L'ull que es veu a sí mateix

Dos insignes blocaires, en Jesús M. Tibau, dins el seu bloc “Tens un racó dalt del món” i en Pere al “saragatona” ens pregunten i es pregunten si, a l'hora d'escriure, ens vestim o ens despullem. Fins i tot en Pere abunda en la qüestió i ens descriu, fil per randa, les distintes formes que pot prendre aquest procés en paral·lel amb l'acte de vestir-se o desvestir-se.

No puc evitar cercar ràpidament dins el meu arxiu digital una frase que m'ha vingut repetidament des que els he llegits, i també des que m'he barallat, amigablement espero, amb en Jean Robur en el meu propi bloc. Dins la Vie d'Henry Brulard, Stendhal s'interroga: “Quel oeil peut se voir soi-même?”: quin ull es pot veure a sí mateix?

Quin és el sentit d'aquesta frase d'Stendhal? Quin ull es pot veure a si mateix? On és la subjectivitat i on la fabulació? Realment la història, la pròpia història, pot ser recordada pel seu actor de forma que la pugui expressar amb visos de realitat? Seria la mateixa que contarien els seus coetanis, la seva família, aquells amb qui ha conviscut? O, caldria entendre primer qui la diu i perquè? Cal que no oblidem que Stendhal fou admirador i lector entusiasta de Rousseau, i que aquest autor propugna que el sentiment és quelcom més real, més veritable que l'enteniment. Per tant, crec que caldria precisar si aquest ull és la raó o la representació de l'ésser, una metàfora, l'ull que mira com a interlocutor d'un mateix amb l'entorn. Per què si prenem l'ull com la raó i seguim els postulats del propi Stendhal, l'ull no es pot veure a si mateix, perquè la raó va paral·lela al sentiment, a la intuïció. Tanmateix m'inclino per la metàfora, l'ull com a representació de la persona.

La qüestió és saber si és possible parlar d'un mateix, si hom pot ser veraç i sincer respecte a ell mateix o si, malgrat que tingui aquesta pretensió, el pas del temps i la pròpia evolució personal l'han fet modificar els records de tal manera que allò que ens explica no és la realitat, sinó un esbós d'allò que fou.

Se sol dir: “m'agradaria tornar a ser jove, però sabent el que sé ara”. Aquesta frase tòpica ja ens indica que qualsevol anàlisi que fem dels nostres actes sempre estarà passat pel sedàs de l'experiència i, per tant, no serà “pur”, seran els fets viscuts per algú i explicats per aquest algú amb el pòsit dels anys, o sigui: algú altre.

Cap ull és capaç de veure's a si mateix si no és al davant d'un mirall i això ja fa que la mirada passi per un filtre aliè. L'autobiografia és la història de la vida d'algú contada per ell mateix. Si recuperem la definició d'autobiografia feta per Philippe Lejeune: “Definiremos la autobiografia como un relato retrospectivo en prosa que alguien escribe ocupándose de su propia existencia, en el que se centra en la vida individual, y en particular en la historia de la personalidad.” (LEJEUNE, P. El pacto autobiográfico y otros ensayos, Megazul-endymion, Madrid 1994.)

Cal doncs diferenciar la idea que hom té d'un mateix, de les seves circumstàncies, i allò que succeí, els fets, i que observats des d'un punt de vista aliè a l'autor no haguessin tingut cap interès o haguessin configurat una altra realitat, una altra personalitat. D'altra banda cal tenir en compte que els relats autobiogràfics moltes vegades són emprats pels seus autors com una eina per a expressar la societat on viuen. Només cal llegir Els viatges de Gulliver de Johnatan Swift on, mitjançant un suposat relat de viatges, evidentment fantàstic, fa una crítica ferotge de la seva societat. En aquest cas Montaigne i Rousseau, per exemple, serien paradigmàtics i no tant Baudelaire i Proust, pel fet que, essent com són autors moderns, no tenen vocació alliçonadora i si que fan un viatge introspectiu, de recerca personal. D'alguna forma podríem afirmar que s'han novel·lat per tal de poder exposar quelcom més que uns simples fets i assaig, filosofia, spleen i retrat social han estat el resultat d'aquest viatge.