Un dia vaig trobar a aquest xicot pel carrer. Em va fer molta gràcia veure’l perquè ja feia dos anys que me n’havia anat d'aquella feina i treballava fora del poble, o sigui que no l’havia vist més. El primer que em va dir és que s’havia divorciat. Em vaig sorprendre, sobretot perquè eren d’aquelles parelles que es veien força semblants, de les que dius que duraran força.
- Ens estimàvem - em va dir- però no ha pogut ser. Les diferències culturals han pogut amb el nostre matrimoni.
A mi em va xocar, perquè no se m’acudia què podia ser tan insalvable culturalment entre una americana de classe mitja i un noi de classe mitja català. A més sense l’afegit de diferències ètniques ni res semblant.
- Va ser l’anar fent.
- L’anar fent?
- Si noia si, l’anar fent.
El xicot em va explicar que al principi la Lucy estava encantada de Catalunya, del poble, del mar, del sol ... Vivia en un núvol de cotó de sucre, rosat i dolç, el somni europeu i mediterrani de qualsevol noia americana. El mal va ser quan, al cap d’un temps, va començar a queixar-se perquè considerava que el seu espòs no tenia iniciativa, no tenia esperit emprenedor i es conformava amb qualsevol feina.
"Com pots pensar que sigui normal un país on la gent quan es troba pel carrer i és pregunta “què tal?” es contesti: “anar fent”."
En tot cas la Lucy se’n va tornar al seu país d’emprenedors i de somnis i el meu amic es va quedar aquí, anar fent.
Me n'adono que el títol d'aquest post coincideix amb un d'en pere, el linko com a curiositat.
29 comentaris:
Una historia agredolça, tinguis bon dia.
Em temo que la cultura de l'anar fent i el 'sempre com ara', que era una altra frase feta recurrent, cada dia són més majoritàries a casa nostra, només cal veure les ganes que té tothom de ser funcionari.
Per cert, aquesta pel·lícula, molt bona, està basada en una novel·la de Moravia que, precisament, fa uns dies em deia el meu germà que estava rellegint i que em passaria després per tal que la rellegís jo, casualitats de la vida.
Imagino que en la història sentimental de la parella hi devia haver més elements, les coses no acostumen a ser tan aparentment senzilles. Per cert, no m'imagino el cas contrari, un home deixant la dona pel fet que és poc emprenedora...
Interessant article. Jo penso que les diferències culturals sí que poden ser molt importants, allà veuen la vida de manera diferent, m'ho expliquen amics que hi treballen. I més amb la gent de 'poble'. Aquí no hi ha tanta diferència, la gent és d'un tarannà semblant a poble i ciutat, encara que el mode de viure sigui diferent. Allà a les grans ciutats segur que entenen molt més la resta del món, però a l'interior sembla que viuen en un altre planeta. Per això no tinc cap tirada a anar cap allà ni de visita. Ells tenen uns objectius a la vida, i si no els assoleixen van malament. Suposo que aquesta noia aspirava a ser l'esposa perfecta i tenir 15 fills mentre el seu marit aconseguia una feina d'escàndol i es podien permetre una caseta de tres plantes amb jardí i una tanca pintada. Això típic que tots tenim per aquí.
Què faríem nosaltres sense en nostres 'anar fent'. És el nostre fer diferencial!
Col·leòpters??
¿Es pot explicar una crisi matrimonial simplement per allò del "nà fen"? A mi em sona una mica a excusa; segurametn hi hauria més raons. Per cert, quina expressió més catalana! "Nà fen"! ¿No sona una mica a "feng shui"?
Em temo que les diferències culturals desfan moltes parelles. La història és trista però per desgràcia molt real. Als Estats Units entenen tot això del treball i les ambicions de forma molt diferent.
I segur que només va ser això....a veure si resulta que la noia volia fer les europes i tornar al seu pais enriquida com abans feiem nosaltres amb les ameriques. El que està clar es que no hi havia prou AMOR.
BON ANY!!!!!!!!!
A mi l'anar fent em cou a les venes, m'hauria de casar amb la noia aquesta :)
Estic amb la Marta d'aquí dalt: "anar fent" és ben trist, i conformar-s'hi és no adonar-se que la vida són dos dies, que no hi ha segona part (fins on podem constatar empíricament) i que per "anar fent" Déu nostro Senyor, o qui sigui, ja es va inventar els cargols.
Ara que, si l'"anar fent" és motiu de separació en menys de 2 anys, suposo que l'americana de classe mitja, efectivament, portava en els gens el "¡corre corre que te pillo!", i tampoc no cal.
Xino-xano, 2010 s'atansa. Clic, clac, clic, clac, ...
De veritat hem de creure en la casualitat? a la meva tauleta de nit tinc, esperant per ser rellegit un dia no gaire llunyà (no és gaire avall de la pila) "El conformista", de Moravia.
Acabaré creient en les bruixes!
quant a les diferències culturals... és cert que poden acabar amb una parella, però només si s'acaba l'amor. Llavors es pot donar la culpa a les diferències culturals. Mentre quedi una espurna d'amor, les diferències culturals no trenquen una parella.
És la meva opinió, ep!
L'americana en qüestió no es devia adonar que l'anar fent d'aquí es referia a l'aspecte laboral i professional (el modus vivendi). Més enllà d'això, aquí acaben molts americans, nosaltres busquem crèixer en la nostra felicitat i gaudi personal i a vegades col·lectiu on aleshores l'ambició per assolir noves fites esdevé ilimitada (parlo per mi).
Bon post! Segur que faltava l'amor també i els interessos en comú, està clar. Però, aquest 'anar fent' nostre si que pot fer-se realment empipador... Salut i Bon Any!!
L'anar fent és molts cops l'excussa que amaga altres diferències. Ara, posats a escollir, jo sempre trio el conformista país de l'anar fent.
Bon anyet Clidice! L'anirem fent de la millor manera que ens surti.
Quan em pregunten "què tal?" jo sovint contesto "no tan bé com tu", no perquè ho pensi sinó com a fórmula social, sense anar més enllà. No sé si la teva amiga Lucy acceptaria aquesta fórmula, segurament ella preferiria escoltar quelcom similar a “de p... mare, i sempre emprenent!”
En fi, poca feina avui. Bon any!
Aquesta mossa també m'hauria deixat, que jo sóc molt d'anar fent, o sigui de fer feina constantment.
Però més enllà de les fórmules socials, la noia té una certa raó. i això em fot una ràbia...!
Molt bona, "El conformista", i oportuna. Això de les diferències culturals no queda bé dir-ho avui, perquè el correcte és dir que no n'hi ha, i que la humanitat és tota igual. De tota manera, el caràcter emprenedor dels ianquis és més mític que res: mira la colla de col·legues del bar d'en Moe, arrepenjats fent cerveses: són emprenedors? I quina desgràcia, si ho haguéssim de ser...! L'avorriment, la mandra i la becaina són els invents mediterranis, allò altre és cosa dels calvinistes.
Jo crec que ens domina una mentalitat funcionarial, que donada la nostra realitat política es vehicula en aquell desideratum de treballar a La Caixa.
Potser la política de fusions o del palpable tancament d'oficines ens faci canviar.
No us heu adonat que molts dels cafès que van ser transformats en oficina bancaria, tornen a ser cafès?
hi ha les variants narinan, o anant criant pel, deu ser la cosa mediterrània, d'anar fent sense pressa i com deia Serrat regalimant tendressa.
Ah! la peli és d'una novela de Moravia que va escriure també la Romana duta també al cinema.
narinan, anar fent, anant criant... i "arrossegant la bèstia", que diu un amic meu d'Altafulla :)
Penso que "l'anar fent" és el primer pas per admetre que hi ha alguna cosa que no va bé. No crec que ningú, sent conscient d'això, es vulgui mantenir en aquest estat. Només caldrà, doncs, cercar o provocar un canvi...
En Josep Pla ja ho deia que "La vida és una cosa complicada i difícil, impossible de descriure, que consisteix a anar fent."
Un tema complicat aquest de les relacions interculturals. A vegades funcionen i altres no per raons culturals o extraculturals, com a tot arreu!
Hi ha molt motius per deixar una relació...
Potser fallava alguna cosa més que les relacions interculturals. L'anar fent és una expressió molt nostrada que no implica conformisme, nosaltres anem fent i altres van desfent per exemple.
A Amèrica hi ha contrastos molt forts entre interior i ciutats. Emprenedors? Tot el que tu vulguis, però fins i tot el seu "nou" president ha passat del: "Yes, we can" a: "l'anar fent".
Però vols dir que en aquest cas eren les diferències culturals? O potser alguna altra cosa. La resposta "anar fent" per mi vol dir, anar tramepjant però sense etar bé i tampoc tenir esma per arreclar-ho. I potser això és el que els va fallar.
I això els passa a moltes parelles.
Això si, tb és veritat que sovint les diferències culturals són umportants i ha de ser molt gran l'amor que es tinguin els dos per combàtre certes barreres. Sense anar més lluny, una amiga conviu amb un noi txec, europeu, però les diferències culturals els han suposat més d'un mal decap. Curiosament, ara viuen als USA!
Molt bon any nou, Clidice!!
Striper n'hi ha cap que no ho sigui? :)
Júlia curiosa la teva última apreciació, diu molt de la nostra civilització, no et sembla? la dels EUA i la d'aquí :)
XeXu si, la veritat és que no ens ho sembla, però són molt diferents. Si, col·leòpters, què hi farem! ;)
Tadeus hahahaha, noooooo Saura nooooooo :D ves a saber! :)
SM ja m'ho han contat això, si les diferències culturals entre gent de la península tantes vegades ja costen de portar, imagina't amb gent amb un imaginari tan diferent!
garbi24 no ho crec, la família d'ella era rica. I l'amor no hi és mai prou, fa falta el dia a dia :)
hahahaha marta doncs potser si, ja està bé que algú del país sigui emprenedora! :)
Ferran doncs si, ni tant ni tan poc oi? :)
Arare ^^ en dubtes de les bruixes? bé, en això de l'amor discreparíem un pelet, però millor en parlem al davant del calderó tot fent una poció :D ui! no, volia dir prenent un gin-tònic algun dia :D
MARTELL potser ells identifiquen la feina amb la vida, i potser nosaltres fallem per aquí, a vegades. Tot i que jo, que treballo només per les peles, visc "fora de la feina" :)
Thera gràcies :) si que se'n pot fer, a vegades. Tot i que, a vegades, també, és el resultat d'uns quants segles de saviesa popular. Bon Any i salut :)
òscar si, perquè "anar fent" ja és fer coses no? :)
Miquel potser el que ella volia dir és que el seu parello era una mica, amb perdó, "pixafreda". Que una cosa són les fórmules socials i d'altra la vida no? :)
Allau no crec que a tu et deixés per l'"anar fent", de fet se m'acuden molt poquetes coses per deixar-te a tu, malgrat els imponderables ;P
Dan si que en fa, perquè penses: "jo també vaig fent?", "és bo o no n'és?" ai ai ai :)
Lluís tu també fill meu? ;) simpsonmaníac! :D la veritat és que l'anècdota em va fer pensar en com, per l'anar fent, som capaços d'arribar a extrems absolutament execrables. I jo, no puc evitar-ho, em passo la vida entre els dos extrems, el mediterrani i el calvinista i encara no m'he decidit.
pratinsky "treballar a La Caixa" ha estat en el nostre imaginari una espècie de moma, no et dirien el mateix els seus treballadors, però bé, tens raó en una cosa, ens han aviciat a la mentalitat funcionarial, poc a poc hem anat caient en el parany de la mentalitat anti-industrial, i en això l'esquerra hi té un paper preponderant.
Francesc P. si, aquesta novel·la em "falti". No sé si és tant la cosa mediterrània com la cosa de l'anar morint sota una capa de pols, aquest és el meu dubte.
joanfer l'anar fent, quan el treus del context mític on el solem ficar per la cosa mediterrània que vén tant, reconec que em treu de polleguera, perquè sol ser la mare de totes les acceptacions, fins i tot les vexatòries.
Silvia en una cosa tenia raó: és una cosa complicada i difícil, i per les relacions humanes més encara :)
Galderich el meu millor amic sempre em diu que el 90% de les parelles segueixen juntes sense cap motiu, més enllà que fer-se tot el mal que puguin l'un a l'altre. Seria això el seu "anar fent"? per si de cas ell s'ha mantingut solter tota la vida ;)
Rafel res no és mai ni blanc ni negre, ja tens raó ja :) aquí i allí.
rits les parelles que perduren sol ser a base d'una voluntat de ferro per part d'ambdós membres de la parella i l'amor només és una més de les variables de l'equació. Potser ells es van pensar que amb amor n'hi hauria prou ... Molt bon any :)
Cadascú és de casa seva que diuen no? .... En fi, anirem fent, si, tirant.... ni bé ni malament :) petons Clídice i Bona Entrada d'Any !!!!
Gracies per llegir-me, clidice.
Em crida l'atenció l'americanització d'alguns comentaris. És que no es tracta d'anar fent amb el màxim rigor posssible?
Cris si, ja se sap, hi ha costums i formes de ser que difícilment podem canviar, per molta pàtina d'igualtat que mostrem :) petons i Bon Any 10! :)
pere de res :) jo d'escriure potser no en sé, però de llegir en sé molt ;P celebro que, fins i tot en l'anar fent, facis servir el rigor. Ja ho diuen no: la feina ben feta ... ;)
Publica un comentari a l'entrada