diumenge, 29 de març del 2009

Els límits (els meus, és clar)



  • Calcula el límit quan x tendeix a – 2. Clídice, a la pissarra.

  • Ho sento profe, no sortiré, en conec els meus de límits, no el d'ics tendint a -2.

  • Vols dir que el problema és que no ets gaire conscient dels teus límits i sempre els passes?

  • Potser el problema és que alguns si que no els coneixen i decideixen dedicar-se a la suposada docència.

Aquesta, o una conversa similar, em va costar un trimestre de matemàtiques de tercer de BUP, i tot el BUP ensems, perquè no vaig aprovar mai l'assignatura i vaig entrar a la universitat als trenta-cinc anys. Curiosament jo era una alumna que solia treure excel·lent en matemàtiques. Què va passar? Doncs que tot era un joc de límits, jo els vaig passar i l'altre ja feia temps que els havia passat.

La vida és un perpetu enfrontament als propis límits, una eterna acceptació del fracàs. I, en aquests afers, qui més m'ha ensenyat és la muntanya. Conec gent que només troben el seu límit a l'Himalaia, o als pols, o als Andes. D'altres que conec els troben als Alps, als deserts, en competicions i raids. Jo, que sóc de poble i de casa pobra, també els cerco. Més a la menuda, no cal dir, però també procuro saber-me, en els meus límits.

“No puc més, estic rebentada”, “a partir d'aquí tinc por”, “no pujaré”, “no seguiré”, “una mica més, és molt poca distància”, “he de superar aquesta por”, “pots fer-ho”, “un pas més”... Aquestes són frases que he dit moltes vegades i les respostes, tant de les unes com de les altres, m'han explicat coses de mi mateixa.

He sabut que, amb paciència, puc fer moltes coses. He sabut que n'hi ha moltes que no puc fer i que no passa res. He sabut que és impossible avorrir-se al món i que et pots passar quatre hores asseguda a terra, esperant un autobús tot menjant llavors de gira-sol, i decidint quina forma tenen els núvols. He sabut que quan estic cansada no puc seure, perquè després no m'aixeco. He sabut que després de caminar dotze hores per la muntanya amb una motxilla de travessa i en plena canícula, sóc capaç de caminar una hora més només per la promesa d'una dutxa i un llit. He sabut que no m'importa no saber si vaig pentinada o no, si duc la cara o la roba netes. He sabut que es pot sobreviure amb un àpat magre al dia, al menys durant uns quants dies i he sabut, també, que el millor del món és una cervesa fresca acompanyada dels qui més estimes, en silenci, després d'una dura jornada a la muntanya.

Sortosament, la muntanya és la meva còmplice, la meva amiga, la meva amant, la meva tortura, el meu dolor, el meu abisme, la meva llibertat i la meva dèria. I quan penso en el límit quan ics tendeix a menys dos, i en aquell professor, penso que va ser una llàstima, però que també vaig aprendre coses d'aquest primer fracàs i que, potser, ara no contestaria així ... segurament seria pitjor.

3 comentaris:

Fina ha dit...

És a base de tenir experiències que un va trobant els seus límits i es va coneixent.

La muntanya sempre m'ha fet molt respecte.Abans hi havia anat força. Però limitacions físiques que a algunes ens surten amb l'edat, m'hi han anat allunyant.La muntanya ,com a natura, és sàvia i jo encara no, així que tinc molt per aprendre d'ella.

Ara... ,això que has dit de la cervesa fresca...clavat eh!. :-)

I els fracassos , com més aviat es superin, millor.
Fàcil de dir. Díficil de fer. ;-)

Salut tinguis per tornar aviat a la muntanya Clidice.!

Lluís Bosch ha dit...

Imagino que els límits hi són per a veure què en fem. Com les lleis per a provar de saltar-les (millor amb diners, però). Els altres límits són els que ens posem nosaltres mateixos.
Els meus alumnes (la majoria d'ells) proven de saltar els límits que marco, i alguns se'n surten. Si ho fan amb gràcia i enginy és possible que les conseqüències siguin lleus. Els límits juguen amb nosaltres, ens acompanyen i ens recorden qui som. Com podríem dir dels abismes, els límits també miren dintre nostre quan nosaltres els mirem.

Isabella ha dit...

També tinc la meva ex de tornada immediatament després de contactar amb el doctor Ogbidi. el meu ex Ray Pascal em va deixar fa un any, em va deixar el cor trencat així, un amic meu em va donar aquest correu electrònic de contacte ogbidihomeofsolution1@gmail.com i whatsapp número +2348052523829. Em vaig posar en contacte amb ell i el meu Ray em va tornar amb molt d'amor. en cas que necessiteu el seu poderós encanteri, també podeu arribar a ell, el 100% segur.