni Cucarella que, sortosament per nosaltres, s'ha desdit d'això de no publicar mai més i ens fa arribar aquest Hòmens i falagueres, i altres relats. Un bon motiu per fer funcionar el tam-tam literari del país. De l'editorial 3i4.

Un altre que podeu tenir en compte és el llibre coral Matí i altres contes, 14è Premi de narrativa curte per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010), de Cossetània, un dels autors és el blogaire Josep Manel Vidal.

També hem parlat d'algú que tots els blogaires coneixem bé, en Salvador Macip i el seu El joc de déu, publicat a Bromera. En Salvador és una màquina, de ben segur que ha descobert com clonar-se per fer tanta feina i no ens ho vol dir.

També ens hem fet ressò del Premi Exhaurim-lo! 2011 que atorga El llibreter en el seu blog i que, aquest any, ha anat a parar al llibre Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, editat a La Magrana. Els criteris per rebre aquest premi em semblen d'allò més curiosos i la seva proclamació no té pèrdua.

No hi podia faltar, també, un llibre de poesia. Ja ho sabeu que sempre he dit que no m'agrada, en un intent de fer entendre que "agradar" és el verb més usat i el menys indicat per entendre l'art. Agradar és opinió i no criteri, malgrat que moltes vegades l'hàgim d'utilitzar per mor de ser compresos. O sigui que, de la mà de les Papallones en la llum, podem mirar-nos aquest llibre de la Joana Navarro, Besllum, que encara no he tastat.

No hem pogut pas parlar de tants títols que em semblen bones opcions, algunes immillorables com Els neons de Sodoma d'en Xavier Aliaga, que ja en vam parlar, Un riu de crims, que també n'hem parlat, l'últim d'en Jesús M. Tibau I un cop de vent els despentina i, com no, La cendra dels anys, de la Júlia Costa. La poesia d'en Josep Porcar, o d'en Josep Lluís Abad, i el llibre de refranys sobre l'ull editat per automecenatge d'en Víctor Pàmies, Amb cara i ulls, el de l'Ana Bergua i la Carme Sala, L'àvia necessita petonets, i qualsevol que us vingui de gust de l'Olga Xirinacs. De ben segur que me'n deixo, més d'un i més de dos, però n'estic convençuda que ja hi teniu prou traça en això de rastrejar títols i autors que no ens els empapussin com si fóssim oques per a foie.

Aquesta setmana que ve faré vacances blogaires, que no pas de les altres, per això aquest serà l'apunt de portada fins l'altre dimecres. Que tingueu una bona setmana!

De la Res Publica

Només espero que, amb la independència, a ningú li passi pel barret cercar descendents d'en Jaume I per convertir-nos en Mónaco 2. Que hi ha gent per a tot en aquest món de mones.

(Res publica: cosa pública)

Estrès

d'aquí

Cada trimestre pateixo d'estrès, però del dolent, que ja fa ràbia. A les puntes de feina, hi he d'afegir les PACs de la UOC, el Xerrem i ara, per si fos poc, les eleccions municipals i un queixal que m'estan reparant. Hauré de vigilar que, com em va dir ahir l'estanquer quan hi vaig anar a fer la loto 6/49, "millor que no et toqui, no fos que t'agafés un simpòsium d'aquells i et quedessis aplegada aquí mateix". O sigui que espero, de tot cor, que no m'agafi cap simpòsium i pugui arribar al maig amb la salut més o menys endreçada.

Del pecat

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

Sèneca

Sèneca, Lletres a Lucili, volum 3, XC, versió de Carles Cardó, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1930.

Web de la setmana: pintant una paret

Solc despertar-me amb la ràdio. Dijous al matí, a les set, va començar a vomitar les males notícies de cada dia: que si col·lapse en l'administració americana, que si Portugal demana la intervenció d'Europa, que si l'Hospital Clínic tanca les urgències del carrer València, que si el govern dels millors liquida la sanitat catalana, que si el pare haurà de seguir fotent-se de cap perquè no li operen el genoll ... Vaja, que quan acabem d'estar desperts i hem d'anar cap a la feina a escoltar, ara l'un i ara l'altre, la munió de problemes econòmics d'empreses i particulars, t'entren moltes ganes d'aprendre a fer formatges de cabra.

La ràbia mai és bona, la ràbia ens fa terriblement injustos i ens aboca al de sempre: trencar per reconstruir per tornar a trencar, etc. Potser que comencem a humanitzar-nos i deixem enrere aquests recursos que ens ancoren a una humanitat que fou i que ja no existeix. De moment, mentre rumiem la manera de solucionar-ho, potser serà millor desfogar-nos escrivint en una paret, ni que sigui virtual i encara que ens la proporcioni una casa comercial. Proveu d'escriure el que penseu aquí, jo ja ho he fet, i que passeu un bon cap de setmana!

Redacció: el cap de setmana i2, o mar i muntanya

Les vuit, en Factor X es desperta, avui ell anirà a fer els 55 km en bicicleta que repetirà el dia 10, o sigui que jo podré fer, amb tota llibertat, el que més m'agrada: passar quatre o cinc hores corrent i caminant per la muntanya. I tinc vambes noves!

M'ho prenc amb calma, estrenar calçat vol dir haver de reduir les expectatives, no fos cas que comencés a encetar-me per tot arreu. O sigui que decideixo que avui "baixaré" a Montserrat. "Baixar a Montserrat" és una broma que ens fem quan tenim ganes de caminar per la vora del riu i volem fer una circular.

Esmorzo amb el portàtil al davant i aprofito per munyir les vaquetes del Facebook, algun dia hauré d'anar a algun centre a desintoxicar-me dels jocs de Zynga. Vaig al lavabo, faig les meves ablucions matinals, m'embetumo amb crema solar, em poso la roba d'esport i, finalment, amb tota la cerimònia em calço les sabates noves.A la motxilla hi duré apòsits per si de cas. Bastons i barret d'ala ampla són els complements últims.

Colònia Sedó, a dalt, Esparreguera. D'aquí

Surto de casa en direcció a la Colònia Sedó, tot baixada, passo per la font de la Barona, que encara raja. Els vells plàtans, amb l'enforcadura baixa, em recorden un munt de tardes fent campana i una pila d'intents (malauradament reeixits) en això d'aprendre de fumar, fa eons ja. Depasso la Colònia i enfilo cap a Can Vinyals, sota Can Castells, on abans feien les Aromes. El riu baixa gras, veig la resclosa, on anàvem a pescar amb en Factor X i el meu sogre, son pare. Quantes tardes d'estiu a l'ombra, amb una fanta i ganxitos, empipant els peixos (pesca sense mort) i fent-la petar. Al davant veig la indústria química que ens ha entaforat l'ajuntament d'Olesa, t'agradi o no, i el polígon industrial. Em pregunto com és que som capaços de destruir el nostre territori amb tanta alegria. Sembla que als amos dels terrenys només els convenç el guany ràpid, i així veiem esvorancs en les muntanyes, i clapes de formigó en tot el territori. Recordo que dilluns he d'intervenir en un debat sobre urbanisme, però no hi vull pensar gaire, sé perfectament el que vull dir. Comprovo que el cavall blanc encara hi és en la seva finca. Fa temps que, quan passo per aquesta urbanització, em miro un cavall blanc que tenen en el jardí d'una casa. M'agraden tant els cavalls que, només de veure'n un, ja em sento feliç.

Passat Can Vinyals enfilo cap a La Puda. No puc evitar fer el camí dels records cap a Güemes, de quan vaig afegir-me a una colla que feien el Camino del nord entre Bilbao i Santiago de Compostela. Van ser dies feixucs, caminant sota la pluja amb un ritme endimoniat, que em va costar una tendinitis d'aquelles "de per vida", un dia que vam sobrepassar els quaranta-cinc quilòmetres sobre asfalt i carregats amb les motxilles. Va ser una mala decisió anar-hi, sobretot perquè jo venia d'un altre ritme i unes altres cabòries fent el GR-11.

Arribant a Güemes ens van informar que el capellà del poble tenia un alberg. Ens hi vam arribar, un home, tret d'una fotografia d'un d'aquests capellans de la teologia de l'alliberament, amb el cabell esborrifat i la barba blanca, ens va rebre, en català. Considerant que el poble estava a Cantàbria això ens va sorprendre prou. N'Ernesto Bustio, càntabre, va ser ordenat a Solsona, fill de càntabres emigrats, i aprofitava qualsevol ocasió que tenia per practicar la llengua que fou seva durant la infantesa i bona part de la seva joventut. Recordo com ens va oferir unes habitacions, les dutxes i el menjar gratuïts, només, si volies, deixaves la voluntat en una caixa. Després del dinar que vam fer entre tothom, peregrins, caminants i gent del poble, sobre les tres de la tarda, els meus companys van marxar al poble, a jugar al dòmino. Jo vaig prendre el llibre i em vaig emperesir al davant de la llar de foc. L'Ernesto es va quedar amb mi i vam començar a xerrar d'això i d'allò. Si mireu l'hipervincle que hi ha en el seu nom, podreu saber part de les aventures que vaig conèixer aquella tarda. Recordo que li vaig preguntar què passava que tots els boscos que trobàvem eren d'eucaliptus. Em va explicar que la gent es venia al negoci ràpid i havia tallat els boscos autòctons per plantar aquest arbre de creixement ràpid, per vendre'ls a les industries del paper. El mal és que aquests arbres són un problema ecològic terrible, perquè dessequen el territori. El guany ràpid, com sempre. Tant li fa si destrueixes la terra dels teus avantpassats si en comptes d'un Seat pots tenir un Audi, o si en comptes de viure en un pis pots viure en una casa, ni que la parella i tu us hàgiu de comunicar per walkie-talkies. Després de sis hores xerrant amb ell, ens vam adonar que fèiem tard per coure el sopar, la gent va començar a aparèixer i jo vaig despertar d'un somni ben estrany.

Ernesto (Ernest) Bustio

Sempre més tindré l'Ernest en la meva memòria com la d'un home del qui, en una sola tarda, vaig aprendre més del que podria aprendre en moltes vides i en moltes escoles. Tant li fa la seva condició de religiós, el que compta és la seva condició d'humà en tota l'extensió del terme. La seva visió de la seva terra, de les barbaritats comeses amb els boscos artificials d'eucaliptus i en les urbanitzacions fantasmagòriques, per buides, enormes (en vaig veure una on havien partit una muntanya per la meitat, literalment), fetes en el territori d'aquell president amb nom de xoriço i que sembla tan simpàtic, sempre m'ha donat un punt de vista immillorable per visualitzar el nostre propi territori.

Pel darrera de La Puda, l'antic balneari ara en ruïnes, que fa una llàstima que trenca l'ànima, enfilo cap a Can Tobella, aquesta serà de les poques pujades del trajecte d'avui. De moment, el calçat respon a la perfecció i no em cal baixar el ritme. Ensopego amb molts ciclistes, es nota que hi ha la Portals a tocar, encara que hi ha molta tradició ciclista en aquesta zona. El Camí de la Sal és un camí perfecte per fer els dies de calor, ombrejat i humit, segueix el curs del Llobregat camí de Monistrol. Em quedo a l'Aeri, el prendré fins el monestir, no tinc cap mena d'intenció d'enfilar-me pel tub.

Can Tobella, sota el Tossal Rodó. D'aquí

Mentre el camino el penso, aquest territori. M'emociona trepitjar-lo, sentir-lo. La sang no m'hi lliga, sóc filla de lleidatans, però m'hi lliga el naixement i la creixença. Ho vulgui o no, és aquí on he nascut i crescut, és aquesta la terra roja que m'embrutava els genolls, són aquestes pedres les que em feien traus i esgarrinxades, no pas d'altres. I l'estimo, l'estimo tant, que fins i tot em cal fugir ben lluny per tenir ganes de tornar-la a veure, unes ganes que poden arribar a fer mal i tot. Per això m'enfurismo de mala manera quan veig com la maltracten els mateixos que se'n diuen amos.

El trajecte amb l'aeri no s'hauria d'acabar mai, l'avantatge de no tenir vertígen és com en pot ser de plaent un viatge dins un cistell penjant. Un cop dalt del monestir no m'aturo i, sense solució de continuïtat, ni perdre ritme, m'enfilo a Sant Miquel. Quan perdré de vista la gentada buscaré algun mirador i aprofitaré per menjar una mica de xocolata enmig del romaní florit i les abelles que el pol·linitzen. El sol escalfa de valent i demà tindré un bonic to bicolor, però no em preocupa, a finals de temporada, amb tantes robes distintes, estaré a quadres. Després de la xocolata, baixo corrent pel camí de les bateries. Tinc una visió: m'acabo d'enamorar i les dipositàries del meu amor per sempre són dues, de color verd i es diuen Bestard Energy. Baixar corrents per camins pedregosos, notar com la sola s'arrapa a la pedra, sense relliscar ni un milímetre, ensopegar un parell de cops, més que res per allò que no s'adormi l'adrenalina, i arribar a Collbató amb una sensació de felicitat explosiva és tot una.

Finalment arribo a casa després de "baixar" a Montserrat en quatre horetes justes. Potser demà les tornaré a treure a passejar, haver-les conegut bé mereix una celebració!

...

Diumenge. Evidentment no me n'he pogut estar i hem sortit a passejar juntes, les meves vambes i jo. Més que res per desentumir la musculatura uns sis quilòmetres. Avui la mare ha fet arròs i ha comprat tortell, vol celebrar que el Barça va guanyar, em sembla, o era que el Madrid va perdre? Ehem ;)

Redacció: el cap de setmana 1

Aquest cap de setmana ha començat en divendres, i és que això d'acumular hores que no et paguen a la feina, i que cal recuperar fent festa, sempre va bé, que no només de diners viu la dona.

A primera hora he anat a la perruqueria, és important que, ni que sigui pagant i un cop cada dos mesos, un home heterosexual et digui que estàs guapa. Després he agafat l'autobús i he baixat a Barcelona. Feia tant de temps que hi havia d'anar a fer encàrrecs que fins i tot m'he hagut de fer una llista. Primera parada Diagonal-Maria Cristina, en una botiga de telefonia mòbil que ja fa una pila de mesos que m'hi havia d'entretenir.

Per sort he hagut de fer cua. Si, no m'he begut l'enteniment, en la meva vida n'he hagut de fer moltes de cues, i és on he llegit la majoria de llibres. Aquesta vegada anava previnguda i duia material sabent, a més, que em trobaria una butaca còmoda i que no em caldria patir, ja que quan he agafat el número un xicot la mar d'amable s'ha anotat el nom per cridar-me. Al cap de mitja horeta m'han tret de la meva abstracció i he passat a ocupar, durant una hora de rellotge, el meu lloc al mostrador. Bé, sembla que ja fa massa temps que havia de revisar les tarifes a les que estic acollida i n'he sortit amb un telèfon d'aquests "que fan de tot" (Internet inclosa) per 19 euros i una tarifa substancialment menor de la que tenia fins ara.

Si, ja ho sé, n'hi ha de més bons i de més nous, però pel que em convé amb aquest ja n'hi ha prou. Fins i tot, de tantes coses que fa, he pensat de deixar-lo al costat dels plats bruts, ves a saber!

Ja era l'hora de dinar, però ho endarreriria per anar a una llibreria on havia vist per la web que tenien un llibre que em convenia. Prenc la línia 3 a Maria Cristina i detecto que ja ha arribat el bon temps amb l'explosió del perfum tan conegut: eau d'aixell, o de sobac per a alguns. Tanmateix, a l'igual que amb les cues, en el metro també m'hi passaria hores. Mare meva quant de material! Baixo a Passeig de Gràcia, el que m'ha donat un llarg recorregut d'observació de la condició humana.

A la llibreria, una d'aquestes grans, em diuen que el llibre, malgrat que a la web diguin que el tenen, només és per la venda per Internet. Em queixo, perquè la brometa em costarà 8 euros més pel transport, però poc s'hi pot fer. Baixo Passeig de Gràcia avall fins a Plaça Catalunya i ho provo a la llibreria Tal, és normal, no el tenen, això dels canals per comprar qualsevol llibre en català que no sigui dels patums sol ser un drama. Tanmateix em firo amb l'últim Camilleri (iuhu!) i mentre estic pagant, el noi i la noia que hi ha a la caixa parlen entre ells com si jo no hi fos. "S'hauria de matar a 600 banquers, tal com va fer aquell tio d'Olot, i ja ho veuries com s'acabaria això que et prenguin el pis per no pagar la hipoteca". Pago atònita, si hi ha una cosa que em supera més que el feixisme és l'estalinisme. No me'n puc estar i li comento al xicot que, potser, només potser, la seva apreciació no és massa encertada. Decideixo que no tornaré a posar els peus en aquella llibreria, no m'agrada que els meus diners serveixin per pagar el salari a algú que té idees genocides respecte a una part de la meva família. Serà per botigues!

El més millor del món mundial ^^

Prenc la determinació que no em posaré de mal humor, el que ha dit aquest ésser humà (?) no és la primera vegada que ho sento, ni que ho veig escrit. Com si tot el món es pogués guanyar la vida despatxant llibres! Els altres hem de fer altres coses, potser menys nobles, però és el que hi ha, el cas és bufar cullera.

Entro als grans magatzems de Plaça Catalunya i em compro un desodorant. A Barcelona quan es posa a fer calor no s'està de res, i a mi em fa molta angúnia que em cantin els alerons. Vaig al lavabo i soluciono l'angúnia, després passo per la zona de colònies, localitzo un provador de la meva i ho acabo d'endreçar. Cadascú amb les seves manies.

Ai! totes tenim les nostres flaqueses!

Surto fora i m'adreço a l'extensió dels grans magatzems del Portal de l'Àngel, tenen la pel·lícula que buscava, el llibre no. És tard, passa de les tres, i em fa mandra ficar-me en cap lloc a dinar, pel que pujo a la cafeteria i demano un plat de noddles i una aigua. Els fideus resulten massa salats i els vaig fent passar mentre em llegeixo mig Camilleri. M'atenen quatre persones amabilíssimes, poca feina que hi ha, i demano un te. Lavabo, higiene bucal i adéusiaus com si fóssim de la família. Miro a la secció de calçat de muntanya, no veig res del que em cal.

Arribo a la Plaça Vila de Madrid, hores d'ara he acomplert una bona part del programa i vaig molt per sota del pressupost previst. Entro a la cadena de botigues esportives i em firo dues bosses amb tub per l'aigua i un kit de neteja de les mateixes. Ja era hora! Era desesperant veure com es feien malbé, sobretot pel tub que no hi havia manera de netejar. Ni em miro el calçat, sé perfectament què tenen i sé que no és el que vull.

Un invent fantàstic i alhora un desastre per netejar.

Al carrer Canuda, molt a prop d'allí, hi trobaré el que cerco. Entro a la botiga d'articles de muntanya, un xicot molt amable em demana que vull: Unes sabates per córrer per la muntanya. No se'n pot estar de deixar de mirar-me als ulls i fer-me una repassada general amb posat escèptic. Si, ja ho sabeu, aquelles mirades amb les que et vénen ganes de dir: "el nas gros i els pits petits, coses de la genètica, la panxa, coses dels embarassos, les arrugues, coses de l'edat i el cul, coses de la xocolata" [algú sap si la Rossy de Palma fa seminaris tipus: "como llevar mejor to esto"?]  gaires mirades més com aquesta i hauré d'anar més sovint a la perruqueria, caram, que una ja no va aixecant passions ja ho sap (bé, tampoc és que les hagi aixecat mai) però tampoc cal que et destrossin la moral d'una forma tant expeditiva. Tanmateix, molt professional i intentant creure's que, efectivament, la mestressa que té al davant és capaç de córrer, o intentar-ho, per la muntanya, m'adreça on tenen aquest calçat. Li dic que vull unes Bestard, nova mirada escèptica i un vols dir? que, fins i tot em fa dubtar, no et sembla que potser t'anirien millor aquestes altres?, i m'ensenya les Salomon, Asolo i North Face, no, vull unes Bestard, aquestes són per esportistes que corren per la muntanya (i jo sóc una mare i una comptable que corre per la muntanya tres cops per setmana, tot i que això últim m'ho estalvio).

Finalment li faig entendre que m'agraden les mallorquines, m'agrada la seva sola Vibram, el seu cosit, el seu disseny, sense les floritures absurdes dels demés, i m'ensenya unes Energy que m'encanten. Número? Un sis i mig americà? Segur? (Sí! segur!) Em porta un sis, que em va petit, després em fa emprovar un set, que em va gran, finalment decideix (al·leluia!) que potser em cal un sis i mig. Em pregunto si realment les arrugues són cosa de l'edat o de la paciència que cal prendre. Tot i això no deixa de ser molt amable i, a diferència de la llibreria Tal, sé que aquí si que hi tornaré.

No em digueu que no són una preciositat?

Bé, enfilo cap a la Rambla, no me n'estic i entro en la botiga on res és igual, en surto amb un vestit en el qual, potser algun dia, hi cabré. No hi ha res millor que ser optimista. Al triangle compro te i em prenc un suc de taronja. Baixo al metro i retorno a Maria Cristina on esperaré l'autobús que em porti a casa. Estic satisfeta i baldada. Entre el parar dreta i la caminada el meu genoll i la tendinitis es recorden de mi. Bé, els records són mutus. Curiós que només es despertin a ciutat, m'ho he de prendre com un senyal? De tornada a casa arribo just a temps de baixar de l'autobús a la primera parada, una mica més i regalo suc de taronja per aspersió als meus companys de transport. Hauré de trucar a casa perquè algú em vingui a buscar, ara no em veig amb cor de fer ni una passa més, i menys els 900 metres que em queden, marejada i carregada com un ruc.

Ràdio: Un riu de crims

Un riu de crims és el títol d'aquest llibre elaborat per vint-i-quatre autors amb un nexe d'unió: l'Ebre. Molt ben editat, és una iniciativa de la Llibreria Serret de Vall-de-roures, March Editor, Centre Quim Soler (web interessant),  Ètim i Lo Trull de les Raboses. L'Ebre es tenyeix de roig amb vint-i-quatre relats que no tenen res a envejar a invents literaris d'altres latituds.

Entre aquests autors hi podem trobar els blogaires de Brevis Coniuratione, The Lost Underground Station, Des del meu mar, Aïllat i llunyà, Ilercavònia, Triticària i Tens un racó dalt del món. I si ens voleu escoltar a la ràdio, podeu fer clic aquí.

Bon cap de setmana!