dimecres, 20 de maig del 2009

Sí o kè?

Avui, quan tornava de la feina cap a casa, amb el meu vestit de jaqueta i pantaló gris de Massimo Dutti, que ja n'hi ha prou, Armani em sembla massa despesa per anar a treballar, la camisa blanca, les sabates de taló i la bossa italiana, he sentit una veu un pèl rogallosa que em cridava:

  • Essssse cuerpoooo!!!

M'he girat automàticament perquè sabia que era la Montse, una mossa a qui conec i a qui estimo de debò.

  • Tia güenaaaa!!! - li he etzibat jo. - Kè fas guapississississiiiiiissiiiiiimaaaaa?

Dos petons i abraçada sincera a una pèl roja amb rastes, el cabell rapat, vestida de forma inversemblant, piercings i tatoos inclosos.

  • Mira tia, tse, vaig a veure un curro, a veure si el pillu.

  • Ah si? Guai no? Per fi deixaràs l'atur!

  • Una merda tia, és un kurro en negre, els putos restaurants ja saps com van. Me jode perkè hauré de pringar els findes i no veig els nens però entre una cosa i l'altra aniré tirant.

  • I el makarra del teu ex no et passa res?

  • Que va tia! Akell tot s'ho fot pel puto nas.

  • Ja, kin mal rotllo no? Tan xunga està la cosa?

  • I ke lo digas, està fatal, tot és una puta merda i ningú et dóna res, ni l'ajuntament akest de merda ni el puto govern.

  • Kin puto govern? La Chene?

  • No sé tia, el govern, els polítics i tal.

  • Ah! ja. Ta la kosa fatal.

  • Si, tope paro, les fabrikes fotent fora gent, tothom està pringat. A veure si te metes a mandá i em trobes un kurro guai.

  • Uf! ja saps que la kosa ta xunga. I els nens? Ke tal?

  • Guai tia, sort en tinc del meu nòvio ke els porta rectes, que això d'anar pringada d'un kurro a un altre no em deixa estar gaire per ells.

  • I tens sort que són bons nens, ke t'ho has kurrat, a més tens ta mare.

  • Si, la pobra pringa tope.

  • Bé tia, jo piro que em moro de gana.

  • Si tia, m'alegro d'haver-te vist. Tas guapa tu, sembles una ejecutiva agresiva de las pelis.

  • I tu una pilingui de quinze anys guapa! Ke kada dia tas més pilingui!

  • És ke amb el Txema kada dia estem més guai saps? És una passada de tio, te l'he de presentar.

  • Kuan vulguis, fes-me dos petons i una abraçada petarda.

  • Vinga!

Ens hem separat, jo cap a casa amb el meu look de nena bona i ella amb les rastes, el cabell roig, els piercings, i els tatoos a veure a l'amo del restaurant que la vol llogar en negre. Amb la Montse vam treballar juntes durant uns mesos, quan jo estava prenyada del meu gran. S'enrotlla bé la Montse, és una tia autèntica, està com una puta cabra, això sí, però vam coincidir dues putes cabres, cosa que feia molt interessant la feina. Llàstima que jo plegava per la cosa del part i que volia una altra criatura de seguida i passava de tornar a aquell curro de merda. Ella tampoc hi va durar gaire.

La vida ens ha dut per camins molt distints, però com em va dir ella: “Mola tia! A mi em mola tope tenir una amiga importante!”, perquè, és clar, jo sóc important segons el seu punt de vista. Vesteixo relativament bé, estic en un despatx per a mi sola al darrera d'una taula, estudio – “tu ets lista tia” - , faig política, estic aparellada amb un “tio guai” ... Per a ella això és status, encara que sé que no m'enveja perquè és legal i feliç amb allò que té. Ella mateixa ho diu: és carn de cadena, sense estudis, ni ganes, amb una vida inestable, una certa tendència a trobar homes poc recomanables, no sap ni qui mana al poble, ni a la Generalitat, ni al govern de Madrid ... ni ella ni la majoria de gent com ella, o sigui un percentatge altíssim de la població. És una hooligan de cap a peus, passa els findes en algun centre comercial, amb el nòvio i els nens, al cine, al burger, comprant, menjant xuxes ...

Per això, quan la veig i xerrem una estona ho agraeixo, ella és de la majoria, no jo. És la realitat el seu món? N'és el meu? En tot cas, estic convençuda que habitem universos paral·lels i sempre m'he preguntat kin és l'autèntik ... guai no?

18 comentaris:

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Bona pregunta, quin és el món real? Probablement ni l'un ni l'altre ni l'intermedi. La impressió és que cada vegada més el món de cadascú (i cadascuna) té menys en comú amb el món de cadascun (i cadascuna) dels altres...
Una entrada molt interessant i que fa reflexionar.

Unknown ha dit...

O cap dels dos mons és real o tots dos són reals. Hi ha, d'altra banda, molts altres de mons. Pr exemple els dels pijos de casa bona que tenen la vida arreglada (i regalada)tan sols per tenir el cognom que tenen. De vegades em pregunto si aquesta gent es pot imaginar un món sense "marques de luxe". Imagino que no.

També hi ha mons encara més xungos que el de la teva amiga.

Suposo que tots els móns són reals. I potser hi ha un món per cadascú de nosaltres, únic i irrepetible, generacional, familiar, cultural, de classe. El meu món és com els dels meus pares? No. Serà com el de les meves filles? ni parlar-ne. Quin és exactament el meu món? És el mateix de dilluns a divendres que els caps de setmana?

Renoi, Clidice, m'estàs fent barrinar...

gatot ha dit...

"és una tia autèntica" (t'has deixat la "k" expressament?)

alguna vegada m'he sorprès en veure que molta gent no s'havia parat a fer reflexions que jo havia fet després de llegir algun escrit d'opinió de l'Avui (quan el llegia, clar);

diuen que tenim tendència a pensar que la nostra realitat "és" la de la majoria...

suposo que en "Carlangas" també ho deu pensar... o en Rajoy, o en Martínes de las Perdices...

com deia Serrat: cada loco con su tema...

petonassos lukuelos però autèntiks!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Pel roja? Quan talli amb el Txema d’aquí quatre dies me la podries presentar, jo també sóc un home poc recomanable i veig que portem vides paral·leles en el tema feina.

Ai, l’abeja Maya! Ai, Pippi Langstrum! Quins records! No t’has preguntat mai d’on ve la meva fixació amb les pel roges? Has encertat..., de la Tori.

Realitat, què és això?

Galderich ha dit...

És curiós això dels móns paral·lels però és veritat. Jo sóc professor i ho veig amb els alumnes. Coincidim tots en un espai i tots som molt diferents i cadascú té el seu món particular. Interaccionem però poca cosa tenim en comú moltes vegades.
Malgrat tot, això enriqueix molt perquè tenim diversos punts de vista per a les qüestions més quotidianes de relació.
Jo haig de reconèixer que en trec molt de profit de tenir un personal tant divers, m'enriqueix. I quan els veig de grans... llavors ja al·lucino com han canviat de món, o no!

Ferran Porta ha dit...

En Gatot té raó quan diu que tenim tendència a pensar que la nostra vida és la "normalitat". Convé submergir-se en la realitat, de tant en tant, perque ens adonem que no és així.

Tope interessant el que planteges avui, Clidice. El món real... en certa manera no existeix; no hi ha un sol món real, sinó que n'hi ha tants com persones. Cadascú viu les seves circumstàncies, cadascú té la seva realitat, i cadascú ha de lluitar per sentir-se bé amb la seva realitat. De vegades costa, hi ha èpoques en que alguna cosa no funciona, però aquesta ha de ser la nostra lluita.

Suposo...

Борис Савинков ha dit...

Les topades siderals venen quan creus , ingenuament, que pots establir contacte real amb un univers paral.lel.

Anònim ha dit...

Fa gràcia quan ens creuem amb una vida d'un món paral·lel i per uns instants ens fan trontollar el nostre món.
La vida dóna tombs i a vegades com una mol·lècula d'ADN s'entortolliga i després es torna a separar. De totes maneres mai són paral·lels, sinó no es podrien creuar!!!

Sandra D.Roig ha dit...

Cadascú viu la reva realitat, i es crea un mon a mida de les posibilitats que té.
tots els mons son reals per a cada un dels seus protagonistes.
:) ets una canya!

Clidice ha dit...

Antoni, els mons se superposen, el mal potser està en la ignorància dels uns envers els altres.

Eulàlia, conec mons molt més "xungos", la meva Montse (personatge i converses reals, d'altra banda) només els frega, perquè té la sort de tenir uns pares amb un cert "status", eren dels primers emigrants, força arrelats ja al poble. Per cert, gràcies, el teu post amb la paraula "hooligan" és la mare d'aquest. :)

Gatot, sí, jo és "autèntica", jo no parlo amb "K" ;P només quan parlo amb segons quines persones. Gràcies per la reflexió i pels petons "autèntiks" ;) "Mola!"

Òscar, ... It's a wonderful wooooooorrrllddddd! :D

Galderic, uf! quants profes! sou una pesta! Naaaaa, "ke és broma tiu" :D La qüestió és: són mons que es comuniquen? Pertanyem a la classe que fa la teoria? I si ho som, tenim dret a ser els seus tutors "de facto"?

Ferran, Bé, no sé massa quin és el meu món, això d'haver practicat el "io-io" social dóna per molt, i ves a saber el que m'espera! :D

Ramon, Diguem que sempre existeixen els personatges transversals :D És la Montse? Sóc jo?

Papallona, i tu? en tens un de món o encara te'l construeixes a mida? Ja saps el que t'admiro per això :D

Clidice ha dit...

Ui! em deixava el Jaume Puig, perdó :P

Cal saber molt bé on un o una es troba, tal i com ho veig el pitjor és fer el "pijoaparte". :D

Marta Contreras ha dit...

D'univers, o món, no n'hi ha cap de cert ni de fals, però sí que n'hi ha que disten més que d'altres. El meu s'assembla més al teu, però també tinc amics que tiren més al món de la teva amiga. Lo millor, crec jo, és no tancar-te en el teu, sinó estar oberta a participar d'altres mons, per aprendre el que faci falta.

Fina ha dit...

Aquestes tres ratlles del Jaume Puig les trobo encertadíssimes, si un no es vol enganyar de veritat.

Que puguem estar còmodes en diversos ambients no vol dir que hi poguéssim viure. Potser t'hi tobes bé per a fer la xerrada,una estona, però hi aniries a viure en el seu món, amb tot el que això significa ?.

Clidice ha dit...

Marta, sempre hi ha els que juguem amb avantatge i podem saltar d'una banda a l'altra, segons ens abelleixi. No sé si és bo o dolent, potser és tan senzill com ser i prou.

Fina, si és per una qüestió econòmica he viscut en el seu món, ara sé perfectament que no sóc del seu món. Això no em priva de sentir-ne interès, que no curiositat. De tota manera sempre em qüestiono el mateix: cal interactuar-hi si no és el meu món? fins a quin punt? qui sóc jo per decidir què és el què cal fer?

Fina ha dit...

En cap moment he parlat del tema econòmic.
La meva reflexió era més profunda.

Clidice ha dit...

Ho donava per descomptat Fina :)

Francesc Puigcarbó ha dit...

aquesta amiga teva la Montse, es pastada a una meva, l'Anna, Ves que no sien germanes bessones.

Fina ha dit...

Penso que cadascú té el seu món molt més delimitat del que es pensa.I més feblesa també.

Un bon post Clidice. :-)