L'anòmia o contra la globalització

Voldria demanar-vos disculpes pel "totxo-post" següent, però no me'n puc estar. He d'aclarir que no estic d'acord en totes les coses que diu aquest senyor i que el llibre és previ a la famosa "crisi" però, curiosament, força més premonitori que qualsevol Nostradamus de pa sucat amb oli.

DAHRENDORF, Ralf. En busca de un nuevo orden. Una política de libertad para el siglo XXI.

Estem a la fi certificada d'un llarg període de prosperitat econòmica i ja podem demostrar que la globalització és, de totes passades, insuficient com a paradigma de progrés i riquesa arreu del món. Dahrendorf empra el terme d’Anthony Giddens: runaway world, món desenfrenat, desbocat, en el sentit de falta de finalitat, de projecte.

És aquí on Dahrendorf postula la seva tesi: la llibertat com a “activitat capaç de fer realitat les oportunitats que ofereix la vida”, l’exercici de la llibertat responsable i integrada a la societat com a única solució al caos que sembla que comença a desmuntar la nostra civilització. L’autor cita Karl Popper: “Cuanto más nos esforcemos por volver a someternos a la magia del origen, con tanta mayor seguridad acabaremos en la inquisición, en la policía secreta y en la visión romántica de la banda de «gangsters».” (Dahrendorf, pàg. 11)

“Mai ens havia anat tant bé com ara” és la frase leit motiv de la primera part del llibre. Aquesta frase, l’autor de la qual fou el primer ministre britànic Harold Macmillan al 1957, serveix de fons a l’autor per a fer una panoràmica de totes les millores polítiques, socials i laborals que hem obtingut els treballadors de la societat occidental des dels primers temps de la Revolució Industrial. L’HDI, l’Índex de Desenvolupament Humà, que mesura els ingressos, el nivell cultural i l’esperança de vida ens ho demostra. També s’esmenta la millora social de les dones, la reducció de la jornada, de l’any i de la vida laborals, l’estat del benestar, la millora de les infraestructures. Tot això s’ha procurat en el període entre el final de la Segona Guerra Mundial fins ara, malgrat la crisi del petroli de 1973 i sobretot gràcies a la dissolució del front de la Guerra Freda al 1989. Aquests fets ens parlen del naixement d’una nova manera d’analitzar la realitat: la globalització i la societat de la informació, són els dos termes que emprem avui, a principis del segle XXI, per a definir el nostre sistema polític, social i econòmic.

El benestar, però, no implica la felicitat de l’ésser humà. La infelicitat o, més ben dit, la insatisfacció és una possible causa d’aquest benestar, Dahrendorf aposta per la llibertat com a idea rectora de tot progrés humà. Amb aquestes preguntes: “I la felicitat?”, “Per sempre?” i “Però, per a tots?”, ens dóna una perspectiva cronològica dels diferents autors i les seves opinions respecte al progrés humà. Així Popper ens diu que “la història no té cap sentit”, Fukuyama que “la idea liberal s’ha mostrat victoriosa, que ha acabat amb la història”, Samuel Huntington ens parla “d’un xoc de civilitzacions”, així com Fukuyama parla de la fi de la història amb la caiguda del Teló d’Acer, Huntington ho considera tot el contrari, és el principi de la història. També ens fa referència al mite de l’etern retorn, de Mircea Eliade, la història no obeeix a cap pla, no és més que una invenció, una mentida de la nostra civilització i per aquesta raó no cal esperar que els pobles que no viuen sota la nostra concepció del món “arribin” allà on som nosaltres. Pot molt ben ser que allà on anem no sigui on ens pensem, ningú pot predir la direcció que prendrà el nostre esdevenidor.

La política de llibertat cal aplicar-la sistemàticament a la major part de països possible, així s’aconsegueix ampliar les oportunitats del major nombre de persones. Però això no implica únicament la transferència de recursos financers, el que és més important és que els ciutadans dels diferents països del planeta tinguin garantits els seus drets i llibertats: el dret a la propietat, a la llibertat individual, la confiança en les lleis, governs estables si no corruptes que respectin els seus ciutadans.

Malgrat això, la modernització comporta que hi hagi unes víctimes del mateix sistema. La majoria de les víctimes han estat els joves que, segons l’autor, al darrera de la seva falta de perspectives en una societat que els margina, són presa fàcil de demagogs nacionalistes o fonamentalistes. Acabant així, caient en els extrems que poden portar a l’exercici del terrorisme.

La llibertat que defensa Dahrendorf però, passa per crear una societat oberta que permeti provar, equivocar-se i corregir-se. Una societat basada en l’Estat de Dret, la democràcia i la dotació bàsica d’oportunitats, malgrat que això impliqui la pèrdua de la igualtat. Igualtat de drets no es tradueix en la igualtat efectiva de tots els ciutadans ja que aquests es posicionaran en base a les seves aptituds.

Encara ara es parla de la globalització com a un fenomen aparentment nou, ja fa molts anys que el món és un àmbit d’activitat econòmica i de comunicació, si més no en l’àrea cultural occidental, el de l’OCDE. Malgrat que avui dia, tot el món ja sigui de l’OCDE. La globalització, però, va provocar un estat d’eufòria que ha dut a molts errors i a grans pèrdues econòmiques. No està segur, doncs, de què la globalització no sigui res més que un episodi passatger del capitalisme que no tingui projecció de futur. El capitalisme actual, guiat només per la recerca del benefici, sense tenir en compte les necessitats socials de la humanitat, està provocant no només greus disfuncions en el sistema econòmic dels països sinó que, amb el seu esquema, s’han implementat altres tipus de negocis que floreixen fora de la llei, com el tràfic mundial d’estupefaents, que ha establert una xarxa de poder paral·lela a la legal en tot el món.

El problema d’aquest “món desbocat” és que malgrat que produeix una multiplicació de les oportunitats, per a la majoria d’éssers humans no és res més que una amenaça. Ja des de Marx i Engels, en el Manifest comunista, es defineix el nou rol que assumeixen les relacions humanes entre aquells qui manen i els que són manats. Així, doncs, sostenen que els vincles entre els homes han deixat d’existir, que l’únic que els uneix és el cash nexus, la fredor del “pagament en efectiu”.

El terme, doncs, que s’imposa, més enllà de la “globalització” és el de la “glocalització” que, segons l’autor, és la globalització de doble procés: “Mientras que ciertas actividades económicas precisan espacios cada vez más amplios para su desarrollo y de este modo pierden todo carácter local, los hombres buscan espacios cada vez más pequeños en los que poder sentirse como en casa y en los que desarrollar un sentimiento de pertenencia. «Pensar globalmente, actuar localmente».” (Dahrendorf, pàg. 40-41).

És a partir d’aquest moment en què l’autor critica fortament el naixement dels distints nacionalismes dins dels estats. Dahrendorf considera tots aquests moviments com la llavor, com un intent, per part de polítics demagogs, de dur a terme una neteja ètnica. Ell mateix ens defineix autodeterminació com la capacitat dels homes de participar en la construcció del seu propi destí dins de societats democràtiques, però, alhora, considera la demanda d’autodeterminació per part d’alguns pobles d’Europa, cas dels bascos, catalans, eslovacs, quebequesos (en el cas del Canadà) com un procés demagògicament portat de separatisme irracional, comparant-los i ficant-los tots, sense un criteri massa explicat, penso jo, dins el mateix sac de, per exemple, la la Lliga Padana de Bossi, al nord d’Itàlia.

El que si que per a l’autor queda clar, és el fracàs de la política del «together and equal» junts i amb els mateixos drets, per la política del «separate but equal» separats però amb els mateixos drets. La gent vol estar amb els seus, perquè en un món desenfrenat, d’aquesta manera se senten més segurs. La multiculturalitat és un fet merament estadístic perquè, a la pràctica, les diferents cultures i ètnies d’un país no acaben mesclant-se més que de manera anecdòtica.

Aquesta societat que hem creat, per la seva idiosincràsia, per la falta d’identificació del ciutadà amb l’estat, per la pèrdua de valors de pertinença està desembocant en l’anòmia preconitzada per Émile Durkheim. Amb la multiculturalitat els lligams, com la religió, per exemple, es trenquen, no es comparteixen. Aquesta anòmia pot acabar provocant que les persones es vegin temptades pels integrismes, que els hi donin sensació de pertinença. Els fonamentalismes de les religions del Llibre són, amb tota seguretat, els més abraçats per aquest jovent víctima de l’anòmia. Com a reacció de la resta de la societat, aleshores, veiem que s’abracen les demagògies més extremes: més policia, més sentències, més penes més dures per als culpables. Tot plegat va en contra de la llibertat dels individus.

Les institucions serien, doncs, la formula per a equilibrar aquestes disfuncions i una actuació per part de les autoritats més compromesa, més enllà de les properes eleccions, per a impedir el creixement de les no go areas, espais on la llei no s’aplica. També cal lluitar des de l’estat contra l’economia submergida i promoure la solidaritat entre els ciutadans. Malgrat que les ONG (Organitzacions No Governamentals) és important que no depenguin del finançament públic, com a expressió de la solidaritat de la societat civil, s’ha de potenciar. També es parla del “patriotisme constitucional” que s’ha demostrat abastament insuficient, sense cos ni estructura per a aglutinar els ciutadans en una idea comú.

El fet més remarcable és, doncs que hem passat d’una societat del treball a una societat on el treball no és l’esperança de la gent, on el treball no té valor ni reconeixement social. “El fin de la sociedad del trabajo no equivale, pues, al fin del trabajo, ni menos aún al fin de la actividad; pero la posibilidad de que esto se convierta en el principio de una sociedad de la actividad en libertad depende únicamente del esfuerzo de todos nosotros.” (Dahrendorf, pàg. 84)

És important destacar que el només 10% de la població mundial pertany a països de l’OCDE i que avui dia hi ha 1.200 milions de persones que viuen en la pobresa. Dins d’aquest 10% també hem de considerar l’atur en els menys qualificats, i que cada dia que passa els pobres són més pobres i els rics més rics. La tesi de l’autor sobre la desigualtat és la següent: “las desigualdades son tolerables siempre y cuando no pongan a los ganadores en condiciones de impedir a los demás participar plenamente en la vida de la sociedad o, en el caso de la pobreza, siempre y cuando tales desigualdades no impidan a los hombres hacer uso de sus derechos como ciudadanos.” (Dahrendorf, pàg. 90-91). Les classes més desfavorides, les que en teoria haurien de ser les impulsores de la revolució no són, en cap cas, un perill per a la societat que les està situant en aquesta posició d’inferioritat.

Per a l’autor la solució passa pel liberalisme, pel replanteig de la relació entre poder econòmic i poder polític, en definitiva, per l’Estat de dret. La qüestió és, doncs, com construir estructures estables en un món inestable? Doncs bàsicament amb la democràcia, com a paradigma de les relacions dirigents - dirigits que permeten l’intercanvi civilitzat d’opinió, el canvi racional de governs, i la inclusió dels ciutadans en el rol de la societat. Malgrat això, la democràcia no és la garantia per al benestar econòmic, si no està lligada a l’ordre lliberal: “la democracia necesita demócratas. La democracia es una forma de vida.” (Dahrendorf, pàg. 115)

Globalització significa desdemocratització, no hi ha sistemes de control, no hi ha forma de controlar les decisions preses per interessos del tot allunyat als interessos i el bé del ciutadà. Aleshores quina és la solució que cal adoptar per a evitar això, que d’altra banda ja s’està manifestant amb una tendència a afavorir els governs autoritaris? L’Estat nacional i la democràcia parlamentària, l’imperi de la llei i la societat civil són els pilars en els que cal que els ciutadans es recolzin per tal de defugir l’anòmia que impera en la nostra societat.

I, finalment, em remeto a les paraules de l’autor que dóna les pautes a seguir per tal de no caure en aquesta anòmia: “Las oportunidades sólo tienen sentido cuando las opciones están inscritas en las coordenadas de la solidaridad, la integración y la cohesión. Si la sociedad se desmorona e irrumpe la anomia, todas las posibilidades de elegir son aniquiladas. Si todo es igual de válido, entonces todo pierde valor y se torna indiferente. [...] La anomia no dura siempre, y si existe la resistencia suficiente para impedir su transformación en tiranía, las fuerzas de la sociabilidad engendrarán las estructuras en las que el antagonismo de los egoísmos individuales nos permita seguir avanzando.” (Dahrendorf, pàgs. 152-153)

BIBLIOGRAFIA

CARDÚS I ROS, Salvador. La mirada del sociòleg. Barcelona, 1999. Edicions de la Universitat Oberta de Catalunya.

DAHRENDORF, Ralf. En busca de un nuevo orden. Una política de libertad para el siglo XXI. Barcelona, 2005. Editorial Paidós. Col·leccio Paidós estado y sociedad 131.