Gat. Picasso.
"Cap art no és imitatiu, no pot ser imitatiu o figuratiu: suposem que un pintor «representa» un ocell; de fet, és un esdevenir-ocell que únicament pot realitzar en la mesura que l'ocell mateix estiga esdevenint una altra cosa, pura línia i pur color. De manera que la imitació es destrueix a si mateixa, en la mesura que el que imita entra sense saber-ho en un esdevenir, que es conjuga amb l'esdevenir sense el coneixement d'allò que imita. Tan sols s'imita si es fracassa, quan es fracassa. El pintor o el músic no són els qui imiten un animal, són els qui esdevenen-animal, al mateix temps que l'animal esdevé allò que ells volien, en el més profund de la seua aliança amb la Naturalesa”. (Deleuze, p. 55)
20 comentaris:
No puc estar-hi més d'acord. I aquesta imprescindible confusió, tan propera a l'animisme, no es limita a la pintura o a la música. O és que un bon actor no ha de fondre's amb el personatge? Fins i tot, ara que l'ofici d'imitador té tanta salida, els que són bons ho són perquè no imiten, són el que fan veure que són.
És tan interessant el que diu Deleuze que, només amb els pocs segons que van de clicar a "comentaris" a l'apertura der al finestra, ja m'han vingut al cap més coses. Tanco i torno després, quan m'hagi aclarat i sàpiga ben bé que vull dir.
És que hi ha paràgrafs que són tot un llibre.
Interesante reflexión a la que invita la cita.
El arte de interpretar la realidad no imitarla, estoy de acuerdo. Pero debe interpretar para transformar?, debe interpretar con el fin de cambiar las consciencias?, ser vanguardia? ... yo creo que si, ese es el papel del arte a lo largo de la historia
Un abrazo
Està bé que de tant en tant ens mirem les paraules de la gent que encara pensava. I no deixa de ser curiós que avui la imitació interessi tant.
l'art no esdevé, és i això de la foto no és un gat, és una imitació (no massa afortunada) d'un gat. El qui el va mal pintar no donava per a més.
Magritte en el seu quadre Això no és una pipa ho va dir molt clarament.
La gran gràcia de l'art del segle XX és que ens deixa clar que res està clar i que la imitació de la naturalesa per la imitació no aporta res si es té una mica de tècnica.
http://www.myfreewallpapers.net/artistic/pages/magritte-pipe.shtml
No sé que dir, perquè la veritat és que tinc poques -alguna?- idees pròpies i sóc un admirador de molts plagiaris, que no copistes. Trobo que l'aplicació de les idees sorgides del romanticisme i que continuen força vigents han fet aparèixer una quantitat infinita d'artistes immenjables comentats per crítics afamats i admirats per un públic ben informat.
De tota manera, la meva idea de l'art és més aviat vaga, i encara exagero. No m'ho tingueu en compte.
Que cap art no potser figuratiu?
Doncs no sé què és art. O del que en diuen art.
Mala sort!
Encara que imitem el moment, el llapis, la ploma, el traç, l'ànima.. no és la mateixa de manera que en el moment en el que es comença, la imitació esdevé una obra nova.
Interesant pero avui no tinc el cap per esdeveniments filosofics.
L'artista no pretén "imitar" sinó "representar" la "seva" realitat...
crec jo, vaja!
i després hi ha allò de la presa de pèl (en més casos dels que sembla)... però aquesta és una altra història.
L'artista honest, fa obra honesta, però d'espabilats n'hi ha a tots els àmbits. Es tracta de saber distingir.
Apa, quina parrafada, sembla que pontifiqui! I res més lluny de la meva intenció, eh? només anava escrivint a mesura que anava pensant. I després... ahí queda eso! jejeje...
Una reflexió que convida a pensar en això tan difícil de definir copm és l'art.
Jo no crec que hi entengui d'art ni de les reflexions que es fan al seu voltant.
Només dir que aquest quadre -que desconeixia- d'en Picasso m'ha agradat d'allò més. Fins i tot he manllevat la imatge i ara és el fons d'escriptori del meu ordinador.
Girbén no cal dir que combrego amb les teves paraules, des del punt de vista de l'alumna al davant del mestre :)
LEBLANSKY espero els teus comentaris en candeletes :)
Ángel creo que coincidimos plenamente, tu como artista, yo como participante del arte :)
Lluís imitar és fàcil, assacia els sentits en un instant, satisfà i dóna diners. Sortosament l'autenticitat, l'experimentació, l'honestedat artística, també existeixen :)
Francesc per a mi m'és molt difícil estar d'acord amb tu, malgrat que m'encanta la teva aportació, perquè no hi ha res més frustrant que una explicació sense possibilitat de ser qüestionada :) i a mi, el gat, m'agrada, tot i que no sóc cap fanàtica de Picasso :)
Galderich m'encanta aquest quadre i la provocació que suposa. Quan comencem a dialogar amb l'obra és quan comencem a participar del fet artístic. Gràcies per dir-hi la teva :)
pere ja som dos, jo només intento aprendre'n una mica cada dia, però hi ha coses on hi trobes acció i intenció, i coses que, bé, es vénen als grans magatzems.
Xiruquero no veig el perquè l'art no pot ser figuratiu, però sempre es veurà associat a idees i intencions, el que ho és i el que no. Si és merament decoratiu, és art?
pluja una idea interessat :)
Striper tranquil :) l'art, però, no és filosofia, és vida :)
Arare si tu ho dius jo m'ho crec, al cap i a la fi ets paridora d'artista :) ja saps de què parles ja :)
kweilan ho han intentat definir moltes vegades, encara ho proven :)
Casiopea l'he penjat per a tu :)
Doncs jo no hi entenc d'art, però m'encanta cadascuna de les seves manifestacions, i la del setè també :) Bona reflexió, cada dia s'hauria d'aprendre una mica més! petons grans, art-ista :)
Ups, Clídice, que se me ha ido el santo al cielo amb el mal rotllo que porto amb les actualitzacions dels avisos de nous posts en el meu bloc: ara que tinc internet, resulta que el bloc no xuta com cal, i ningú se'n assabenta dels meus posts, snif.
Però torno amb Deleuze, que penso que reivindica la subjectivitat del missatge artístic com a principal element diferenciador respecte a qualsevol altre mitjà de comunicació, i evidentment front a la tècnica pura i dura. El resultat d'una experiència artística sempre ha de ser personalitzat, i la transferibilitat d'aquesta personaltizació/subjectivació és gratificant tant pel fet de compartir/transmetre l'experiència pròpia com en especial pel que representa d'aleatori en la seua interpretació.
Buf, em sembla que m'he enrrollat molt... tot és culpa de la tècnica!
Tu si que n'ets d'artista Cris, jo només sóc xerraire :)
LEBLANSKY aquesta que exposes tu és la visió que he aprés a tenir-ne jo, si no puc dialogar amb l'obra, perdo tot l'interès. Si són manifestacions artístiques d'altres segles, necessito saber-ne coses a l'avançada, perquè aquells artistes estan parlant per als seus contemporanis, no pas per mi. Per això no acabo de comprendre els artistes actuals que s'expressen com si fossin pretèrits. Però bé, entenc que això és com els nassos: cadascú el seu :)
l'art en pintura és llum i color per sobre de tot i d'aixó Picasso n'estava mot mancat, a banda que tenia greus problemes amb la perspectiva.
El profesor les dio una cartulina negra y pidió: Pinten la luz. Unos pintaron el sol, otros una bombilla y algunos haces de luz blanca o amarilla. Pero uno, con la punta de un lápiz hizo un agujero en la cartulina.
Desde luego, ese es el artista.
Buena reflexión la de Deleuze: el artista deviene...
Un beso, Clidice.
Francesc P. no he dubtat en cap instant que Picasso és el teu pintor preferit ;)
Shandy estamos de acuerdo, hace falta un "clic" para ir un poco más allá de aquello que ve el ojo, y eso lo tienen solamente unos cuantos de entre nosotros. Por suerte para los demás que podemos admirarlo :)
Publica un comentari a l'entrada