L'agulla del centre del món, el morter hindú i un indi amb un matxet (I)

Arribar al Machu Picchu havia estat un dels meus somnis d'infantesa en aquells temps on només viatjava per mitjà dels llibres d'aventures i, com a molt, arribàvem a França a veure l'oncle. Per això, malgrat que en els dies que feia que voltàvem en furgoneta pel Perú, semblava que prendre el tren que ens duria al mite, era la culminació d'alguna mena de camí iniciàtic.

Prendre un tren de gasoil on se separa turistes i indígenes ja no em va fer cap mena de gràcia i si, al damunt, hi afegeixes problemes gàstrics derivats de ves a saber quin bacteri inca, la cosa no millora. Malgrat tot, la visió de la selva, la de bo de bo, em va distreure el suficient com per aïllar-me de tot allò que no m'abellia.

El paisatge passava pel meu davant i no podia evitar la sensació de déjà vu, maleïts llibres! Finalment vam arribar a Aiguas Calientes, o un Andorra, o un Lourdes, no ho sé pas, el cas és que era un tinglado prou angoixant com per tenir ganes de perdre'l de vista. En Jorge, el guia que ens havien adjudicat ens va dur uns cistells de pícnic de l'hotel i vam enfilar en un autobús-llençadora -jo n'hagués dit kamikaze-, que ens duria camí amunt, cap la mítica muntanya vella.

A l'entrada vaig tenir la sensació que, al darrera del torn, m'esperava el Park Jurassic o Port Aventura. Els caragolins a la panxa eren intensos i feia calor, molta calor. Tienen suerte - va exclamar optimista el guia-, no hay niebla hoy!.

de la xarxa

Finalment vam entrar, i aleshores en Jorge, el guia, va tenir una bona idea, o és que potser tenia algú més a qui guiar i volia matar dos pardals d'un tret (o dos còndors, que no sé pas que es mata, metafòricament of course, per aquells verals).

- Hay mucha gente hoy, porque muchos tienen que tomar el tren de la noche, si les parece, como ustedes se quedan en Aguas Calientes a pasar la noche, les dejo que den un paseo y quedamos aquí al mediodía, así la gente se habrá ido a comer y podremos visitar las ruinas casi solos.

No ens va semblar pas malament, hi havia una munió de gent de tot el món i, la veritat, moure's entre les ruines entre tanta gernació no semblava gens atractiu. La colla ens vam separar, alguns volien anar al Puente del Inca i d'altres vam optar per la Puerta del Sol. Serà que tinc tirada a anar amunt el primer tram, així, de tornada, tot sol ser baixada. L'excusa oficial era veure una vista més aèria de la zona i poder fer fotos de les ruines amb el Huayna Picchu al darrera.

Machu Picchu vist des de la Puerta del Sol, on s'arriba pel Camino del Inca. El camí que s'observa a sota és per on passen, amunt i avall, els autobusos kamikaze que van i vénen d'Aiguas Calientes.

Feia calor, ja us ho he dit, i malgrat els dies d'aclimatació notàvem l'alçada, la pujada era prou forta i la meva panxa havia decidit torturar-me com un afegit simpàtic a l'excursió. El camí no el fèiem gaires persones i, com sol passar, poc a poc ens anàvem separant, de manera que vaig acabar caminant sola. Reconec que, malgrat tot, no podia parar d'observar la vegetació que m'envoltava, i les muntanyes plenes de selva. Si bé les ruines, hores d'ara, ja m'havien decebut del tot -més pedres de muchos ángulos señora, mire, mire!-, la natura que s'albirava al darrera, em temptava d'allò més a prendre una motxilla i anar endavant, sense girar.

En aquestes ensonyacions anava ben distreta quan vaig sentir unes passes d'algú que baixava. Se sentia el panteix d'algú que corre i se'm va acudir que potser era algun turista d'aquests esportistes que avui te'ls ensopegues sota les pedres. Arribada al revolt, un indi, vestit únicament amb una faldilla, amb la cara pintada i un matxet enorme en una mà, baixava esperitat pel camí. Vaig fer un bot i em vaig arrambar el màxim possible a la paret per deixar-lo passar. L'indi, sense parar de córrer, i amb el matxet massa prop meu, va mirar-me, va somriure i va dir:

- Buenos dias!

I va seguir camí avall.

Bé, d'acord, ja sé que no resulta una anècdota especialment aterridora, però ja m'agradaria veure-us a vosaltres en aquesta tesitura. Aleshores vaig seguir enfilant-me, camí amunt.

(continuarà)