dissabte, 19 de desembre de 2009

Rehab



Dia 1

Em passo una hora tancada en un box. Cada quart d'hora entra la fisioterapeuta i em canvia el tractament. Ara uns electrodes, ara ultrasons ... he de romandre asseguda, amb les mans immòbils. Al meu davant un rellotge de paret, blanc.

Dia 2

Avui he estat a la sala, amb la resta de persones que fan rehabilitació. Gairebé em vénen ganes de demanar que em tornin al box. La ràdio atabala i una senyora gran, i molt grassa, se la passa explicant, a crits, que avui dia ningú és tan bellíssima persona com ella. Al final m'he passat una hora immòbil, mirant al meu davant, intentant controlar l'impuls d'aixecar-me i instal·lar-li uns electrodes a l'esòfag a la susdita. No sabia que la rehabilitació comportés tanta part de filosofia oriental.

Dia 3

He canviat l'hora, així m'estalvio acabar a la presó per foquicidi. Sé que no sóc gaire caritativa, però aquest és un "defecte" que vaig assumir com a imprescindible quan vaig abandonar tota creença religiosa. Un altre cop a la sala general. A la fisioterapeuta li he fet llàstima, tan tranquil·leta i callada que m'estic (si, estic parlant de mi), que m'ha dit que si no em movia gaire podia agafar una revista. He anat a la pila per comprovar que ho tenia ben malament: Pronto, Lecturas, Hola, Semana i Interviu. Quan ja m'havia resignat a mirar un altre rellotge he trobat un Mortadelo y Filemón. Tot anirà bé ara.


El Súper està buscant els meus herois amb una metralladora i molt males intencions, quan m'arriba una bravada de freginat. A la camilla del costat s'hi posa un noi que fa una tufa de fregit considerable. Reconec que sóc molt maniàtica amb els olors corporals i ho interpreto com una nova prova de "pequeña saltamontesa". D'aquí deu dies segurament trobaré el Nirvana, potser sota una camilla.

La fisioterapeuta comença a fer-li un massatge al noi que put a empanadillas (de Móstoles?). Té un braç més petit que l'altre i ple de cicatrius. El cas és que em recorda algú aquest noi. Al cap d'uns minuts d'escoltar, vulgues no vulgues la conversa, hi caic: és un dels fills dels masovers de can ..., tots tres delinqüents des que van començar a caminar. Encara els recordo: menuts i plens de mocs, obrint cotxes i fent-la de l'alçada del campanar (remarcar que el campanar del meu poble és dels més alts del país, 63,55 metres).

- Hoy he ido al psiquiatra y he salío con mal de cabeza.
- Y eso? - pregunta la fisio - lo normal seria que lo tuviera el psiquiatra y no tu el dolor de cabeza.

Dedueixo que ja es deuen tenir confiança.

- Coño! si tolrato tengo que hacer tés de esos. Docienta pregunta de esa de verdadero o farso.
- Y que te preguntan?
- Pos de tó, pero me fijo que me quieren pillá, porque quieren que diga "cosa"- aquest "cosas" ho diu en un to misteriós.
- Ah si? que cosas - li pregunta la fisio distretament mentre segueix la seva feina. Fa la sensació que diria el mateix i tindria la mateixa actitut si qui estés tractant fos una mestressa de casa explicant-li coses de les criatures i els bolquers.
- Pos me preguntan que si quiero matá a mi hefe por ejemplo! Pa mi que ezo no é güeno. Ezo é dar idea. Que yo nunca lo habia pensao y ahora lo pienso ...

Sona el senyal de l'aparell i ja he acabat per avui. Això ja no em sembla tan zen, potser em costarà deixar la rehabilitació al cap i a la fi.


20 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

anava tard a veure al meu pare, però m'he encalla't llegint les teves aventures i desventures fisiterapèutiques.
Matar foques té un 40% de reducció de condemna.

el video me'l miro a la tarda, tot i que em sembla el podria recitar de memòria.

Francesc Mompó ha dit...

És un regal llegir-te aquests retalls de vida. Penses publicar la teva biografia?
Una abraçada
Salut i Terra
Ps. Continua eixint-te la propaganda; però ja no és del mandril.

MARTELL DE REUS ha dit...

Doncs el campanar del teu poble faria bona parella amb el del meu que també fa 63m.

Probablement la teva fisio sigui una agent de la TIA camuflada.

Has vist al Pronto el new look de Belen Esteban?

garbi24 ha dit...

Ulls tancats i taps a les orelles....si no hauràs de anar al psico quant acabis la rehab.
Paciencia i salut....ah!!! i ánims

Ferran ha dit...

Digue'm intolerant, però perles com aquest dels "tes" em vénen ganes de... ho puc dir? sí? ... de matar-los!
Buf, ja ho he dit.

PS: Com en Puigcarbó, aquest gag me'l sé de memòria... però me l'he tornat a mirar i he tornat a riure :-)

es que tengo dos encarnas friéndose!

poesiaula ha dit...

És què hi ha gent molt variada al món... de tant en tant, convé que l'escoltis i en facis una bonica selecció com aquesta. Gràcies.
Isabel

Lluís Bosch ha dit...

Això és la literatura de veritat: saber convertir aquests moments i situacions en relats tan bons i divertits com aquest... Em fas enveja!

Miquel Saumell ha dit...

Mira, Clidice, aquesta gent curar potser no et curaran però el que ja ens va quedant clar és que amb aquestes experiències que expliques tu aprendràs moltes coses. Només per això ja val la pena, no?

Agnès S. ha dit...

Pel que sembla, t'arreglaran un problema físic, però potser te'n crearan un de psíquic!

M'has recordat un cop que també vaig anar a rehabilitació, però en el meu cas va ser més distret, compartia aparell d'electrons (crec que es diu), amb un noi que havia fet parapent, i m'explicava les seves aventures i desventures, s'havia destroçat el genoll.
també em vaig fer amiga d'una nena d'uns 4 anys, que aprop d'on jo era li feien massatges al braç durant molta estona, i com que ens avorriem totes dues, a vegades xerravem, la nena parlava pels colzes, i amb mi, en català (per l'escola), la mare no entenia gaire del que deiem,( això em divertia..) però ja li anava bé, que tenia la nena distreta.

Però t'envio ànims i dessitgs que et milloris aviat, que les rehabilitacions són molt pesades.

Mercè ha dit...

De bell nou m'has fet riure molt amb el teu "diari". Es veu que això de fer posts montals se't dóna de meravella. És una bona idea convertir els moments dolents en meravellosos escrits per als teus lectors virtuals.
Espere que et recuperes aviat.

Allau ha dit...

Doncs no, Clídice, molt zen no sembla; més aviat Rue del Percebe.

I em venen ganes de desitjar-te moltes desventures, perquè és un goig com les expliques.

rits ha dit...

ostres em sap molt de greu que l'estona de fisioteràpia es faci tan feixuga, doncs ja prou doloros que és.
I més perquè fa uns dies que em ronda un post sobre el mateix, l'estona de fisio que passo cada dia, però just en sentit contrari. He topat amb gent fantàstica, de totes les edats, però fantàstics, que xerren o no xerren però sempre amb un to tranquil, es fan bromes i s'intenta passar l'estona el millor possible. Em sap molt de greu que en el teu cas no sigui així. Simplement, posar-hi el màxim esforç per acabar ben aviat!

Cris ha dit...

Ja és ben veritat que d'una cosa dolenta sempre s'en pot extreure una de bona, en en aquest cas gaudir d'un relat divertidíssim :) Ànims i ben aviat segur que estaràs en plena forma!! Un petó gran i Bones Festes guapa!

montserratqp ha dit...

Si al final, Clídice, hauràs de pagat entrada i tot per tant d´espectacle. Fora bromes: fer literatura que ens faci somriu a partir de la crua realitat és el que sempretindrem. Aaaai, el "teu" campanar que em porta enyorança!

Striper ha dit...

Te has de pendre copm una estona de aventura i gaudir-ne

Rafel ha dit...

Les olors s'estan perdent, arribarem a ser productes de laboratori del doctor "Bacterio". Ja no es fan empanadilles com les d'abans.

Clidice ha dit...

Permeteu-me que us contesti a tots en conjunt, que sinó no arribo a acabar la PAC de la UOC :P

Els meus canells ja són secundaris davant la possibilitat de poder gaudir d'observar el món que, al cap i a la fi, és el que més em diverteix.

Benvinguda la lessió en tot cas :)

pere ha dit...

Fes bondat, clidice. I felices observacions (tot això que guanyem els lectors) ara que les accions et són més escasses.

Eduard ha dit...

Tu mateixa ja (t'ho) has comentat, però no està (mai) de més recalcar que a nosaltres ens ha estat molt productiva la teva forçada inactivitat a temps parcial durants aquests deu dies de teràpia. Teràpia que ens val a nosaltres per alleujar possibles mals humors amb el teu sagaç i divertit talent per a l'apunt costumista.
espero que els canells millorin i que no els hagi de potinejar cap cirurgià avorrit per justificar la seva nòmna mensual.
I que les festes et provin!

Clidice ha dit...

hehehe pere :) moltes gràcies, el cas és no parar quieta, ni que sigui amb orelles i ulls :P i bondat jo? mai! que els bons s'avorreixen d'allò més! :D

Eduard que bé que passis per aquí! Moltes gràcies per l'apreciació i felices festes per a tu també, o bon ... el que sigui :D