dijous, 7 de gener del 2010

Dins la boira hi fa fred (1)



Avui, com d'ençà fa trenta anys, és el dia que dedico a la reflexió en solitari. La meva dona, la Sílvia, ja sap que no hi seré fins demà. Sap que, al matí, sortiré de casa com si res no passés, després de fer-li una besada a ella i als nostres fills, en Joan i la Mariona, de dotze i vuit anys. Ells faran la seva via, com si tot fos normal i, en certa forma ja ho és de normal. No hi haurà preguntes, ni abans ni després.

Prenc el cotxe i me'n vaig cap al poble on vaig néixer i on vaig viure fins els dotze anys, quan les circumstàncies van forçar que hagués d'anar a viure a cals oncles, a la ciutat. Al poble encara hi conservo la casa de la família, que roman tancada tot l'any fins que arriba el dia d'avui, quinze de desembre, i jo hi vaig l'obro i hi passo la nit.

En aquest temps, la terra que em va veure néixer és plena de boira i pels carrers s'hi troba ben poca gent. El dia sembla nit xopa, amb una claror grisa, cadavèrica. La humitat se't fica per tot el cos i ja pots dur tota la roba que vulguis, que la fredor se t'instal·la a l'ànima.

Casa meva és una casa vella, que ens pertany de fa generacions. La porta, de fusta molt antiga, encara s'obre amb una clau de ferro, grossa i anacrònica. Un cop oberta se'm fa corpòria la bafarada de resclosit que puja del celler, talment una bèstia arcaica que esperés amagada, a la gatzoneta, durant un any i que, per fi, fos alliberada. Passa pel meu damunt, m'atropella i s'atura a la porta, acarada a la humitat del carrer. Dues humitats enfrontades, una de nova, xopa, aèria, l'altra rància, íntima, provinent del fons de la terra.

Aquest instant és el que m'obre la porta de la memòria, també. Records que, durant l'any, han restat desats en una espècie d'àlbum de fotografies de color sèpia, amagat en un racó discret del meu esperit. Ara, en obrir la porta física, tots els records prenen cos, color, veu i olor.

Vaig passant per la planta baixa, obrint finestrons, mentre espero la Manuela i la seva jove, dues veïnes amb les que he quedat perquè vinguin a treure la pols i les teranyines, que netejar a fons no cal, ja que la casa no s'utilitza. M'entretindré a treure les fundes dels mobles i les posaré en una pila que les dones s'enduran per rentar-les després i, demà al matí, tornar-les a posar, abans de què jo marxi.

18 comentaris:

ddriver ha dit...

enjoy your day

pratinsky ha dit...

surto amb jersei de coll alt, a mi no em fotran...
ja ho seguirem...

sànset i utnoa ha dit...

De moment, aquesta història em desperta una sensació estranya. Melancòlica i de retrobament, potser.

Espero la continuació.

*Sànset*

Isabel de Yzaguirre ha dit...

Noia, la teva creativitat és inesgotable. Te l'envejo ben sanament!!!
Et seguiré!!!
:))

Striper ha dit...

Seguirem aquest relat em desperta sensacions vull saber com continua.

maria ha dit...

mmmh, comença bé...

rits ha dit...

ais...ja volem la segona part!

segur que poder dedicar un dia per a la reflexió l'ha de portar a coses ben bones

Boni ha dit...

...continuarà?...doncs esperarem.

Salut.

Garbí24 ha dit...

Quant la fredor t'envaeix l'ànima...no es culpa del fred climatològic.....cal cuidar els sentiments.
Bona història....esperem continuació

Allau ha dit...

Apunta maneres...

Lluís Bosch ha dit...

Has aconseguit crear l'escenari i les espectatives, ara esperarem... Salut i tapa't!

Rafel ha dit...

Veja'm quins secrets ens amaga la casa dins la boira.
Avui no cal boira perque cali el fred...

Casiopea ha dit...

Hola Clidice,
Has escollit un bon dia pel primer lliurament d'aquest relat, pluja i boires al Gironès.
Doncs a esperar el següent fascicle. Estic intrigada.

kweilan ha dit...

Esperem també la segona part.

Anònim ha dit...

Quina sort que tens de no treballar a l'aire lliure!!! No saps q es estar tot el dia dins aquesta boira!!

Molt xulo el recordo! A veure com continua!

de la Virginia Fochs ha dit...

Esperaré :-)

... Amb la melancolia de desitjar que tan de bo pogués jo fer aquestes visites al Passeig Sant Joan 87 :-)

Una abraçada

Clidice ha dit...

Gràcies a tots i a totes per llegir-lo. Demà passat ... més :)

Carme Rosanas ha dit...

Doncs a mi em fa una certa enveja aquest dia de reflexió i de solitud, encara que sigui en un lloc fred, humits, amb olor de resclosit i emboirat.

Vindré a buscar la continuació...