El blog i jo

Em pregunto si un novel·lista, un poeta o un assagista, es qüestionen el medi on s'expressen amb la mateixa intensitat que ens ho qüestionem els blogaires. Perquè la veritat és que jo me'l qüestiono des del primer dia que vaig publicar un apunt. També em pregunto si això té a veure amb la idea que tenim els humans de primers del XXI, que la cosa virtual és això: virtual, volàtil i, evidentment, no satisfà el nostre desig de perpetuació.

No estic gaire segura de si som un medi gaire distint que l'escrit en paper, al cap i a la fi ens expressem mitjançant els mateixos signes. Potser, el que som, és un intermedi entre la sacralització de l'escriptura i el nou adveniment de la digitalització. Vivim en un món on el llibre és sagrat, en ell hem llegit la "veritat" durant un parell de mil·lennis i hem perdut de vista que no és res més que un medi que propicia l'acte comunicatiu, que el que val, en definitiva, no és el llibre, sinó allò que hom vol dir i allò que hom vol escoltar.

I no perdem de vista que, hores d'ara, el llibre, a vista d'ocell, ja no és gran cosa més que un objecte comercial, el que ens demostra, probablement, que no calen llibres per a fer literatura. Això no vol dir que els blasmi, al cap i a la fic sóc lectora incorregible, i que duri. Però, i en els blogs? Hi ha molta literatura, bona i dolenta, en els blogs. Hi ha la literatura que imita el llibre i hi podem trobar, també, l'intent d'experimentació amb allò nou, allò que no ens acaba de pertànyer: l'hipertext.

Aquest estiu em vaig prometre no bloguejar gens ni mica, si més no a l'agost, i gairebé ho aconsegueixo, sinó fos que una feliç coincidència em -ens- va portar a conèixer tres blogaires, i escriptors a l'ús (més la parella), en la impressionant vila de Vall-de-roures, a l'Aragó, on també podeu al·lucinar amb l'Octavi de la llibreria Serret.

La trobada amb aquestes persones, que no només bloguegen, sinó que també publiquen llibres en paper, em va fer continuar rumiant en el mateix. Qui s'hagi passejat per aquí durant un cert temps ja coneix la meva al·lèrgia al PP (paper i premis), no per res, sinó que mai m'he plantejat "passar" al paper, perquè no és el meu medi, com no tinc per costum presentar-me als premis. (Per cert, gràcies a qui m'ha nominat als premis Cats, que una cosa no treu l'altra, i en això dels blogs és molt difícil calibrar quina acollida té el teu producte més enllà de la colla de "sospitosos habituals" i mentiria si digués que no em fa ni fred ni calor, m'afalaga i, alhora, em fa sentir doblement responsable).

En qualsevol dels casos, siguem el que siguem, i mentre no n'obtingui més satisfacció d'un altre medi de comunicació, o potser per allò que tinc de la nostàlgia d'un temps que fou, aquí em teniu, tallant la cinta d'una nova temporada.

No patiu, la porta es oberta, he recollit el correu, obert les finestres, trets els porticons i airejat les cambres, treta la pols, la nevera és a punt i ben plena, només ens cal recuperar els papers atorgats abans de les vacances i dubtar si aquests dies fora no han estat un somni. Si són servits ...

Incís estival

Vall de roures

Asseguda al pedrís en la millor companyia observo com el sol juga amb les pedres del vell pont medieval en el seu viatge cap a la posta. Fem temps abans d'anar a sopar, no hi ha pressa, són vacances, ningú ens exigeix res i ens abelleix seure aquí, compartint silenci.

Penso en com m'agradaria ser transparent per poder mirar més de gust tothom qui passa. Amb els anys acumules viatges i cares, de tal manera que, inevitablement, tots els racons et recorden algun altre, i totes les cares ja han estat vistes abans. Sé que la meva també forma part del magma de les repetides i no em sap gaire greu, és més, a vegades he fantasiejat en trobar-me, cara a cara, amb alguna sòsia, al més pur estil de les pel·lícules dels viatges en el temps.

Mentre rumio això i allò, aprofito per fer l'exercici de les capsetes. Les idees, les experiències s'amunteguen desendreçades i cal anar-les arreglant i classificant en les capsetes del pensament. No m'agrada endreçar pensaments que no han estat prèviament elaborats i passats pel sedàs de la raó, fer-ho implicaria desar en alguna capseta un "pensament amb nosa" i, a la llarga o a la curta, acabaria fent verdet.

A contrallum quatre persones, no pas genets, ni pas de l'apocalipsi. Reconec algunes cares, no esperava trobar-les malgrat que sabia que eren prop d'allí. M'alço i els demano que em signin els llibres que duc a la bossa i que els pertanyen, si més no l'autoria. És una casualitat feliç que no em puc perdre. El món, el meu món, es ple d'aquestes casualitats, que em fan viure amb la sensació d'oportunitat constant.

Gràcies a la feliç contesa m'enfronto al contingut de la pila que intentava endreçar i que no aconseguia encabir en cap caixa. A la pregunta directa, em tempta respondre un justificatiu: "no, però si jo ...", i veig que l'erro, que la resposta adequada és: "si, m'estic equivocant, això no ho estic fent com cal".

No creure en el destí no vol dir no aprofitar l'avinentesa per avançar un pas més i em sento agraïda a l'atzar que m'ha dut una bona companyia, unes hores interessants i una pregunta important que he hagut de respondre.

M'agrada la franquesa quan és honesta i de bona fe. Gràcies Francesc, qüestió solucionada, pensament net i polit, la raó torna a vèncer.

Per fi!

A l'ambulatori! Ai, no! el CAP*. No solc anar a cal senyor metge si puc evitar-ho, això fa que, sovint, cometi l'error d'auto-medicar-me amb substàncies tan pernicioses com el paracetamol. Tanmateix hi ha dies que no te'n pots escapar, quan una lesió ja fa dos mesos que l'arrossegues o t'has de fer l'analítica ritual.

Si, perquè per a mi, l'analítica anual és un ritus des que en tinc memòria. Primer perquè a la més tendra infantesa van haver d'operar-me dels carnots i les amígdales, i sembla que no se'm coagulava bé la sang, i després dels dotze anys, i la primera visita al ginecòleg, sempre més ha estat així.

Aclareixo que la visita al ginecòleg amb la primera regla, el gener de l'any que en feia dotze, va ser una de les visites, també rituals, a les que ens sotmetia la mare, en excès afeccionada al correctors dentals i l'ortopèdia, així com al control total sobre la seva prole.

d'aquí

O sigui que tots els germans hem dut plantilles que no calien, ulleres que segur que tampoc calien i ortodòncia que si que calia. Bé, d'ortodòncia per a mi no, que les dents del davant ja les tenia raonablement endreçades. I una cosa és "arreglar" els fills i una altra fer despeses innecessàries.

Quan ma mare es quedava una estona mirant-nos mentre jugàvem, la seva mare, àvia nostra, sempre deia: "i ara, quin defecte els hi veus?". Perquè era del tot segur que, després d'una repassada materna, servidora acabés caminant passadís amunt i avall amb un annex de l'Enciclopèdia Espasa al cap.

I, em preguntareu, a què ve tanta disgressió? Doncs a què estic al CAP fent cua, però sembla que la meva metgessa va força retardada, i com què no em ve de gust xerrar amb ningú dels que hi són, doncs xerro amb vosaltres. Virtualment és clar que, de moment, xerro amb la llibreta.

Anar al metge quan no s'hi sol anar pot ser un bon motiu de distracció. Entenc que anar-hi massa sovint pot ser motiu de desenvolupament de tics psicopàtics, però, de tant en tant, no és pas dolent del tot.

D'entrada et cal fer una cua de mitja hora per saber on has d'anar. Evidentment que aquesta se la salten els "habituals", però jo no en sóc i tampoc han tingut la precaució de posar un panell amb el nom del metge i el número de consulta. Tot i que tenen una pantalla enorme on t'avisen tota l'estona que l'extracció de sang és a les vuit del matí (són les onze) i tota una senyora pissarra d'aquelles Velleda ... en blanc.

Al mostrador, dissenyat per estar-hi treballant com a mínim quatre persones, em puc imaginar quin goig devia fer el dia de la inauguració, només hi ha una noia, amb aspecte de "jo-vull-estar-a-Sant-Miquel-del-Fai", que va atenent la cua que, hores d'ara, arriba al carrer. Som una trentena de persones.

Pel que a mi em cal també podria "atacar" a qualsevol de les persones que passen vestides de blanc i preguntar-los, sense miraments, on visita la doctora L., però em sembla que no és la seva feina, a més, segurament que les visites van endarrerides i, per tant, no em cal córrer per escarxofar el cul en una cadira. Així també tinc ocasió de veure el personal i escoltar algunes converses, típiques i tòpiques, de les de "cal metge".

Avui és evident que hi deu haver ginecòleg, perquè sobtadement em sento "desocupada", insubstancial i com si la meva tasca a la vida hagués perdut tot significat. Unes quantes noies lluïnt les seves voluminoses panxes, som al juliol i això vol dir temps de parir, s'ensenyoregen del vestíbul. Les trobo excessives, tot i que, en el seu moment, les meves dues panxes es podien considerar glorioses, no tinc la sensació que la resta de la meva anatomia s'hagués desenvolupat fins a aquests extrems. Em toca creure que són una altra generació, més "refetes" com si diguéssim, és clar que jo berenava pa amb xocolata, res a veure amb la "bollería fina" d'ara. Les panxes desapareixen i el vestíbul torna a recuperar el seu tamany habitual.

Em sembla xocant que no sigui capaç de reconèixer a ningú del poble. Això em diu dues coses: l'una, que fa molt de temps que no venia, l'altra, que el poble ha crescut molt, potser massa fins i tot, vista la desproporció entre el servei i la gentada que ha d'atendre. Finalment em toca i la pobra recepcionista, la Marga, sé que es diu així per la targeta que li penja de la butxaca, m'indica on he d'anar. L'anterior a mi ha aprofitat l'avinentesa per dir-li quatre fàstics sobre el sistema sanitari i la pobra ha accentuat la seva cara de "jo-vull-ser-a-Sant-Miquel-del-Fai". Aprofito per somriure-li i ser el més breu possible. Li ho demano si us plau i li'n dono les gràcies.

I veus? he tingut temps de sobres. Encara m'estic esperant i ja us he explicat tot això. No cal posar-se nerviós. Amb els que manen si, amb els que treballen no. Té, mira, ja em toca!

Ah! i bones vacances! ens veiem al setembre!

*CAP: Centre d'Assistència Primària. 

Blogs, ficció, llibres, romans i prostitutes

Què en diríeu d'una colla d'artistes que decideixen reproduir un lupanar(bordell) a Baetulo(Badalona)?

VIRGINITAS MORBUS EST GRAVISSSIMVS CVI EGO CLODIA HS X MEDERI POSSUM

La virginitat és una malaltia ... jo Clodia la puc curar! deu asos.

Realitat, ficció? Si us trobeu una casa amb uns suposats mosaics i uns suposats versos, o aforismes -o anuncis per paraules-, gravats a les parets, en llatí, sereu capaços de distingir si són un engany conscient amb finalitats artístiques? I si al damunt aquesta troballa(?) té un blog?

En Toni Prat, l'autor del blog Poesia Visual, n'és un dels assessors literaris. També pot presumir de nou llibre: La diversió de la paradoxa, editat per La puça del petroli.

I com em passa últimament, blogs, llibres, realitat, ficció?

Arqueologia i escombraries

"... En un sitio, a ciento cincuenta metros por encima del nivel del mar, el terraplén perpendicular de la parte superior de la carretera medía entre tres y cinco metros de altura, y el corte dejaba a la vista tres vetas de ostras, como las vetas de cuarzo que se ven en el corte de una carretera de Nevada o Montana. Las vetas medían unos cuarenta y cinco centímetros de ancho, estaban separadas entre sí por entre medio metro y un metro, se sesgaban hacia abajo a lo largo de nueve metros, o más, y luego desaparecían donde el corte se unía a la carretera. Sólo el cielo sabe hasta donde se las podría seguir, rascando. Eran ostras bonitas, limpias, grandes, iguales a todas las ostras. Estaban muy juntas, formando una masa, y no había ninguna esparcida ni por encima ni por debajo de las vetas. Cada una era un filón bien definido, sin ramales. [...] Entre las ostras había mezclados muchos fragmentos de vajillas antiguas. ¿Cómo llegaron hasta allí aquellas masas de ostras? No puedo determinarlo. Las vajillas rotas y las ostras nos hacen pensar en un restaurante, pero es imposible que hubiera varios de ellos en esa montaña en nuestros tiempos, porque nadie vive allí. Un restaurante no sería rentable en aquel lugar, debió de ser en los días prósperos de Esmirna, cuando las colinas estaban cubiertas de palacios. Podría creerme la existencia de un restaurante, en ese contexto; pero, ¿tres? ¿Es que hubo allí restaurantes en tres períodos diferentes de la historia? Porque hay entre medio metro y un metro de tierra compacta entre los filones de ostras. Es evidente que la explicación del restaurante no nos sirve.

Es posible que la colina, en otros tiempos, fuese el fondo del mar, que se elevó, con sus criaderos de ostras, debido a un terremoto. Pero entonces, ¿y los fragmentos de vajilla? Además, ¿tres criaderos de ostras, uno encima del otro, con un espeso estrato de tierra de la buena en el medio?

Esa teoría no nos sirve. También es posible que esta colina sea el monte Ararat, que el arca de Noé hubiese descansado aquí, que él comiese ostras y tirase las conchas por la borda. Pero eso tampoco nos vale. Otra vez nos tropezamos con las tres capas separadas por tierra maciza y, además, en la família de Noé sólo eran ocho, por lo que no pudieron haberse comido todas esas ostras en los dos o tres meses que permanecieron sobre la montaña. Los animales ... aunque resulta sencillamente absurdo suponer que tendría tan poca cabeza como para alimentar a los animales con ostras.

Resulta doloroso -incluso humillante- pero me veo reducido a una única y pobre teoría: que las ostras escalaron hasta allí por sus propios medios. Pero, ¿qué objetivo pueden haber tenido en mente? ¿Qué buscaban allí arriba? ¿Para qué podría querer una ostra escalar una colina? Escalar una colina debe ser, necesariamente, un ejercicio agotador y molesto para una ostra. La conclusión más natural debe ser la de que las ostras subieron hasta allí para contemplar el paisaje. Pero, si reflexionamos acerca de la naturaleza de la ostra, resulta evidente que no le importa nada el paisaje. Una ostra no sabe apreciar esas cosas; lo hermoso no le preocupa. La ostra es de carácter reservado, no es movida -ni siquiera supera a la media en vivacidad-, y nunca es emprendedora. Pero, por encima de todo, la ostra no se interesa en absoluto por el paisaje: lo desprecia. ¿A dónde he llegado entonces? simplemente al punto de partida, es decir, que esas ostras están ahí, en capas regulares, a ciento cincuenta metros por encima del nivel del mar, y nadie sabe como llegaron hasta allí."

d'aquí

Aquest fragment dels raonaments -força curiosos i divertits- que és fa Mark Twain en el seu llibre, m'han fet recordar automàticament en el fet que la majoria d'arqueòlegs, avui, excaven en abocadors, sobretot antics, sortosament. Abocadors d'èpoques perdudes i que són una font d'informació valuosíssima sobre l'estil de vida dels seus creadors. El que devia veure en Twain era el que faria que un arqueòleg modern es decidís a plantar allí la seva tenda i els estris, i es tornés mico per aconseguir algun tipus de subvenció per tal de romandre el màxim temps possible en el lloc. Perquè, com bé ens explica el nostre arqueòleg de guàrdia: "Ens dóna molta més informació un abocador d’escombraries romà, plé de plats trencats i restes de menjar, que cap arca o calze per molt sagrats que siguin." Davant els nostres macroabocadors, però, hi haurà arqueòlegs del futur que s'hi atreviran?

Ja ho veieu, estic malalta de blogs, llegeixo Twain i penso, automàticament, en Glamboy.

I un altre detall de Twain que avui encara és plenament vigent:

"Los incorregibles peregrinos han aparecido con los bolsillos llenos de muestras rotas de las ruinas. Ojalá pudiera ponerle fin a este vandalismo. Arrancaron fragmentos de la tumba de Noé, de las exquisitas esculturas de los templos de Baalbek; de las casas de Judas y Ananías, en Damasco; de la tumba de Nemrod el poderoso cazador de Jonesborough; de las gastadas inscripciones griegas y romanas que hay en los muros del Castillo de Banias; y ahora han estado haciendo trizas y desportillando estos viejos arcos que Jesús vio con sus propios ojos. ¡Que Dios proteja el Santo Sepulcro cuando esta tribu invada Jerusalén!" (p. 443)

Un trosset potser ens pot semblar res, però un trosset tu, un trosset jo, un trosset ell ...

Per fer una ullada, un curiós treball sobre etnoarqueologia de la UAEM.

Web de la setmana: demano la ciutadania canadenca! NPP

d'aquí

Inspirada en la tradició del Group of Seven i la gran poetessa, crítica i escriptora Margaret Atwood, així com en d'altres icones culturals, el National Project Parks vol explorar les formes en què el desert dóna forma a la nostra imaginació cultural. Llocs dels Parcs Nacionals del Canadà que la gent no visita mai han estat la font d'inspiració per un grup format per un director de cinema i tres músics, un quartet per cada parc, que han estat de maig a octubre de 2010, en aquests espais per tal de capturar la seva experiència del paisatge i que ha cristal·litzat en un curmetratge i la seva banda sonora. Cadascun d'aquests quartets ha estat curosament seleccionat per dur a terme l'experiència d'explorar un terreny desconegut, creatiu i físic. El resultat d'aquesta experiència el podem trobar en aquesta WEB.

El Projecte Parc Nacional (NPP) està creada per Joel McConvey, Geoff Morrison i Ryan Noth, i és produït per CN FilmCAN Films Inc i Primitive Entertainment en col.laboració amb Parks Canada, HD Discovery World i la Rogers Cable Network Fund. L'NPP ha estat dissenyada i desenvolupada per Grand Creative.

Bon cap de setmana!

I més, però d'un altre

Estic contenta perquè últimament m'ha tornat a agafar la fal·lera de llegir, potser dèria m'agrada més que no duu la geminada. I és que hi ha moments on el cervell està tan col·lapsat -càsum l'olla, una altra geminada!-, que et mires la pila de llibres pendents i saps que no pots. Ja fa temps que l'Allau ens el va recomanar, i servidora, que és de mena obedient, va anar corrent a comprar-lo. Com què són 622 pàgines, en castellà, i el format m'ho permet, m'ho he anat prenent en petites dosis. Ara, però, que torno a tenir ganes de llegir, i de trobar intel·ligència -feia estona que no geminava, ja em perdonareu-, a l'altra banda del llibre, l'he emprès amb entusiasme. I és que el millor que tenen els llibres és que el diàleg sempre és viu, malgrat que en Samuel Langhorne Clemens ja fa 101 anys que va morir, el mes d'abril, a Connecticut -què bé, he pogut geminar una ena!

"Se pueden observar muchos objetos de interés desde la cúpula de San Pedro, sí; y por último, casi a nuestros pies, nuestros ojos se posan sobre el edificio que albergó a la Inquisición. ¡Cómo han cambiado las cosas entre los viejos tiempos y los modernos! Hace cosa de diecisiete o dieciocho siglos, los romanos ignorantes eran dados a echar a los cristianos a la arena del Coliseo, que está un poco más allá, y soltar a las bestias salvajes después, como espectáculo. También era algo didáctico: la gente debía aprender a aborrecer y temer la nueva doctrina que enseñaban los seguidores de Cristo. Las bestias destrozaban a sus víctimas, les arrancaban los miembros uno a uno y los dejaban mutilados en un abrir y cerrar de ojos. Pero cuando los cristianos llegaron al poder, cuando la Santa Madre Iglesia se convirtió en la señora de los bárbaros, les enseñó lo equivocado de su conducta sin utilizar semejantes métodos. No. Ella los dejó en manos de la grata Inquisición y les mostró al Santísimo Redentor, que tan bueno y tan misericordioso era con todos los hombres, y ellos instaron a los bárbaros a que lo amasen; e hicieron todo los posible para convencerlos de que lo amasen y lo honrasen: primero dislocándoles los pulgares con la empulguera; después pellizcándoles la carne con unas tenazas ... al rojo vivo, porque resultan más acogedoras cuando hace frío; luego despellejándolos vivos un poco y, por último, quemándolos en público. Siempre convencían a los bárbaros. La religión verdadera, adecuadamente administrada, como la Santa Madre Iglesia solía administrarla, resulta muy, muy tranquilizadora. También es maravillosamente persuasiva. Existe una gran diferencia entre echar a unos tipos a los leones y despertar sus mejores sentimientos con la Inquisición. El primero es un sistema propio de bárbaros degenerados, y el segundo de gentes civilizadas e ilustradas. Es una gran pena que la juguetona Inquisición ya no exista." (pàgs. 251-252)

Indocumentat, irreverent, escèptic i sempre burleta, passejar pel Vieux Monde de la mà de Mark Twain a la Guía para viajeros inocentes, A Coruña, 2010, versió de Susana Carral Martínez, és una de les millors maneres que se m'acut per passar l'estona gronxant-se en una hamaca en aquests dies d'estiu. Aixó si, pesa una mica, però ja se sap: res no és perfecte.

Els camps dels vençuts

d'aquí

Sempre que penso en Carlos Àrias Navarro penso en una mona trista, o en què era un home amb orelles. Ja ho sé que habitualment els homes solen dur les orelles posades, però és que aquest fou el tret que més em va quedar gravat d'aquell mig cos d'home que des de la tele, en blanc i negre de casa, deia allò de: "españoles, Franco ha muerto". Jo tenia dotze anys i ho vaig trobar tan trist que em vaig fer un tip de plorar. Franco, el pare de la pàtria, el que vetllava perquè tot fos com cal - fos el que fos aquest com cal-, s'havia mort i això, dit per l'home amb la cara de mona trista, feia plorar molt. Si, ja ho sé, sóc de llàgrima fàcil, si fins i tot plorava amb les vicissituds d'Alfredo Landa en Cateto a babor! Per això tampoc comprenia massa el somriure dels pares, els xiuxiuejos, la preocupació dels padrins i que vam marxar uns dies de vacances als Pirineus, quan encara no tocava.

Vaig començar a comprendre, als dotze anys, moltes coses que fins aleshores es mantenien amagades sota un tel d'equívocs, de frases inacabades, persones que hi eren però no, cartes de França i silencis, uns silencis densos prenyats de mirades que em defugien i que es defugien entre elles, no fos cas que la mirada delatés quelcom, que aleshores jo era incapaç de comprendre, al davant de les criatures i que aquestes, nosaltres, poguéssim reproduir fora de casa portant la desgràcia a la família. També va ser quan vaig deixar de creure en Déu, no només en el Déu dels cristians, sinó en tots i cadascun dels déus possibles. Fou una etapa rara que es condensa entre el 20-N del 1975 i el 28 de juny del 1976, quan vaig fer tretze anys. Set mesos on vaig descobrir que el món on vivia no era com me l'havia imaginat, potser és que tampoc me l'havia imaginat de cap manera, sinó que l'havia anat visquent capficada en aprendre les lliçons de monges, les classes de música, la labor i jugar amb mon germà.

Potser el senyor amb cara de mona trista no fou el detonant de res, però tots recordem què fèiem en certs moments històrics que la televisió ens ha gravat, perquè sóc d'una generació que sempre ha viscut amb televisió a casa i, per tant, forma part indestriable de la meva forma de veure el món. També recordo que vaig descobrir una col·lecció de llibres del pare que abans m'havia passat desapercebuda i ben poc adequada per a una nena de dotze anys. Sortosament aleshores no s'estilava això de comprar els llibres "per edats". Aquells llibres em van fer mal, i em van fer bé, és clar, però sobretot em van ensenyar que la gent podia ser molt més dolenta del que mai m'hagués pogut imaginar, però que la roda gira, infinitament. Després de devorar tota la col·lecció, em vaig fer vella de cop i els déus i els herois es van esfumar com un borralló de boira sota el sol del matí.

En Lluís -el protagonista del llibre d'aquí dalt i, en bona part, l'autor mateix, Lluís Antoni Navarro i Cucarella- vivia els mateixos moments i els mateixos despertars en una realitat distinta que la meva, però molt propera per l'apreciació del món, de la família, del carrer. De sobte passava del seu univers infantil, de pillet de carrer, a començar a treballar amb catorze anys, les primeres cigarretes, els primers amors, les primeres preguntes i, finalment, la verema a França, on podrà mirar casa seva des de fora. Universos paral·lels, el d'en Lluís, el de les proclames polítiques franquistes, els afusellaments del 27 de setembre de 1975, el de les notícies de l'estranger, la mort del dictador, el meu, el de tots els que ho vam viure, relatat amb la prosa magnífica d'aquest artista del 3D en la literatura.

"La literatura -almenys jo l'entenc així- és com una coctelera. Hi poses molta literatura llegida, una altra mesura d'història escoltada i, si cal, com en aquesta ocasió, una bona dosi d'experiència viscuda.


Encertar l'adequada mesura de cada ingredient perquè el còctel isca bo -coherent- és el repte de cada novel·la."

Toni Cucarella, de la dedicatòria.

Quan et fas el propòsit de llegir tota l'obra d'un autor tremoles a cada títol, perquè si bé ho fas per amor a la seva obra, sempre et queda el dubte de si mai et decebrà. Ara com ara, Cucarella no m'ha decebut en cap instant. Amb la senzillesa amb la que et parla d'això i d'allò al davant d'una cervesa, a Els camps dels vençuts, i les persones que el poblen, retrata un instant puntual de la nostra història a Xàtiva, amb una mestria que fa de la ciutat socarrada una ciutat universal.

I no hem d'oblidar la meravella del llenguatge, ric i saborós, cruixent i aromàtic. Si, ja ho sé que potser no són els adjectius adequats per parlar de llengua, però és que els que patim el mal d'estar-ne enamorats, de la nostra, i ensems de totes les altres, no podem evitar de degustar-la, mastegar-la, assaborir-la i, al damunt, no engreixa!

Cucarella, Toni. Els camps dels vençuts. Barcelona, 2002. Columna.

Web de la setmana: We miss you

We miss you, et trobem a faltar, nature misses you, la natura t'enyora. Que passaria si enmig d'un embús a la ciutat veiessis matar la mare de Bambi? Et recordaries d'alguna cosa que has oblidat? Pot semblar obvi, fins i tot un recurs fàcil, però resulta terriblement efectiu (jo m'he fet un tip de plorar).

En aquesta WEB  hi trobareu el curt dirigit per Hanna Maria Heidrich (Freiburg, Alemania, 1984) i que ha estat premiat aquest any a Cannes amb diversos guardons. No us el perdeu i que passeu un bon cap de setmana!

Iep!

Cada matí, de ben matinet, obro el correu i em trobo un mot. Me'l regala el Rodamots i cada matí, de ben matinet, trobo un nou motiu per rumiar, ni que sigui cinc minutets, que tampoc es tracta d'abusar.

Ahir el mot va ser aquest:


"tartufisme  m

DEFINICIÓ+EXEMPLE:

Hipocresia, falsedat.

    Va fer un discurs trufat del tartufisme més infame, i encara volia que el creguéssim.

ETIMOLOGIA:

Del nom Tartuf, protagonista hipòcrita de la comèdia de Molière Tartuf o l'impostor (1664). Un tartuf seria una persona hipòcrita que fingeix virtut.

PASSATGE QUE IL·LUSTRA L'ÚS DEL MOT:

«Moderació... moderació...» És un consell de persona sensata, que hem sentit moltes vegades; però també és una mena de precepte legal difús, destil·lat en els codis vigents i en les normes d'urbanitat. La societat sencera predica i exigeix «moderació». Els díscols, els arrauxats, els impacients, tant si ho són del cos com si ho són de l'esperit, consideren que això és pura hipocresia: tartufisme infecte. Els atacs a la moral burgesa, quan es fan en nom d'una hipotèticament sagrada llibertat dels instints i de la vida, es concerten contra aquesta idea: contra la «moderació».

• Joan Fuster, «Temprança», Diccionari per a ociosos (Barcelona: Edicions 62, 1964)

Vegeu-ne un altre passatge a la web.

ENLLAÇOS:

Joan Fuster: «Temprança» (text complet)
Joan Fuster (Sueca 1922-1992): l'escriptura assagística, per Vicent Salvador
Mots relacionats amb el món del teatre a CD1M

LA FRASE DEL DIA:

Enmig del desconcert i de l'escepticisme que va afectant la vida moderna, cal no perdre de vista les coses que, aparentment, ja no serveixen.
—Pere Calders (Barcelona 1912-1994)

Una iniciativa de la Xarxa de Mots ·· Idea i coordinació: Jordi Palou
A la xarxa des del 1999 ·· Enviat a 21.121 subscriptors
Contacte: info@rodamots.com ·· http://rodamots.com"

Doncs mira, que de Tartufs el món n'és ple, de tota mida i color. Res, que estic pràcticament off per qüestions laborals i només tenia ganes de veure-us, sense tartufismes. Me'n torno a la feina.