Vaig haver de seure, tenia molta set i una mandarina me la va treure a l'hora que m'acabava d'espatllar la panxa. Diguem que passava els dies amb un sí però no constant, però quan viatges, si no és per un motiu prou poderós, cal seguir els plans previstos, no hi sol haver pla B, si més no quan ets a l'altra banda de món i tens dia d'arribada i de sortida, i per això, tantes vegades, arrossegues la teva malmesa anatomia amunt i avall, entrant i sortint del sopor, per tal de gaudir "oficialment" d'allò que tant havies somniat. Cal que aclareixi que és l'única vegada en la vida que m'he trobat molt malament viatjant, al menys fins que un company va recordar que duia uns antibiòtics rars que em van fer un efecte meravellós. Resulta fascinant els alijus que podem arribar a dur, quan viatgem, sota el nom de farmaciola.
 |
| El famós pont de l'Inca |
En qualsevol cas, ara, les ruïnes patien de menys densitat demogràfica que no pas un parell d'hores abans. Així, vam poder gaudir de l'espai, les explicacions del guia, les llames, les alpaques i les vizcachas per a nosaltres sols, o gairebé.
A la fi, vam accedir a la joia de la corona, el Templo de las tres ventanas, que dic jo que les ventanas hi devien ser algun dia, i allí, al centre, la Intihuatana, el rellotge solar: "uno de los mayores misterios de la cultura incáica. Diariamente centenares de turistas sienten la energía que emana de este monumento de piedra semejante a un obelisco en miniatura que parece concentrar toda la fuerza telúrica de la ciudadela de Machu Picchu."
A la fi, vam accedir a la joia de la corona, el Templo de las tres ventanas, que dic jo que les ventanas hi devien ser algun dia, i allí, al centre, la Intihuatana, el rellotge solar: "uno de los mayores misterios de la cultura incáica. Diariamente centenares de turistas sienten la energía que emana de este monumento de piedra semejante a un obelisco en miniatura que parece concentrar toda la fuerza telúrica de la ciudadela de Machu Picchu."
Com què en aquell lloc sí que hi havia una pila de gent, si més no al voltant d'aital meravella, vam seure per allí esperant que totes aquelles senyores angleses -o alemanyes, o franceses, o ves a saber-, acabessin d'acaparar l'energia de la pedra. Les nobles dames, de cabells grisos i arrissats, donaven voltes al monument fent un soroll amb uns morters metàl·lics a les mans, que em va recordar el soroll que fan les copes de cristall quan els passem un dit mullat per la vora (un clàssic de qualsevol festa familiar).
- Jorge, que están haciendo estas señoras?
- Ah! bueno, vienen aquí a sentir la energía de la piedra.
- Pero eso que llevan en la mano son morteros, no?
- Sí, és verdad, muchas los traen, son de la India, y dicen que hacen algo como chupar más energía, o yo que sé.
- Ah!
- Dicen que esta piedra está calculada milimétricamente como reloj, y que por ella fluye la energía del centro de la tierra.
- Ah!
En Jorge va riure lleument.
- Lo que no saben esas señoras es que estuvieron hace un par de años aquí unos chilenos, filmando una película -aclarir que sembla que chileno i papu vénen a ser sinònims pels peruans-, y, sin querer, rompieron la aguja. Luego la pegaron como pudieron pero quedó torcida, o sea que si alguna energia fluye, tendrá que travesar la capa de pegamento y no se yo si estando torcida además ...
I vam decidir que potser tampoc no ens calia atrapar més energia de la terra. Segurament unes pizzes ens en donarien més, així acabaria de destrossar-me la panxa ben de gust. I és que, ja se sap, l'escepticisme sempre acaba desfent les il·lusions del més pintat. Això sí, em vaig quedar amb moltes, moltíssimes, ganes de tornar al Perú i perdre'm a la selva, o a l'altiplà, o enfilar-me a un nevado. Perquè, què voleu que us digui, res millor que les persones i la natura per carregar-nos d'energia.
I mira que ja fa dies de tot plegat, però l'apunt dels lemúrids de l'Allau m'ho ha fet venir al cap.
19 comentaris:
Boníssim viatge, em fan certa enveja (sana eh!!)
Ara que, com anècdota, la de “la energía que fluye a través del pegamento”
Sí, a mi l'energia me la dóna la naturalesa, alguna gent i, com no, un bon menjar :) Ni pedres ni monuments ni coses semblants.
FET! Quedem un dia i anem a fer el Nevado Montserrat de 5435 metres, un dels vèrtexs del Nudo Ayacachi; no lluny del Cuzco que ja coneixes. Segur que és un tremendo vòrtex d'energia.
en els diferents viatges m'adono que moltes vegades els rituals dels turistes son gairebé còmics i de vegades ridículs. Però es clar que si es tracta de carregar d'energia encara que sigui sugestiva deu anar prou bé. Ves a saber com varen gastar les iaies l'energia acumulada durant el dia.
Cal anar amb compte amb aquests centres d'energia telúrica, no fos cas que et piquis els dits. I els morters, per la picada!
La natura sempre serà molt més poderosa que qualsevol invent humà. I si a sobre s'aguanta a base de superglue...
Pobres iaies amb els seus morters i tota l'energia destarotada pel pegamento chileno XD
Crònica d'enveja, Clídice. I si hi afegim que el Machu Picchu és un imperdible que encara no he visitat... Jo crec que el dia que hi vagi, directament em fotré a plorar, de veure-ho amb els meus ulls.
Vaig ser inca, en una vida passada? Prefereixo aquesta opció a l'opció d'haver sigut nazi, francament.
ps: visca l'energia de debò, la que ens aporta la natura tal qual!
Que hi hagi incauts que piquen en els trucs banalitzadors dels aspectes transcendents de cultures antigues no pot atribuir necessàriament la banalitat a tals cultures. Ara bé, potser és millor una mica de banalitat post-hippy que la màgia de l'inca que servia per atribuir un poder absolut a una casta sacerdotal i al gran cacic.
Excel·lent text i carregar energia sempre està bé.
L'indi amb el matxet no necessita carregar-se d'energia del rellotge solar, no?
Gràcies per fer-nos sentir una mica allà!
Des de fa molts anys és EL meu viatge pendent, i tinc molt clar que quan hi vagi m’hi quedaré a dormir, tot i sabent que el preu de l’únic hotelet que hi ha a dalt és molt molt car. Però m’han dit que d’aquesta manera, des que a la tarda marxen els últims turistes fins que arriben els primers l’endemà al matí, pots gaudir d’una certa “tranquil·litat turística”.
com es que ara tinc ganes d'anar al Peru?
Quadern de mots doncs si que va ser un gran viatge, amb terratrèmol incorporat, que una no viatja amb agències de fer riure ;)
Marta Contreras estem totalment d'acord. Hi ha algun racó d'aquest nostre país, algun edifici, que em dóna aquesta energia, però només perquè la vinculo a la memòria de les persones :)
Girbén si ens n'anem cap el Montserrat, tenim els millors guies, en Hugo Centi, un indi peruà d'1,80, criat com a muntanyer a Suïssa, i en José Callo, l'home que te'l trobes arreu. Encara el recordo, fent de xofer de la furgoneta durant hores i hores, i la fulla de coca que es posava als polsos, aguantada per les ulleres, "para el dolor de cabeza". A més, a Qosqo (Cuzco, el melic del món) hi ha en Xavi, de Palau de Plegamans, que ens pot fer uns platillus èpics ^^ O podríem anar al Misti, a la recerca de les passes de la mòmia Juanita :) Saps que les figuretes d'or que hi havia amb ella estan esculpides amb el "bolo" de la coca en una galta? Són genials!
garbi24 la gent no ens en podem estar de fer el patètic, tantes vegades. Però és comprensible, conjurem la por. I les iaies no se l'acaben mai l'energia, resulten esgotadores :)
Allau tens raó, cada cosa al seu lloc. Mai se m'hagués passat pel barret fer servir un morter per ... ves a saber! I d'això dels centres telúrics, vivint com visc al costat d'un d'ells, algun dia us explicaré l'experiència d'uns mexicans perduts per Montserrat fent sonar unes maraques ^^
Joan ja ho veus! ara resultarà que el superglue té poders místics! :)
Alyebard home, elles semblaven felices, per això la conversa es feia en veu baixa i tranquil·la, que tampoc es tracta de fotre enlaire les il·lusions al personal :)
Ferran fa impressió, la veritat, sobretot perquè sol ser un punt molt esperat. De tota manera, no t'ho garanteixo, ja em veus a mi, sóc al primer lloc del món on volia ser i ... què vols que et digui ... me l'imaginava més gran ^^
Eduard el meu respecte cap a l'espiritualitat de les cultures és infinit, perquè no crec que hi hagi civilitzacions imbècils, sinó no seríem aquí. Ara, aquesta moda que tenim els europeus de renegar de la nostra cultura i apuntar-nos a la religió que toca cada mig any, em rebenta. Rotllo #perdoneuperòalgúhohaviadedir
kweilan gràcies! :) l'energia que flueixi!
Gemma Sara me n'alegro si ho has pogut viure, ni que sigui una miqueta. Em costa molt parlar dels viatges sinó és per mitjà de les anècdotes, i l'avantatge és que, aquests viatges, els estàs fent anys i panys :)
Miquel Saumell faràs bé, perquè si hi ha un lloc al món on es pot decidir anar és aquest. I, si ho pots fer, l'endemà puja al Huayna Picchu :)
Pons doncs perquè tothom ha de tenir ganes d'anar-hi! :) jo me'n moro de tornar-hi, sinó fos tan car això de volar! T'asseguro que, encara no havia tornat, i ja m'enyorava! :)
Al pas que anem ben aviat serem com els Inques, un poble i una cultura desapareguda per obra i gràcia dels españols.
Hola MARTELL DE REUS! doncs va ser curiós, perquè al principi, la gent no ens mirava gaire bé pel fet de ser "espanyols". Quan els vam explicar que hi havia una "lleugera" diferència, tot va canviar i el tracte va ser exquisit. Ni et pots imaginar com odien Pizarro i la seva penya els descendents dels indígenes. A més estan intentant recuperar el quechua, una mica com estàvem aquí després de la mort del Franco, a les escoles, amb el català durant algunes horetes. Això sí, la majoria de la gent està formadíssima.
uixxxxxxxxxxx quan arribi alla encara anire directe al machu pichu abans de posar-me mans a l'obra
faràs bé ddriver, si no ho fas seria com haver estat a París i no haver anat a la torre Eiffel. Hi ha coses que cal fer :)
Publica un comentari a l'entrada