dimecres, 16 de desembre de 2009

Des del subsòl




A la pàgina 229 i a la 230, de la novel·la Memòries del subsòl, Fiodor Dostoievski (s. XIX) escriu:

"Fins i tot ara, després d'alguns anys, recordo aquells fets amb disgust. Hi ha moltes coses que ara recordo amb disgust, però ... no és hora d'acabar aquestes «memòries»? Em sembla que m'he equivocat de començar-les a escriure. Si més no, m'he sentit avergonyit durant tot el temps en què he estat escrivint aquest relat; i és que ja no es tracta de literatura sinó d'un càstig corrector. Perquè explicar llargues històries sobre la forma com he fet malbé la meva vida en aquest racó a través de la corrosió moral, per la manca d'un ambient adequat i l'oblit de viure, i inflant-me de maldat al subsòl, no em sembla gens interessant; la novel·la necessita un heroi, i aquí hi ha aplegats expressament tots els trets que formen l'antiheroi; i, a més, i sobretot, el meu relat ha de causar un efecte desagradable perquè tots nosaltres hem perdut el costum de viure, tots coixegem, uns més i els altres menys. L'hem perdut fins a tal punt que sentim envers la «vida autèntica» una mena de repugnància, i per això no suportem que ens la recordin. Hem arribat a l'extrem de considerar la «vida autèntica» un treball excessiu, i tots estem interiorment d'acord que és millor viure-la en els llibres.  [...] Però fixeu-vos-hi amb més atenció! Ara ni tan sols sabem què signfica viure, què és i com s'anomena? Deixeu-nos sols, sense llibres, i de seguida ens perdrem enmig de la confusió; no sabrem a què hem d'aferrar-nos ni on hem de pertànyer; no sabrem què hem d'estimar i què hem d'odiar, què hem de respectar i què hem de menysprear. Se'ns fa dur fins i tot ser persones, persones amb un cos i una sang reals i individuals; ens n'avergonyim, ho considerem una deshonra, i ens esforcem per ser una mena d'ésser generalitzat i impossible. Hem nascut morts, i fa molt de temps que naixem de pares que ja no viuen, i això ens agrada cada cop més. Hi estem trobant el gust. Aviat ens inventarem la manera de néixer d'una idea."

I a la pàgina 228 es pregunta, ens pregunta:

"Per cert: em plantejaré una pregunta ociosa: què és millor, una felicitat barata o un sofriment elevat? Sí, apa, què és millor?"
Algú s'atreveix a contestar al mestre?

Dostoievski, Fiòdor. Memòries del subsòl. Barcelona, 2004. Universitat Pompeu Fabra / Destino. Biblioteca Pompeu Fabra, 9. Traducció de Raquel Ribó. Pròleg d'André Gide.

Per una bona anàlisi aquest post del Llunàtic



29 comentaris:

Striper ha dit...

Deu meu ni malgrat el xute del cafe i el esmorçar m'atreveixo aquesta hora del mati a opinar sobre aquesttema la filosofia millor a la sobretaula.

kika ha dit...

crec que el preu tant de la felicitat com del sofriment se'l posa cadascú. aleshores, com que cada persona triarà allò que prefereixi, el millor dependrà del que trii cada persona... (m'he atrevit! de bon dematí! :-)

MARTELL DE REUS ha dit...

Doncs mira la felicitat, i si surt bé de preu doncs millor que no pas pagar-la a preu d'or!!!

Quim ha dit...

Estmada Clicide: em poso dempeus si parlem del millor escriptor de tots els temps. Des d'aquí faig una crida a llegir els germans Karamazov que és la Novel·la amb majúscules. Una abraçada

matilde urbach ha dit...

Clidice, ahir al vespre, un segon abans de quedar-me clapada al sofa mirant la tele, vaig sentir una veu que deia: para ser feliz hay que tener buena salud y mala memoria.
(Em sembla que era un humorista uruguaià, però no t'ho podria assegurar. Jo sí que tenia un tel als ulls!)
A casa, al gener tindrem ofensiva Dostoievski. Llegirem El jugador. Adoro al rus.

Galderich ha dit...

En l'època zen que estic atrevessant prefereixo la felicitat barata. He conegut massa gent que ha tingut sofriments elevats!
Matilde, molt bo l'urugaià!

Olga Xirinacs ha dit...

Durant una llarga vida literària, n'he sentit de tots colors. Alguns es pensen que dient: " sofreixo escrivint, buscar cada molt, cada resolució..." presumeixen de grans literats, d'excelsos. Una escriptora viva dels cercles ambigus barcelonis també ho va expressar així.

Jo, en canvi, crec que qui pateix escrivint és un restret de la literatura, i també ho he dit en públic i per escrit algunes vegades.

Escriure -que per un autor com cal és tota la vida - ha de ser un goig, una exultació, un estat de gràcia.

El sofriment resulta car perquè t'has de medicar o anar a l'especialista si no ets masoca. La felicitat-sempre condicionada, perquè la total no existeix per molt que ho digui el mestre-, et pot sortir barateta, només al preu d'una tassa de cafè.

Minnie ha dit...

La meva modesta opinió és que si puc triar,felicitat.Sofriments ja n'arriben encara que no els triïs, i no els demanaré encara que mel's ofereixin elevats!

en Girbén ha dit...

El teu darrer interrogant m'ha convidat a una extrema ucronia.
Imaginem una nit de premis literaris; quan, just acabat el banquet a la Sala Oval, ha arribat l'hora de la veritat...
"I el premi d'enguany és per a... (aquí sempre fot gràcia veure com simulen llegir un nom que tenen més que sabut)... I el premi és per a: Fiòdor Dostoievski per l'obra Memòries del subsol!"
I com m'agradaria d'escoltar el seu discurs d'agraïment!

rits ha dit...

una amiga, fa uns dies estava molt trista i va i em deixa anar que de tant necessita una certa dosi de drama. Que sap que les coses li van bé, que no es pot queixar i que d'una petita espurna que no va com li agradaria, en munta un drama. Com si fos vital sentir-se viva, sentir com voldria sentir les coses. I si aquestes no són com voldria, si són felicitats petites i barates, doncs no acompanyen gaire.

No sé si m'he explicat gaire. Però fa dies que hi penso i crec que li dono la raó. Viure les coses intensament, encara que de vegades facin mal.

F.Puigcarbó ha dit...

aixó de l'urugaià deu venir de vell, el meu avi ja ho deia i era de Sant Feliu de Codines.

Jo prefereixo la felicita barata, que vols que et digui, el patiment elevat no està fet pèr a mi. Prou car el paguem mentre esperem que arribi aquesta felicitat.

estretdebering ha dit...

Gràcies pel blog, l'acabo de descobrir avui!Jo em decanto per la felicitat barata, sense cap mena de dubte.
De totes maneres, el sofriment normalment ve sol, sobretot si és elevat Anar-lo a buscar em semblaria una mica masoquista.

Cris ha dit...

triar o no triar, aquí hi ha la qüestió.... si penso fredament, em quedo amb la felicitat barata, però no hi vull donar masses voltes, que segur que canviaria d'opinió depèn del moment que ho tornés a rellegir.... Bona entrada, com sempre és un gust llegir-te :)

Arare ha dit...

jo no l'anomenaria felicitat barata sinó senzillament, vida.

No és veritat que haguem vingut a aquest món a patir, així doncs, prefereixo passar-m'ho bé "aquí" perquè "allà" no sé què m'espera. I sobre escriure... l'O.X. té tota la raó del món... no calen massoquismes!

garbi24 ha dit...

Sens dupte la felicitat barata, a la fi i al cap, la única cosa que realment ens fa viure es la felicitat.

Albert B. i R. ha dit...

La felicitat sempre és preferible al sofirment. Per un cop que vivim, a sobre a sofrir? Si es pot evitar (que no sempre és així, per aconseguir un objctiu cal un esforç), doncs millor que millor.

Lluís Bosch ha dit...

No és gens fàcil donar una resposta digna a la pregunta de Dostoievski. Caldria pensar molt i la meva conclusió és que en cada etapa de la vida podries donar una resposta diferent: vet aquí allò que li diria.
Recomano molt "Els dimonis" i després "El jugador".

Joana ha dit...

jo em limitaré a contestar-te desmentint la teoria de Saussre que ens diu que tot signe lingüístic és una unitat amb dues cares, significant(les lletres) i significat(la idea). Crec que la teoria li seveix per explicar qualsevol signe, però no passa el mateix amb la felicitat, està clar que té un significant, però i el significat, on hi és, jo no el trobe enlloc.
Bé no vull marejar-te més. Ho sento, no tinc un bon dia.
Una abraçada

pere ha dit...

Jo, que ho penso des de fa anys, estic totalment a favor de la felicitat, no m'importa que sigui barata. Encara més, i em mullo: jo sóc feliç algunes estonetes cada dia (els diumenges menys).
Anava a recomanar Miquel Strogoff, però potser s'escau més El Jugador.

Thera ha dit...

Doncs a mi aquesta pregunta m'ha fet reflexionar i moooolt!Si penso fredament i depréssa aposto per la felicitat barata, peruqè és veritat que les desgràcies venen soles... però les desgràcies no sempre són sinònim de sofriment elevat, per a mi el sofriment és quelcom molt íntim i sovint motivat per una petita contrarietat... en fi, que de vegades no passa res i el simple fet d'imaginar ja ens posa en situació de patiment... sentiments que també ens fan sentir vius i trobar sentit a la vida... perquè la felicitat barata també fa por, massa vegades ens prenen la vida massa a la lleugera. En fi, ja veus quin 'rotllo', ja m'he quedat ben descansada... Salut!! ;)

LEBLANSKY ha dit...

Com que suposo que no s'hi val a dir "una felicitat elevada", si haig de triar em quedo amb l'apatia dels estòics, que és més complicada encara.

Clidice ha dit...

Striper pobret! hahahaha, tranquil, que no cal :)

kika caram! no només t'has atrevit sinó que sembles l'oracle de Delfos! ;P

MARTELL ai! i et permetràs el luxe de NO passar a la posteritat? tse tse ;P

Benvolgut Quim, si em parles de "la novel·la" no tinc més remei que declarar ara i aquí que La vaca sorda és el millor blog de la blogosfera i del món mundial. Els que pertanyem a la congregació d'adoradors del mestre ens hem de donar tot el suport :P

Hola matilde no saps pas el feliç que em fa saber que al gener hi ha ofensiva Dosto, i no em calen ni salut, ni memòries, ni patiments :D estaré a l'aguait per gaudir de l'espectacle. :D

Galderich no me'n surto amb el zen tu, com ho fas? tot i que la felicitat barata, en les dosis adequades, és sensacional :)

M'agrada benvolguda Olga que diguis que l'autor és la seva obra, és un punt de vista que solc compartir. Hi ha, però, alguns autors que diuen que han sofert, però dubto molt que el patiment els hagi vingut per l'acte de crear, més aviat per altres "afeccions" :)

Tens raó Minnie, si ens fan triar, qui vol amargar-se l'existència si està mínimament sa? :)

Girbén sóc poc donada a la idolatria, però és que amb en Dostoievski no ho puc evitar, em fa tan feliç experimentar allò que escriu que em sembla mentida que sigui algú tan llunyà en el temps i en la cultura. No sé pas si avui li donarien cap premi, però pagaria una fortuna per aquest discurs :)

rits cadascú amb el seu tarannà, el que passa és que quan les coses et van bé i tothom es queixa, sents la necessitat compulsiva de "sentir-te malament". Amb franquesa, això li passarà amb l'edat, quan s'acostumi a gaudir de les sorts amb que la vida pot premiar-te i prescindeixi de res que l'envolti. Quan es desperti al matí i es digui: "caram! quina sorpresa! estic viva!" :)

Francesc P. a veure si el teu avi era uruguaià i no ho sabies! :P fora bromes, ja prou que ho saps que el patiment ja ve sol i sense ser cridat.

Gràcies a tu estretdebering per passar per aquí i donar-me l'oportunitat de descobrir un blog del qual penso abusar :) la meva felicitat també està a casa teva i gratis! :)

Clidice ha dit...

Cris ja pot ser ja, perquè quan algú com tu és creador, pot sentir-se temptat de "patir" per allò que persegueix :)

Arare tu sempre tens la paraula adequada i la filosofia més assenyada, i el menisc en forma de croissant més desaparegut :P

garbi24 penso que segurament tens raó, tots la busquem la felicitat, però potser per alguns es troba en el patiment, ves a saber!

Hola Albert B. i R.! gràcies per passar per aquí! :) és una tendència natural això de ser feliç :)

Lluís, gràcies per les recomanacions. Segurament ambdues respostes són les adequades i potser ompliríem pàgines i pàgines matisant infinitament.

Ai Joana! espero que demà sigui millor! el sector docent esteu passant uns dies força feixucs! Una abraçada! :)

hahahah pere, per un instant t'he imaginat un dia al matí, anant al quiosc i demanant: "posi'm una mica de felicitat i L'Avui, si us plau" :)

Reconec Thera que estem en la mateixa situació i que dóna per molt i molt. I res de rotllos, ha estat interessantíssim :)

Clidice ha dit...

LEBLANSKY tu "antes muerta que sin silla" no? :) doncs ara em faràs rumiar més :)

kweilan ha dit...

Lo del sofriment elevat ha de ser horrorós no...no em va gaire això de patir. Em quedo amb la felicitat barata que al menys és felicitat i tampoc no és tan fàcil.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Naturalment la resposta no és senzilla i... qui gosa encarar-se a Dostoievski?!
Ara bé, mirant-me la frase sento que Dostoievski fa trampa, juga amb els mots per fer-nos allà on ell vol. Llegint la frase m'ha passat com a en Leblanksy, que he sentit la temptació de girar-la: què és millor una felicitat elevada o un sofriment barat? La tria, llavors, no existeix... i jo no sóc en Dostoievski, naturalment.

Clidice ha dit...

Ho veig com tu Eulàlia, primer, qui gosa encarar-se a en Dostoievski :) i segon, que fa trampa. Tots fan trampa sempre, perquè el llenguatge sempre és trampós. De tota manera, si pots, llegeix Memòries del Subsòl, és curtet, però et descol·loca segur. :)

Boris Grushenko ha dit...

A vegades m'agradaria deixar anar, com aquell qui no vol la cosa, que Dostoievski està sobrevalorat. Ni que només fos per provocar...

Clidice ha dit...

Caram! ets tu Boris? el meu ídol eròtic? :P tan de bo estés sobrevalorat, avui penso que no està ni valorat, que els que quedem som residus d'un passat gloriós (huas huas huas!). Igual que els que t'adorem a tu, incondicionalment :)