Alcestis

Per a mi, i gairebé per tothom qui el coneix, parlar d'Eurípides és parlar de la Medea. La història de la dissort d'aquesta dona, en un món i en un temps on ser dona o esclau era equivalent, m'ha fascinat des que la vaig conèixer, allà per la meva adolescència. Com diu Josep Alsina en la introducció de l'Alcestis de la Bernat Metge:

"Medea és la formació d'una potència irracional dins el cor de l'home, el plantejament, per primera vegada a la història de l'esperit humà, de la lluita entre la raó i la voluntat; un lúcid estudi de les bàrbares reaccions a què pot conduir l'ultratge fet a una dona. I, ensems, és una afirmació rotunda que l'home es troba sol en els moments més decisius de la seva existència."

Medea, d'Anselm Feuerbach

El pessimisme impregna l'obra d'Eurípides? No sé fins a quin punt ho puc llegir així. Si ens basem en algun aspecte de l'efecte Jauss, podríem extrapolar que el mal és que jo no en sóc. I em poso al davant, com els ases, perquè és de l'única forma que llegeixo quan ho faig per plaer. Mai m'he considerat pessimista, ans al contrari, perquè, malgrat tot, malgrat la consciència que els éssers humans ens movem per impulsos egoistes, i la presència constant del punt i final en la meva història -com en la de tothom, no cal dir-, sempre he tingut fe en l'impuls que ens fa existir, més enllà de tot plegat. Altrament, no crec que haguéssim arribat on som, veient que som ben poca cosa. El nostre élan vital és prou poderós com per aconseguir que aquests éssers menuts i febles que ens diem humans, haguem aconseguit reeixir malgrat les nostres mancances. 

"Si d'una banda la crítica de les creences tradicionals, impulsada pels Sofistes, havia produït, com hem vist, un debilitament de la fe en els déus, si no llur mort, d'altra banda, els calamitats de la lluita -pesta, mort, desmoralització, fam, assassinats- varen contribuir a fer que els esperits més sensibles tinguessin una pregona vivència de la nul·litat de l'home. I així, a l'hora en què cau Atenes, de fet pot dir-se que tot home conscient s'adonava que un món finia sense que es veiés massa clar quin altre sorgiria de les ceves cendres."

Vivim en un bucle sens fi? No ho sé pas, però el que sembla clar és que els dubtes, les angoixes i els neguits nostres no difereixen massa dels dubtes, les angoixes i els neguits de les persones que vivien fa dos mil cinc-cents anys.

Eurípides defuig l'ideal i s'endinsa en la psicologia d'homes i dones, fent-ne una anàlisi profunda i acurada, per la qual cosa els seus personatges prenen relleu, se'ns fan reals. Les dones, i els infants, de l'obra d'Eurípides ens resulten magnífics, esplèndids, terribles, desvalguts, febles, sotmesos a la crueltat i la mesquinesa dels homes. Alcestis, Andròmaca, Macària, Fedra, Ifigènia, Àgave i, sobretot, Medea són dones que viuen el dolor, el sofriment irracional, inexplicable.

"... Eurípides reflecteix el capteniment de l'home a qui ha tocat de viure la perillosa experiència sofística. Les arrels de la seva inspiració són un esforç colossal, ingent, per tal de trobar un nou sentit al cosmos i al destí humà. Però com que ni els déus ni el mite ja no serveixen, li calia cercar d'altres camins. I Eurípides ha emprès el camí de la psicologia."

La mort d'Alcestis, de Pierre Peyron
(1744-1814), d'aquí

Alcestis, la filla més bella de Pèlias, rei de Iolcos, a la Tessàlia, es casa amb Admet, rei de Feres, després que aquest aconsegueix la seva mà, amb l'ajuda d'Apol·lo, presentant-se a la cort de Pèlias dalt d'un carro tirat per un lleó i un senglar. Malauradament, Admet, a causa del seu oblit de fer el sacrifici a Artemis, en el seu casament, es condemnat a mort. Les Moires li permeten seguir vivint si algú el substitueix en aquest trànsit. Els pares d'Admet, ja ancians, s'hi neguen i és Alcestis, l'esposa d'Admet, la que s'ofereix a substituir-lo. Després de la seva mort, Hèracles, que es troba en aquelles contrades, baixa a l'Hades i la torna al món dels vius. Essencialment és la història de l'egoisme d'Admet, qui, per no morir, permet que ho faci la seva esposa. L'egoisme dels seus pares, també, ancians i propers a la mort, que s'aferren a la vida permetent que sigui algú més jove, i que no és de la seva sang, mori en nom del seu fill.

"ALCESTIS (ja recobrada i calmada).- Admet, ja veus en quin estat em trobo: per això vull declarar-te la meva darerra voluntat. Per la devoció que et tinc, i oferint la vida perquè tu puguis veure la llum, ara moro per tu, quan podria no fer-ho, ans tenir per espòs el tessali que em plagués i viure en la magnificència d'un palau reail. Però no he volgut viure sense tu amb els meus fills orfes. I així t'he sacrificat la meva joventut, amb totes les joies que em donava. En canvi el teu pare i la teva mare t'abandonaren, per bé que els hauria escaigut de deixar la vida i de salvar dignament el seu fill i morir amb glòria. Aleshores, jo i tu, hauríem viscut la resta dels nostres dies i, ara, privat de la teva esposa, no hauries de plorar. Però tan se val!, alguna divinitat ha volgut que tot sigui així."

Quan ens enfrontem a una obra clàssica no hem de témer el llenguatge, però si que hem d'exigir un bon pròleg. Amb els anys una acaba gaudint gairebé més del pròleg que no pas de l'obra, que tots ens esgarriem, però la realitat és que, un bon pròleg, es torna imprescindible. En el cas de les obres publicades per la Fundació Bernat Metge poc cal patir per aquest requisit. El pròleg d'Alcestis, escrit per Josep Alsina, que fou professor a la Universitat de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, és un excel·lent treball, que ha aguantat molt bé els anys, ens ajuda a comprendre l'obra, i ens guia pels episodis ocorreguts ara fa dos mil cinc-cents anys i que, curiosament, ens arriben a semblar tan i tan propers.

Eurípides. Alcestis. Barcelona, 2012. Edicions 62 i Editorial Alpha. Fundació Bernat Metge- Institut Cambó, 1966. www.bernatmetge.com.