dilluns, 18 de maig del 2009

L'ull que es veu a sí mateix

Dos insignes blocaires, en Jesús M. Tibau, dins el seu bloc “Tens un racó dalt del món” i en Pere al “saragatona” ens pregunten i es pregunten si, a l'hora d'escriure, ens vestim o ens despullem. Fins i tot en Pere abunda en la qüestió i ens descriu, fil per randa, les distintes formes que pot prendre aquest procés en paral·lel amb l'acte de vestir-se o desvestir-se.

No puc evitar cercar ràpidament dins el meu arxiu digital una frase que m'ha vingut repetidament des que els he llegits, i també des que m'he barallat, amigablement espero, amb en Jean Robur en el meu propi bloc. Dins la Vie d'Henry Brulard, Stendhal s'interroga: “Quel oeil peut se voir soi-même?”: quin ull es pot veure a sí mateix?


Quin és el sentit d'aquesta frase d'Stendhal? Quin ull es pot veure a si mateix? On és la subjectivitat i on la fabulació? Realment la història, la pròpia història, pot ser recordada pel seu actor de forma que la pugui expressar amb visos de realitat? Seria la mateixa que contarien els seus coetanis, la seva família, aquells amb qui ha conviscut? O, caldria entendre primer qui la diu i perquè? Cal que no oblidem que Stendhal fou admirador i lector entusiasta de Rousseau, i que aquest autor propugna que el sentiment és quelcom més real, més veritable que l'enteniment. Per tant, crec que caldria precisar si aquest ull és la raó o la representació de l'ésser, una metàfora, l'ull que mira com a interlocutor d'un mateix amb l'entorn. Per què si prenem l'ull com la raó i seguim els postulats del propi Stendhal, l'ull no es pot veure a si mateix, perquè la raó va paral·lela al sentiment, a la intuïció. Tanmateix m'inclino per la metàfora, l'ull com a representació de la persona.

La qüestió és saber si és possible parlar d'un mateix, si hom pot ser veraç i sincer respecte a ell mateix o si, malgrat que tingui aquesta pretensió, el pas del temps i la pròpia evolució personal l'han fet modificar els records de tal manera que allò que ens explica no és la realitat, sinó un esbós d'allò que fou.

Se sol dir: “m'agradaria tornar a ser jove, però sabent el que sé ara”. Aquesta frase tòpica ja ens indica que qualsevol anàlisi que fem dels nostres actes sempre estarà passat pel sedàs de l'experiència i, per tant, no serà “pur”, seran els fets viscuts per algú i explicats per aquest algú amb el pòsit dels anys, o sigui: algú altre.

Cap ull és capaç de veure's a si mateix si no és al davant d'un mirall i això ja fa que la mirada passi per un filtre aliè. L'autobiografia és la història de la vida d'algú contada per ell mateix. Si recuperem la definició d'autobiografia feta per Philippe Lejeune: “Definiremos la autobiografia como un relato retrospectivo en prosa que alguien escribe ocupándose de su propia existencia, en el que se centra en la vida individual, y en particular en la historia de la personalidad.” (LEJEUNE, P. El pacto autobiográfico y otros ensayos, Megazul-endymion, Madrid 1994.)

Cal doncs diferenciar la idea que hom té d'un mateix, de les seves circumstàncies, i allò que succeí, els fets, i que observats des d'un punt de vista aliè a l'autor no haguessin tingut cap interès o haguessin configurat una altra realitat, una altra personalitat. D'altra banda cal tenir en compte que els relats autobiogràfics moltes vegades són emprats pels seus autors com una eina per a expressar la societat on viuen. Només cal llegir Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift on, mitjançant un suposat relat de viatges, evidentment fantàstic, fa una crítica ferotge de la seva societat. En aquest cas Montaigne i Rousseau, per exemple, serien paradigmàtics i no tant Baudelaire i Proust, pel fet que, essent com són autors moderns, no tenen vocació alliçonadora i si que fan un viatge introspectiu, de recerca personal. D'alguna forma podríem afirmar que s'han novel·lat per tal de poder exposar quelcom més que uns simples fets i assaig, filosofia, spleen i retrat social han estat el resultat d'aquest viatge.

11 comentaris:

Galderich ha dit...

Som el que escrivim amb tots els matissos. El que ens passa pel cap tant si ho podem contenir o ho podem deixar anar forma part de nosaltres.

Tant el que callem com el que diem ens conformen i fan de nosaltres un trencaclosques.

Vestits o despullats també parlem, no cal preocupar-se...

Ramon ha dit...

Més aviat escrivim perquè som com som.
Sinó potser llegiríem o cantaríem o cridaríem o ens lligaríem a un arbre; o ho faríem tot; o no faríem res.
Crec que si intentem desgranar tant les coses ens quedem amb molts element que sols res no tenen a veure amb l'essència, són massa simples i mancats de riquesa. De totes maneres és bo fer aquest exercici sovint, per entendre que no és tot simple i pur.
Em quedo amb la frase de la Gestalt: "El tot és més que la suma de les parts"

Òscar Roig i Carrera ha dit...

El proper dia que munteu una guerra de sexes particular en Jean Robur i tu m’aviseu, que jo estava distret amb el nou disc de la Tori i no ho vaig seguir a temps real. Bé, jo també espero que no us hagueu enfadat.

En quant al tema de si ens vestim o ens despullem quan escrivim, senzillament, crec que en general, només ens canviem de roba. Bé, depèn molt de cada escriptor o escriptora, de cada estil, de cada vocació literària, del què escrius, depèn de molts factors... L’ull que no es pot veure a si mateix? La veritat és que n’estic bastant cert que ningú sap més de mi mateix que jo mateix. Mirada distorsionada en bona part? És clar. Però encara més i amb més manca d’informació sobre els altres. Com l’objectivitat no existeix en cap camp, tampoc no hi aspiro. Però a mi em solen agradar els autors psicològics i introspectius, que expliquen coses sobre el món interior dels personatges i també sobre les seves interaccions, més que complicades aventuretes argumentals...

Mon Pons ha dit...

Jo penso que escrivim per plaer. Escrivint, més que despullar-nos, ens anem vestint d’altres realitats que no coneixem i/o anem trobant pel camí, doncs (per bé o per mal) ens van alimentant... És la metàfora del viatge?
Amb els viatges podem pensar en la memòria i, no obstant, la memòria com idea, no té gaire sentit si no recordem.
Ho sabem, alguns viatges es fan mentalment o en somnis; d’altres es fan directament, quan el nostre cos avança decidit, sense arrossegar els peus pels pendents de la vida, però tampoc a quatre gambades i amb el cap cot. Viatjant podem arribar en algun indret diferent, quan les imatges es converteixen en miralls i defineixen altres perfils ignorats de nosaltres mateixos...
M’agraden molt els teus assajos en el teu blog. Felicitats!

Francesc Puigcarbó ha dit...

els homes som molt reticents a despullar-nos a l'hora d'escriure i fins i tot de fer poesia. Tenim un sentit del pudor infantil i immadur. Quan a Stendhal, diria que l'ull mai veu exactament la realitat que descriu, sempre hi ha una deformació d'aquesta...

miquel ha dit...

M'agrada la teva visió i la teva proposta de reflexió. En en el meu cas- gràcies per citar-me- es tractava d'un joc de distracció inacabable, infinit, sense gairebé cap més objectiu que el de la invitació a la reflexió superficial.
Participant en el teu joc, jo insistiria que la visió d'un mateix i de l'entorn sempre és subjectiva, és a dir, que la realitat existeix diversa, existeix en la mesura que cadascú explica i veu aquesta realitat. I cadascú emfatitza sobre aspectes concrets d'aquesta realitat (què és la realitat?)que té tants matisos com ulls la veuen, la interioritzen i la descriuen. I tots sabem perfectament que allò exterior -alguna cosa és exterior des del moment que un la veu- adquireix o no importància segons els condicionants ambientals, els estats d'ànim personals, la interacció d'allò i d'aquells que ens són més propers...
L'ull que es veu a si mateix! Doncs, com sempre un ull multifacètic que crec que necessita els miralls -torno als reflexos- per arribar a entendre's -una altra cosa és si volem o ens hem d'entendre nosaltres mateixos i fins on-. No sabem qui som si no és en la mesura que captem i interpretem -sempre la subjectivitat- els reflexos (directes, esbiaixats, parcials) en l'exterior dels nostres actes i del nostre pensament; també, és clar, en els nostres propis miralls interiors, petits, sempre vacil·lants, sempre canviants, malgrat l'aparença d'immutabilitat.
Uf, Clidice, com m'allargo. Una pregunta final de les moltes que es podrien fer i que plantegen alguns dels comentaris: Ens interessar saber qui som o simplement ser? És diferent una i altra cosa? Són vàlides aquestes preguntes? I ja en van tres, que poden ser retòriques o no; tot és tan relatiu i relatilitzable...

miquel ha dit...

Per cert, per què vols moderar els comentaris?

Clidice ha dit...

Pere,

vull moderar els comentaris perquè, com diuen els meus fills, sóc una controladora :D No és veritat, no en desestimo cap, però no m'agraden els trolls, per tant vull evitar que apareguin.

Mon Pons,

gràcies pel comentari i benvinguda :)

A tots una mica,
plantejar-nos l'acte de l'autobiografia pot fer-nos adonar de la importància que tenen les diverses formes d'escriure i com configuren pensament. Abans d'autors com els que esmento pràcticament no existia el gènere, cap autor havia sentit la necessitat d'expressar-se en primera persona, d'explicar allò que sentia com a ésser únic, perquè no existia tampoc el concepte d'ésser únic.

M'agrada mirar enrere i veure com les coses que ara donem per eternes i immutables tenen data i hora de naixement :)

zel ha dit...

Coneixeu la teoria de la finestra? Sobre això de com ens veiem, és super interessant, buscaré un moment per fer-ne un post...
A mi em va ajudar a seguir lluitant per ajuntar vidres...

Lluís Bosch ha dit...

La mirada sobre un mateix és un vell i bell tema. Depèn de com el llegeixis, el "Tors arcaic d'Apol·ló" del Rilke explica això. Allà sembla que Apol·ló es miri el melic.

assumpta ha dit...

Si de vegades els silencis parlen més que les paraules... el que de vegades no diem, diu encara molt més de nosaltres que no el que exposem. Tot seria qüestió de saber-ho entreveure.

M'ha agradat moltíssim la teva reflexió Clídice. I m'agrada com ens fas veure les coses.