Web de la setmana: Urbandaddy

UD Cycling Classic from Red Paper Heart on Vimeo.

Fa sol, els insectes brunzeigen al voltant de les flors dels arbres fruiters. Què millor que una bicicleta per gaudir del renaixement de l'any?

Que tingueu un bon cap de setmana

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (iVI)

d'aquí

Arribem al final. No hem passat pas per tota l'obra, que malgrat la seva exigüitat en pàgines, cent vint-i-dues, i el subtítol enganyós -explicada a los niños-, se'ns presenta densa i fèrtil. M'he saltat, expressament, tots els paràgrafs on se citava Kant i Hegel, en una espècie de venjança personal cap a aquests dos filòsofs cabdals de la nostra civilització. Potser perquè aquí no crec que sigui el lloc per a aquests menesters, que prou i massa n'he abusat. En qualsevol cas, els últims retalls, i gràcies als que us heu prestat al joc!

De l'Esquela para un nuevo decorado

El pensamiento y la acción de los siglos XIX y XX están dominados por la Idea de la emancipación de la humanidad. Esta Idea es elaborada a finales del siglo XVIII en la filosofía de las Luces y en la Revolución Francesa. El progreso de las ciencias, de las artes y de las libertades políticas liberará a toda la humanidad de la ignorancia, de la pobreza, de la incultura, del despotismo y no sólo producirá hombres felices sino que, en especial gracias a la Escuela, generará ciudadanos ilustrados, dueños de su propio destino. (...) Estos ideales están en declinación en la opinión general de los países llamados desarrollados. La clase política continúa discurriendo de acuerdo con la retórica de la emancipación. Pero no consigue cicatrizar las heridas infringidas al ideal "moderno" durante casi dos siglos de historia. No es la ausencia de progreso sino, por el contrario, el desarrollo tecnocientífico, artístico, económico y político, lo que ha hecho posible el estallido de las guerras totales, los totalitarismos, la brecha creciente entre la riqueza del Norte y la pobreza del Sur, el desempleo y la "nueva pobreza", la deculturación general con la crisis de la Escuela, es decir, de la transmisión del saber, y el aislamiento de las vanguardias artísticas (y actualmente, por un tiempo, el rechazo de ellas). (p. 97-98)

De la Glosa sobre la resistencia

Los problemas que plantea la resistencia a la que me refiero, apenas si han comenzado. Tendremos, tendrás, que elaborarlos. Yo sólo quiero decirte esto: siguiendo esta línea, uno no se encierra en una torre de marfil, uno no vuelve la espalda a los nuevos medios de expresión con que nos dotan las ciencias y las técnicas contemporáneas, sino que uno busca lo contrario; con ellos y por ellos, uno procura testimoniar lo único que cuenta, la infancia del encuentro, la acogida que se hace a la maravilla que sucede (algo), el respeto por el acontecimiento. No olvides que tú has sido y eres eso mismo, la maravilla acogida, el acontecimiento respetado, las infancias unidas de tus padres. (p. 112)

Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (V)

d'aquí

De la Posdata al terror y a lo sublime

Resulta superficial englobar en un mismo término (totalitarismo) al nazismo y al capitalismo en su fase posmoderna. Los dos se apoderan, quizá, de la totalidad de la vida, pero el primero lo hace abiertamente bajo el régimen de la "voluntad", es decir, de la facultad de desear y, por lo tanto, lo hace políticamente, con la mirada fija sobre la fuente de la legitimidad, el Völkisches. El segundo lo hace como necesidad de hecho (el mercado mundial), sin preocuparse por la legitimación y llevando a cabo una crítica mordaz del vínculo social moderno, la comunidad de los ciudadanos. Aunque la línea de resistencia pareciera idéntica en ambos casos no tendría el mismo alcance. El nazismo, arde, asesina, manda las vanguardias al exilio; el capitalismo las aísla, especula sobre ellas, y las deja amordazadas en manos de la industria cultural. Lo que es "impotente" en un caso, no lo es, con toda seguridad, en el otro. (p. 85)

De la Nota sobre los sentidos de post-

Una observación acerca de este aspecto: el "post-" de "posmodernismo" se comprende aquí en el sentido de una simple sucesión, de una secuencia diacrónica de períodos, cada uno de los cuales es claramente identificable. El "post-" indica algo así como una conversión: una nueva dirección después de la precedente. [...] Sin embargo, esta idea de una cronología lineal es perfectamente "moderna", pertenece a la vez al cristianismo, al cartesianismo, al jacobinismo: puesto que inauguramos algo completamente nuevo debemos volver al tiempo cero aunque para ello haya que retrasar las agujas del reloj. La idea misma de modernidad está estrechamente atada al principio de que es posible y necesario romper con la tradición e instaurar una manera de vivir y de pensar absolutamente nueva. [...] Sospechamos que esta ruptura actualmente es más una manera de olvidar o de reprimir el pasado, es decir, de repetirlo, que una manera de superarlo. (p. 90)

Al cabo de estos dos últimos siglos, llegamos a la conclusión de que es preciso prestar más atención a los signos que indican un movimiento contrario. Ni el liberalismo, económico o político, ni los diversos marxismos salen incólumes de estos dos siglos sangrientos. Ninguno de ellos está libre de la acusación de haber cometido crímenes de lesa humanidad. Podemos enumerar una serie de nombres propios, nombres de lugares, de personas, fechas, como para ilustrar y fundamentar nuestra sospecha. Siguiendo a Theodor Adorno, empleé el nombre de "Auschwitz" para sigificar hasta qué punto la materia de la historia occidental reciente parece inconsistente a la luz del proyecto "moderno" de emancipación de la humanidad. ¿Qué clase de pensamiento es capaz de "dar cuenta", en el sentido de aufheben, "Auschwitz" colocándolo en un proceso general, empírico e incluso especulativo, encaminado hacia la emancipación universal? Hay una suerte de pesadumbre en el Zeitgeist. Ese pesar puede expresarse a través de actitudes reactivas, a veces reaccionarias, o a través de utopías, pero no por una orientación aque abriría positivamente una nueva perspectiva. (p. 91)

...
Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (IV)

d'aquí

De Memorándum sobre la legitimidad

Lo único cierto es que el derecho no puede ser de hecho, y que la sociedad real no toma su legitimidad de sí misma sino de una comunidad que no es propiamente nombrable sino tan sólo requerida. Por consiguiente, no se puede rechazar lo que el pueblo hoy en día es, invocando lo que debería ser, no se pude rechazar el nombre de francés o de norteamericano enarbolando el concepto de ciudadano universal, sino que es al revés. Por esta razón puede decirse, como he afirmado ya, que hay un fermento de descomposición de la comunidad real inscrito en el principio republicano y en la historia que este principio desarrolla. La soberanía no es del pueblo sino de la Idea de la comunidad libre. Y la historia no está allí para marcar la tensión que genera esta ausencia. La república invoca la libertad contra la seguridad. (pp. 61-62) Avui, les veus s'aixequen en nom de la seguretat, llibertat i seguretat són conceptes antagònics?

De la Parte a propósito de la confusión de las razones

El estatuto que de esta manera se asigna a la ciencia está directamente tomado de la ideología tecnicista: dialéctica de las necesidades y de los medios, indiferencia en cuanto al origen, postulado de una capacidad infinita de lo "nuevo", legitimación por el "más poder". La razón científica no es cuestionada de acuerdo con el criterio de lo verdadero o de lo falso (cognoscitivo), sobre el eje mensaje / referente, sino en virtud de la performatividad de sus enunciados, sobre el eje destinador / destinatario (pragmático). Lo que yo digo es más verdadero que lo que tú dices porque con lo que yo digo puedo "hacer más" (ganar más tiempo, llegar más lejos) que tú con lo que tú dices. Una consecuencia trivial de este desplazamiento es que el laboratorio mejor equipado tiene mejores posibilidades de tener razón. ¿La razón verdadera es entonces la razón del más fuerte? (p. 75)

...

Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

Sempre ens ha de guiar un codi

Reproducció del Codi d'Hammurabi. Museu Pèrgam. Berlín.

Alguna vegada ja us he parlat de la meva amiga Nina. La Nina és una noia sincera i honesta, per la qual cosa no pot evitar fer-se preguntes sobre allò que li passa, sobretot si té a veure amb els sentiments. I és que la Nina no pot viure sense estimar, però tampoc sense que l'estimin. I això, a la llarga, o a la curta, sempre acaba ficant-te en algun embolic.

No fa massa dies vam coincidir en una d'aquestes sortides que fem les amigues de tant en tant on, per suposat, està vetada la presència de les respectives parelles. Havíem sopat a l'apartament que té una altra amiga, de la que potser algun dia us en parlaré, a primera línia de mar -tinc amigues amb sort, ja ho veieu-, en una població perfectament malmesa per l'explotació urbanística.

Qui no ho ha fet mai això, no es pot imaginar la satisfacció que produeix seure en un balcó al davant del mar, posant els peus a la barana i amb una cervesa a la mà, envoltada d'un parell de bones amigues, en aquell punt on, satisfetes les necessitats més bàsiques, vaja, després d'un bon sopar, una se sent en pau amb el món i té tirada a filosofar.

Em trobava en aquest estat de beatitud assossegada, mentre escoltava evocadorament el so de les onades -i el de la discoteca d'un quilòmetre enllà, cal dir-ho tot-, quan el silenci eixordador de la Nina em va obligar a girar el cap i mirar-me-la atentament.

La Nina tenia la mirada clavada endavant amb un frunziment de celles que em va fer tremolar. Quan la Nina frunzeix les celles vol dir que està capficada en alguna cosa i, és clar, vol dir que, també, acabarà explicant-te-la. Els neguits de la Nina, quan me'ls expressa, passen a ser els neguits de la Clídice, perquè em fa rumiar massa, i això no sol ser mai recomanable. Vaig tornar a fixar la mirada en l'horitzó. Els hortizons m'agraden, perquè m'obliguen a viatjar, veure un horitzó o un camí que no sé on va a parar em fa venir moltes ganes de seguir endavant. Vocació de rodamón que té una.

- La infidelitat és una tasca duríssima, sinó impossible.

Silenci pregon de les altres dues amigues. Sabem que continuarà, per tant, no cal avançar aconteixements.

- Com us ho dic, no me'n surto.

L'altra amiga no se'n pot estar i, irresponsablement, intervé.

- I doncs? Com és que ho trobes tan difícil, tothom diu que és molt fàcil, només cal mirar les estadístiques ...

- Fals! les estadístiques només saben mentir! Ser infidel és una de les coses més difícils que hi ha. Vaja! ser infidel "com cal".

Un glop de cervesa, les observo de cua d'ull, la cosa s'està posant interessant. Torno a mirar endavant.

- I què consideres tu que és ser infidel "com cal"?

Es gira cap a nosaltres amb cara d'incredulitat, li sembla obvi que també hem de saber el que vol dir aquest "com cal", malgrat la nostra, bé, si més no la meva, ignorància supina.

- Dona! Ser infidel per sexe es fa per necessitat, i jo no vaig necessitada, ser-ho per diners és vulgar, o molt trist, segon com t'ho miris. El que és difícil és trobar algú altre que t'agradi "de bo de bo", ser infidel per sentir, cada vegada, les papallones aquelles a la panxa.

Somric davant la declaració de principis de la Nina, el seu codi ètic sempre m'aclapara i em deixa sense paraules.

- Nina, reconec que t'admiro, ets tota una esportista!

Web de la setmana: Zarkana

Una òpera rock acrobàtica? Reconec el meu escepticisme, però no puc deixar d'admirar les creacions del Cirque du Soleil com el que són: la recreació d'un món que s'havia imaginat, la reinvenció d'un gènere, que estava moribund, convertint-lo en un espectacle d'evasió de luxe, amb la voluntat d'allunyar-se de la imatge de caravanes, lleons arnats i pallassos tristos i massa beguts. No sé si la dignitat passa per aquí, no sé si el circ hauria d'haver mort tranquil·lament, entre altres coses perquè no en sóc usuària, però una cosa no treu l'altra i a la web de Zarkana podeu "jugar" al circ una bona estona. En ciril·lic, pourquoi pas?

I bon cap de setmana!

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (III)

d'aquí

De Misiva sobre la historia universal

Hoy en dia, ¿podemos continuar organizando la infinidad de acontecimientos que nos vienen del mundo, humano y no humano, colocándonos bajo la Idea de una historia universal de la humanidad? (p. 35) Em sembla evident la resposta, la Humanitat no és una, a no ser que no vulguem abandonar els patrons eurocèntrics, ho és?.

Persiste un nosotros, capaz de pensar o de experimentar esta continuidad o discontinuidad? (p. 37) Malgrat tot, manta vegades, anant pel món, he sentit aquest "nosaltres" en el més íntim.

Mutatis mutandis, la autoidentificación de una cultura pasa por este dispositivo. Su desmembramiento, en la situación de dependencia servil, colonial o imperialista, significa la destrucción de la identidad cultural. Por el contrario, el dispositivo constituye la fuerza principal de las guerrillas en los combates por la independencia, puesto que el relato y su transmisión suministran conjuntamente a la resistencia su legitimidad (su derecho) y su logística (el modo de transmisión de los mensajes, el relevamiento de los lugares y la determinación de los momentos, el uso de los datos naturales en la tredición cultural, etcétera). (p. 44)

El ejemplo del movimiento obrero es aun más probatorio del fracaso aludido. Su internacionalismo de principio significaba exactamente que la lucha de clases no recibía su legitimidad de la tradición popular u obrera local, sino de una Idea a realizar, la del trabajador emancipado de la condición proletaria. Sin embargo, sabemos que desde la guerra francoprusiana de 1870-1871, la Internacional ha porfiado acerca de la cuestión de la Alsacia-Lorena, que en 1914 los socialistas alemanes y franceses votaron respectivamente los presupuestos nacionales de guerra, etc. El estalinismo, en tanto que "socialismo en un solo país" y la supresión del Komitern, ratificaron abiertamente la superioridad del nombre propio nacional sobre el nombre universal de los soviets. La multiplicación de las luchas por la independencia desde la Segunda Guerra Mundial y el reconocimiento de nuevos nombres nacionales son hechos que parecen indicar el reforzamiento de las legitimidades locales y la disipación de un horizonte de emancipación. Los jóvenes gobiernos "independientes" son expertos en depender servilmente del mercado capitalista mundial o bien del aparato político creado según el modelo estaliniano, y las "izquierdas" que, en uno y otro caso, divisan este horizonte son eliminadas sin piedad. Como dice el slogan de la actual extrema derecha francesa: los franceses primero (se sobreentiende: las libertades después). (p. 46)

En un universo donde el éxito consiste en ganar tiempo, pensar no tiene más que un solo defecto, pero incorregible: hace perder el tiempo. (p. 47)

...

Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (II)

d'aquí

De Lo sublime y la vanguardia

... no hay realidad si no es atestiguada por un consenso entre socios sobre conocimientos y compromisos. (p. 19) És possible que no hi hagi una veritat única?

No, potser no hi és. La modernidad, cualquiera que sea la época de su origen, no se da jamás sin la ruptura de la creencia y sin el descubrimiento de 'lo poco de realidad' que tiene la realidad, descubrimiento asociado a la invención de otras realidades. (p. 20)

Llamaré moderno al arte que consagra su "pequeña técnica", como decía Diderot, a presentar qué hay de impresentable. (p. 21) Aquest paràgraf m'aclapara.

De Lo posmoderno

¿Qué es pues lo posmoderno? El posmodernismo así entendido no es el fin del modernismo sino su estado naciente, y este estado es constante. (p. 23)

Lo posmoderno sería aquello que alegó lo impresentable en lo moderno y en la presentación misma; aquello que se niega a la consolación de las formas bellas, al consenso de un gusto que permitiría experimentar en común la nostalgia de lo imposible; aquello que indaga por presentaciones nuevas, no para gozar de ellas sino para hacer sentir mejor que hay algo que es impresentable. Un artista, un escritor posmoderno, están en la situación de un filósofo: el texto que escriben, la obra que llevan a cabo, en principio, no están gobernados por reglas ya establecidas, y no pueden ser juzgados por medio de un juicio determinante, por la aplicación a este texto, a esta obra, de categorías conocidas. (...) El artista y el escritor trabajan sin reglas y para establecer las reglas de aquello que 'habrá sido hecho'. De ahí que la obra y el texto tengan las propiedades del acontecimiento; de ahí también que lleguen demasiado tarde para su autor, o, lo que viene a ser lo mismo, que su puesta en obra comience siempre demasiado pronto. (p. 25)

Pienso que el ensayo (Montaigne) es posmoderno, y el fragmento (el 'Athaeneum') moderno. (p. 26)

...

Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

Compartint lectura, apunts: La posmodernidad (explicada a los niños) (I)

d'aquí

Aquest llibre d'en Lyotard, ja feia dies que em rondava per casa, de quan vaig fer les assignatures d'art, crec. Evidentment que no és una novel·leta i, per això, requereix una lectura pausada, i amb alguns llibres (i el Google) a tocar. M'agradaria compartir, en tres o quatre apunts, alguns dels seus paràgrafs, i completar, mitjançant els comentaris, el missatge de l'autor. Si us atreviu a "jugar", preneu el tros que us vingui de gust, gràcies!

D'El realismo:

El clasicismo parece interdicto en un mundo en que la realidad está tan desestabilizada que no brinda materia para la experiencia, sinó para el sondeo y la experimentación.

Allò mecànic i industrial sembla que no sigui una catàstrofe, a no ser que creiem que l'art és la expresión de una individualidad genial.(?)

Con el nombre de literatura y de pintura ha tenido lugar una escisión sin precedentes. Aquellos que se niegan a reexaminar las reglas del arte hacer carrera en el conformismo de masa metiendo en la comunicación, por medio de las "buenas reglas", el deseo endémico de realidad, con objetos y situaciones capaces de satisfacerla. Lo pornográfico es emplear el cine y la fotografia con esta finalidad. La pornografía se convierte en un modelo general para las artes de la imagen y de la narración que no han valorado cabalmente el desafío mass-mediático. I em pregunto quants d'aquests productes televisius i cinematogràfics no són, en realitat, pornografia pura (Sèries com CSI). "Pornografia: En una obra literària, artística, etc., ús i descripció de termes i de situacions majoritàriament considerats com a obscens perquè ultrapassen els límits de les convencions morals compartides." (del diccionari).

Aquells que deixen el camí regulat en l'art están condenados a no gozar de credibilidad entre los aficionados, que reclaman realidad e identidad y, por esta razón, no tienen garantizada una audiencia. Així la dialèctica de les avantguardes cau en mans dels realismes industrials i dels mass-media, Como apunta penetrantemente Thierry de Duve, la pregunta estética moderna no es: ¿qué es lo bello? sino, ¿qué sucede con el arte (y con la literatura)?

D'altra banda, el kitsch s'apropia del desordre i fa seus una sèrie de artistes, galeristes, crítics i públic que troben en el relaxament del tant-li-fa una forma d'associar-se a una suposada nova tendència sense compromís. Pero este realismo del qué-más-da es el realismo del dinero: a falta de criterios estéticos, sigue siendo posible y útil medir el valor de las obras por la ganancia que se puede sacar de ellas. El cas és que hi hagi intercanvi comercial. La investigación artística y literaria está doblemente amenazada por la "política cultural" y por el mercado del arte y del libro. Sembla que l'important és subministrar obres sobre temes que existeixin per al públic, que siguin recognoscibles per aquest, per tal de fer girar la roda del guany.

 Lyotard, Jean-François. La posmodernidad (explicada a los niños). Barcelona, 2008. Gedisa editorial.

Atrapada

Córrer, la respiració agitada, el batec de la sang als polsos, arribar al capdamunt i udolar a la lluna plena. Fa massa temps que no visc sense saber-me la identitat.

Aquest llop fou la meva primera icona de llibertat.

Web de la setmana: Value your friends

"A Bèlgica, l'ajut al desenvolupament, té dos grans enemics: la indiferència i les idees ben pensants però mal pensades."

Amb Value your friends, l'entitat Iles de Paix belga, nascuda sota els auspicis del capellà i missioner, Premi Nobel de la Pau 1958, Dominique Pire el 1962, pretén fer-nos adonar d'allò que cal en els països sotsdesenvolupats. Amb un senzill joc, si entrem pel Facebook, ens valoraran en euros els amics, veurem com podem gastar el nostre capital per ajudar al desenvolupament real, i de forma sensata, d'aquestes àrees del planeta tan castigades. No us proposo que doneu, sinó que penseu en els llocs i en les formes, moltes vegades, rumiar-hi ja és un gran pas. Això sí, en francès.

Bon cap de setmana!

El teler

Teler neolític. Neues Museum. Berlín

En Joan ha sortit d'hora a córrer aquest diumenge. Ell i la Maria, la seva dona, ho fan d'ençà uns quants anys. A vegades, comenten, com n'és de curiós que amb els anys es pugui fer més esport, i amb més ganes, que no pas quan ets jove. Això que ells fan ara no ho haguessin fet pas als vint anys.

Van trepitjant els carrers del poble, enfilant cap a les afores. En una plaça hi ha una colla de joves, dels que encara no han anat a dormir. Semblen força beguts, riuen i fan gatzara, però se'ls veu pacífics. En Joan i la Maria es miren i somriuen, pensen en temps pretèrits, molt pretèrits ja.

Mentre s'hi apropen se n'adonen que un d'aquests joves tan beguts és el seu fill, s'hi apropen i el noi gairebé ni s'avergonyeix del poc conscient que és. En Joan i la Maria són amables i els diuen que ja està bé, que cap a casa falta gent. Els amics se'n riuen del xicot, ves quina mala sort ensopegar amb els pares.

En Joan i la Maria els deixen i continuen el seu pla. A en Joan se li escapen unes llàgrimes, se sent frustrat i hagués volgut fer-li crits al seu fill de vint anys. La Maria se'l mira preocupada, perquè sap el que pensa.

No em diguis res -li repta ell-, ja sé que em diràs que jo feia igual, que no em preocupi, que val més fer el bèstia de jove que no pas de gran ... La Maria no diu res, li sap greu veure com en Joan es fa mal inútilment.

Es preocupa pel seu fill, no ho pot evitar, i menys en aquest món on els senyals d'alarma són tan contínus i cridaners, que qualsevol pare o mare se sent culpable de totes i cadascuna de les seves accions. La Maria es pregunta, però, si realment es pot fer res, més enllà que estar pendent de prendre'l en braços si cau.

En Joan no ha teixit mai en un teler, pensa. Quan comences una labor has de tenir la capacitat de veure l'obra acabada, malgrat que només en tinguis una passada. Ell no domina el pensament espacial i la Maria, acostumada a teixir, pensa que aquest ha estat un nus en la tela, potser, però que cal seguir fent passades i que, de ben segur, un cop l'obra estigui acabada, el nus serà insignificant o, en qualsevol cas, el senyal que ningú no és perfecte. En un món on, cada vegada menys, es treballa amb les mans, no ens adonem de com el treball manual configura el pensament, i com la realitat es basteix, tantes vegades, només d'esperances.

Ocells, Brooklyn i bròquil

Sabíeu que Simònides de Ceos (556-468 a.n.e.) va ser el primer poeta que va cobrar per la seva obra? I també l'inventor d'un sistema mnemònic força reeixit, i la distinció entre vocals llargues i curtes? M'ho ha dit n'Aristòfanes a Els ocells (més la Lisístrata), en aquesta tongada de lectures que estic fent de la Bernat Metge, i la Viquipèdia ho ha acabat d'arrodonir. Al seu darrera, amb les veles desplegades (a can Google), he conegut en Yannis Simonides, un actor grec, nascut a Constantinoble i criat a Atenes, escriptor, guanyador d'un Emmy i especialitzat en representar les obres clàssiques de la seva terra. Sembla que està de gira per tot el món amb la seva actuació en solitari de l'Apologia de Plató, i que és el director del Choreo Theatro, a Nova York, a Brooklyn, que no hi he estat mai, ni a Nova York, ni a Brooklyn, però que m'encanta pronunciar-ho, com un avenç del dia que hi pugui anar.

Yannis Simónides

També, el bo d'Aristòfanes, m'ha fet conèixer Cleònim, del qui diu: "Sí, hem volat i hem vist moltes coses noves, admirables i estranyes. Perquè ha nascut un arbre llunyà, més enllà de la Càrdia; Cleònim, que no és bo per a res, altrament és gros i ... covard. Floreix en primavera, esbrotona denúncies, i a l'hivern torna altra vegada a llançar els ... escuts." Que sembla que els escuts es llancen a l'hora de rendir-se, a cals grecs. Llavors he pensat que potser està parlant de Clèonim d'Esparta, una mena de rei desastrós, a qui la dona, na Quelidonis, va abandonar per Acrotat, sí, gent, el fill de n'Àreu I, no el poble del Pallars, sinó el rei espartà, però no em lliguen les dates. El que em queda clar, pel nom, és que devia ser espartà, i gras, i covard, vaja, un desastre d'espartà, que tots sabem com són els espartans, si més no el que ens vénen al cinema. I bé, parlant de vendre i de Brooklyn, no sé pas si la Josepa haurà dut bròquil de l'hort, perquè em ve de cara fer bròquil per dinar, que ens agrada molt a casa. Si fins i tot ara en fan una crema per la cara del bròquil! Si ja no saben que inventar, encara m'hauré d'untar de bròquil. I el bròquil, o "brókolo" (μπρόκολο) que ve de per aquelles terres dels grecs, que potser n'Aristòfanes ja en menjava, en cuinem cada setmana, poc o molt, al vapor. Vaja, doncs, que us deixo que he d'anar a cuinar i entre Simònides, Cleònim i en Yannis -és maco en Yannis, oi?- se m'ha passat l'estona i ara hauré de córrer! No, si ja dic jo que això de l'Internet és una bona enredada! Ah! i la Lisístrata també l'he llegida, però corrent i de pressa, que ja l'havia llegida diverses vegades en una edició de l'Institut del Teatre, crec, que volta per casa.

Calla que sembla que al segle XIX, sir Hubert Parry, va compondre la música d'aquesta cançó, suposadament inspirada en l'obra Els ocells d'Aristòfanes, que no sé veure-li la relació, perquè el faig amb més tremp al vell grec, però potser forma part d'aquest empatx de la Xarxa i, hores d'ara, ja no sé el que em dic.

Aristòfanes. Els ocells - Lisístrata. Barcelona, 2012. Edicions 62.

Web de la setmana: Llibres artesans

"• sóc un ésser unicel.lular (només tinc un mòbil) • conservo de quan programava en javascript l'expressió pròpia malament Array() • duc la secció de fotografia de la revista d'agitació cultural F'ART • tinc la llicència poètica caducada des del 2008 (i no sé on s'ha de renovar) • de tant en tant col.laboro amb guifibages, la xarxa lliure de Manresa • m'agrada posar la dita a l'ull • també sóc dinamitador (si, dinamitador) social i cultural • conservo gran quantitat de mala llet en pols al rebost, perquè mai no se sap • Sóc dissenyador gràfic, fotògraf, escriptor autor-editor, patronista de marroquineria, cosidor de teles (maquinista de confecció) i de ferros (soldador calderer), entre altres oficis • també escric màximes i mínimes • participo en la botiga d'intercanvi gratis La Biga de Manresa • formo part de l'Ecoxarxa del Bages A Bona Hora i estic obert a l'intercanvi de productes i serveis • m'agraden les llenties • dedico la meditació matinal a moldre el cafè • i per acabar, perdonin que no em disculpi •"

Aquesta és la presentació que ens fa en Ferran Cerdans Serra, o Nafra Cendrers, a qui vaig conèixer quan li agradaven les llenties. Si us sembla que podeu col·laborar amb ell no us n'esteu i aneu a veure la seva web Llibres artesans. Sempre us podreu endur els seus relats a la butxaca, o al pensament. I m'encantaria tenir el seu regle de lectura per llegir llibres i documents en pantalla.

Bon cap de setmana!

Fer el que em rota

Això de "què és un blog?" és tema recurrent en aquests verals, imagino que com en tots els medis, en la seva gènesi, hi ha períodes on s'intenta fixar un estàndard que, al final, i per acumulació, passa a ser una mena de cosa sabuda, com els acudits, que ningú no sap qui se'ls ha inventat.

Bé, el blog és un medi, com ho és la lletra impresa, i ja sabeu que sempre he defensat que el blog, atenent les seves característiques tècniques, té les seves pròpies pautes. Que hom (o don) les vulgui fer servir, no vol dir pas que no existeixin.

Últimament, per manca de temps, no cal dir, prefereixo que siguin els llibres que llegeixo els qui parlin per mi i això també és bloguejar. No vol dir que no faci feina, que em faig un tip de llegir i subratllar, però sóc de pensar que si algú, abans, ja ho ha dit prou ben dit, ves ara qui sóc jo per començar a espatllar-ho.

A més, si hem de fer cabal a en Patrick Renvoise, i sembla que el senyor Obama li té molta fe, ara ja comenceu a estar una mica tips de llegir-me. O sigui que, ja ho sabeu, el vostre cervell reptilià us està fent fora d'aquesta casa.

"La persuasión funciona si la persona no se da cuenta de que la están persuadiendo: nos manda el reptil en nuestro interior, pero uno prefiere pensar que piensa. Lo explicó aquí (11/XI/2009) el flamante presidente in péctore de Alemania, Joachim Gauck, resistente contra la Stasi: "La mayoría de los alemanes se acomodó a Hitler y a Stalin por cobardía". Y lo vivimos con Franco (la masa reptilínea hasta se sintió a gusto bajo sus botas). Ahora, Renvoise sistematiza esos grandes porqués de la conducta humana ya demostrados por los neurocientíficos: somos seres dolientes, miedosos y egoístas, que a veces piensan para excusar con ideologías lo que hacen por instinto. Salvo excepciones". De La Contra de La Vanguardia del link.

Se m'acut que ...

... mentre la majoria de nosaltres, fent ois, anem provant que un diable qualsevol ens compri la nostra ànima, envegem secretament aquells dels nostres que han tingut la fortuna que els la comprés el propi Senyor de les mosques.

De Quino, és clar!

Aquí, l'excel·lent article "Per què som tan corruptes" d'Albert Sanchez Piñol. Si el voleu llegir i no esteu (o no voleu) enregistrats a l'Ara Prèmium, podeu veure'l aquí, en el blog de l'Enric H. March. Gràcies!

Web de la setmana: horses (editat)

No treu cap a res aquesta WEB però distreu cosa mala. Imprescindible el so.

Coneguda en aquest (apunt)

 Bon cap de setmana!