Orlando i els escriptors

"Fou justament per aclarir aquesta qüestió que va decidir, després de molts mesos de tasca enfebrida, de trencar la solitud d'any i comunicar-se amb la resta del món. A Londres hi tenia un amic, un tal Giles Isham de Norfolk, que malgrat que era noble de naixença, estava relacionat amb escriptors i sens dubte el podia posar en contacte amb algun membre d'aquella beneïda, mes aviat sagrada, germandat. Car per a Orlando, en l'estat en què es trobava aleshores, un home que havia escrit un llibre i l'havia publicat emanava una glòria que enfosquia totes les glòries de la sang i del llinatge. S'imaginava que àdhuc els cossos dels qui estaven animats per aquells pensaments divins s'havien de transfigurar. Havien de tenir aurèoles en comptes de cabells, encens en comptes d'alè, i els havien de créixer roses entre els llavis -cosa que, evidentment, no els passava ni a ell ni al senyor Dupper. No es podia imaginar felicitat més gran que poder seure darrere una cortina i sentir parlar aquells homes. En imaginar-se aquella conversa audaç i bigarrada, el record d'allò que xerrava amb els seus companys cortesans -sobre un gos, un cavall, una dona, un joc de cartes- li semblava extraordinàriament ordinari. Recordava amb orgull que sempre li havien dit lletraferit, i es burlaven de la seva afecció a la solitud i als llibres. Mai no havia estat un conversador brillant. Romania dret com un estaquirot, envermellia i caminava a grans gambades com un granader dins les estances de les dames. Havia caigut dues vegades del cavall, de tan encantat que anava. Una vegada, tot intentant trobar una rima, va trencar el ventall de lady Winchilsea. Recordant delerosament aquests i altres exemples de la seva ineptitud per a la vida de societat, es va sentir posseït per la convicció inefable que totes les confusions de joventut, l'esburbament, les calrades fàcils, les llargues passejades i aquella seva afecció al camp demostraven clarament que pertanyia més a la raça sagrada que no pas a la noble -que era un escriptor de naixement més que no pas un aristòcrata. I per primera vegada d'ençà de la nit de la gran riuada, va ser feliç."

WOOLF, Virgínia. Orlando. Barcelona, 2005. Ed. Proa. Pàgines 75-76.