dilluns, 12 de setembre del 2011

Conte d'una nit d'estiu (apunts)


N'FX diu: anem, mentre comença a preparar la motxilla.

On?

Bivac, al Montgrós.

- em poso en marxa i començo a fer entrepans.

Ens duen a Can Massana, són tres quarts de cinc.

Comencem a caminar, a l'esquena de cinc a set quilos, fa calor i, ràpidament, quedem xops de suor.

Passat el Coll de Porc un núvol comença a fer-se amo de la muntanya, ens confirmem, l'un a l'altra i amb cara de dubte, que la previsió meteorològica era de bon temps.

Aprecio que baixo millor els pendissos de pedra amb motxilla que sense, el pes m'ajuda a mantenir la verticalitat, la pedra està perfectament seca i el calçat s'hi agafa amb seguretat.

Baixar, pujar, baixar, pujar, més a quatre grapes que no pas a dues.

Pel camí ensopeguem vàries vegades amb cabres salvatges, ens miren com volent dir: què hi feu aquí si no toca?

Abans d'arribar al cilindre només un grup de quatre nois que fan el camí contrari, corrent.

El cel, cada cop més encapotat, ens fa dubtar si serem capaços d'arribar amb prou llum. Discutim en les possibilitats d'un recer en cas de pluja.

Finalment, després de dues hores i mitja, arribada al Montgrós.

Hi ha poc espai bo per a bivaquejar sense haver de passar la nit amb l'esquena clavetejada de pedres, hauríem haver de dut les màrfegues inflables. Finalment muntem el mini-campament.

Veiem el pla ple de sol i, nosaltres, enmig de la boira. Ens cal vestir-nos amb el folre polar.

Després d'anys de dir de pujar a veure la posta, el dia que triem no ens ho permet. Després la lluna no ens permetrà, tampoc, veure les llàgrimes de Sant Llorenç.

Riem per haver estat, una vegada més, víctimes de la sacrosanta llei de Murphy.

Vist l'èxit, i que es fa fosc, mengem un entrepà, assaborint, malgrat tot, el fet de ser allí i saber que hi passarem la nit.

Decideixo no treure'm la roba per ficar-me dins el sac, si bé al pla no podran dormir de calor, aquí fa un fred que pela.

Quarts d'una de la matinada, una pedra que rodola em desperta.

M'incorporo asseguda, com si tingués una molla, hi ha alguna cosa viva prop nostre.

La boira té una lluïssor espectral, al meu davant una cabra salvatge em mira descarada. Faig un crit, ella fa el seu ruflet característic, talment un esternut curt i sec, i comença a caminar amb tranquil·litat, al seu darrera algunes cabres més.

N'FX es desvetlla i comença a enfocar-les amb el frontal, cridant, com si menés un ramat. M'agafen les ganes de riure. Per les agulles ressonen les nostres rialles. La muntanya ens pertany aquesta nit.

Tornem a adormir-nos, malgrat la dificultat de trobar una positura còmoda.

La lluna em toca la cara perquè em desperti. La boira ha desaparegut i la visió de tota la serra i els seus relleus, en blanc i negre, les fondalades, les pedres, les ombres magnífiques, se'ns ofereix durant una estona breu. Gaudim de l'instant, xuclant assedegats la meravella, fins que la boira decideix que ja n'hi ha prou i ens obliga, una altra vegada, a la rutina de trobar una positura decent per fer una capcinada.

Sort que ja hi estem fets en això de dormir com sigui, on sigui, i quan sigui.

Em desperto xopa de rosada, n'FX va, amunt i avall, amb la càmera i el trípode, encalçant els primers rajos de sol. L'observo des de dins del sac, fa de bon mirar algú que fa fotografies entusiasmat.

Esmorzar, que no hi falti la xocolata, convençuda que, per a la Humanitat, hi ha un abans i un després del descobriment del cacau.

Apleguem el campament, baixarem per la Canal de Migdia.

Constatar que l'aigua ha desfet el camí, baixem amb precaució, en alguns llocs ens cal despenjar-nos amb por de l'esllavissada d'alguna pedra grossa. Sentim el motor d'una màquina que fa treballs de neteja de pedres a baix, a la carretera.

Finalment arribem al punt de partida on ja ens esperen. Estem cansats, però satisfets.

Ho hem de tornar a fer.

No dona, ves quines ganes de tornar a portar pes.

Doncs jo ho vull tornar a fer, i també vull dormir a l'Arcada.

A l'Arcada? però si allí no hi ha vistes de res.

No, ja ho sé, però em ve de gust sentir-me una dona del neolític, amb sac de dormir, això si.

Estàs ben carregada de punyetes!

Si, ja ho pots ben dir.

21 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per uns bona tassa de xocolata calenta seria capaç de dormir al ras tota una nit. Quan a les llàgrimes, no es Murphy, es la natura que com sempre va a la seva. En pat aqui resideix la gracia de l'excursió,si tot sortís com stà previst sería molt avorrit, i en canvi ara queda dins el rau rau de tornar-hi l'any vinent.

Lectora corrent ha dit...

Segurament que la cabra es va espantar més que tu.

Quina sort que teniu! Jo no puc dormir al ras ni en tenda. La darrera vegada que vaig dormir en una tenda, al desert de Líbia, em va costar molt posar-me dempeus del mal que em feien els genolls per causa del rellent de la nit.

Carme Rosanas ha dit...

Genial, genial... envegeta i tot!

Sergi ha dit...

La veritat és que, on estigui un bon llit que es treguin totes les cabres i les boires. Llegeixo posts així, i sento gent que en parla, i cada cop penso el mateix: s'està tan bé a casa...

Galderich ha dit...

Primer he passat per can FX i ara veig el relat de les fotografies. Potser l'atzar m'ha donat l'ordre adequat!

Mr. Aris ha dit...

quines excursions més maques que feu! I les fotos m'encanten, no hi ha res com fer vivac...per un moment pensava que us sortiria un bitxo alla adalt

Angel Corrochano ha dit...

Que bonita experiencia Clidice. No hay nada como la montaña y un vivac te acerca a la naturaleza de una manera muy especial, a pesar de las incomodidades y la dificultad para dormir. Me alegro de que lo disfrutaras
Fuerte abrazo

Vicicle ha dit...

A la mili vaig acabar ben fart de tendes i vivacs. Set maniobres donen per avorrir-se de per vida. Però reconec que segons quins paisatges i acompanyants faria un esforç. Les fotos són precioses.

Garbí24 ha dit...

I què que no hi hagués posta de sol.....tota la resta ho supera

María ha dit...

Si malgrat el fred, de la boira i de tot... vols repetir CLI, és que la cosa ha de ser muuuy especial.
No ho dubto, per les fotografies... i en el de la xocolata totalment d'acord!! ara bé...tu t'ho prens calentito i jo en forma de gelat de cucurutxo:-) ok?:-) fins a tiritando prenc jo gelat de xocolata!! comprens pel que el meu cervell se'm cala de vegades?:-)


Un petonet CLI, feliç setmana.

Carme Sala ha dit...

les imatges ho corroboren, devia ser una excursió molt especial.

Ara, però, ja no sóc capaç de pensar en res més que en la tassa de xocolata calenta...tot i la xafogor que fa avui :-)

Una abraçada!

Elfreelang ha dit...

Fa segles que no faig excursions i mil·lennis del darrer bivac ....almenys ni que sigui de lluny i a través de la lectura la ment poderosa m'hi transporta ...fins i tot he vist la cabra

maria ha dit...

M'has despertat el cuquet per fer un vivac... i per una taça de xocolate també!

en Girbén ha dit...

Foto 1: El Coll de Migdia amb la Salamandra en primer pla.
Foto 2: La Roca Plana dels Llamps, 130 m de paret -que es diu aviat-, i la teixeda dels seus peus és potser la millor del Serrat.
...
Per a sentir-vos neolítics l'Arcada està bé... Però l'entorn està força malmès i l'arcada fa d'enorme orella que amplifica els motors de la nacional. Dues pegues que no tindríeu a les Balmes dels Plecs; un dels millors jaços del massís.

Deric ha dit...

quina enveja això de dormir al ras... tot i que jo no ho faria!

Eduard ha dit...

Enohorabona per un recurregut tant complet fins al Montgrós. Els cims de Montserrat són meravellosos. Realment, aquestes sortides afavoreixen força la renovació de l'esperit, estàs d'acord?

Clidice ha dit...

Puigcarbó tens tota la raó, la natura ens dóna l'oportunitat de repetir, de nit i de xocolata :)

Lectora corrent quin greu, perquè dormir al defora és una de les coses que més m'agraden. Moltes vegades penso en quan l'edat em passarà factura i ... prefereixo no pensar-hi.

Carme quan vulguis ;)

XeXu s'hi està millor a casa per contrast, t'ho garanteixo. Sempre que surto de viatge penso que ho faig per l'alegria de tornar i, de passada, saber més coses de mi mateixa :)

Galderich de tant en tant, anem a la cacera d'una foto. El millor: saber que siguis on siguis, mentre anem plegats, tot està bé :)

Clidice ha dit...

Aris n'hi ha de precioses, sense anar gaire lluny de casa. I no ens fan por les bèsties, solen fer-ne més les de dues potes :)

Ángel siempre lo disfruto, las incomodidades no me molestan, quizá tenga alma de vagabunda :) Un beso.

Vicicle aquest és el truc: els acompanyants. Els paisatges, manta vegades, són el de menys, el que compta és sentir-se fent camí amb qui ve de gust :) Gràcies.

garbi24 si, només és la constatació que no cal fer plans, i que si vols fer una cosa a la natura, fes-la, sense pensar en el temps.

María guapa, el sitio, la compañía, el chocolate ... caliente, frio, tanto da, mientras esté :)

Clidice ha dit...

Elfreelang hahahaha, si ho has fet és fàcil rememorar-ho. Tots els bivacs tenen alguna cosa especial que et connecta amb tu mateixa :)

maria doncs vinga! a posar-s'hi! :)

Girbén que t'he d'explicar a tu que no sàpigues mestre! tens raó respecte a l'Arcada, però cada dia costa més trobar espais sense soroll dels motors a la serralada :( La Roca Plana dels Llamps no em canso d'admirar-la :)

Deric no ho faries? això és que no ho has provat :)

Eduard Ariza si, estem d'acord. Aquestes sortides permeten parar l'orella al teu interior, a prendre paciència, a superar la dificultat i el cansament, a conformar-te amb ben poc ... Assajar la felicitat no és pas poca cosa :)

Miquel Saumell ha dit...

Encara hi sóc a temps a dir alguna cosa, Clidice? El teu relat m’ha portat records de quan jo era petit, de quan estiuejàvem a Can Massana (ara propietat del meu cosí) i també fèiem aquestes i altres excursions per la zona.

Clidice ha dit...

Tu no fas mai tard Miquel Saumell :) i que et quedi constància que, malgrat que Can Massana sempre ha estat el punt de partida de moltes de les rutes que faig per "casa meva", em fa molta enveja la teva infantesa allí :)