dilluns, 1 de febrer del 2010

"Mare, jo sóc maricón?"


- Mare, jo sóc maricón?

Em vaig mirar atònita al meu fill de set anys. Per un moment, una sensació de pànic em va fer estremir. A què venia una pregunta tan directa en un infant tan petit? Me’l vaig mirar amb calma. Era inimaginable que el nen em fes aquesta pregunta tan jove. Vaig pensar que em calia asserenar-me. El meu fill podia ser homosexual, oi? I si n’era? A mi no m'ho semblava, però a set anys se sap això? Vaig mirar-lo somrient. La cara morena i els ulls vius del meu estimat fill eren els mateixos de sempre. El seu posat reflexiu era idèntic al de feia cinc minuts, abans de fer-me “la pregunta”. Me’n vaig adonar de què a mi no m’interessava gens ni mica si n'era, o no, d'homosexual. Que això no em pertanyia a mi. Que jo era la seva mare, fes el que fes. Tanmateix el seny s’imposava.

- A veure fill, a mi, que siguis homosexual, perquè es diu homosexual, m’interessa poc però, per què m’ho preguntes?

- És que a l’escola, en Joan, m’ha dit que ho era de maricón, ai! d’homosexual.

- I per què t’ha dit això en Joan, si es pot saber?

- Doncs és que ha explicat un acudit de dones burres i a mi no m’ha fet riure. Aleshores m’ha dit que no em feia riure perquè era maricón.

- No, fill, d’això se’n diu ser intel·ligent, i d'això se'n pot ser essent homosexual o no, no té res a veure. Au, va, anem a dinar. I, a en Joan, no li'n facis massa cabal.

Vaig pensar que, si mai em tornava a tocar aquesta conversa, ja tindria molta feina avançada perquè, a partir d’ara, hauria de revisar la meva llista de prejudicis. Per si de cas.

36 comentaris:

Ferran Porta ha dit...

Plas, plas, plas, plas, plas, ...! Sigui relat o record, uns quants aplaudiments sentits. T'ho diu un maric... aitx... homosexual!

Striper ha dit...

Com diu en Ferran record o relat un fort i llarg aplaudiment.

Sergi ha dit...

Home, està molt bé que el nen sàpiga que no és res dolent ni estrany ser homosexual, però em sembla que per la manera de preguntar-ho el nen no estava preocupat pel fet de ser-ho o no, sinó perquè li ho diguessin. Si algun dia ell sent que és homosexual, probablement no tindrà inconvenient en dir-t'ho, sempre i quan segueixis mostrant-li que no és res de que s'hagi d'amagar. Efectivament, com que no és una cosa teva, que és la seva vida i prou, ell sabrà que no t'hi ficaràs i el recolzaràs.

Carme Rosanas ha dit...

Molt bo! Jo també t'aplaudeixo!

mar ha dit...

Tantes vegades els prejudicis ens juguen males passades...
Sort que anem fent feina per treure'ns-els de sobre que si no...

Bona setmana!

Allau ha dit...

Potser m'erro, però sospito que els pares rarament es plantegen les futures tendències sexuals dels seus fills, sobretot en els primers anys, a menys que vegin indicis que les coses es "torcen".

Un relat molt indicatiu també de la pervivència en la nostra societat de tòpics masclistes i misogins.

I felicitats per la sang freda ;p

Joan Calsapeu ha dit...

Caram. M'ha agradat molt! En vull més!

sànset i utnoa ha dit...

Vols dir que sabia què significava ser "maricon"/homosexual??

Utnoa

Galderich ha dit...

L'altre dia una mare de l'escola de les meves filles que té dos nens adoptats em va comentar molt preocupada que una nena (que també és adoptada) li havia dit al seu fill "adoptat" com un insult!

El fill li va comentar aquest fet a la seva mare preocupat més que res perquè no entenia que això fos un insult!

El món afortunadament va canviant les coses i algun dia tots ens preguntarem per què maricón era un insult.

Xavier Aliaga ha dit...

Tinc un nano de dos anys i escaig i fan vertigen aquestes coses. Però vaja, molt bona anècdota i molt ben contada.

Garbí24 ha dit...

Una reacció ràpida i intel·ligent, així ha sortit el noi, intel·ligent, es que de tal pal tal astella...jejeje

montserratqp ha dit...

Vull pensar que tots o la majoria de comentaristes d´ aquest blog tampoc riuríem amb l´acudit de dones burres d´en Joan. Ben intel.ligents.
Imagino que vau tenir un bon dinar.

Esther i Toni ha dit...

Ens afetgim als aplaudiments,ens fas recordar a Raimon"Venim d'un temps...

en Girbén ha dit...

No puc estar-me'n de recordar que tal vegada no hi hauria hagut ni post de la Clidi ni comentaris sense les aportacions del matemàtic Alan Turing amb la seva teoria computacional. I com, després de tot el que havia fet durant la guerra per la Gran Bretanya, va ser condemnat per homosexualitat i obligat a la castració química, humiliat fins el punt de suïcidar-se mossegant una poma emmetzinada (la de l'Apple?).
No molt, però una mica sí que anem avançant.

Francesc Puigcarbó ha dit...

bona història. I aleccionadora

Lluís Bosch ha dit...

Molt bo. I per cert que tinc un article a la nevera que toca el tema des d'una altra vessant... mira, avui el penjaré.

Montse ha dit...

Molt bo!

el meu fill gran, quan era molt petit, un dia va venir dient que al cole li havien dit "silipollas".

Com que no sabíem què volia dir, ens vam fer un fart de riure i encara riem quan, als seus 32 anys, ho recordem.

I és que els nens són més intel·ligents del que sembla!

Cris (V/N) ha dit...

M'afegeixo als aplaudiments, de debó, fantàstic :) (és igual com diuen més amunt que sigui real o fictici, però és una molt bona anècdota-relat)
Petons :)

joanfer ha dit...

Chapeau!! La veritat és que te n'has sortit més que bé. I la història, magnífica.
L'única cosa que trobo a faltar al post és una foto a primer pla de la teva cara, en el moment que el teu fill et fa la pregunta. Però no es pot demanar tot, no? ;P

Josep Turiel ha dit...

Felicitats pel post. Jo vaig dir el mateix als meus pares als 16 anys, però sense interrogants. Convençut, vaja. La reacció no va ser la mateixa, ni molt menys. En la seva defensa (perquè hi és) haig de dir simplement que eren altres temps.

Pantagruel ha dit...

Si non e vero e ben trovato :-)

Clidice ha dit...

Ferran gràcies, és realitat fil per randa, però no és pels aplaudiments, en realitat és per l'última frase :)

Striper estic convençuda de què és el que fa avui dia la majoria de pares i mares :)

XeXu als nens no els preocupa ser una cosa o una altra, la preocupació els la inculquem nosaltres. I ara que ja són grans mai m'he ficat en la seva vida. Sortosament la nostra relació és de respecte mutu :)

Carme gràcies, però cal aplaudir a tantes i tantes persones que fan de la nostra societat un món una mica millor, malgrat tot el que diguin els informatius :)

Clidice ha dit...

mar totalment d'acord amb tu, n'hi ha molts i moltes que fan del dia a dia un motiu per somriure. Bona setmana per a tu també :)

Allau no m'ho hagués plantejat mai si no hagués estat per la pregunta del nen. Després senzillament em vaig plantejar "els meus" problemes, no la possibilitat de què ell, nascut i crescut sense pecat, en pogués tenir. Gràcies, d'això si que n'estic orgullosa, el 95% de les vegades, amb l'educació dels fills, hem tingut molta sang freda :)

Joan Calsapeu home! gràcies, però els fills no em pregunten per les seves tendències sexuals cada dia :)

Clidice ha dit...

Utnoa estic convençuda de què no en copsava tot el significat, però que era "ofensiu" tal i com li ho havien dit segur que si. I te'n faries creus de la gran quantitat de coses que saben les criatures :S

Galderich sempre hi haurà criatures fidel reflexe de les mancances dels seus pares! però no s'hi pot fer res més que oposar-hi la calma i la pedagogia :)

Xavier doncs espera quan et digui: "pare, això de la llavoreta ja ho entenc però, com arriba dins de la mare?" ^^ ves preparant respostes possibles! la meva va ser: (va ser en el mercat) "nen, vols un dinosaure de plàstic? has vist que bonics que són?". Cal dir que tenia dos anyets i poc i em vaig morir de por :P

Clidice ha dit...

garbi24 gràcies, s'assembla al pare :)

montserratqp si, l'època de creixença dels meus fills la vaig poder fer a casa amb ells i t'asseguro que totes les hores eren genials. M'he divertit molt! :)

Esther i Toni gràcies macos :) ja teniu raó ja, som fills del nostre temps i hem de reciclar-nos contínuament.

Clidice ha dit...

Girbén recordo, de petita, que a casa venia un amic de la mare que era molt amable amb mi i se m'asseia a la falda. Algunes vegades m'abraçava com qui abraça una nina, es posava a plorar i li preguntava a la mare: "per què m'ho fan?". Els seus pares el sotmetien a electroshocks per "curar-li" l'homosexualitat. La mare i ell ploraven plegats i a mi em semblava la cosa més terrible del món, que els pares no t'estimessin.

Francesc P. els fills sempre ens donen lliçons als pares, no trobes?

Lluís com li he dit al Girbén i al Francesc, entre el que vius i el que et fan veure ... :)

Clidice ha dit...

Arare tens raó, jo n'he après molt d'ells! només cal tenir l'esperit a punt :)

Cris les millors anècdotes solen ser reals, si l'hagués imaginada no m'hagués posat a mi de prota i aquí, el que ensenya, és el fill :) Petons guapa :)

joanfer si vols ja la penjo: cara de poker. Quan un fill fa preguntes o es fa mal el millor és posar cara de póker i ser molt efectiva. Ja et posaràs histèrica després :)

josep no sé que dir-te, perquè entenc el que heu hagut de passar molts i el que encara han de passar molts d'altres. Arribarà un dia en què el gènere no importarà per a res, n'estic convençuda :)

Pantagruel é vero, é vero :)

Puigmalet ha dit...

I això que encara no t'ha descobert els còmics del König; perquè llavors pensarà que tu també ets "maricona" :))

Molt divertit!!

Clidice ha dit...

Si Puigmalet, m'agradaria creure que ells s'han cregut, com jo, això de no tenir prejudicis :)

LEBLANSKY ha dit...

Aquestes vacances vaig anar amb Nico, el meu nebot preferit, a comprar-li una motxilla com a regal de reis. En va triar una de coloraines que a ell li agradava molt, i a mi em semblava divertida.
Però només l'ha portada un cop a l'institut: el primer dia de classe, que va tornar a casa plorant perquè se'n havien rigut d'ell dient-li que era una nena perquè duia una motxilla que tenia colors de nena.
Em va agafar ràbia i tristesa.
Nico està fent primer d'ESO. I ara va a l'escola amb una motxilla negra amb calaveres.

Clidice ha dit...

Doncs així LEBLANSKY no hem avançat gaire :(

assumpta ha dit...

Em sumo als aplaudiments per a que així se sentin una bona estona més.
Una divertida anècdota del teu fill i una llicó magistral per part teva.
Però anècdota a part, em sembla que encara ens queda un camí molt, molt llarg per recórrer en aquest i en d'altres temes.
Petons.
;)

SU ha dit...

Clidice,

Amb retard (ahir la connexió a internet em va deixar penjada!), vull expressar-te una vegada més la meva admiració més sincera per haver escrit un apunt genial!

Molts petons i gràcies (com a mare i com a homosexual, és clar!).

SU

Clidice ha dit...

No es mereixen SU, els fills tenen la gran virtut de donar-nos ocasions per ser millors :) Un petó :)

Met ha dit...

Valent i intel·ligent, el teu fill, i molt interessant la teva reflexió.

Els nostres prejudicis dormen fins que alguna cosa que ens toca de prop ens els fa despertar... No sé si la pregunta te la tornarà a fer... però crec que no serà fins d'aquí un un 6 o 7 anys més. ;-)

Clidice ha dit...

Hola Met bé, ara ja és gran i ja sap si n'és o no, suposo, jo no li ho he preguntat, perquè no m'ateny :) els fills sempre es proposen que els pares aprenguem a fer la nostra feina, de grat o per força i, a vegades, aconsegueixen treure alguna cosa bona de nosaltres :)