Pont 3

05.12.09
Vilafranca del Cid
Les sis de la tarda

M'assec a la cadira del menjador, expressament, amb la llibreta i la ploma per tal d'escriure, mentre rosego un tros de formatge parmesà. Després del post fet a mà he recuperat vells vicis i escric, una altra vegada, amb ploma, com quan prenia tots els apunts del batxillerat. No recordava com de suau llisca la meva vella Parker pel damunt del paper, i escric només pel goig d'utilitzar-la, voluptuosament, i veure la meva mà agafant-la, relaxada com cal, i com de la seva punta daurada neixen símbols i senyals gràfics en color negre, perquè jo sóc d'escriure en negre, que el blau mai m'ha satisfet del tot.

Morella

Arles

(dedicades a un fractal)

Avui ha estat un dia especial. El paisatge d'aquest món d'alçada és àrid, aspre i bellíssim. La seva eixutesa el fa exuberant. És una explosió d'adustesa, una exhibició impúdica de pedra seca, matolls, xiprers esparsos, alguna ovella i cels de postal bíblica, rúfols, que diria algú a qui estimo. Ens fa pensar en un altre altiplà, més alt, més llunyà i més gran. Gaudim d'aquest espectacle com pocs. Som gent de muntanya, de llarges i feixugues travesses en silenci, i l'altiplà ens ofereix meravelloses oportunitats de perllongar el nostre mutisme. La calma ens acompanya.

Hem anat a Albocàsser. He volgut imaginar el padrí Cirilo, als dotze anys, pobre hereu de cal Moixell, amb son pare i el bagul (el mundo) de la roba, dalt d'una tartana, camí del mar que el duria a Barcelona on romandria sol. M'he volgut imaginar els pensaments d'aquell a qui vaig estimar fins a l'últim dia com al meu pare. Allò que podia passar pel magí d'un xiquet de dotze anys que deixava enrere la mare, els germans petits, el poble, acompanyat pel pare, sorrut i malcarat, al que veia com pegava la mare, i que el deixaria, en règim de semi-esclavatge a un botiguer de la Rambla de Barcelona, dormint en una màrfega sota el taulell. He plorat.

I he plorat d'alegria perquè aquests fets em van donar la fortuna que ell fos el meu avi. I l'he trobat a faltar, com cada dia del món d'ençà fa vint-i-vuit anys. Com li he estat explicant les meves coses des que no hi és, com li he ensenyat els meus fills al néixer, com parlem d'allò que faig, d'allò que penso, d'allò que visc, amb ell, el meu tòtem, el meu padrí estimat.

I amb això acompleixo el meu propòsit, de no deixar passar ni un sol dia sense explicar-me a mi mateixa què faig, per saber, potser, qui sóc.

Cirilo i Montserrat

(avui suplement dominical, més tard)

Leblansky, les fotografies, excepte l'última, són del Felip, és clar. Jo només faig els making-off i les fotos "rares" (poca-soltes) amb la meva Lumix. ^^