dijous, 8 d’abril de 2010

TV 77

Agrair a la Betty White que s'hagi prestat a donar la imatge de la Maria del Carmen

La Maria del Carmen Solà i Casajoana va ensenyar el carnet d'identitat al guarda de seguretat de la recepció de TV77 i aquest va comprovar que realment estava convidada al programa que deia. Un cop feta la comprovació, li feu posar la bossa de mà en l’aparell de raigs X i hagué de passar, també, per l’arc detector de metalls. Després li donà una clau perquè fiqués la bossa en un armariet dels que hi havia habilitats per aquest menester.  La Maria del Carmen es desà per precaució un mocadoret a la màniga de la brusa. L'home telefonà a producció i, encara no havien passat ni cinc minuts que, una noia jove, amb l’aspecte molt modern, ja la rebia amb un somriure i la feia entrar a les instal·lacions de l’ens.

La noia li digué que s’hauria d’esperar una estona al “tren”. La Maria del Carmen repetí, desconcertada: “al tren?”, la noia li digué amb un somriure condescendent: “sí, disculpi, li diem així a la sala on s’esperen els convidats que han d’entrar al programa”. La Maria del Carmen se sentia fora del seu element i digué: “Ah!”, amb un somriure lleu.

La noia obrí una porta mentre observava la dona amb ull crític, per si li calia maquillatge, i decidí que no feia falta. La Maria del Carmen havia anat a la perruqueria aquell matí i s’havia fet maquillar, discretament, no cal dir. La feu passar al “tren” i li digué que podia seure, que si volia prendre res tenia unes safates amb menjar i beure a la seva disposició i que, quan li toqués ja la vindrien a buscar. Se n’anà i la Maria del Carmen es quedà tota sola, amb una càmera fixa en un racó d’aquell passadís, com un ull atent, i un monitor des d’on podia seguir el programa que estaven emetent en aquella hora.

En un prestatge ampli hi havia un parell de safates amb croissanets, dolços i salats, un termos amb un rètol on hi posava “cafè”, llaunes de refrescs i ampolles d’aigua. No prengué res, l’aterria la possibilitat de sortir per primera vegada a la vida a la televisió amb restes de menjar entre les dents o, si bevia res i li agafava la pixera, ja seria un desastre absolut. L’edat no perdonava, sobretot en qüestions de bufeta.

S’assegué prudentment en una punta del llarg sofà que hi havia adossat a l’altra paret d’aquell corredor, encara no ho havia fet quan s’obrí la porta i entrà un home que duia posats uns auriculars amb micròfon.

- Maria del Carmen?

- Sí, sóc jo –digué ella com si calgués, ja que estava tota sola en aquell passadís.

- Acompanyi’m que ja l’estan presentant.

No pogué escoltar les paraules del presentador. L’home dels auriculars  li va posar un micròfon de pinça al pit de la brusa i una petaca al darrera, a la trinxa de la faldilla i la va deixar al davant d’un pany de paret tot dient-li que, quan s’obrís, avancés i el presentador ja la rebria. L’home s’amagà en un costat i, a una ordre que rebé pels auriculars, accionà una maneta i el pany de paret corregué cap a un costat, com si fos automàtic.

La Maria del Carmen s’enlluernà pels focus i s’atabalà pels aplaudiments que controlava un altre home amb auriculars, amb uns cartells on hi deia: “aplaudiu”, “calleu”.

Somrigué tímidament i avançà un parell de passes, mirant on posava els peus per tal de no caure. El presentador ja l’havia anat a rebre i, agafant-la pel colze, l’acompanyava a seure en un sofà de pell sintètica de color vermell. Ell s’assegué en una cadira, rere una taula, al seu costat.

Els aplaudiments cessaren a una indicació de l’home dels cartells i la Maria del Carmen mirà el presentador. Era més baix del que s’havia figurat i anava carregat de maquillatge. Li feia una sensació força estranya veure un home maquillat.

- Bé, Maria del Carmen, benvinguda. Es troba còmoda? – li digué amb falsa amabilitat, abusant del seu paper de xicot trempat i planer.

- Sí, sí, gràcies – i tornà a somriure amb precaució, més que no pas amb timidesa.

- Me n’alegro! – digué el presentador amb energia i agafà els papers que tenia al damunt de la taula, els ajuntà i picà per igualar-los, mentre es dirigia cap a una de les càmeres – perquè, senyores i senyors, la Maria del Carmen ha tingut l’amabilitat de venir-nos a veure, en exclusiva per a la nostra cadena, per a notificar-nos que NO ha escrit cap llibre! – ho digué en un crescendo i fent un èmfasi especial en la paraula “no”.

S’aixecà un rumor d’incredulitat, àdhuc d'admiració, entre el públic.

- Sí, senyores i senyors tele-espectadors, sembla mentida però és cert! La Maria del Carmen Solà i Casajoana no només és notícia a nivell mundial perquè NO ha escrit cap llibre –aquí tornà a fer una entonació dramàtica en el “no”- sinó que, endemés, en declaracions exclusives que va fer al nostre reporter, senyores i senyors – pausa- aquesta nostra catalana universal –pausa- diu que NO en pensa escriure mai cap!

Els “oh” d’admiració se succeïren al plató, fins i tot s’hi sumaren els tècnics. Algú feu un intent d’aplaudiment que fou frenat pel tipus dels cartells. El presentador es dirigí aleshores a la Maria del Carmen que, fins aleshores, s’havia limitat a somriure breument i de forma mecànica.

- Senyora Solà, Maria del Carmen si em permet - la Maria del Carmen assentí breument- com és que, finalment, s’ha decidit a NO escriure cap llibre?

- Bé, doncs, és que no fa gaire, el fill gran em va dur a Barcelona, a una d’aquestes cadenes de cultura sap?

El presentador assentí animant-la i resant interiorment perquè la dona no s’allargués massa.

- Doncs això jove, vam baixar a cal metge i, de passada, vam anar al Lefcrac, que es veu que ell, el meu fill vull dir, volia comprar un deuvadé d’aquests sap? I em va dir: “mare, seu en aquest sofà, trigaré poc”. Em va fer seure en una espècie de sofà rodó, massa baix i sense respatller, que de poc que no ensenyo les vergonyes, i se’n va anar a cercar el seu deuvadé ...

El presentador va començar a fer cara d’enuig; si la mestressa se li enrotllava gaire, la gent canviaria de canal, i el share a fer punyetes, que prou justos que anaven. La Maria del Carmen, però, continuà impertèrrita.

- Ja ho veu jove, ja em tens a mi allà, asseguda, intentant no caure enrere i no perdre la bossa, quan vaig mirar al meu voltant i ho vaig veure clar ...

- El què vau veure clar senyora Solà? - la interrompé el presentador encoratjant-la a anar al gra.

- Maria del Carmen fill, digues-me pel nom. Doncs això, vaig veure clar que jo no escriuria mai cap llibre perquè ... no calia. Fins aleshores pensava que ja ho faria més endavant, que encara tenia temps, però en aquell lloc ho vaig notar. N’estava ple de llibres, n’hi havia a gavadals! Si el meu fill no hagués tornat mai més i m’hagués quedat asseguda allí la resta de la meva vida, no m’hagués acabat de llegir tots aquells llibres, per anys que hagués viscut! Vet-ho aquí!

- Així, doncs, Maria del Carmen, vostè va tenir com una revelació al Lefcrac?

- Bé, imagino que se’n pot dir així jove, tot i que ho vaig acabar de madurar tot tornant cap a casa amb el cotxe del fill. Quan ell va venir a buscar-me, primer em va haver d’ajudar a aixecar-me, que semblava que juguéssim a arrencar cebes, i li vaig dir: “fill, quants llibres calcules que hi pot haver aquí dins?” El noi, que és molt de números, és enginyer industrial sap?, va fer una ullada al seu voltant i em digué: “mare, aquí n’hi deu haver uns deu o quinze mil, pel cap baix”. Com comprendrà jove, si ja se n’ha escrit deu o quinze mil, de llibres, no cal que se n’escrigui cap més, ningú el podria llegir el meu, no tindrien temps.

- Realment, Maria del Carmen, vostè ha estat tocada per la mà de la clarividència. I així, doncs, ja té clar sobre què no escriurà el llibre?

Ara la Maria del Carmen se sentí més còmoda, potser perquè ja estaven entrant en matèria i es notava més segura. Es remenà al seient i somrigué amb més alegria.

- Ho tinc claríssim, el vull no escriure sobre lladres i serenos. M’agradaven molt les novel·les de lladres i serenos quan era jove i ho tinc ben decidit: no escriuré un llibre de misteri! - el públic arrencà un aplaudiment a una ordre del tipus dels cartells.

- Maria del Carmen, estic bocabadat, em sembla una decisió excepcional. El temps se’ns tira a sobre, però abans d’acomiadar-nos, permeti’m que abusi una mica de la seva amabilitat: té previst NO escriure’n cap més en un futur proper?

La Maria del Carmen enrogí lleugerament i somrigué amb una certa coqueteria.

- Bé, la veritat és que sí, d’aquí a un any, més que menys, havia pensat en no escriure una novel·la romàntica. Em penso que a la gent li pot agradar – els “ohs” i els “ahs” de la gent del públic es van sentir per tot el plató.

- Realment, Maria del Carmen, vostè es una no escriptora sorprenentment prolífica a la seva edat. Moltes gràcies per haver afavorit aquest programa amb les seves declaracions en exclusiva. I vostès, senyores i senyors, ja ho saben, d’aquí a un any podran no haver de llegir una novel·la romàntica de la Maria del Carmen Solà i Casajoana i podran gaudir d’un espai més en les seves prestatgeries. Ara anem a la publicitat, tornem en uns minuts, no marxin.

El tipus del cartell aixecà ben amunt el rètol: “aplaudiu”.
Imatge treta d'aquí

29 comentaris:

Alberich ha dit...

Un NO conte deliciós, molt ben escrit i amb molt sentit del humor. Ja ho sabia aquesta dona que per passar per aquest món de mones cal haver tingut un fill (o filla), plantat un arbre i haver escrit un llibre?
Salut i enhorabona.

David ha dit...

Molt bo! Ja és ben cert, ja, que potser no cal que tothom n'escrigui, de llibres, oi? Si més no, potser no cal publicar-los tots...

gerardeli ha dit...

Molt bona, aquesta història!!!
És veritat que a aquest pas -i per aquesta època de l'any- al final serem minoria els no escriptors. Una mena de bitxos rars, una espècie a extingir...
Felicitats Clidice!!!

Ernesto Niebla ha dit...

Clídice m'ha agradat moltíssim la teva història del No ha escrit cap llibre.Aquesta Maria del Carme és molt espontània i te molt bon senderi.

Francesc Mompó ha dit...

Un Sí conte molt ben escrit que no em faria nosa de tenir a la prestatgeria.
L'enhorabona.
Salut i Terra

garbi24 ha dit...

Tothom hauria de tenir tant clar el vol fer en la vida.

marta ha dit...

No et diré que no :)

Lluís Bosch ha dit...

No és un no-conte, però sí que té el punt de mala llet just per a riure's de tants tòpics. Crec que ens hem de mirar així la realitat.

Galderich ha dit...

Fantàstica descripció del que és un programa de televisió!
Un bon conte per Sant Jordi!

LEBLANSKY ha dit...

A veure si el cartell s'encen... ara sembla que... sí! Un fort aplaudiment per la Clícide i el seu relat sobre la Mari Carme! I jo, que em poso a aplaudir de tot cor.

Allau ha dit...

La Mari Carmen em plagia: jo volia no escriure les dues mateixes novel•les que ella!

[Molt divertit!]

Xavier Aliaga ha dit...

Fantàstic el concepte de no-escriptora i dels llibres no escrits. Un conte magnífic i estimulant. Fan ganes de no escriure novel·les, però alguns ja fem tard.

montserratqp ha dit...

Bo,bo el relat...bona,bona la Maria del CArmen...bona, bona la Clídice...i jo que em pensava que era un d´ aquells relats d entrega per fascicles...que tant ens agrada!

F.Puigcarbó ha dit...

quina mala bava que tens! tot plegat perquè a l'any es publiquen milers de títols inútils que omplen prestatgeries durant quinze dies amb molta sort. A veure si tu acabarás fent con la Maria del Carmen.

Brian ha dit...

Ha, ha, molt bo. Fins gaire be la meitat em pensava que anava de veres (soc molt crèdul per aquestes coses) i estava aterrit pensant en si mai em convidessin a anar a la tele...

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Però m'hi jugo un pèsol que la Maria del Carmen no podrà resistir la temptació d'obrir un blog...

estrip ha dit...

no deixaré cap comentari, sobren!

Violette ha dit...

Molt bo, Clídice! I si tu decideixes escriure'n un jo sí que et llegiré.

F.Puigcarbó ha dit...

Això d'escriure amb els que som,és com la creu de sant jordi, si vius molts anys te l'acaben donant.

poesiaula ha dit...

molt bo!

L'imperdible de ℓ'Àηimα ha dit...

Interessant!!

Una abraçada i espero que t'interessi l'especial Sant Jordi del meu bloc.

L'imperdible de ℓ'Àηimα
>Jordi Cirach

Robert ha dit...

Boníssim, m'ha agradat molt.
Tenim l'horoskop en comú...

Mireia ha dit...

molt bo!!

Em fa ja vergonya passejar per la blogsfera, sóc de les úniques que no "tinc talent2 per escriure!!

Rafel ha dit...

Ara que s'apropa Sant Jordi podria muntar una parada i recollir signatures dels admiradors i admiradores.

Clidice ha dit...

Gràcies a tots i totes per compartir-lo amb mi :) m'ho he passat bé escrivint-lo, espero que vosaltres llegint-lo :)

Sandra D,Roig ha dit...

jajajaja, ets bonissima!
em sembla que la Sandra, pendrà la decisió de la Maria de Carmen.
:)

Minnie ha dit...

Bé, he decidit que l'any que ve no escriuré la meva biografia!!!;P

Clidice ha dit...

benvingudes al paradís de les no-escriptores :) això ens permet llegir a cor que vols! ;)

Francesc Puigcarbó ha dit...

un aplaus!