dimecres, 14 d’abril de 2010

Conèixer


"El meu coneixement de qualsevol cosa depèn de les meves neurones, les cèl·lules del meu cervell. Més precisament, el que conec depèn de les connexions específiques entre les meves cent mil milions de neurones, de la seva activitat neuroquímica, de les seves interconnexions i dels tipus de respostes dels diferents tipus de neurones. Tot això és el que em fa el que sóc."

Patrícia Churchland (2004). How do neurons know? Daedalus Winter.


"És una tasca molt difícil formar-se una opinió sòlida sobre la ment ... Sembla com si tot el que l'ànima experimenta ocorregués en associació a un cos ... tant l'alegria, com l'amor i l'odi; en tots aquests casos alguna cosa succeeix en el cos també ... Si aquest és el cas, aleshores aquestes propietats posseeixen alguna cosa material, fins i tot en el seu ésser essencial ... I això és, després de tot, la raó per la qual el físic és responsable de la investigació de l'ànima."

Aristòtil, De anima (384-322 a.n.e.)

Aquest post té un afegit: posar Aristòtil després d'una dona. És un plaer inconmensurable per a mi, atès el seu conegut menyspreu pel gènere femení.

25 comentaris:

pratinsky ha dit...

Deixant de banda el tema dels generes, crec que els dos postulats son d'una clarividència absoluta. I potser el "masclista" Aristòtil, té el mèrit de plantejar-ho fa gairebé vint i cinc segles...

Ernesto Niebla ha dit...

Aristòtil es va avançar al moviment psicològic actual.Del "masclisme" històric no ho podem adobar.

Sap trobar magnífiques cites.M'agrada.

Striper ha dit...

Doncs si tenia menyspreu a les dones ho te ben merrscut.

XeXu ha dit...

Ara jutjarem Aristòtil pel seu masclisme, i no perquè era un visionari i algú que va fer molt i molt per la ciència i la filosofia? D'acord, no seria una característica agradable, però no oblidis el marc històric, mai s'ha de fer. Ara és molt fàcil dir el que diu la Patricia Churchland, jo ho veig com una evidència i una cosa que sé de fa molt temps, res nou. En canvi, veig el que deia Aristòtil i trobo que té molt mèrit que fa més de dos mil·lenis arribés a aquestes conclusions.

Clidice ha dit...

pratinsky no li negaré mai les virtuts al meu admirat Aristòtil, només és una aclucada d'ull ;)

Ernesto evidentment cal contextualitzar :)

Striper la meva venjança és petitona, no cal dir :)

XeXu no jutjo Aristòtil, pren-t'ho amb sentit de l'humor. Crec que tinc dret a fer-li aquesta broma, al cap i a la fi a les dones se'ns ha concedit la categoria de persones fins no fa pas gaire i no en tots els llocs del món. I no crec que estigui bé que menystinguis la Patrici Churchland. Tu vius en el teu propi paradigma científic i saps, perfectament, que pot ser que aquest desaparegui per un de nou i et trobis fora de la ciència normal en el moment que sigui. Fins que, anys a venir, una altra Churchland connecti amb el teu paradigma, el recuperi, es faci noves preguntes i elimini l'anterior que, possiblement, t'hagi foragitat a tu. I fa dos mil·lenis la gent no era més estúpida que ara, no ens enlluernem per la tècnica. I somriu home! :)

sànset i utnoa ha dit...

Estic d'acord amb el que afirma Patrícia Churchland. Em sembla fins i tot molt evident.

Ara, Aristòtil resulta clarivident, més si tenim en compte quan va fer la reflexió.

El tema del masclisme és una altra cosa. Ha de ser entès en el seu context, més de dos mil•lennis enllà. El problema del masclisme l’hem de plantejar, segons el meu punt de vista, des del present. Tots sabem d’on venim, i el què consideraven i com actuaven els nostres avantpassats. Jaume I, si avui intentés governar seria considerat un dictador, i és el nostre rei més mític! Aristòtil, si avui fos viu, seria considerat un misogin i un pedòfil i hauria de ser apartat de la societat. I encertadament. En el seus temps no. Si algú que conec pensés com ell, em disgustaria profundament. Però ell va viure fa molt de temps.

En molts temes venim d'un passat molt obscur. Desagradable. Sent optimista, veig que les coses, a poc a poc, van millorant. I que segueixi així!

*Sànset*

Galderich ha dit...

I dels qui tenim només una neurona voltant, ningú en diu res? No hi ha cap cita?

lolita lagarto ha dit...

Les dues cites són fantàstiques.

A mi em sembla que la Patrícia parla del mecanisme de la ment i explica molt bé el seu funcionament, ara bé considero que el funcionament de les coses no explica el seu sentit original, puc saber que quan estic contenta és perquè les meves neurones han funcionat així o aixà, però hi ha alguna cosa (o moltes) que provoquen un estat d'ànim i aquesta resposta seria la més interessant.

Potser Aristòtil va més enllà...

Brian ha dit...

El que diu la Patricia, avui (i en aquest fragment concret) es una obvietat. El que va dir Aristòtil fa més de 2300 anys, no ho sé, perquè no conec prou l'època, però sospito que no era tan obvi.

Clidice ha dit...

Sànset evidentment que cal contextualitzar, com ja he dit abans, només és una picada d'ullet. Malgrat que, si hi pensem seriosament, i obrim els ulls a la majoria del món, no ens les mamem tan dolces, malauradament.

Galderich els mononeuronals, entre els que em compto, fem blogs :) i alguns se'n surten prou bé com per fer excel·lents blogs de bibliòfil ;)

lolita lagarto no sé si ens posaríem d'acord en aquest punt, potser perquè penso que no cal un sentit original, l'única línia de codi que probablement trobaríem escrita és la de: sobreviu i reprodueix-te. La resta pot ser per passat l'estona només ;)

Una obvietat Brian? potser a tu t'ho sembla perquè és la creença científica actual. Entre Aristòtil i la Patrícia (com a símbols d'una corrent de pensament) han passat molts segles on el paradigma no era aquest. I demà? si canvien les tornes, ens semblarà una obvietat? O serem dels que ens enrocarem en aquesta idea malgrat que les noves ments ens "demostrin" tot el contrari?

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Xexu i Sànset m'estalvien el que volia dir. No calen repeticions.
Ah, m'ho tornaré a llegir, però cap per avall.(Va, somriu, Clídice).

Cris (V/N) ha dit...

Sempre llegeixo els comentaris, i als comentaristes, per si no cal repetir alguna cosa, però ja faig bé, ja.... M'apunto als comentaris del Xexu i d'en Sànset.... :) Tot i que sigui una venjança petitona, com li dius a l'Striper.... petons Clídice!

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

Conèixer, qui ets i com respons al món, als demés i com et sorprens de tu mateix!

Éssers vius amb una certa consciència, qui som.

salut i bon dia.

Clidice ha dit...

fes-ho Xiruquero i si en treus noves conclusions no et reprimeixis i explicans-les :)

Cris és una venjança d'estar per casa, com de jugar a cuinetes ;) i fas bé de llegir els comentaris, en realitat l'apunt sol ser els comentaris, que sóc molt afortunada amb els que em visiteu :) petons :)

Joan Calsapeu-Layret bon dia! i salut! si, ser éssers amb consciència d'existir ja és una fita admirable, saber el perquè ja em sembla brutal. Tant si fou Aristòtil com el veí de tocar de casa :)

LEBLANSKY ha dit...

Aquest és un dels temes més atractius a l'hora de posar sobre la taula de dissecció: es presenta la postura materialista i ciencista a ultrança, i a continuació, es recolza amb arguments que ni la més heidegeriana de les metafísiques s'atreviria a plantejar. El millor de tot plegat és que quan en nom de la ciència es fan aquestes afirmacions -que personalment comparteixo- en realitat el que s'està fent és una professió de fe filosòfica. Fantabulós!

Arare ha dit...

massa dies feia que no passava per casa teva... m'he perdut massa coses, m'he de posar al dia.

I això que val la pena, entrar a llegir-te!

petons primaverals (deixant les al·lèrgies a l'armari)

Olga Xirinacs ha dit...

La dependència que tenim dels moviments neuronals, i el seu gran desconeixement per part nostra, i també per part dels científics, fan que la nostra pressumpció de llibertat sigui limitadíssima.
No dic d'innocència.
I tan creguts com som...

Evocacions ha dit...

Una cosa és clara: els dos anaven sobrats de neurones. El món és molt desigual.

Brian ha dit...

Que el raonament i la consciencia resideixen al cervell i no, posem per cas, al fetge, no es cap "creença científica", es un fet. (Ara be, Això no es incompatible amb creences personals: en l'ànima, per exemple)

Eumolp ha dit...

Per cert, qui és aquest Aristòtil? A la facu no l'hem estudiat!

Clidice ha dit...

LEBLANSKY ;P tu si que en saps :)

Holaaaa Arare!!! que contenta de tornar-te a veure!! :)

Olga Xirinacs hauríem de repensar molt i molt el significat de la paraula llibertat :)

Si Evocacions aquests se les queden totes i els altres hem d'anar amb els saldos, què hi farem! :)

Brian recordo haver llegit en alguna banda que, en temps de Shakespeare, es considerava que els sentiments sortien del fetge. Aleshores, la frase seria "t'estimo amb tot el meu ... fetge". El paradigma d'aquell temps era aquest i ningú hagués gosat contradir-lo. El nostre és aquest ara, serà el definitiu? i l'ànima? bé, a casa érem pobre i no van poder posar-nos tants ornaments, amb una mica de senderi anàvem que ens estrellàvem ;)

Mestre Eumolp quina alegria!! :) doncs al BUP bé que ens atabalaven amb ell i la seva lògica! ^^

Mercè ha dit...

Ara que parles d'Aristòtil comentaré una anècdota real.
A la biblioteca del meu poble anà un poeta valencià demanant per un llibre d'Aristòtil. El bibliotecari es limità a preguntar-li: "Aristòil... què més?".
Sense comentaris.
Una abraçada.

Clidice ha dit...

hahahahaha Mercè! encara com no li va dir "pues por Aristòtil no me viene nada oiga" :P ai, hi ha gent que si no existís l'haurien d'inventar, sinó la vida seria molt i molt ensopida :) Una abraçada :)

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

S'ha dit que tota la filosofia occidental és un comentari a peu de pàgina dels textos d'Aristòtil. Em sembla just, si s'accepta això, que el peu es posi al coll del mestre d'Alexandre el Gran. El que ell reclamava és que s'estudiés. I en això estem. Homes i -afortunadament- dones.

Eduard

Clidice ha dit...

Deixant de banda la qüestió de gènere, que només era col·lateral, sempre he tingut afecció per Aristòtil. Serà que m'agrada la gent que "va per feina" Eduard. Probablement el seu perfil sigui el més adequat per ser admirat en aquests temps que ens ha tocat viure.