dimecres, 23 de maig del 2012

Whitman, una nova traducció si us plau

Diuen que en Walt Whitman, després de competir durant deu anys pels "premis usuals", decidí convertir-se en poeta. L'altre dia us en parlava, rere un bol de crispetes, de la versió en català del 1909, hores d'ara clarament insuficient, per si algun traductor o algun editor, volgués recollir-ne el desig i publiqués Fulles d'herba en català.

EN LLEGINT EL LLIBRE
En llegint el llibre, la famosa biografia,
I es doncs això (diguí jo) lo que l'autor ne diu la vida d'un home?
I així, quan jo sigui mort i enterrat, escriurà
     algú la meva vida?
(Com si algú sabés realment res de la meva
     vida?
Si adhuc jo mateix, com sovint pernso, sé ben poc
     o res de la meva real vida, 
Tant sol qualques indicis, unes poques vagues,
     difoses traces i rastres,
Que jo cerco pel meu ús de seguir aquí.)
d'aquí
Exponent més famós del transcendentalisme monista i del misticisme nordamericà, Whitman fou el que legitimà l'Amèrica lliure, nova, poderosa i els seus habitants, deslligats de l'estretor polsegosa d'una Europa ancorada en un passat que en deien gloriós. L'altre dia llegia en un diari "Europa és històrica, Amèrica és filosòfica", i no vaig apuntar-me qui ho deia però hi estic totalment d'acord. Amèrica neix d'una idea, d'una intenció. Europa és, malgrat ella mateixa.

...
Coneguí un home, un comú masover, pare de
   cinc fills,
I en ells pares de fills, i en ells pares de fills.
Aquest home era d'una vigor, d'una calma, d'una
   bellesa admirables,
La forma del seu cap, la grogor blanca i palida
   del seu cabell i barba, l'expressió immesura-
   ble dels seus ulls negres, la riquesa i grandor
   de ses maneres,
Per veure tot això solia anar a visitar-lo, també
   era savi,
Tenia sis peus d'alçada, tenia vora vuitanta anys,
   els seus fills eren sapats, nèts, barbuts, col-
   rats, gentils,
Ells i ses filles l'amaven, tots els qui·l veien
   l'amaven,
No l'amaven pas d'indulgencia, l'amaven d'amor
   personal,
Tant sols aigua bevia, la sang aparia escarlata
   travers la bruna pell de sa cara,
Era un freqüent caçador i pescador, ell mateix
   menava·l seu bot, ne tenia un que li va
   regalar un mestre d'aixa, tenia escopetes,
   presents d'homes que l'estimaven,
Quan anava amb els seus cinc fills i molts néts a
   caçar o pescar, l'haurieu triat com el més bell
   i vigorós de la colla,
Haurieu desitjat més i més estar amb ell, seure
   a sa vora en el bot per poder tocar-vos l'un
   l'altre.


He observat que estar amb aquells que m'agra
   den es prou,
Romandre amb altres en companyia a la vetlla
   es prou,
Ser circondat per carn bella, curiosa, respirant,
   riallera, es prou,
Passar entre ells o tocar-ne algun, o reposar el
   meu braç, sols sigui lleument, entorn el coll 
   d'ell o d'ella, què es doncs això?
Jo no demano cap més delicia, jo hi nedo com
   en la mar.
d'aquí
La fusió amb el tot, terra, homes i dones, ens l'ofereix en els seus poemes que pretenen enlairar la condició humana, sense complex ni culpa.

...
El cos d'una dòna a l'encant,
Ella també no es pas ella mateixa solament, ella
   es la fertil mare de mares,
Ella es la criadora d'aquells que creixeran i seran
   companys de les mares.


Heu amat jamai el cos d'una dòna?
Heu amat jamai el cos d'un home?
No veieu que aquests són exactament els matei-
   xos per a tots en tots els temps i nacions per
   tota la terra?



UNA DONA M'ESPERA

Una dòna m'espera, tot ho conté, res li manca,

Més tot mancaria si·l sexe mancava, o si manca-
   va·l llevat de l'home bo.


El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Intencions, proves, pureses, delicadeses, resul-
   tats, promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el maternal
   misteri, la llet seminal,
Totes les esperances, benifets, favors, totes les
   passions, amors, belleses, delicies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la
   terra,
Tot es contingut en el sexe comparts d'ell ma-
   teix i justificacions d'ell mateix.


Sense vergonya l'home que·m plau coneix i con-
   fessa les delicies del seu sexe,
Sense vergonya, la dòna que·m plau coneix i
   confessa les seves.

d'aquí

Llegint-lo no podem evitar trobar traces del nostre propi pensament, modelat ja no per lectures, sinó pels pensaments enllaunats que consumim mitjançant la xarxa, amb els power-points de fotografies meravelloses i frases dotades d'una suposada transcendència, o els missatges polítics i els anuncis d'oenagés diverses. Per això em resulta xocant la seva lectura, perquè em cal saber-ne més per copsar-ne la "veritat" de l'autor, més enllà dels anuncis de la xispa de la vida. L'ús i l'abús de certs missatges ens els pot fer llunyans, i aleshores és quan cal alguna cosa més. Devia resultar terriblement impactant i rebel en aquella Catalunya del 1909, i vull imaginar que per a poques persones, que devien sentir com si, de sobte, les finestres del seu entorn s'haguessin obert i eixamplat.
...
La terra mai cansa,
La terra es ruda, silenciosa, incomprensible al
   principi, la Natura es ruda i incomprensible
   al principi,
No·t descoratgis, ten ferm, hi ha coses divines
   ocultes,
Jo·t juro que hi ha coses divines més belles
   que·ls mots poden dir.


...
La terra no argumenta,
No es patetica, no fa conxorxes,
No crida, ni frisa, ni persuadeix, ni amenaça, ni
   promet,
No fa distincions, no té mancaments concebibles,
Res no tanca, res refusa, a ningú exclou,
De tota força, objecte, estat, que anuncia, a
   ningú exclou.



...
Jo juro que d'aquí en endavant no hauré cap
   més tracte amb la fe que diu lo millor,
No més vull tractar amb la fe que deix lo mi-
   llor sense dir.
El vaig retrobar rel de l'apunt de l'Helena Arumí al seu blog Et vaig veure en un somriure, i em va semblar que ja era hora de remprendre la recerca de la seva obra, però sembla que, en català m'hauré de conformar amb ben poca cosa de l'obra d'aquell que fou, fins i tot obsessió, d'algú altre a qui tinc en llista d'espera.

Camden 1892

El olor del café y de los periódicos.

El domingo y su tedio. La mañana
y en la entrevista página esa vana
publicación de versos alegóricos

de un colega feliz. El hombre viejo

está postrado y blanco en su decente
habitación de pobre. Ociosamente
mira su cara en el cansado espejo.

Piensa, ya sin asombro, que esa cara

es él. La distraída mano toca
la turbia barba y saqueada boca.

No está lejos el fin. Su voz declara:

Casi no soy, pero mis versos ritman
la vida y su esplendor. Yo fui Walt Whitman.
                                                   J.L.B.
d'aquí

22 comentaris:

Mr. Aris ha dit...

whitman es pels nord-americans el que shakeaspeare pels anglesos. He llegit molt poc d'ell, tinc que posar-me al dia.

Cris (V/N) ha dit...

"Heu amat jamai el cos d'una dòna?
Heu amat jamai el cos d'un home?
No veieu que aquests són exactament els matei-
xos per a tots en tots els temps i nacions per
tota la terra?"

Senzillament senzilL.... M'ha encantat :) Un petó gran Clícide!

en Girbén ha dit...

M'inspireu, tu i en Whitman, una teoria matinera. Si acceptem "la Renaixença" les il·lusions d'aquell llunyà 1909 semblen correspondre a una "Readolescència". Per a justificar l'analogia només cal fixar-se en el desplegament vital del Cebrià de Montoliu; no tan sols traductor, entre d'altres, de Whitman, sinó també reformador social i urbanista cívic. Com en una primera joventut: consciència de la molta feina a fer, voluntat de canvi i energia a dojo per a encarar el repte.
En quant a Whitman, sempre m'ha cridat l'atenció la seva presència constant a les lleixes de lectures de joventut; esgrogueïdes edicions barates, que fa temps acumulen pols, però resistents perquè guarden el record de com ens bullia la sang. Comparteixen aquest primer canon autors de cap manera menors com Hesse o Tagore (Els peus són els dits que han oblidat llur passat)...
M'hi he trobat moltes vegades: dic que sóc lector constant de poesia -que encara ho sóc-, i el meu interlocutor, girant els ulls cap el record, se'm posa a parlar amb un enyor tendre de la seva descoberta de Whitman.

gypsy ha dit...

Jo hi sento una veneració envers ell. Potser perquè després de llegir-lo en traduccions al castellà em va començar a interessar la poesia d'una manera apassionada.

Sí, sis plau una traducció en català de la seva "Leaves of grass", una traducció com déu mana, com es mereix aquest poeta enorme!

Quin post més maco, em posa la pell de gallina!

Lectora corrent ha dit...

En un "the top 500 poems" que vaig comprar fa anys als Estats Units, hi ha alguns poemes de Whitman. Són lluny d'ocupar llocs destacats, però. Deu ser perquè la llista està feta a partir de la popularitat que tenen els poemes, no de la seva qualitat.

Quant al lloc que ocupa entre els nord-americans en relació a Shakespeare, jo tinc la impressió que els nord-americans també fan seu Shakespeare.

Allau ha dit...

Costa de creure que no hi hagi traducció en català normatiu. És un forat que cal omplir sí o sí.

Eduard ha dit...

A mi Walt Whithman m'entusiasma. Segur que debia causar un fort revol a Catalunya amb la seva primera traducció, com va fer-ho als EUA amb la seva primera publicació.

SU ha dit...

S'enceta aquí una nova campanya, visca!

No sé si el lema "Whitman, una nova traducció si us plau" té molt de ganxo, però caldrà anar-hi treballant.

De moment -i suposo que amb el teu permís, Cli- passaré aquest magnífic apunt a unes traductores que potser hi podran dir la seva.

Volem Whitman en català del segle XXI (podria ser un altre lema, no defallim!).

Abraçada màxima, Cli! I endavant!

SU

Anònim ha dit...

Perdó, la 'gypsy'era jo. Vaig entrar amb el nick literari

:))

Anònim ha dit...

ara Whitman? buff quina mandra...

Clidice ha dit...

Aris sempre es llegeix poc de tothom, si ho haguéssim de fer no viuríem prou vides! :)

Cris (V/N) me n'alegro que t'hagi agradat, així compartim :)

Girbén tinc la sensació que ens cal una nova Renaixença, una nova empenta que ens tregui d'aquesta espiral de negativitat i passivitat que ens amara. Whitman, Hesse, Tagore ... bons temps aquells! :)

gypsy o helena arumi fou gràcies a tu que vaig remprendre la seva cerca, era una d'aquelles assignatures pendents i te l'agraeixo.

Lectora corrent els nordamericans em sembla que tenen pocs complexes al respecte. Són tan romans!

Allau oi que sí? :) Algun traductor a la sala?

Eduard Ariza Ugalde hagués estat molt interessant viure aquells temps. Caxis! per què ningú s'ha inventat la màquina del temps hores d'ara! :P

SU tant de bo s'encetés, hi ha tanta feina per fer encara! Si "piquen" t'ho agrairé per sempre :)

pons007 sí, home, sí. Que passa com l'aigua ;) Amb un gintònic va millor? Perquè és evident que els poetes sempre han d'anar amb alguna beguda especialment alcohòlica :)

Evocacions ha dit...

Un ida ens has d¡explicar com tu fas: córrer, llegir, estudiar, investigar...

Clidice ha dit...

Evocacions fent-ho tot malament! :D:D:D

Eduard ha dit...

Molt encertat el teu comentari: de vegades, alguns autors moren d'èxit, com altres moren d'oblit. Whitman ha estat objecte sens dubte d'una publicitat una mica superficial. de tota manera, estic segur que hi ha molts lectors intel·ligents que han sabut pouar dins del que amb tant d'encert va saber aproximar-nos.
Jo crec que autors com ell, que escriuen des de la meditació són atemporals. i que per tant ens parlen a tots cada dia.

Clidice ha dit...

Eduard el seu masover americà és el meu masover català. Whitman parla d'homes i dones, humans i, quan et mous una mica pel món, veus aquest masover negre, amb els ulls oblics o al capdamunt de l'altiplà. Per això la seva importància, perquè t'ajuda a pouar dins teu veritats essencials.

Galderich ha dit...

Diuen que un clàssic necessita una nova traducció cada generació. Evidentment anem en retard.

Sempre l'he llegit en castellà i crec que una editorial trobaria un bon buit per a omplir. Bona aquesta iniciativa teva d'anar sembrant idees per a les editorials!

Clidice ha dit...

Galderich tant de bo pogués sortir algun efecte! Hi ha una pila d'editorials que em semblen herois de la literatura actual i que han d'actuar sempre a l'ombra de les grans maquinàries. Aquests treballs són doblement apreciables i em xoca per això que no s'hagi fet cap traducció moderna.

cantireta ha dit...

1.http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaanglesa/whitman.html

2.http://argus.biblioteques.gencat.cat/iii/encore/record/C%7CRb1000705%7CSMontoliu%2C+Cebri%C3%A0%7CP0%2C3%7COrightresult%7CX3?lang=cat&suite=pearl

La 2a és la versió traduïda al català.

Salut.
Montse (cantireta)

Clidice ha dit...

òndia! gràcies cantireta, no sé pas perquè a la web de l'ISBN no surt, perquè veig que en té. Tanmateix veig que és una edició "especial", potser seria interessant que algú la reedités en un altre format.

Manel Aljama ha dit...

Em trec el barret!
Ei, felicitats per aquest article. Un treball molt bo. Em sembla que l'ACEC organitza un concurs per traductors. Si algú s'anima...

Clidice ha dit...

Manel Aljama no cal, tot el mèrit del senyor Whitman i, una mica, d'en Borges :)

Manel Aljama ha dit...

Clidice, algun mèrit en tens!
Has fet la tria i això ja és una mostra de bona feina!