Whitman, una nova traducció si us plau

Diuen que en Walt Whitman, després de competir durant deu anys pels "premis usuals", decidí convertir-se en poeta. L'altre dia us en parlava, rere un bol de crispetes, de la versió en català del 1909, hores d'ara clarament insuficient, per si algun traductor o algun editor, volgués recollir-ne el desig i publiqués Fulles d'herba en català.

EN LLEGINT EL LLIBRE
En llegint el llibre, la famosa biografia,
I es doncs això (diguí jo) lo que l'autor ne diu la vida d'un home?
I així, quan jo sigui mort i enterrat, escriurà
     algú la meva vida?
(Com si algú sabés realment res de la meva
     vida?
Si adhuc jo mateix, com sovint pernso, sé ben poc
     o res de la meva real vida, 
Tant sol qualques indicis, unes poques vagues,
     difoses traces i rastres,
Que jo cerco pel meu ús de seguir aquí.)

d'aquí

Exponent més famós del transcendentalisme monista i del misticisme nordamericà, Whitman fou el que legitimà l'Amèrica lliure, nova, poderosa i els seus habitants, deslligats de l'estretor polsegosa d'una Europa ancorada en un passat que en deien gloriós. L'altre dia llegia en un diari "Europa és històrica, Amèrica és filosòfica", i no vaig apuntar-me qui ho deia però hi estic totalment d'acord. Amèrica neix d'una idea, d'una intenció. Europa és, malgrat ella mateixa.

...
Coneguí un home, un comú masover, pare de
   cinc fills,
I en ells pares de fills, i en ells pares de fills.
Aquest home era d'una vigor, d'una calma, d'una
   bellesa admirables,
La forma del seu cap, la grogor blanca i palida
   del seu cabell i barba, l'expressió immesura-
   ble dels seus ulls negres, la riquesa i grandor
   de ses maneres,
Per veure tot això solia anar a visitar-lo, també
   era savi,
Tenia sis peus d'alçada, tenia vora vuitanta anys,
   els seus fills eren sapats, nèts, barbuts, col-
   rats, gentils,
Ells i ses filles l'amaven, tots els qui·l veien
   l'amaven,
No l'amaven pas d'indulgencia, l'amaven d'amor
   personal,
Tant sols aigua bevia, la sang aparia escarlata
   travers la bruna pell de sa cara,
Era un freqüent caçador i pescador, ell mateix
   menava·l seu bot, ne tenia un que li va
   regalar un mestre d'aixa, tenia escopetes,
   presents d'homes que l'estimaven,
Quan anava amb els seus cinc fills i molts néts a
   caçar o pescar, l'haurieu triat com el més bell
   i vigorós de la colla,
Haurieu desitjat més i més estar amb ell, seure
   a sa vora en el bot per poder tocar-vos l'un
   l'altre.


He observat que estar amb aquells que m'agra
   den es prou,
Romandre amb altres en companyia a la vetlla
   es prou,
Ser circondat per carn bella, curiosa, respirant,
   riallera, es prou,
Passar entre ells o tocar-ne algun, o reposar el
   meu braç, sols sigui lleument, entorn el coll 
   d'ell o d'ella, què es doncs això?
Jo no demano cap més delicia, jo hi nedo com
   en la mar.

d'aquí

La fusió amb el tot, terra, homes i dones, ens l'ofereix en els seus poemes que pretenen enlairar la condició humana, sense complex ni culpa.

...
El cos d'una dòna a l'encant,
Ella també no es pas ella mateixa solament, ella
   es la fertil mare de mares,
Ella es la criadora d'aquells que creixeran i seran
   companys de les mares.


Heu amat jamai el cos d'una dòna?
Heu amat jamai el cos d'un home?
No veieu que aquests són exactament els matei-
   xos per a tots en tots els temps i nacions per
   tota la terra?



UNA DONA M'ESPERA

Una dòna m'espera, tot ho conté, res li manca,
Més tot mancaria si·l sexe mancava, o si manca-
   va·l llevat de l'home bo.


El sexe ho conté tot, cossos, ànimes,
Intencions, proves, pureses, delicadeses, resul-
   tats, promulgacions,
Cants, manaments, salut, orgull, el maternal
   misteri, la llet seminal,
Totes les esperances, benifets, favors, totes les
   passions, amors, belleses, delicies del món,
Tots els governs, jutges, déus, renoms de la
   terra,
Tot es contingut en el sexe comparts d'ell ma-
   teix i justificacions d'ell mateix.


Sense vergonya l'home que·m plau coneix i con-
   fessa les delicies del seu sexe,
Sense vergonya, la dòna que·m plau coneix i
   confessa les seves.

d'aquí

Llegint-lo no podem evitar trobar traces del nostre propi pensament, modelat ja no per lectures, sinó pels pensaments enllaunats que consumim mitjançant la xarxa, amb els power-points de fotografies meravelloses i frases dotades d'una suposada transcendència, o els missatges polítics i els anuncis d'oenagés diverses. Per això em resulta xocant la seva lectura, perquè em cal saber-ne més per copsar-ne la "veritat" de l'autor, més enllà dels anuncis de la xispa de la vida. L'ús i l'abús de certs missatges ens els pot fer llunyans, i aleshores és quan cal alguna cosa més. Devia resultar terriblement impactant i rebel en aquella Catalunya del 1909, i vull imaginar que per a poques persones, que devien sentir com si, de sobte, les finestres del seu entorn s'haguessin obert i eixamplat.

...
La terra mai cansa,
La terra es ruda, silenciosa, incomprensible al
   principi, la Natura es ruda i incomprensible
   al principi,
No·t descoratgis, ten ferm, hi ha coses divines
   ocultes,
Jo·t juro que hi ha coses divines més belles
   que·ls mots poden dir.


...
La terra no argumenta,
No es patetica, no fa conxorxes,
No crida, ni frisa, ni persuadeix, ni amenaça, ni
   promet,
No fa distincions, no té mancaments concebibles,
Res no tanca, res refusa, a ningú exclou,
De tota força, objecte, estat, que anuncia, a
   ningú exclou.



...
Jo juro que d'aquí en endavant no hauré cap
   més tracte amb la fe que diu lo millor,
No més vull tractar amb la fe que deix lo mi-
   llor sense dir.

El vaig retrobar rel de l'apunt de l'Helena Arumí al seu blog Et vaig veure en un somriure, i em va semblar que ja era hora de remprendre la recerca de la seva obra, però sembla que, en català m'hauré de conformar amb ben poca cosa de l'obra d'aquell que fou, fins i tot obsessió, d'algú altre a qui tinc en llista d'espera.

Camden 1892

El olor del café y de los periódicos.
El domingo y su tedio. La mañana
y en la entrevista página esa vana
publicación de versos alegóricos

de un colega feliz. El hombre viejo
está postrado y blanco en su decente
habitación de pobre. Ociosamente
mira su cara en el cansado espejo.

Piensa, ya sin asombro, que esa cara
es él. La distraída mano toca
la turbia barba y saqueada boca.

No está lejos el fin. Su voz declara:
Casi no soy, pero mis versos ritman
la vida y su esplendor. Yo fui Walt Whitman.

                                                   J.L.B.

d'aquí