Dins la boira hi fa fred (1)

Avui, com d'ençà fa trenta anys, és el dia que dedico a la reflexió en solitari. La meva dona, la Sílvia, ja sap que no hi seré fins demà. Sap que, al matí, sortiré de casa com si res no passés, després de fer-li una besada a ella i als nostres fills, en Joan i la Mariona, de dotze i vuit anys. Ells faran la seva via, com si tot fos normal i, en certa forma ja ho és de normal. No hi haurà preguntes, ni abans ni després.

Prenc el cotxe i me'n vaig cap al poble on vaig néixer i on vaig viure fins els dotze anys, quan les circumstàncies van forçar que hagués d'anar a viure a cals oncles, a la ciutat. Al poble encara hi conservo la casa de la família, que roman tancada tot l'any fins que arriba el dia d'avui, quinze de desembre, i jo hi vaig l'obro i hi passo la nit.

En aquest temps, la terra que em va veure néixer és plena de boira i pels carrers s'hi troba ben poca gent. El dia sembla nit xopa, amb una claror grisa, cadavèrica. La humitat se't fica per tot el cos i ja pots dur tota la roba que vulguis, que la fredor se t'instal·la a l'ànima.

Casa meva és una casa vella, que ens pertany de fa generacions. La porta, de fusta molt antiga, encara s'obre amb una clau de ferro, grossa i anacrònica. Un cop oberta se'm fa corpòria la bafarada de resclosit que puja del celler, talment una bèstia arcaica que esperés amagada, a la gatzoneta, durant un any i que, per fi, fos alliberada. Passa pel meu damunt, m'atropella i s'atura a la porta, acarada a la humitat del carrer. Dues humitats enfrontades, una de nova, xopa, aèria, l'altra rància, íntima, provinent del fons de la terra.

Aquest instant és el que m'obre la porta de la memòria, també. Records que, durant l'any, han restat desats en una espècie d'àlbum de fotografies de color sèpia, amagat en un racó discret del meu esperit. Ara, en obrir la porta física, tots els records prenen cos, color, veu i olor.

Vaig passant per la planta baixa, obrint finestrons, mentre espero la Manuela i la seva jove, dues veïnes amb les que he quedat perquè vinguin a treure la pols i les teranyines, que netejar a fons no cal, ja que la casa no s'utilitza. M'entretindré a treure les fundes dels mobles i les posaré en una pila que les dones s'enduran per rentar-les després i, demà al matí, tornar-les a posar, abans de què jo marxi.

(continuarà)