Contràriament al que indica aquesta edició de 1889, El comte de Monte Cristo, no va ser escrit exclusivament per Alexandre Dumas. Que Mr. Dumas era un brau home de negocis, amb una visió molt aguda de la cosa de la literatura d'evasió, els best sellers, vaja, i que elaborava la seva obra amb uns quants, d'això, ehem!, "col·laboradors", és cosa sabuda però poc comentada. Imagino que fa una certa angúnia, entre el gremi d'escriptors, parlar del diable: la negritud, el plagi ..., però el que és ben clar, és que Auguste Maquet i Pier Angelo Fiorentino, bé es mereixen passar a la història com a co-autors d'algunes de les obres de Dumas. Si més no, hem d'agrair que a Internet Archive, hi constin com a tals.
Internet Archive és una biblioteca en línia creada per Brewster Kahle al 1996, sense ànim de lucre, té com a finalitat digitalitzar i emmagatzemar tota la documentació cultural possible, llibres, webs, música i imatges en moviment.
I una anècdota curiosa, és quan Alexandre Dumas (un bon apunt de la Júlia Costa), pare, li preguntà a Alexandre Dumas, fill: "has llegit la meva nova novel·la?", a la qual cosa el fill li va contestar: "Sí, però l'has llegida tu?" (tinc la sensació d'haver llegit aquesta anècdota a can Puigcarbó, però té un blog tan complex que no me n'he sortit)
Bon cap de setmana!
13 comentaris:
No coneixia 'Internet Archive'. M'agrada que em donis feina!
Com que els 'savis' asseguren que ja s'ha dit/escrit tot, ara només ens queda plagiar.
El que passa és que, com que el llenguatge canvia i les maneres de combinar les frases també, no es nota a primer cop d'ull.
Però els de l'ull viu és clar que ho noten.
¿Oi que ens agraden les paraules d'amor? Mira que s'han arribat a repetir... Deu ser el plagi més gran de la història. Però sonen bé.
No tenia la més remota idea, que Monsieur Dumas hagués estat una micooona tramposet. Ni en això va ser original, doncs, aquella periodista espanyola de Quintana nombre no me acuerdo...
Curiosa aquesta doble negritud del Dumas, s'haurà de veure la pel.li (amb un blanquet Depardieu?). Bon cap de setmana!
Tirant lo Bloc hi ha feines que a alguns freaks no ens fa mandra, oi? ;)
Olga Xirinacs sempre cantem la mateixa cançó, però com se sol dir "val més caure en gràcia que ser graciós", les distintes veus que les canten, i que les canten a la gent del seu temps, són les que ens arriben a l'ànima. Ditxosa tu que estàs tocada pels déus i ditxosos nosaltres que tenim la fortuna de gaudir-ho. :)
Ferran temps ha, la cosa del plagi no existia, perquè no existia l'autor "original". Tots els qui escrivien tenien clar que només reescrivien. Amb el canvi de paradigma comença la cosa del plagi i dels drets d'autor. Explicat a la manera gruixuda :)
Gemma Sara Dumas-Depardieu? Si et puc confessar un secret: no suporto en Depardieu, que va fent-se el francès tot el dia. Bon capde!
Sospito que hauríem d'anar molt enrere per trobar les arrels de l'autoria "compartida", o d'altres eufemismes. L'autoria del teatre, per exemple, començant pel gran Shakespeare, sempre ha tingut un component múltiple. Un lamentable episodi que deixa en evidència persones patètiques que en altre temps defensaven la col·lectivització de la creació, la vam viure fa poc amb la disputa sobre l'autoria de les obres dels Joglars. Però és quan neix la societat industrial i també les arts es fan industrials que les contradiccions es fan també industrialment complexes.
Crec que, si no està escrita, és una obra a fer: l'evolució del concepte de la propietat intel·lectual en l'art. Et sembla que la fem a quatre mans, Clídice?... Naturalment, sense negres...
no em surt res de Dumas i el seus negres, tot i haver parlat del tema, pero d'ell no sóc capaç de trobar res.resalm ingtinu
jajaja CLI, suposo que en l'època de Dumas, era molt difícil contrastar obres, denunciar plagis i reclamar drets d'autor... sempre he pensat que en el temps, molts als quals hem pujat a pedestals cauran i pujaran uns altres que s'han arrossegat pel sòl... en totes les facetes de la vida a més. Al final, ell és l'únic que col·loca a cadascun en el seu lloc.
Molt interessant aquest arxiu del que parles, encara que potser ens portem massa disgustos si rebuscamos en ell... vagi morro aquest Dumas!! fins al seu fill sabia la peça que estava feta !! :))
Molt feliç finde bonica
Un petó molt gran.
És curiós que en Dumas, de trets negres, tingués els seus negres, de trets descolorits, per ajudar-lo en la feinassa que va arribar a escriure!
Ostres no m'ho hagués imaginat mai que aquest home tenia coautors. De totes maneres, com molt bé assenyala el Galderich, s'hauria de mirar si realment eren "coautors" o esclaus que redactaven els dictats del mestre.
Ara, l'anècdota de pare i fill no té preu.
Ostres, no m'hagués imaginat mai que les novel·les de Dumes no les escrivia ell sol. Sense ànim de fer d'advocat, pot ser aquests homes només redactaven en funció de les idees que ell tenia.
Molt bona l'anècdota pare i fill.
Eduard res de negres, la lletra per qui se la treballa! :) quan me'n cansi del que faig ara (que pot ser d'hora, més que tard) ens hi posem ;)
Francesc Puigcarbó doncs potser era algú altre, hagués jurat que ho havies escrit tu en el blog o en algun comentari :)
María hola guapíssima :) bueno, eran otros tiempos y la legislación no era esta. Y si, el tiempo es el gran anivelador, como se suele decir: torres más altas han caido. Vete tu a saber quienes de nosotros pasará a la posteridad y quienes que andan tan ufanos desapareceran bajo el polvo del tiempo. Un besazo :)
Galderich si, sembla una paradoxa, d'aquelles coses divertides de la vida :)
Eduard Ariza no rei, el senyor Dumas era un gran especialista, diguem que venia a ser com un cap de redacció. El negoci és el negoci! :)
Anònim suposo que ets n'Eduard Ariza, si més no els comentaris són molt idèntics. Sinó, et dic el mateix que a n'ell :)
Publica un comentari a l'entrada