divendres, 23 d’abril del 2010

Fos en roig (entreson)

Fotografia extreta d'aquí

L'habitació és blanca. Blanques són les parets, el marc de la finestra, la porta, el pany. Blanca és la taula, la cadira i la calaixera. Blanc és el llit de ferro i blanca és la roba, com blanc és el terra i, al sostre blanc, un únic globus, blanc, il·lumina l'estança.

La dona també és blanca, però podria ser negra, o groga, o vermella. Té els cabells foscos, amb fils blancs, deixats anar. Vesteix una camisa de dormir blanca, informe. Asseguda al llit es raspalla els cabells, lentament, mentre cantusseja alguna cosa.

A la porta hi ha un espiell des d'on uns ulls l'observen sense parar. La dona s'atipa de pentinar-se i deixa el raspall, negre, al damunt de la taula. Indiferent als ulls que la miren, obre un calaix de la calaixera i comença a treure objectes, que va deixant al damunt de la taula.

Una ampolla de colònia, una pilota groga, una compresa, una tovallola rosada, una figureta de ceràmica que representa un mussol, un got de vidre transparent, una cullera d'acer inoxidable, un arc petit i una petita fletxa, dos llibres gruixuts, vells i gastats, un passador pel cabell de color carabassa, una rosa pansida, sis postals de paisatges, una capseta de cosir de marqueteria, una nina sense cap ...

S'asseu i comença, pausadament, a apilar els objectes, intentant fer-ne una torre. Ho fa sense massa traça i sense mirar-ne la forma. No és d'estranyar que la pila li caigui, una vegada i una altra. Però ella no defalleix i, a cada fracàs, recull les peces i comença de bell nou intentant noves combinacions.

Els ulls de la porta no deixen de mirar-la.

Finalment, perd la paciència quan la pila cau per vint-i-cinquena vegada i el mussol de ceràmica va a parar per terra, esmicolat en mil bocins. S'aixeca i el trepitja amb ràbia.

Del peu li surt un raig de sang, s'ha tallat. Tot i que li deu fer mal no fa cap posat, només es mira encuriosida el doll de sang que en surt. Aleshores s'ajup i suca els dits de les mans en la sang que ja forma un bassal. Se'ls mira, mira la paret blanca i s'hi apropa tot coixejant.

Primer, tímidament, dibuixa un prat, fa una passa enrere per contemplar-ne l'efecte. És un prat vermell, és clar, i amb el seu moviment, la sang, que forma un riu,  s'escampa pel terra blanc de l'habitació. Torna a sucar els dits i aleshores dibuixa un sol que escalfa.

Aleshores, presa d'una follia adelerada, dibuixa uns ocells que s'envolen i dibuixa l'escalfor del sol i el soroll de les ales. Canvia de paret i dibuixa un mur de pedra, vell i ple de molsa. Pel damunt del mur sorgeixen les branques d'uns arbres que hi ha a l'altra banda.

Cal dibuixar una vella porta rovellada amb el cancell obert, i traspassar-la. No para de sucar els dits en el riu de sang i, movent-los pel damunt de la paret, crea i recrea, ara un camí de terra, vorejat d'herba vermella humida de la rosada. Dibuixa l'aire fresc i humit i la llum del sol que es filtra per les fulles dels arbres.

I dibuixa, camí enllà, el rierol que canta i un peix que salta caçant una abella. I dibuixa el so de l'aigua, la fresca, l'aire, la llum fins que arriba a l'últim pany de paret i para.

Allí ja no pot dibuixar: hi ha un mirall. I es mira; i veu una dona blanca, vestida amb una camisa de dormir blanca, ple de ditades de la sang que li surt com un riu del peu. I aleshores sembla adonar-se dels ulls que la miren des de la porta. I torna a mirar-se. I udola, i crida, i s'estira els cabells i pega a la seva imatge dins el mirall. Pega! pega! pega! Fins que esberla el mirall en mil bocins i, al riu que li surt del peu, s'afegeixen els rierols de les mans, els braços, la cara, provocats pels trossos de mirall.



Finalment es cansa, i s'estira al llit, i s'arrup com un fetus, i els rius de sang ho tenyeixen tot de vermell: el terra, les parets, esborrant els dibuixos, la cadira, la taula i la calaixera, el llit, el sostre, la porta. L'espiell es tanca i els ulls desapareixen i, finalment, tot es fon en el vermell. La respiració s'ha fet vermella i ella ja és morta.
No he pogut evitar posar fotografies d'algunes de les performances de l'artista Marina Abramovic, que sempre m'ha impressionat i de la qual ja us n'havia parlat aquí. Feliç Sant Jordi.

16 comentaris:

Ernesto Niebla ha dit...

Se m'han posat de punta els cabells, carn de gallina. A mesura que llegia , l'angoixa m'embargava i no podia deixar de llegir-ho. M'ha entusiasmat. Petons i Bon Sant Jordi.

Angel Corrochano ha dit...

Joder chavala!!!, menudo relato ... pasión al borde de la locura, historia llena de metáforas se me antoja. Tal vez la necesidad creadora contra corriente de una sociedad imperfecta e injusta. Me gusta y la selección de fotografías son tremendas, lamentablemente no he visto ninguna Perfomance de esta autora, y es una verdadera lástima, porque prometen.
Un fuerte abrazo y feliz Sant Jordi

lolita lagarto ha dit...

Un gran relat, impactant.
... una petita taca dins un marc de blancor perfecta ho destorota tot i esdevé bogeria...
som tan fràgils!

sànset i utnoa ha dit...

Quin patir coi!

Sort que no era hemofílica...

Bon sant Jordi!

*Sànset*

Allau ha dit...

Avui vas forta, Cli. Bona diada, malgré tout!

Francesc Puigcarbó ha dit...

renoi! es com una potada a l'estomac, tot i que un punt de poètic. Un gran relat.

Garbí24 ha dit...

Que has esmorzat avui?....uf que fort.
Bon sant jordi

Lluís Bosch ha dit...

M'ha agradat molt el text, molt i molt. I les fotografies terribles, com les altres que vas penjar de l'Abramovic...

miquel ha dit...

Bona (i tranquil·la) diada, Clidice.

Marta Contreras ha dit...

Bé, no et facis escriptora de llibres, però no deixis d'escriure per aquí. Bon Sant Jordi Clídice!

Anònim ha dit...

Bon Sant Jordi també! Quant de dibuix en un dia de lectura!

Rafel ha dit...

A primer cop d'ull sembla una metàfora del que li ha passat a Sèrbia, evidentment les imatges de l'artista Marina Abramovic hi lliguen amb el text.
També es pot veure moltes altres situacions d'autodestrucció de les persones.

PD. El que resta clar és que no és un conte ensucrat de Sant Jordi

Frannia ha dit...

D'això se'n diu escriure amb el cor! Feliç Sant Jordi!

Efrem ha dit...

Relat bonic i la foto del mig, sobretot, preciosa!! És una manera de plasmar un cúmol de sensacions que normalment costen d'evocar en l'escriptura, aquest escrit és com una gran imatge psicològica :)_

marta ha dit...

Aquest escrit m'ha agradat moltíssim.

Clidice ha dit...

Ernesto gràcies :) me n'alegro d'haver estat capaç de fer-t'ho copsar :)

Ángel si, temo a las metáforas, pero pensé que ... por qué no? Pues te perdiste una exposición suya en Madrid no hace mucho, cachiiiiiissss :)

lolita lagarto gràcies :) si, som molt fràgils i algunes més davant la sang.

Sànset si ho arriba a ser no té temps de pintar :P

Allau bé, forta no ho sé, més aviat que quan es pateix d'insomni solen passar coses estranyes ;)

Francesc P. me n'alegro que t'hagi agradat, gràcies :)

garbi24 jo sempre esmorzo fort: entrepà, suc de fruita i te :)

Lluís Bosch gràcies, aprecio el teu comentari :)

perre te'n faries creus del tranquil·la que puc arribar a ser :)

marta estaré per aquí fins que us en canseu o que jo m'avorreixi de mi mateixa :)

Albert B. i R. les imatges també es "llegeixen" :)

Rafel Sèrbia, una dona ... hi ha tantes coses que corren parelles! :)

Frannia gràcies! :) cal provar de no mentir massa :)

Efrem moltes gràcies, l'escatologia, els extrems, són a tot arreu, naixement i mort ...

marta moltíssimes gràcies per llegir-lo :)