Ocells, Brooklyn i bròquil

Sabíeu que Simònides de Ceos (556-468 a.n.e.) va ser el primer poeta que va cobrar per la seva obra? I també l'inventor d'un sistema mnemònic força reeixit, i la distinció entre vocals llargues i curtes? M'ho ha dit n'Aristòfanes a Els ocells (més la Lisístrata), en aquesta tongada de lectures que estic fent de la Bernat Metge, i la Viquipèdia ho ha acabat d'arrodonir. Al seu darrera, amb les veles desplegades (a can Google), he conegut en Yannis Simonides, un actor grec, nascut a Constantinoble i criat a Atenes, escriptor, guanyador d'un Emmy i especialitzat en representar les obres clàssiques de la seva terra. Sembla que està de gira per tot el món amb la seva actuació en solitari de l'Apologia de Plató, i que és el director del Choreo Theatro, a Nova York, a Brooklyn, que no hi he estat mai, ni a Nova York, ni a Brooklyn, però que m'encanta pronunciar-ho, com un avenç del dia que hi pugui anar.

Yannis Simónides

També, el bo d'Aristòfanes, m'ha fet conèixer Cleònim, del qui diu: "Sí, hem volat i hem vist moltes coses noves, admirables i estranyes. Perquè ha nascut un arbre llunyà, més enllà de la Càrdia; Cleònim, que no és bo per a res, altrament és gros i ... covard. Floreix en primavera, esbrotona denúncies, i a l'hivern torna altra vegada a llançar els ... escuts." Que sembla que els escuts es llancen a l'hora de rendir-se, a cals grecs. Llavors he pensat que potser està parlant de Clèonim d'Esparta, una mena de rei desastrós, a qui la dona, na Quelidonis, va abandonar per Acrotat, sí, gent, el fill de n'Àreu I, no el poble del Pallars, sinó el rei espartà, però no em lliguen les dates. El que em queda clar, pel nom, és que devia ser espartà, i gras, i covard, vaja, un desastre d'espartà, que tots sabem com són els espartans, si més no el que ens vénen al cinema. I bé, parlant de vendre i de Brooklyn, no sé pas si la Josepa haurà dut bròquil de l'hort, perquè em ve de cara fer bròquil per dinar, que ens agrada molt a casa. Si fins i tot ara en fan una crema per la cara del bròquil! Si ja no saben que inventar, encara m'hauré d'untar de bròquil. I el bròquil, o "brókolo" (μπρόκολο) que ve de per aquelles terres dels grecs, que potser n'Aristòfanes ja en menjava, en cuinem cada setmana, poc o molt, al vapor. Vaja, doncs, que us deixo que he d'anar a cuinar i entre Simònides, Cleònim i en Yannis -és maco en Yannis, oi?- se m'ha passat l'estona i ara hauré de córrer! No, si ja dic jo que això de l'Internet és una bona enredada! Ah! i la Lisístrata també l'he llegida, però corrent i de pressa, que ja l'havia llegida diverses vegades en una edició de l'Institut del Teatre, crec, que volta per casa.

Calla que sembla que al segle XIX, sir Hubert Parry, va compondre la música d'aquesta cançó, suposadament inspirada en l'obra Els ocells d'Aristòfanes, que no sé veure-li la relació, perquè el faig amb més tremp al vell grec, però potser forma part d'aquest empatx de la Xarxa i, hores d'ara, ja no sé el que em dic.

Aristòfanes. Els ocells - Lisístrata. Barcelona, 2012. Edicions 62.