diumenge, 13 de desembre de 2009

Pont 3



05.12.09
Vilafranca del Cid
Les sis de la tarda

M'assec a la cadira del menjador, expressament, amb la llibreta i la ploma per tal d'escriure, mentre rosego un tros de formatge parmesà. Després del post fet a mà he recuperat vells vicis i escric, una altra vegada, amb ploma, com quan prenia tots els apunts del batxillerat. No recordava com de suau llisca la meva vella Parker pel damunt del paper, i escric només pel goig d'utilitzar-la, voluptuosament, i veure la meva mà agafant-la, relaxada com cal, i com de la seva punta daurada neixen símbols i senyals gràfics en color negre, perquè jo sóc d'escriure en negre, que el blau mai m'ha satisfet del tot.

Morella

Arles
(dedicades a un fractal)

Avui ha estat un dia especial. El paisatge d'aquest món d'alçada és àrid, aspre i bellíssim. La seva eixutesa el fa exuberant. És una explosió d'adustesa, una exhibició impúdica de pedra seca, matolls, xiprers esparsos, alguna ovella i cels de postal bíblica, rúfols, que diria algú a qui estimo. Ens fa pensar en un altre altiplà, més alt, més llunyà i més gran. Gaudim d'aquest espectacle com pocs. Som gent de muntanya, de llarges i feixugues travesses en silenci, i l'altiplà ens ofereix meravelloses oportunitats de perllongar el nostre mutisme. La calma ens acompanya.


Hem anat a Albocàsser. He volgut imaginar el padrí Cirilo, als dotze anys, pobre hereu de cal Moixell, amb son pare i el bagul (el mundo) de la roba, dalt d'una tartana, camí del mar que el duria a Barcelona on romandria sol. M'he volgut imaginar els pensaments d'aquell a qui vaig estimar fins a l'últim dia com al meu pare. Allò que podia passar pel magí d'un xiquet de dotze anys que deixava enrere la mare, els germans petits, el poble, acompanyat pel pare, sorrut i malcarat, al que veia com pegava la mare, i que el deixaria, en règim de semi-esclavatge a un botiguer de la Rambla de Barcelona, dormint en una màrfega sota el taulell. He plorat.

I he plorat d'alegria perquè aquests fets em van donar la fortuna que ell fos el meu avi. I l'he trobat a faltar, com cada dia del món d'ençà fa vint-i-vuit anys. Com li he estat explicant les meves coses des que no hi és, com li he ensenyat els meus fills al néixer, com parlem d'allò que faig, d'allò que penso, d'allò que visc, amb ell, el meu tòtem, el meu padrí estimat.

I amb això acompleixo el meu propòsit, de no deixar passar ni un sol dia sense explicar-me a mi mateixa què faig, per saber, potser, qui sóc.

Cirilo i Montserrat

(avui suplement dominical, més tard)

Leblansky, les fotografies, excepte l'última, són del Felip, és clar. Jo només faig els making-off i les fotos "rares" (poca-soltes) amb la meva Lumix. ^^

21 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

tornar als origens és evocar, es no oblidar. T'ha sortir un relat molt poètic i lúcid. Ah jo també tenia una Parker i una Montblanch.

Per cert, he agafat la foto primera pel bloc Instants, ja posaré que es teva, és que m'agrada molt.

Bon dumingu!

Francesc Mompó ha dit...

Un post encisador.
Ps. On jo treballe hi ha dues persones de Vilafranca.
Salut i Terra

Allau ha dit...

Barret, Clídice, que vol dir chapeau!

Arare ha dit...

avui m'has fet plorar. O jo estic especialment sensible o tu has estat més sublim que de costum.

Espero el suplement! bon dia, maca!

garbi24 ha dit...

Els destins, les casualitats o bé la tesoneria de la gent fa que es farceixin aquestes velles històries dels nostres avantpassats que ens diuen de on venim i que cal portar sempre en la memòria.
He trobat un punt d'erotisme en la teva relació amb la Parker, no se perquè...potser m'he influenciat per la teva minifaldilla....;)

marta ha dit...

Els meus tòtems són també el meu padrí i el meu pare. M'ha agradat.

en Girbén ha dit...

Així t'anava llegint, així m'anava ennuegant amb tots els noms que em venien a la boca. Noms de lloc i de força: el Barranc dels Horts, la Valltorta, el Montlleó... I, també, els noms dels padrins: la Bienve i el Mariano. Ella des de Vinaròs i ell des de Benifallet -com diuen els contes-, marxaren de casa de ben xics per mirar de sortir de la misèria. Ja veus, Clidice... ja veus.

Lluís Bosch ha dit...

Segurament escrivim per això, per arribar a saber qui som.

Striper ha dit...

Un fort i sincer aplaudiment, fa dos anys vaig estar a Morella.

Ferran ha dit...

Parles d'un lloc que m'és desconegut, però l'emoció amb què expliques els fets no, no me'n són.

"Explicar-me què faig per saber, potser, qui sóc". M'encanta com ho has expressat, Clídice. Segurament és això, que també diu en Lluís Bosch: escrivim per als altres... i per nosaltres mateixos.

Bon post.

montserratqp ha dit...

El meu avi patern va arribar de ben petit a Martorell des de la Vall d´Alba i als 6 anys ja anava a la fàbrica. El teu escrit és un bell homenatge a tots els avis.
M´agrada la foto en blanc i negre, segurament de diumenge; l´avi tan mudat i cofoi amb la seva neta!

Cris ha dit...

Molt maco el teu escrit, com sempre evocador i preciós.... les fotos estupendes, a mi la meva lumix m'ha donat per a molt, t'ho garanteixo :) Un petó reina

Clidice ha dit...

Francesc P. gràcies, cap problema :)

Francesc M. merci a tu també :) doncs són d'un lloc ben bonic :) Salut i Terra :)

Hola Allau, merci bien monsieur :)

Ai Arare, gràcies guapa :) ei! molta sort! :)

garbi24 l'escriptura, l'acte d'escriure, és eròtic al cent per cent :) això no ho dubtis :)

marta hola guapa, cal tenir tòtems, són les arrels on t'agafes quan van maldades :)

Girbén veus? al final cosins ;) qui gosa malparlar dels que han de marxar de casa seva per poder sobreviure?

Segur Lluís, no en tinc cap dubte :)

Gràcies Stripere, Morella és preciosa :)

Hola Ferran ves-hi alguna vegada, és un paisatge molt especial :)

montserratqp si, era un diumenge. Saps que em fa més por? que sembla que ser avi no estigui de moda, ni pels nets ni pels avis :(

Gràcies Cris, si la Lumix és una molt bona càmara :) Petó :)

Clidice ha dit...

res, només una qüestió d'equilibri. L'anterior comentari era el 12+1 i ja se sap ;)

LEBLANSKY ha dit...

Clídice, gràcies per la informació sobre l'autoria de les fotos, haw, haw! Digues-li al Felip que estan a l'alçada del teu bloc. O millor, digues-li que el teu bloc està a l'alçada de les seues fotos (toma ya floreta!)

Clidice ha dit...

Doncs si LEB, per mi és tot un honor que consideris el blog a l'alçada de les seves fotos :)

Jesús M. Tibau ha dit...

una delícia de post, fantàstic

Galderich ha dit...

És curiós com avui en dia ja ningú recorda la vida dura de tants que amb pocs anys van emigrar a Barcelona per treballar en règims de semiesclavatge com molt ben dius!
Bons records i bona memòria.
Gràcies per l'apunt i la darrera fotografia amb una nena i el seu Cirilo!

Clidice ha dit...

Gràcies Jesús M. :)

Galderich, recordo vagament aquella nena :D però sobretot recordo el Cirilo :) La gent no es pot ni imaginar les condicions en què havien de viure tantes i tantes persones en aquella Barcelona.

Anònim ha dit...

Com a d'altres, a mi també m'has fet plorar.
Lo Cirilo també ÉS el meu padrí.
Gràcies germaneta.

Clidice ha dit...

De res Toti, aquest dia et batejaven :)