dilluns, 11 de maig del 2009

L'anòmia o contra la globalització

Voldria demanar-vos disculpes pel "totxo-post" següent, però no me'n puc estar. He d'aclarir que no estic d'acord en totes les coses que diu aquest senyor i que el llibre és previ a la famosa "crisi" però, curiosament, força més premonitori que qualsevol Nostradamus de pa sucat amb oli.

1DAHRENDORF, Ralf. En busca de un nuevo orden. Una política de libertad para el siglo XXI.
Estem a la fi certificada d'un llarg període de prosperitat econòmica i ja podem demostrar que la globalització és, de totes passades, insuficient com a paradigma de progrés i riquesa arreu del món. Dahrendorf empra el terme d’Anthony Giddens: runaway world, món desenfrenat, desbocat, en el sentit de falta de finalitat, de projecte.
És aquí on Dahrendorf postula la seva tesi: la llibertat com a “activitat capaç de fer realitat les oportunitats que ofereix la vida”, l’exercici de la llibertat responsable i integrada a la societat com a única solució al caos que sembla que comença a desmuntar la nostra civilització. L’autor cita Karl Popper: “Cuanto más nos esforcemos por volver a someternos a la magia del origen, con tanta mayor seguridad acabaremos en la inquisición, en la policía secreta y en la visión romántica de la banda de «gangsters».” (Dahrendorf, pàg. 11)
Mai ens havia anat tant bé com ara” és la frase leit motiv de la primera part del llibre. Aquesta frase, l’autor de la qual fou el primer ministre britànic Harold Macmillan al 1957, serveix de fons a l’autor per a fer una panoràmica de totes les millores polítiques, socials i laborals que hem obtingut els treballadors de la societat occidental des dels primers temps de la Revolució Industrial. L’HDI, l’Índex de Desenvolupament Humà, que mesura els ingressos, el nivell cultural i l’esperança de vida ens ho demostra. També s’esmenta la millora social de les dones, la reducció de la jornada, de l’any i de la vida laborals, l’estat del benestar, la millora de les infraestructures. Tot això s’ha procurat en el període entre el final de la Segona Guerra Mundial fins ara, malgrat la crisi del petroli de 1973 i sobretot gràcies a la dissolució del front de la Guerra Freda al 1989. Aquests fets ens parlen del naixement d’una nova manera d’analitzar la realitat: la globalització i la societat de la informació, són els dos termes que emprem avui, a principis del segle XXI, per a definir el nostre sistema polític, social i econòmic.
El benestar, però, no implica la felicitat de l’ésser humà. La infelicitat o, més ben dit, la insatisfacció és una possible causa d’aquest benestar, Dahrendorf aposta per la llibertat com a idea rectora de tot progrés humà. Amb aquestes preguntes: “I la felicitat?”, “Per sempre?” i “Però, per a tots?”, ens dóna una perspectiva cronològica dels diferents autors i les seves opinions respecte al progrés humà. Així Popper ens diu que “la història no té cap sentit”, Fukuyama que “la idea liberal s’ha mostrat victoriosa, que ha acabat amb la història”, Samuel Huntington ens parla “d’un xoc de civilitzacions”, així com Fukuyama parla de la fi de la història amb la caiguda del Teló d’Acer, Huntington ho considera tot el contrari, és el principi de la història. També ens fa referència al mite de l’etern retorn, de Mircea Eliade, la història no obeeix a cap pla, no és més que una invenció, una mentida de la nostra civilització i per aquesta raó no cal esperar que els pobles que no viuen sota la nostra concepció del món “arribin” allà on som nosaltres. Pot molt ben ser que allà on anem no sigui on ens pensem, ningú pot predir la direcció que prendrà el nostre esdevenidor.
La política de llibertat cal aplicar-la sistemàticament a la major part de països possible, així s’aconsegueix ampliar les oportunitats del major nombre de persones. Però això no implica únicament la transferència de recursos financers, el que és més important és que els ciutadans dels diferents països del planeta tinguin garantits els seus drets i llibertats: el dret a la propietat, a la llibertat individual, la confiança en les lleis, governs estables si no corruptes que respectin els seus ciutadans.
Malgrat això, la modernització comporta que hi hagi unes víctimes del mateix sistema. La majoria de les víctimes han estat els joves que, segons l’autor, al darrera de la seva falta de perspectives en una societat que els margina, són presa fàcil de demagogs nacionalistes o fonamentalistes. Acabant així, caient en els extrems que poden portar a l’exercici del terrorisme.
La llibertat que defensa Dahrendorf però, passa per crear una societat oberta que permeti provar, equivocar-se i corregir-se. Una societat basada en l’Estat de Dret, la democràcia i la dotació bàsica d’oportunitats, malgrat que això impliqui la pèrdua de la igualtat. Igualtat de drets no es tradueix en la igualtat efectiva de tots els ciutadans ja que aquests es posicionaran en base a les seves aptituds.
Encara ara es parla de la globalització com a un fenomen aparentment nou, ja fa molts anys que el món és un àmbit d’activitat econòmica i de comunicació, si més no en l’àrea cultural occidental, el de l’OCDE. Malgrat que avui dia, tot el món ja sigui de l’OCDE. La globalització, però, va provocar un estat d’eufòria que ha dut a molts errors i a grans pèrdues econòmiques. No està segur, doncs, de què la globalització no sigui res més que un episodi passatger del capitalisme que no tingui projecció de futur. El capitalisme actual, guiat només per la recerca del benefici, sense tenir en compte les necessitats socials de la humanitat, està provocant no només greus disfuncions en el sistema econòmic dels països sinó que, amb el seu esquema, s’han implementat altres tipus de negocis que floreixen fora de la llei, com el tràfic mundial d’estupefaents, que ha establert una xarxa de poder paral·lela a la legal en tot el món.
El problema d’aquest “món desbocat” és que malgrat que produeix una multiplicació de les oportunitats, per a la majoria d’éssers humans no és res més que una amenaça. Ja des de Marx i Engels, en el Manifest comunista, es defineix el nou rol que assumeixen les relacions humanes entre aquells qui manen i els que són manats. Així, doncs, sostenen que els vincles entre els homes han deixat d’existir, que l’únic que els uneix és el cash nexus, la fredor del “pagament en efectiu”.
El terme, doncs, que s’imposa, més enllà de la “globalització” és el de la “glocalització” que, segons l’autor, és la globalització de doble procés: Mientras que ciertas actividades económicas precisan espacios cada vez más amplios para su desarrollo y de este modo pierden todo carácter local, los hombres buscan espacios cada vez más pequeños en los que poder sentirse como en casa y en los que desarrollar un sentimiento de pertenencia. «Pensar globalmente, actuar localmente».” (Dahrendorf, pàg. 40-41).
És a partir d’aquest moment en què l’autor critica fortament el naixement dels distints nacionalismes dins dels estats. Dahrendorf considera tots aquests moviments com la llavor, com un intent, per part de polítics demagogs, de dur a terme una neteja ètnica. Ell mateix ens defineix autodeterminació com la capacitat dels homes de participar en la construcció del seu propi destí dins de societats democràtiques, però, alhora, considera la demanda d’autodeterminació per part d’alguns pobles d’Europa, cas dels bascos, catalans, eslovacs, quebequesos (en el cas del Canadà) com un procés demagògicament portat de separatisme irracional, comparant-los i ficant-los tots, sense un criteri massa explicat, penso jo, dins el mateix sac de, per exemple, la la Lliga Padana de Bossi, al nord d’Itàlia.
El que si que per a l’autor queda clar, és el fracàs de la política del «together and equal» junts i amb els mateixos drets, per la política del «separate but equal» separats però amb els mateixos drets. La gent vol estar amb els seus, perquè en un món desenfrenat, d’aquesta manera se senten més segurs. La multiculturalitat és un fet merament estadístic perquè, a la pràctica, les diferents cultures i ètnies d’un país no acaben mesclant-se més que de manera anecdòtica.
Aquesta societat que hem creat, per la seva idiosincràsia, per la falta d’identificació del ciutadà amb l’estat, per la pèrdua de valors de pertinença està desembocant en l’anòmia preconitzada per Émile Durkheim. Amb la multiculturalitat els lligams, com la religió, per exemple, es trenquen, no es comparteixen. Aquesta anòmia pot acabar provocant que les persones es vegin temptades pels integrismes, que els hi donin sensació de pertinença. Els fonamentalismes de les religions del Llibre són, amb tota seguretat, els més abraçats per aquest jovent víctima de l’anòmia. Com a reacció de la resta de la societat, aleshores, veiem que s’abracen les demagògies més extremes: més policia, més sentències, més penes més dures per als culpables. Tot plegat va en contra de la llibertat dels individus.
Les institucions serien, doncs, la formula per a equilibrar aquestes disfuncions i una actuació per part de les autoritats més compromesa, més enllà de les properes eleccions, per a impedir el creixement de les no go areas, espais on la llei no s’aplica. També cal lluitar des de l’estat contra l’economia submergida i promoure la solidaritat entre els ciutadans. Malgrat que les ONG (Organitzacions No Governamentals) és important que no depenguin del finançament públic, com a expressió de la solidaritat de la societat civil, s’ha de potenciar. També es parla del “patriotisme constitucional” que s’ha demostrat abastament insuficient, sense cos ni estructura per a aglutinar els ciutadans en una idea comú.
El fet més remarcable és, doncs que hem passat d’una societat del treball a una societat on el treball no és l’esperança de la gent, on el treball no té valor ni reconeixement social. “El fin de la sociedad del trabajo no equivale, pues, al fin del trabajo, ni menos aún al fin de la actividad; pero la posibilidad de que esto se convierta en el principio de una sociedad de la actividad en libertad depende únicamente del esfuerzo de todos nosotros.” (Dahrendorf, pàg. 84)
És important destacar que el només 10% de la població mundial pertany a països de l’OCDE i que avui dia hi ha 1.200 milions de persones que viuen en la pobresa. Dins d’aquest 10% també hem de considerar l’atur en els menys qualificats, i que cada dia que passa els pobres són més pobres i els rics més rics. La tesi de l’autor sobre la desigualtat és la següent: “las desigualdades son tolerables siempre y cuando no pongan a los ganadores en condiciones de impedir a los demás participar plenamente en la vida de la sociedad o, en el caso de la pobreza, siempre y cuando tales desigualdades no impidan a los hombres hacer uso de sus derechos como ciudadanos.” (Dahrendorf, pàg. 90-91). Les classes més desfavorides, les que en teoria haurien de ser les impulsores de la revolució no són, en cap cas, un perill per a la societat que les està situant en aquesta posició d’inferioritat.
Per a l’autor la solució passa pel liberalisme, pel replanteig de la relació entre poder econòmic i poder polític, en definitiva, per l’Estat de dret. La qüestió és, doncs, com construir estructures estables en un món inestable? Doncs bàsicament amb la democràcia, com a paradigma de les relacions dirigents - dirigits que permeten l’intercanvi civilitzat d’opinió, el canvi racional de governs, i la inclusió dels ciutadans en el rol de la societat. Malgrat això, la democràcia no és la garantia per al benestar econòmic, si no està lligada a l’ordre lliberal: “la democracia necesita demócratas. La democracia es una forma de vida.” (Dahrendorf, pàg. 115)
Globalització significa desdemocratització, no hi ha sistemes de control, no hi ha forma de controlar les decisions preses per interessos del tot allunyat als interessos i el bé del ciutadà. Aleshores quina és la solució que cal adoptar per a evitar això, que d’altra banda ja s’està manifestant amb una tendència a afavorir els governs autoritaris? L’Estat nacional i la democràcia parlamentària, l’imperi de la llei i la societat civil són els pilars en els que cal que els ciutadans es recolzin per tal de defugir l’anòmia que impera en la nostra societat.
I, finalment, em remeto a les paraules de l’autor que dóna les pautes a seguir per tal de no caure en aquesta anòmia: “Las oportunidades sólo tienen sentido cuando las opciones están inscritas en las coordenadas de la solidaridad, la integración y la cohesión. Si la sociedad se desmorona e irrumpe la anomia, todas las posibilidades de elegir son aniquiladas. Si todo es igual de válido, entonces todo pierde valor y se torna indiferente. [...] La anomia no dura siempre, y si existe la resistencia suficiente para impedir su transformación en tiranía, las fuerzas de la sociabilidad engendrarán las estructuras en las que el antagonismo de los egoísmos individuales nos permita seguir avanzando.” (Dahrendorf, pàgs. 152-153)

BIBLIOGRAFIA
CARDÚS I ROS, Salvador. La mirada del sociòleg. Barcelona, 1999. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.
DAHRENDORF, Ralf. En busca de un nuevo orden. Una política de libertad para el siglo XXI. Barcelona, 2005. Editorial Paidós. Col·leccio Paidós estado y sociedad 131.

15 comentaris:

gatot ha dit...

deu ni dó... gràcies per l'avís!
però un que és massoca... s'ho ha llegit;
des de la meva ignorància... tot discurs que "des d'occident" o "des de qualsevol punt" vol assentar les bases del bé comú i per a tota la humanitat... em sembla d'entrada, sospitós...

els filòsofs, sociòlegs i politòlegs occidentals volen engreixar la idea, sigui com sigui, de la "bondat" de la democràcia...

el post és, per a mi, excessiu per a poder rebatre una a una les afirmacions... vull pensar que malgrat no ens agradi la història es repeteix i, només, la praxis "local" (vull dir a casa, amb els fills, amb la familia, amb els amics...) pot fer la guerra de guerrilles als totpoderosos estats i als molt més totpoderosos poders econòmics globalitzadors...

ho sento, però no em crec que necessitem cap líder... per més que ens ho vulguin fer creure: el senyor Obama, no m'ajuda a arribar a final de mes, ni a tenir la dentadura que em cal, ni els abdominals que em convindrien... si no ho faig jo, ningú m'ho portarà a casa.

sorry by the comment!
petons i llepades ideològiques!

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si no et fa res, m'ho llegiré demà amb calma, aixó s'ha de païr. Després de fer els deures amb na Maria i na Laura ara estic espés i el sobre em crida, convalescent com estic encara d'un gravissim constipat...

Òscar Roig i Carrera ha dit...

La llibertat identificada amb la democràcia? Bé, en algun àmbit sí, em puc queixar sense que em tanquin a la presó (en la majoria de casos), i això és d’agrair, però, a nivell pràctic, sobretot crec que a occident ens domina una poc lliure partitocràcia bàsicament lligada pels interessos econòmics. Aquest senyor veu la llibertat com “Activitat capaç de fer realitat les oportunitats que ofereix la vida”. “Igualtat de drets no es tradueix en la igualtat efectiva de tots els ciutadans ja que aquests es posicionaran en base a les seves aptituds”. Bé, d’entrada (suposant que la llibertat no sigui una il·lusió de la percepció humana de la vida) no és igual de lliure un nen que neix a una “casa bé”, que un que neix a una casa pobre... Això que la gent pot aconseguir el que vulgui o mereix amb els seus propis mèrits en una societat democràtica és obvi que no és així... De vegades sí, però molt sovint, estem massa condicionats. Dit això, mentre no inventin un sistema millor, jo també sóc partidari de la democràcia, però d’una autèntica democràcia, amb llistes obertes, i més participativa en general, i on no només el capital sigui lliure de donar la prosperitat a una petita part de la humanitat, quan les coses van bé, o portar-nos a la crisi a la majoria i accentuar més les diferències, com ara amb la crisi, sinó d’un capital regulat i enfocat segons les necessitats de tothom. I en quant als drets dels pobles, a Catalunya no podem ni convocar un referèndum, ja no diguem autodeterminar-nos... On està la democràcia i la llibertat que aquest senyor diu defensar? Ah, neteja ètnica en aquest cas? Molt bonic... La sana barreja i germanor amb tota la humanitat (ha, ha, ha!) ha de passar pel respecte a les identitats nacionals i a les llengües, que són enriquidores i també tenen els seus drets. El dia que tots parlem anglès i mengem al McDonalds serà molt millor emigrar a la lluna. En definitiva, jo opino que s’hauria d’intentar mantenir un equilibri (difícil i no sé ben bé com es pot formular concretament, ho reconec) entre la llibertat individual i la responsabilitat col·lectiva, i entre la identitat nacional i l’obertura a tot el món... Estic d’acord amb ell en algunes coses, com això de la multiculturalitat és un mite, el món continua sent divers, estem molt comunicats i interrelacionats a certs nivells, però, crec que la globalització real no és tanta com la pinten... I, el món i la humanitat seguiran desbocats i sense cap objectiu, com sempre, perquè els objectius són patrimoni dels individus, o, com a molt, de les nacions. Hòstia, i ara si que m’he embolicat jo també! Gràcies per l’esforç de voler compartir aquest llibre amb nosaltres, Clidice.

Clidice ha dit...

Hola Gatot, Francesc i Òscar

déu n'hi do, només em cal agrair-vos-ho. Aquest post és un resum d'un treball que vaig fer en el seu dia, la idea no és tan martiritzar ningú sinó deixar anar unes frases que provoquin la reflexió i el debat.

No m'abelleix especialment Dahrendorf, però, com qualsevol altre que s'hi dedica seriosament crec que es mereix ser escoltat.

El cas és que diu quelcom molt important, que ja se'n parla des de fa quatre o cinc anys però que, malauradament, no ha arribat a la població general: la globalització ha mort, el que cal és la glocalització ara.

En tot cas crec que diu algunes coses interessants per a la reflexió, sobretot per a combatre l'anòmia, el gran mal del nostre sistema.

A més, i ja em perdonareu la llargària, no podem llegir el nostre món des de cap altre punt de vista que no sigui el nostre propi món. Els que pertanyen a altres cultures probablement puguin fer-ho, però nosaltres no. Sempre estarà condicionada la nostra visió per allò que hem viscut, sabut i mamat.

I si no hi ha democràcia ... què hi ha d'haver? aquesta pregunta m'interessa especialment. Perquè anar a la contra és molt fàcil, però, avui us dono el botó de fer el sistema de gestió dels milers de milions que som que sigui perfecte (us el dono jo, que per alguna cosa sóc una dona, ergo déu ^^). Qui és el maco que diu com ha de funcionar tot plegat? I realment funciona tan malament?

Lluís Bosch ha dit...

El concepte d'anòmia del Durkheim és una mica complex però explica molts fenòmens del segle XX i d'ara també.
Caldrà llegir atentament això que proposes.
A canvi, et proposo la lectura -també criticable- del Zigmun Baumann.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

A Occident s'ha d'avançar en la democràcia fins a fer-la més autèntica democràcia, en les línies que comentava abans. Això penso jo, a l'hora de pitjar el meu botó, afortunada/desafortunadament imaginari. En els països occidentals, dic, no crec que la democràcia sigui necessàriament exportable a tot arreu, poden haver d'altres maneres d'organitzar-se apropiades a la voluntat i/o cultura i/o possibilitats de cada país i/o grup.

Clidice ha dit...

D'entrada Òscar hauríem de desmitificar la democràcia, que no deixar-la com un drap brut que és el que s'està fent ara. La democràcia se la van inventar uns homes (dic home com a gènere) que consideraven com a ciutadans només els homes nascuts al mateix poble. Dones, esclaus i estrangers no tenien cap dret. Amb els segles s'ha abolit la esclavitud però encara n'hi ha, els estrangers tenen drets però amb la boca petita i les dones ... bé, no comment (ni bebbent, sospir resignat). A part d'això és el que tenim, ideològicament en aquest moment de la humanitat és molt difícil trobar quelcom que la substitueixi, perquè només se'ns acut la dictadura i això fa iuiu. Potser el que caldria és, com diu Chomsky, fer democràcies "democràtiques", de les de debò, que encara no hi ha.

D'acord Lluís, transaccionem. Algun títol especial o amb els "Temps líquids" vaig bé? :)

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Doncs això dic jo, el mateix que diu Chomsky, fer democràcies de les de debò. Creu-me que les que tenim ara (començant per l'espanyola) no les mitifico gens. Una altra cosa a corregir, i que encara no havia mencionat, és la desviació estadística que sempre afavoreix proporcionalment de manera injusta als partits grossos. Ingobernable un parlament amb massa partits petits? Per què? S'hauria d'aprendre a pactar i la gent se sentiria més representada de debò. La pluralitat sempre és bona. Veig que cada cop més hi ha una tendència a que només puguin manar dos partits, teòricament, un de dretes i un altre d'esquerres, que malgrat que facin veure que es barallen, sempre s'acaben assemblant massa entre ells. Democràcia hauria de ser tot el contrari a pensament únic que, però, és el que es vol imposar a la societat en certs temes des del poder, això sí, "democraticament".

miquel ha dit...

No hi ha dret, Clidice, això no és un post, és una visió del món d'una gran densitat d'idees que, com tu dius, obren molts camps de dabat. El dia que vulguis convoques una taula rodona i a veure que surt.
Deixa'm només aportar un element de debat a partir d'un dels punts que apareixen. Crec que actualemnt és parla massa alegrement de religió (no importa quina), tant per ignorar-la com per criticar-la, sense tenir més que una formació religiosa superficial, cosa que em sembla poc seriosa i fins i tot perillosa... i a aprtir d'aquí entraríem en els nous i vells fonamentalismes, en la necessitat de valors, etc.
En fi, que res, que quan vulguis ens convoques.

Clidice ha dit...

Ui Pere (o no :P) no m'emboliquis! per a muntar una taula rodona cal tenir més calat que no pas jo! :)

Estic encantada que tu assenyalis la qüestió religiosa. Perquè personalment considero que Déu està molt bé mort (gràcies sant Nietzsche ;P), però és evident que a la resta del món no n'està. I és evident, també, que l'ésser humà no es pot sostreure de la religiositat.

Per molt que ens diguin alguns il·luminats, el fet diferencial de poder-nos adonar de l'existència és essencial en el nostre camí. El nostre "pathos" és incert, però modestament crec que passa pel debat continuu i l'anòmia és l'anti-debat, de fet és l'anti-tot: oropessassiudatdevacassiones + portaventuranochesdeterror + vamosabuscaracurroalcaribe, etc., etc., etc...

gatot ha dit...

en el primer comentari em vaig deixar una pregunta, quasi conscientment, perquè tenia l'impressió d'allargar-me massa...

la pregunta ha quedat resposta més tard... i és que trobo molt més coherents les explicacions que Chomsky dona a la globalització (encara que també tinguin alguna feblesa ben intencionada) que el discurs que vas resumir...

Clidice... com més et llegeixo, més m'agrades, noia...

(evidentment, la pregunta era si havies llegit Chomsky...)
:)

Galderich ha dit...

Algú em va dir que nosaltres seriem la primera generació d'occident que viuríem per sota del nivell de vida dels nostres pares.
La frase dona per a pensar i tal com està el pati em sembla que no és errònia. La crisi que tenim és una crisi més profunda i si volem que a altres parts del món no hagi fam hem de baixar el nostre nivell de vida perquè els altres el puguin pujar i arribar a un punt mig general (sempre hi haurà el que és més igual que els altres...)

Un apunt per a reflexionar en un dia que tinc força espès... gràcies igualment per compartir idees, que d'això es tracta.

Clidice ha dit...

Gràcies Gatot, els gats sempre són amables amb mi :)

Galderich, l'espessor, la quotidianitat, tantes vegades ens impedeix la reflexió ... gràcies per l'esforç doncs :)

en Girbén ha dit...

Una mica anòmic dec ser al escriure ara un comentari anòmal, anòmal de tan tocatardà; però és que m'abstinc de la norma que diu que totes les entrades als blogs són de natura efímera. I un rave! Quan trobo una reflexió lúcida i oberta, com ara aquesta teva, corro a salvar-la de la corrosió del temps, del normatiu oblid que tothora se'ns exigeix.
Del munt d'idees que m'has suggerit vull deixar constància d'una. Aquesta temença de Popper de "tornar a sotmetre'ns a la màgia de l'origen...", tan afí a la desnaturalització que ha afectat al pensament, a les idees i a la política des de no se sap quan, i acara-la amb l'encertat pronòstic de Mircea Eliade de les penúries que ens esperaven un cop acomplerta la total desacralització del món.
Per tal de no prendre mal del tot, i com una alternativa esperançada a l'anomia o a l'obediència, m'interessa la proposta de Michel Serres (a "Le Contrat Naturel") d'afanyar-nos a bastir una constitució universal que, com a gran novetat, inclogués la totalitat d'éssers vius i la terra com una unitat.

Clidice ha dit...

Hola Girbén, estic encantada del teu comentari, perquè ets dels pocs que contradiuen la linealitat tradicional de la literatura i fas servir el blog tal i com hauria de ser. És una d'aquelles coses que no em convenç d'aquest tipus de blogs, la poca vinculació a l'hipertext, potser més pels que els escrivim, que provenim d'un món tancat en un llibre. En tot cas benvingut i gràcies.
Jo ja no m'atreveixo a dir què és el que ens cal, amb franquesa, però si que hi ha una cosa que entenc que ens cal de debò: el debat obert, la implicació en el nostre destí, la formació política (no de partits, sinó "de les coses de la polis"), això sembla molt complex i estic convençuda que el sistema està funcionant totalment a la contra, evidentment per interessos clars (anava a dir obscurs, però és tan clar per a què van, que no m'hi quadrava). En tot cas, gràcies per les referències, hauré de repassar :)