Fos en roig (entreson)

Fotografia extreta d'aquí

L'habitació és blanca. Blanques són les parets, el marc de la finestra, la porta, el pany. Blanca és la taula, la cadira i la calaixera. Blanc és el llit de ferro i blanca és la roba, com blanc és el terra i, al sostre blanc, un únic globus, blanc, il·lumina l'estança.

La dona també és blanca, però podria ser negra, o groga, o vermella. Té els cabells foscos, amb fils blancs, deixats anar. Vesteix una camisa de dormir blanca, informe. Asseguda al llit es raspalla els cabells, lentament, mentre cantusseja alguna cosa.

A la porta hi ha un espiell des d'on uns ulls l'observen sense parar. La dona s'atipa de pentinar-se i deixa el raspall, negre, al damunt de la taula. Indiferent als ulls que la miren, obre un calaix de la calaixera i comença a treure objectes, que va deixant al damunt de la taula.

Una ampolla de colònia, una pilota groga, una compresa, una tovallola rosada, una figureta de ceràmica que representa un mussol, un got de vidre transparent, una cullera d'acer inoxidable, un arc petit i una petita fletxa, dos llibres gruixuts, vells i gastats, un passador pel cabell de color carabassa, una rosa pansida, sis postals de paisatges, una capseta de cosir de marqueteria, una nina sense cap ...

S'asseu i comença, pausadament, a apilar els objectes, intentant fer-ne una torre. Ho fa sense massa traça i sense mirar-ne la forma. No és d'estranyar que la pila li caigui, una vegada i una altra. Però ella no defalleix i, a cada fracàs, recull les peces i comença de bell nou intentant noves combinacions.

Els ulls de la porta no deixen de mirar-la.

Finalment, perd la paciència quan la pila cau per vint-i-cinquena vegada i el mussol de ceràmica va a parar per terra, esmicolat en mil bocins. S'aixeca i el trepitja amb ràbia.

Del peu li surt un raig de sang, s'ha tallat. Tot i que li deu fer mal no fa cap posat, només es mira encuriosida el doll de sang que en surt. Aleshores s'ajup i suca els dits de les mans en la sang que ja forma un bassal. Se'ls mira, mira la paret blanca i s'hi apropa tot coixejant.

Primer, tímidament, dibuixa un prat, fa una passa enrere per contemplar-ne l'efecte. És un prat vermell, és clar, i amb el seu moviment, la sang, que forma un riu,  s'escampa pel terra blanc de l'habitació. Torna a sucar els dits i aleshores dibuixa un sol que escalfa.

Aleshores, presa d'una follia adelerada, dibuixa uns ocells que s'envolen i dibuixa l'escalfor del sol i el soroll de les ales. Canvia de paret i dibuixa un mur de pedra, vell i ple de molsa. Pel damunt del mur sorgeixen les branques d'uns arbres que hi ha a l'altra banda.

Cal dibuixar una vella porta rovellada amb el cancell obert, i traspassar-la. No para de sucar els dits en el riu de sang i, movent-los pel damunt de la paret, crea i recrea, ara un camí de terra, vorejat d'herba vermella humida de la rosada. Dibuixa l'aire fresc i humit i la llum del sol que es filtra per les fulles dels arbres.

I dibuixa, camí enllà, el rierol que canta i un peix que salta caçant una abella. I dibuixa el so de l'aigua, la fresca, l'aire, la llum fins que arriba a l'últim pany de paret i para.

Allí ja no pot dibuixar: hi ha un mirall. I es mira; i veu una dona blanca, vestida amb una camisa de dormir blanca, ple de ditades de la sang que li surt com un riu del peu. I aleshores sembla adonar-se dels ulls que la miren des de la porta. I torna a mirar-se. I udola, i crida, i s'estira els cabells i pega a la seva imatge dins el mirall. Pega! pega! pega! Fins que esberla el mirall en mil bocins i, al riu que li surt del peu, s'afegeixen els rierols de les mans, els braços, la cara, provocats pels trossos de mirall.

Finalment es cansa, i s'estira al llit, i s'arrup com un fetus, i els rius de sang ho tenyeixen tot de vermell: el terra, les parets, esborrant els dibuixos, la cadira, la taula i la calaixera, el llit, el sostre, la porta. L'espiell es tanca i els ulls desapareixen i, finalment, tot es fon en el vermell. La respiració s'ha fet vermella i ella ja és morta.

No he pogut evitar posar fotografies d'algunes de les performances de l'artista Marina Abramovic, que sempre m'ha impressionat i de la qual ja us n'havia parlat aquí. Feliç Sant Jordi.