 |
| de la Xarxa |
"Allò que veritablement cada un de nosaltres és i té, és el passat; tot allò que som i tenim és el catàleg de les possibilitats no fracassades, de les temptatives a punt per repetir-se. No existeix un present, avancem cecs cap el defora i el després, desenvolupant un programa establert amb materials que ens fabriquem sempre iguals. No tendim a cap futur, no hi ha res que ens esperi, estem tancats entre els engranatges d'una memòria que no preveu altra feina que recordar-se a si mateixa. Allò que ara ens porta a mi i a la Priscil·la a buscar-nos no és una embranzida cap al després, és l'últim acte del passat que es compleix a través nostre."
Italo Calvino. Del conte "Meiosi" d'aquest llibre.
*meiosi
21 comentaris:
"Allò que veritablement cada un de nosaltres és i té, és el passat"
Suposo que tant si parlem de gens com si parlem d'experiències, el passat compta molt i molt i no seré jo que ho contradigui.
Però... en poc temps em trobo sovint amb això que no existeix un present. I no acabo de trobar la manera de veure-ho així. Jo tinc la impressió totalment contrària. Jo visc en el present i gaudeixo o pateixo de present. Si no existeix, en el meu cas ho dissimula molt bé. Jo el sento, els visc el veig... el present no pas com un instant que és sinó com una proximitat, com el temps proper, on sabem que han de passar els esdeveniments que programem, que esperem.
El futur, és incert, jo també penso que no hi ha res que ens esperi.
Fa dies que em trobo en diferents llocs paraules que em fan pensar el el passat, present i futur, no sé qui ho ha programat això... ni sé si em servirà de res, però malgrat tot el que em puguin dir uns i altres... el meu present que no intenti prendre-me'l ningú. M'hi sento lligada... :)
"L'últim acte del passat..." veure-ho així li treu tanta energia i tanta força... em sembla perdre'l abans d'hora. No m'agradaria viure els moments així... i qui sap si al final és inevitable fer-ho... catxis!
Bon dia Cli!
El passat, viscut d'experiències, ens duu, a partir del vol del present, a poder dissenyar un millor futur.
No esperar, és una bona manera de rebre el que vindrà.
Bon dia, Montserrat!
Osti, Cli, en aquest matí de dimecres però amb mentalitat de dilluns, m'has tombat del tot amb aquesta reflexió tan profunda!!!
No sé, essent conscient que no he pillat la meitat de les coses que es diuen en aquest text, jo diré que el passat és passat i no m'agrada viure de records (tot i que sí retornar-hi per a dibuixar somriures).
El futur no és escrit. Ens el fem i refem constantment des del nostre present més actual.
Apa! Vaig a descansar el caparró que me l'has deixat traient fum!
tenir un catàleg de possibilitats no fracassades no és poca cosa..diria que és allò imprescindible pre seguir..
el present és un concepte que sempre m'ha costat copsar, se m'escapa.. pertot es parla de viure el present i jo em pregunto on és i mentre m'ho pegunto la pregunta ja és passat.. potser un present com el que entén la Carme, que més que present és futur immediat..
i sí estem tancats en els engranatges d'una memòria, però no oblidem que cada vegada que es recorda es reinterpreta diferent, la memòria no és una, la memòria la fem i potser sigui l'únic que fem en el present sense saber-ho..
Se n'ha escrit tant de les franges temporals... cal creure en un futur, però és ben cert que quan prenem consciència d'una cosa ja és passat, i tot sovint ja no hi ha manera de refer el camí, moltes coses ja són massa tard, i això fa que vivim lligats al passat més que a cap altra cosa.
A mi sí que em sembla viure el present. L'instant també, però sobretot amb aquesta visió àmplia del present. Però cal tenir en compte el que diu la lolita... i és tan cert. La memòria la fem. Quan recordem construïm i reconstruïm, i com sabem si realment estem vivint el passat o vivim el present que està creant una nova realitat adaptada al que volem ara mateix?
Aportació genial de la lolita, m'encanta!
Home, segons Hawking (no se si ho escric be) pots viatjar al passat, agafes un avió i segons cap on vas pots arribar un dia abans...
Aquestes apreciacions són molt subjectives i, en cap cas, dogma de fe. Calvino ho creu i ho diu, doncs endavant. Trobarem altres que diran el contrari i nosaltres, entre lectura i lectura, tenim prou criteri, penso, per elaborar la nostra pròpia conlusió.
El que val és l'experiència personal sempre que sigui feta a partir del dubte i mai pontificant, perquè aquesta dels tres temps ve a ser matèria molt i molt escorredissa.
Jo sóc d'una altra escola, i no ho veig com l'Italo. Només hi ha present; el passat ja no és, era; i el futur encara no és, serà (i només potser).
Tot el que existeix és present o no és.
La memòria és present, ja que és informació que rau a l'instant present. Els projectes són present, ja que es pensen i es somnien en un present intens. I encara diré més; o trobem la felicitat a l'instant present, o no la trobem.
Ítalo Calvino es va carregar el "carpe diem" en un segon.
Com diu l'Olga Xirinacs cada hom ha de trobar el seu camí. Jo dic que cada cosa al seu lloc, que s'ha de viure en present, sense oblidar el passat i somniant un futur.
Una abraçada!
Som passat i allò que fem en el present és nou de trinca, si no com és que amb tan bagatge ens equivoquem amb tanta freqüència?
Davant de tot, si m'ho permeteu, agrairé a Calvino que, mitjançant els seus textos, sempre acabi aportant-me comentaris tan interessants com els vostres. Com què no tinc massa temps i no puc anar a conferències i clubs de lectura, manta vegades m'ajudeu a créixer en això d'interpretar i llegir
Carme l'apreciació del teu temps és teva i prou, no cal dir! tanmateix és una qüestió que ens fem contínuament :)
GEMMA no esperar, és el que solc fer, així, tot és un regal :)
El porquet no home, no! :) en Calvino, a Les cosmicòmiques es basa en les lleis de la física per construir un univers literari. Aquí ens qüestiona el present que, en un nanosegon (o menys) passa a ser passat automàticament. Mai és prou dolent fer-se preguntes, encara que ens escalfin el cap :)
lolita lagarto sempre dic que han calgut una pila de generacions, amb abnegada dedicació, per fer el meu nas. O sigui que, respirar és tot un èxit, no trobes? M'agrada aquesta idea de la memòria reinventada.
XeXu veig que ho interpretes correctament, en clau de ciències :) malgrat tot, no cal penedir-se de res, cal deixar espai als nous passats que acumulem, no trobes?
Aris el mal d'aquest tipus de "viatge" és que no pots reviure allò que has viscut, vas a un passat tirant endavant. Tot i que aquest senyor m'ha donat molts malsdecaps amb el seu Univers en una closca de nou, que això que el temps es corbi a mi m'atabala una mica :)
Olga Xirinacs és aquesta la gràcia, ell diu, vosaltres dieu, tots aprenem, sobretot si tenim la fortuna d'un públic tan esplèndit :)
Jeremias Soler les idees clares :) permete'm que et pregunti: quina fracció de temps és present? perquè, en el moment de raonar-la, ja és passat, oi? i quan parlem d'allò que fem, no estem parlant, contínuament de passat? Si jo dic: estic responent el comentari d'en Jeremias, no estic parlant del passat?
Francesca en sabia eh? :) a mi, això del carpe diem no m'acaba de fer el pes, em sona massa a excusa per no fer res. Ser conscients del temps, tan si és en passat, en present, o en futur, em fa la sensació que és força incompatible amb el viu i deixa viure. Més aviat ho veig com una presa de consciència de l'existència.
Rafel potser és perquè no tenim prous reflexes per reaccionar! ens movem en tan poc espai de temps! :)
Quan raones, raones en present.
Quan parles del que fas, parles en present.
Quan parles del passat, parles en el present.
Quan respons un comentari, el respons en el present.
Fins i tot, quan recordes el passat, el recordes en present, perquè no pots fer res que no ho facis en el present.
Només pel gust d'allargar-ho Jeremias, quan escrivies la primera frase ja no era present, no?
Jo també Jeremiaré...una miqueta. Només hi ha present... i "carpa del dia"...
Però si ens agrada escriure tenim tot un passat meravellós que podem explicar i ens podem explicar a nosaltres mateixos.
Tenim la gran sort de potinejar la memòria i fer-la selectiva i podem oblidar moltes de les desgràcies del passat per quedar-nos amb el bo i millor de cada etapa de la vida.
El futur era bonic quan crèiem que nosaltres també ens compraríem un palauet a la vora de la mar.
I lligaríem els gossos amb fuet de Vic.
La desgràcia va començar quan alguns desgraciats van votar l'Aznar!
Ara, pel futur que podem imaginar... i el que ens espera de veritat, ¡el futur ja se'n pot anar a la m****!
"Cualquier tiempo pasado ... fue mejor !" ;-9
¡ Però visca la vida ! //
http://www.youtube.com/watch?v=dvgZkm1xWPE&noredirect=1
_____________
Sani Girona Roig està molt bé això de la "carpa del dia", tot i que és un peix amb massa espines pel meu gust, que n'he pescat força al Rubricatus, malgrat que practicàvem la pesca sense mort. Ara les pesquen els xinesos, il·legalment, per a restaurants de dubtosa qualitat, ho dic per si a algú se li acut demanar carpa ^^ I res millor que el photoshop mental per sobreviure a tant passat aclaparador i tants rubors acumulats :)
de fet crec que per no tenir no tenim ni el passat....l'únic que tenim és el present que ens ha esdevingut amb el nostre ser en el passat.
És allò de sembrar per poder recollir, si ho hem aprés....tornarem a recollir.
Quan escrivia "era" present; si no, no hauria pogut escriure, perquè les accions només actuen en present; per això el passat és immodificable. No podem modificar el passat perquè només existim en el present, i només podem modificar el present.
Vist des del present en el qual estem ara, podem parlar d'aquella acció (la d'escriure la primera frase) com a passat, perquè ja ha esdevingut. Però aquest passat ja no és enlloc, no existeix; en tot cas, va existir. I nosaltres el recordem des del present. D'aquell passat, ens en queda un registre "present" dins la nostra memòria.
La nostra consciència, el nostre pensament, viu en el present de manera contínua.
No obstant això, puc entendre (o crec entendre Calvino) quan parla d'aquest passat que ens influeix tant, que ens determina tant, que de vegades resulta definitiu. Però allò que aquest passat determina i configura no deixa de ser el nostre present, del qual som propietaris. Sovint som nosaltres mateixos els qui atorguem un poder (que en si mateix no té) a un passat que ja no és. Penso que per viure cal començar de nou cada dia, tornar a néixer, i deixar el passat en el passat, conservant els aprenentatges que són un tresor del present.
És curiós pensar que el present és l'únic temps que existeix per ell mateix. El passat només es pot considerar una realitat perquè un dia va ser present; el futur, perquè un dia serà el nostre present; passat i futur depenen del present per tenir un sentit. En canvi, el present en té prou amb ell mateix, existeix encara que no tingués passat, i encara que no tingués futur.
Ostres... podreu estar o no estar d'acord amb el que escric, però m'ha sortit un assaig! T'haig d'agrair que treguis aquests temes tan interessants i que susciten visions tan diverses.
Una abraçada!
joan gasull una visió tremendament positiva :) la malenconia no va amb tu :)
Jeremias Soler les gràcies te les mereixes tu per "picar", que aquesta era la idea :) realment la teva és una visió molt coherent, tot i que no sé si tens gaire en compte el determinisme biològic. Descartes ens va fer un bon embolic amb això de separar ment i cos. Però em temo que aquesta discussió ja es mereix uns quants gintònics :) Bon cap de setmana!
Clidice, jo no entenc que té de trist això. Quedar-se en un status quo sense grans canvis respecte al passat ni el futur pot ser és de les millors coses de les que podríem gaudir els humans, però ens hem capficat en viure-ho com una tortura.
Eduard Ariza Ugalde venint d'un home jove com tu, aquesta apreciació té un doble valor. La gent s'ha acostumat a abominar de la rutina, d'allò sabut, com si la novetat contínua, el "futur" fossin l'únic valorable. Justament aquelles coses, l'existència de les quals ens és més difícil certificar. Potser és per aquesta tendència, sóc de la generació del futur i del no-futur, és el que em provoca la melangia. D'altra manera perfectament controlable, no cal dir :)
Publica un comentari a l'entrada