... i ajut del bo

I per què els cecs no han de poder veure el cel i l'univers?

Només cal un cop de mà per part de cadascú de nosaltres, i es podrà fer efectiu el projecte de Toni Guntin, i de la mà de l'artista Jordi Girbén: ASTRONOMIA TÀCTIL mitjançant la plataforma Verkami.

Des de només 5 euros podem participar en l'execució d'aquest projecte, massa temps ajornat. Una solució excel·lent per regalar aquestes festes de Nadal: el val regal.

I una proposta per part meva: encara que no pogueu donar, dediqueu-li un apunt i demaneu que en dediquin els vostres lectors blogaires. Fem que la taca d'oli, que és el nostre medi, es faci ben evident. Moltes gràcies!

Autoajudem-nos

de Quino

Hi ha tota una categoria de llibres, avui, que s'agrupen sota l'etiqueta d'autoajuda -de fet, jo en dic els llibres "jo, de tu" o "no siguis soca i fes-me cabal"-, i que vénen a ser una mena d'escrits, perpetrats per psicòlegs o, el que és pitjor, parapsicòlegs, vidents i visionaris varis, i que pretenen donar-nos les crosses necessàries per tirar endavant ... la seva economia. D'això no en dubteu ni un sol instant.

I per què cal ser crítica amb aquest tipus de llibres? Doncs és ben fàcil, perquè exploten miserablement l'autocompassió, la baixa autoestima i utilitzen, sense pagar drets d'autor, els consells més bàsics de la iaia. Això, per no parlar dels que treuen profit de la vessant religiosa de l'assumpte, que ja ratlla el deliri i els que, com no pot ser d'una altra manera, en un acte de cinisme descarnat, ens "ensenyen" com fer-nos rics en dos dies. És preclar que, si no ens en fem, de rics en dos dies, sempre serà responsabilitat nostra, que l'autor del llibre, amb la seva venda, ja se n'ha fet.

Això si, hi ha una part d'aquests llibres que defenso i defensaré sempre: el títol, i que, gràcies a això són els llibres més barats de la història. M'explico. No seríem humans si no tinguéssim "dies d'aquells", on la nostra autoestima se n'ha anat de boleiu i tenim l'ego malmès, tot fent una rebequeria, digna de qualsevol mocós de dos anys. És aleshores quan entra en marxa el Pla B: la lectura de títols -el dia que estàs més fotuda, les sinopsis-, dels llibres d'autoajuda.

Si vius a la capital, o tens la sort de viure en una població on hi ha un establiment d'aquests llibreria-supermercat -en aquests casos no ens val una llibreria prestigiosa i que entengui de literatura-, ja tenim mitja feina feta. En el cas de viure en un poble amb una papereria amb quatre llibres i una biblioteca desangelada, us suggereixo entrar en alguna web d'aquestes de venda de llibres, tipus cadena francesa o de les que diuen que són casa de llibres.

Així, si ens podem permetre l'autoajuda presencial, hem de disposar d'una mitja horeta -més podria resultar perjudicial, que ja ho diuen: les neurones no tornen-, i ens passejarem, mandrosament, emmig del marasme de títols -tots en castellà, és clar-, com: Practicar la felicidad: psicología positiva (n'hi ha de negativa? quina mala fe!), El buen duelo: amor y resilencia (aquí podeu aprofitar per introduir la variant humorística i demanar-li al noi/a de l'armilla -en aquests llocs sempre en duen- què vol dir resilència, i veure'n els resultats), Escucha el susurro, vive tu sueño: descubre el manantial de la inspiración verdadera (no em direu que amb les paraules susurro i manantial de la inspiración verdadera no se us ha passat una mica el mal rotllo?), La asertividad: expresión de una sana autoestima (veus? a això veníem, tu! Si dueu un smartphone, sobretot que tingui google, que ja veieu que cal consultar una miqueta la viquipèdia: assertivitat) i així, anar fent, sense gastar ni un ral, perdó, ni un cèntim d'euro (que encara no n'hem sortit, de moment, que tot arribarà).

Si la vostra opció és la rural, o sigui la consulta per Internet, en una sola web n'he trobat 7.218 títols, que aviat està dit. És clar que, això, només és útil pels que ja no tenim iaia, perquè si en tenim no ens cal per res. Vas a veure la iaia, que sempre té un criteri distorsionat, i a l'alça, sobre la nostra vàlua. La iaia ens farà xocolata calenta, o llet i pastes, li expliquem les nostres penes i, de ben segur, que en sortirem amb l'ego ben acaronat, encoixinat, reparat, eixorivit i animat. I, al damunt, segur que encara ens posa algun bitlletet a la butxaca. I això, si que ens ajuda!

El dia 11 de l'11 de ... 1911

Imatges de l'obra Burn, baby, burn, propietat del LACMA

Ja fa dies que veiem els anuncis de loteries de l’ONCE, per avui dia 11.11.11 i vaig pensar que avui fa cent anys d’un altre 11 de l’11, en aquest cas del 1911. Aquell dia devia néixer força gent al món, tampoc hi era per comptar-ho, però entre ells hi havia en Roberto Sebastian Antonio Matta Echaurren, més conegut com a Matta.

Hi vaig pensar, en ell i en la data, rel de l’exposició que se’n fa a Madrid, a la Col·lecció Permanent del Museo Thyssen-Bornemisza. L’exposició, amb el títol “Matta. Grandes expectativas. Del ciclo: "El proscrito deslumbrante", 1966.” Consta de cinc grans obres presentades a París el 1966:

  “El artista chileno presentó esta serie con su sistema de “cubo abierto”, una especie de políptico de la era contemporánea con que creaba una caja destinada a envolver al espectador. Dos de ellos se mostraban horizontalmente suspendidos en el techo, cerrando el espacio creado por los otros tres. Con este espectacular montaje, Matta conseguía sumergir al espectador en su universo pictórico, un universo hermético y alucinatorio, cargado de referencias literarias, espirituales y artísticas. [...] Cuarenta y cinco años más tarde y con motivo del centenario del nacimiento del artista, que se conmemora en 2011, el ciclo se volverá a presentar en su esplendor original.” 

No tinc massa tirada al surrealisme, però aquest autor em fascina, pels seus orígens com arquitecte, per la seva col·laboració amb la revista Minotaure, i per la proximitat de la seva obra amb els grafits. Va morir el 2002, o sigui que no pot celebrar el seu centenari. Fem-ho nosaltres, doncs, amb la seva obra, i felicitem els que puguin assistir a l'exposició del Thyssen madrileny.

Algunes obres més aquí

Ah! i avui fa 111 anys que va dissoldre's el Futbol Club Escocès de Barcelona. Res és per sempre!

"com dibuixar orenetes fàcil"

Hirundo rustica (oreneta vulgar), d'aquí

Tard o d'hora, els blogaires anem a les estadístiques a fer una ullada en les "paraules de cerca". És un recurs poc original però que, algunes vegades, et fa quedar rumiant quina ha estat la connexió entre allò que algú, en algun lloc del món, buscava i l'ha remès al teu blog.

"Com dibuixar orenetes fàcil" m'ha cridat l'atenció, entre altres coses perquè, que jo sàpiga, no ho he explicat mai al blog. Una de les raons és perquè no dibuixo gaire bé, i tampoc cal fer-ne ostentació d'una discapacitat d'aquest calibre. Això sí, pel dedins dels apunts hi ha la imatge d'una oreneta, el símbol de l'escola on van anar els meus fills fins els setze anys.

Les orenetes, i les falzilles (falzia o falziot), sempre han estat presents en els meus estius, sóc de poble, ja se sap. I he recordat, gràcies a aquest algú que les volia dibuixar fàcil, un parell d'orenetes de ceràmica que tenia la mare penjades al rebedor de casa. Servidora, que és de mirar amb els dits, va acabar, juntament amb mon germà, per emular un anxaneta i poder-les haver. Recordo el seu tacte, llis, i suau. Recordo com em sorprenia que l'àrea blanca es distingís mitjançant el tacte de l'àrea negra, el blanc més porós, el negre més suau i lliscant. No sé d'on he tret que els cecs poden reconèixer els colors al tacte. Recordo, també, els seus ulls menuts, com un cap d'agulla, negríssims, i un bec discret, coses de l'artista, és clar.

I de les orenetes del rebedor me n'he anat a uns gerros vermells i negres, que també hi eren, amb dibuixos africans i, no sé pas perquè, he recordat una jirafa de cordill que estava al damunt d'una tauleta. El més curiós és que no recordo aquests objectes amb els ulls, els recordo amb els capcirons dels dits. El relleu de les figures negres dels gerros, el tacte una mica plàstic de la terrissa, l'aspror de la crinera escabellada de cordill de la jirafa ... Ben pensat, amb el fang sempre me n'he sortit millor que no pas amb el carbonet. I és per això que procuro anar poc a museus i exposicions, perquè vaig néixer amb els ulls a la punta dels dits, i en aquests llocs no et deixen mirar com cal.

Mirant per la finestra X (del divendres)

Foto de Jordi Núñez

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, veig munts de fulles daurades fent remolins, i les copes dels arbres escabellant-se, amb el vent de la tempesta. Al final del carrer nord-oest els núvols s'apropen, negres i amenaçadors. Sempre amenacen per aquesta banda, si fos pel carrer del nord passarien de llarg del poble, cap el poble veí, però aquest espetec d'aigua no ens perdonarà.

Els trons ja ens avisen i comencem el periple domèstic (laboral?) de desendollar tot allò endollable, que l'experiència en desastres és vasta i no estan els temps per a certes alegries electrodomèstiques.

Ningú no creua la plaça sinó és apressadament i mirant enlaire amb angúnia. Els paraigües es tornen estris inútils i engavanyadors, els cabells fan nosa als ulls de les dones que els duen descoberts, les magribines, i les monges, no pateixen gens ni mica hores d'ara. La mare també es posava un mocador al cap quan feia mal temps, allà pels seixanta. Em penso que en recuperaré el costum, resulta d'allò més pràctic. Algunes criatures passen rient i xisclant, el mal temps ja ho té això, que causa alegria a la canalla. Tan de bo siguin a temps de trepitjar algun bassal, algun toll que dirien els de casa.

Se sent la remor del tro, un segon després del llamp. Se m'ericen els pèls del clatell, no ho puc evitar, les tempestes em fascinen i em terroritzen a parts iguales. Unes gotes grosses, escandaloses amb el seu xap-xap, comencen a caure. Hauria de ser a casa recollint la roba estesa, tancant finestres i finestrons, portes i porticons, i, en canvi, entretant, jo aquí, escrivint.

Web de la setmana: Itineri.de

En Ferran és un berlinès català que viu a Berlín, o a Berlín i aquí, o quan viu a Berlín viu aquí i quan volta per aquí és com si visqués a Berlín, o ... Bé, bromes a banda, aquest company blogaire, mitjançant la seva WEB, ens ofereix l'oportunitat de poder conèixer una de les ciutats que més ens fascinen els últims anys. El que no tinc gaire clar és si ens ofereix l'oportunitat de prendre un xucrut amb la senyora Merkel, però bé, feu-hi un cop d'ull, que potser ens ho explica en alguna banda.

Bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

Estudiant Història (del segle XX!) una es pregunta si, algun dia, quan ens hàgim extingit i ens estudiï alguna espècie distinta, o extraterrestre, capaces de llegir allò que està escrit en els llibres, ves que no diran quelcom semblant a:

 "Els humans eren uns éssers que criaven una espècie inferior, uns simbionts, a la que anomenaven femelles, i que els feia de receptacle dels seus descendents. Pagaven un preu alt per l'alta ineficàcia d'aquest sistema de reproducció, perquè no podien evitar la influència negativa del simbiont i, moltes vegades, la meitat, si fa no fa, el descendent era femella ensems. Algunes de les vegades, també, aquestes femelles s'empeltaven de la intel·ligència humana i sobressortien sobre la resta." 

I és que és el que té estudiar la història dels llibres, que fins i tot mires sota les tapes per veure on punyeta s'han descuidat les dones!

Cicely, els esperits benignes i una carta als reis

L'Eponelep em porta a Cicely, que és on anem a parar, tots plegats, de forma recurrent. Cicely no és res més que aquell lloc on habiten els esperits dels vius -i dels morts potser també-, aquell recer on el temps no passa, on podem dedicar-nos a polir el passat, a llimar-ne les arestes, tapar les vergonyes, legitimar els errors i afuar els odis que, amb la distància i el temps, prenen cos i passen a ser més reals que la realitat mateixa.

Mai vaig ser fidel a la sèrie, les meves fidelitats són escasses, però sempre he estat fidel a la seva icona, com fidel he estat als clàssics. Cicely no és gran cosa més que l'Èreb, l'inframón, el lloc on res es modifica, allà on voldríem arribar quan tenim l'ànima lacerada per torts reals o imaginaris. A Cicely tots complim un paper -dramàtic o còmic- i sabem, perfectament, quin és el paper de cadascun dels altres.

Com en aquests dies, quan, des de ben menuda, em sento més dins de Cicely que mai. Veig la gent que viatja amb flors al cementiri, un ritual que m'ha estat sempre aliè -mai he vist ningú de casa fer-ho, "les flors en vida" deia la padrina Dolors, i així va ser, sense jutjar, però a la nostra. És ben curiós veure com, aquests dies, suren els esperits dels morts al nostre voltant, imagino que com de costum, però en aquest temps, la majoria de les persones els fa evidents, no els neguen.

De sempre, cada matí, un cop desperta, destino uns minuts a invocar els meus esperits, vius i morts, aquells que sempre m'acompanyen, que caminen amb mi pels senders al bosc. Ells estan amb mi perquè ells són jo. I és així com alguns vivim el món, movent-nos carregats de boires amigues, esperits benignes que ens ajuden a comprendre allò nou, a evocar allò vell i no ens permeten sentir-nos sols, mai.

I és gràcies a ells, que van i vénen del meu Cicely particular, no sé pas si de la mà de Caront, o per mitjà d'algun forat de cuc, potser més adequat als temps que corren, o, senzillament, fruit de la meva voluntat i la força en invocar-los, que viatjo en el temps i en l'espai, una vegada i una altra. I rememoro llocs, llums, aromes, sons, veus, cares i carícies, capaces, totes elles, de cauteritzar les ferides diàries. I, també, és gràcies a aquest acte d'invocació dels meus esperits que tot s'equilibra, quan trobo la força per seguir endavant per no quedar-me ancorada en la boira, dins Cicely.

Però quan perdi els records, si us plau, mateu-me.

Web de la setmana: Michele Curel

d'aquí

No cal ser gaire perspicaç per veure que una de les meves passions és la fotografia, no pas fer-la, que cadascú se sap els límits, sinó mirar-la. Vaig conèixer la fotògrafa novaiorquesa Michele Curel, ja fa força anys, a Barcelona, on resideix la major part de l'any, rere en Sidahmed Omar Ahmed, un nen saharaui que va venir a passar uns mesos a casa, un estiu. La vaig veure un parell de vegades més i prou, però sempre he anat seguint la seva WEB i la seva feina. La polidesa i la senzillesa amb la que ens regala la realitat són l'exemple de la seva obra.

Que passeu un bon cap de setmana! I pels que feu pont: quina xamba punyeters! :)

Filtres de cigarreta (apunt antipàtic)

d'aquí

Quan es fa de regidora, en aquest cas de Medi Ambient i de Participació Ciutadana, el primer que te n'adones és que no es para d'aprendre. No és cap tòpic, senzillament, hi ha una pila de procediments en els quals, la majoria de la població no hi pensem mai, perduts com estem en els titulars que ens atabalen a diari, i en pensaments lícitament indignats.

També passa, i no es pot evitar, que ara em moc per la vila d'una altra manera, parant esment en tot allò que afecta les regidories que duc i que pot ser motiu de millora. Com diu el Factor X: "vols fer el favor de parar de mirar contenidors d'escombraries i papereres?". Encara que, a vegades, senzillament, es tracta de fer-se preguntes tristament retòriques com: "Com convencem els veïns que cal llençar la brossa dins els contenidors, perquè sinó ens obliguen a posar una camioneta i personal extra per recollir-ho, encarint el servei d'una manera absurda?". Ja ho veieu, Medi Ambient no són, exactament, les floretes del camp, que també -sabíeu que les abelles s'estan extingint i això pot provocar un problema gravíssim a la nostra supervivència?-, aprendre, aprendre i aprendre, cada dia.

L'altre dia, però, comentàvem la Tècnica de Medi Ambient (una mediambientalista fantàstica que s'està doctorant), el cap de la Brigada de Jardineria i una servidora, un problema que és relativament nou en el nostre país: les burilles de les cigarretes a les portes dels establiments, si més no en la quantitat que les trobem ara.

Com a ex-fumadora -ja fa ... uf! disset anys que ho vaig deixar, mare meva com passa el temps!-, tinc molt present el gest de fer una última pipada i llençar enllà la burilla de la cigarreta. Una altra versió és la de llençar-la a terra i, amb el cap cot, aixafar-la, per allò d'evitar que s'encengui res.

Sé que els fumadors se senten terriblement pressionats, però és que em sap greu dir-los-ho: fumar és una addicció; una addicció no és cap exercici de llibertat, i fumar, a més, no és bo per la salut ... sobretot dels que no volen ser fumats, i tampoc és bo per moltes més raons. I si, ja ho sé, la contaminació i bla, bla, bla, però una cosa no treu l'altra, per no parlar de la contaminació que provoca la indústria del tabac, la deforestació, incendis, etc. I ara, el problema que ens preocupa a la mediambientalista, el jardiner i a mi és un altre: les burilles al carrer.

No sé si sabeu que els filtres de les cigarretes estan fets d'acetat de cel·lulosa, una fibra sintètica que triga molt a degradar-se, entre 18 mesos i 10 anys, que no és pas poc. El més curiós és que una peça destinada a evitar part de l'enverinament dels nostres pulmons contribueixi, justament, a enverinar-los.

Perquè ens entenguem, els filtres de les cigarretes sembla que contenen plom, arsènic i cadmi, que, a part dels nostres pulmons, amb el senzill gest de llençar-les a terra i el seu posterior viatge cap a les aigües subterrànies, poden acabar contaminant els aqüifers, ja prou malmesos i fent malbé l'aigua potable que ens queda.

Una altra qüestió és el fet desagradable de veure, a les portes dels establiments, una pila de burilles. Perquè, desenganyem-nos, establiments que tinguin consciència que cal tenir un cendrer al carrer -pagat per l'Ajuntament impossible, no hi ha pressupost ni per benzina, i quan se'n posa el vandalisme el fa durar dos dies-, no n'hi ha gaires.

Algú ha provat, tot escombrant la vorera de casa, de recollir una burilla amb l'escombra i la pala? Feu l'exercici i veureu com n'és de difícil. Aleshores extrapoleu-ho a un escombraire públic i us podeu imaginar la quantitat de minuts extres que suposa mantenir els carrers de llambordes sense aquestes restes. Això i els embornals obturats, per acumulació, en són dos exemples.

Seria més fàcil si tots els locals públics tinguessin un cendrer al carrer, cendrers a les taules de les terrasses i, sobretot, que els fumadors tinguessin la precaució de dur un cendrer d'aquells de butxaca. De tot cor els el pagaria, però les arques municipals no ho permeten i, d'altra banda, no sé si els ciutadans no fumadors ho comprendrien.

Ah! i, per cert, pels no fumadors: en les empreses on, cada dos per tres, veus com companys i companyes surten al carrer a exercir el seu dret d'empastifar-se els pulmons, us suggereixo que comenceu una bufanda de mitja. Cada cop que el company o la companya, amb l'excusa del tabac, surti al carrer a gaudir cinc minutets de lleure, digueu al vostre cap que teniu la necessitat urgent de fer un parell de passades de la bufanda, i sortiu al solet amb el cabdell i les agulles. O tots o cap, caratsus!

Dedicat a en pere del Saragatona i el seu Cel d'octubre, amb tendresa cap a la seva pacífica resistència.