El senyor (?) Goebbles dient-hi la seva
"O ets dels meus, o estàs contra meu", i això és el que trobem, dia si, dia també, en el nostre entorn i, com no, a la Xarxa. Tots pontifiquem i expressem les nostres opinions per ... ser aplaudits. No considerem realment la possibilitat de diàleg i, no cal dir, la possibilitat de canviar d'opinió.
Ens mostrem justament indignats i fem les proclames que calen a la democràcia i a la igualtat de drets, on hi amaguem la nostra intolerància o, encara pitjor, la falta de respecte. Perquè no som capaços de conviure amb persones que pensin i vulguin viure de forma diferent a la nostra.
Volem convèncer i, si no podem, volem vèncer. Això si, convenientment embolicat de legitimitat democràtica. I, com ja van dir Les Luthiers: "la veritat absoluta no existeix, i això és absolutament cert".
Us linko aquest post del blog Fronteras Movedizas d'Enric González que vaig conéixer de la mà d'en Josep.
Us linko aquest post del blog Fronteras Movedizas d'Enric González que vaig conéixer de la mà d'en Josep.
29 comentaris:
Sembla que guanya Chejov, Shakespeare seria per les pelis. Ara no estic d'acord ni amb tu ni amb aquest senyor, hi ha molts blocs on no tot es blanc i negre, n'hi ha plens de matissos. Jo no he pretès mai ni vencer ni convèncer a ningú, dic el que penso i prou.
Avui no tinc temps de res mes passo a saludar-te bon dia!!!
Espero que acceptis excepcions. Evidentment, tenir una opinió és defensar-la, però cal dialogar. També cal que les dues parts vulguin fer-ho. A casa no espero que tots em diguin que maco que sóc i quanta raó tinc. Si és així, doncs bé. I si no, que ho diguin, que en parlarem. Això faig jo. La meva opinió és meva, i no la callaré perquè qui llegeixo en tingui una altra. I si no li agraden les discrepàncies, pitjor per ell. Tot això que no aprendrà perquè no vol baixar del burro. Canviar una opinió és molt difícil, t'han de convèncer amb bons arguments. Però canviar una mica la teva visió no és tan complicat. A mi m'ha passat molts cops a base de comentaris.
M'ha semblat un article molt interessant.
Dissortadament, crec cert el que s'explica -en molts casos- sobre els blocs. De fet, el que hauria de ser un espai de debat pot passar fàcilment a ser un monòleg.
M'agraden els diàlegs, no els monòlegs. El que si que he detectat, és que en aquest món dels blocs tendim a unir-nos aquells qui pensem d'una forma similar. El debat, massa sovint, és mínim o respon a matisos. A més a més, crec que, quan escrius un post en concret, si el llegeix algú que no n'està d'acord, tot sovint el que fa és no escriure-hi. Això és un error, perquè si els blocs disposen de la possibilitat d'efectuar comentaris és perquè s'iniciï el debat.
Tampoc m'agrada que quan un et porti la contrària s'identifiqui sota un "anònim". Fins i tot, a la primera porra que vam fer al nostre bloc, un que va dir que el barça perdia, un dels pocs per no dir l'únic, es va identificar com a "anònim". Que no mosseguem, coi!
*Sànset*
Penso que la dosi de tolerància, respecte i diàleg mai no és excessiva, i que sempre ens cal més, malacostumats com estem amb tot el bagatge històric que tenim al darrere. Però no acabo de veure que la finalitat d'exposar públicament les idees o les parides pròpies sigui habitualment la de pontificar, fer proselitisme o ser aplaudits, i a la xarxa encara em costa més de veure. Crec que el fet que cadascú pugui dir la seua i exposar-se públicament ja és un inici de diàleg. I la possible interacció que ofereixen els comentaris és una bona eina, utilitzable o no a criteri de qui fa el bloc o de qui el llegeix. Total, que tinc la impressió que els blocs són un bon antídot contra la prepotència de qui es creu amb al veritat absoluta. Sense ànim de pontificar :)
Acabo d'aterrar a l'univers blocaire i a cop d'ull puc dir que he vist blocs en què hi ha força diàleg,sobretot els que són específics, per exemple cientifistes, literaris etc.
Ara bé, sí que és cert que es tendeix a expressar les opinions més quan són a favor d'allò expressat que en contra.
Per últim, en blocs on el que hi ha són poesies o produccions creatives, les opinions sempre són positives i això és un fet que m'estranya... perquè és possible que hi hagi textos que a vegades no s'entenguin, avorreixin o no agradin i per ara no he vist mai cap declaració semblant. Demanaria llibertat absoluta d'expressió i en casos de creació que no sàpiga greu a ningú dir el que pensa per por d'ofendre l'ego de l'altre.
Clídice, com pots veure pels comentaris, potser el teu escrit és massa taxatiu. Almenys, en el veïnat que t’has creat crec que predominen les persones obertes al diàleg. I no crec que siguin les úniques. El que passa és que, com diu l’Enric Gonzalez, els altres criden més.
Com prou saps, des dels blogs també és possible la glossa exaltada d'unes llunyanies del tot absents del nostres conflictes. La prefabricada burxa continua dels noticiaris no afecta a tothom.
També he de dir que em sembla rebé que vulguis gratar en aquesta ferida, en aquest llast tan feixuc. No, no tothom s'exposa a descórrer segons quines cortines.
Jo he de reconèixer que no tinc la voluntat de sempre dir la meva que té en Xexu, per a dir un exemple, no perquè sigui l'únic. A mi m'agrada molt el diàleg i crec que no intento convèncer ni vèncer, però la veritat és que fins i tot amb persones amb qui acostumo a estar d'acord, quan veig un article molt contundent o molt indignat amb un to que no m'hi sento còmoda per dir la meva... marxo sense dir res. Possiblement és un error, però si no m'hi sento còmoda amb el to, no tinc ganes de fer l'esforç... i a vegades el tema em sembla ineressant, però la raó absoluta i la desqualificació em molesten profundament. I jo puc caure-hi també, algun cop, no dic que no... però intento no fer-ho.
ONDIA...¡SEGUR QUE TU TENS RAO?...
JUGANT AMB BCN.
Respecte del bloc que linkes i que, suposo, comparteixes, he de dir que em sembla cert el que vaig veure escrit fa poc: "tothom vol ser ciutadà del món, dir això costa poc i agrada a molts. Però estar en pau amb el teu veí, caram, això sí que és difícil."
En general, falta compromís, però avui dia els valors ja no existeixen.
Digues el que penses portant la contrària, si cal, amb vehemència, però sempre sense insultar, a un blog que no és el teu i... que no et passi res! I és que la majoria de gent només vol els blogs perquè els altres li reafirmin l'encantat que estan de coneixe's. Però és molt humà en el fons i gairebé inevitable... Tendim a simpatitzar més amb la gent que pensa de manera similar a la nostra.
A mi em sembla que es poden provar les terceres vies. Provar de convèncer és una empresa poc intel·ligent, perquè discutiries i dues hores més tard cada interlocutor seguiria en el seu punt de partida. Calen moltes estratègies i habilitats.
La tercera via seria tan sols suggerir, i que cadascú pensi per sí mateix. Em sembla interessant i més obert, i ho anem provant.
Enric González es grande, grande, (su “Historias de Londres” es grande, léanlo) y además del Inter. A mí lo que me gusta, Clídice, es el relojito este Quina hora és, que hay a la derecha, y hacía tiempo que te lo quería decir.
Ep!, Clidice! M?has suggerit un aforisme i te'l regalo, que te'l mereixes (espero que no existeixi): "La veritat quan és absoluta és més absoluta que veritat".
Les contradiccions ens fan humans...
L'absolut es una beguda d'alta graduació (amb conseqüències funestes)
;))
Opinar i dir el que un pensa, és un xic diferent de pontificar, més aviat, els qui es creuen en poder de la veritat absoluta, no solen fer-se preguntes, i no solen parlar gaire en blogs senzills com els nostres, surten a darrera les banderes i agiten tempestes, provoquen, enmerden...uix, perdó!!!
Petonassos!
Francesc P. m'agrada que no estiguis d'acord amb mi, és un bon començament per matisar les nostres posicions, no trobes? :)
Striper sempre amb presses! paraaaaaaa :)
XeXu és clar que s'accepten les excepcions, l'apunt està dut a l'extrem per trobar-ne les discrepàncies :) I si, a mi l'opinió dels demés m'ajuda a veure altres formes de posicionar-se al davant dels problemes, ergo creixo :)
Sànset si que l'és :) això que tu defineixes tan bé és justament el que em costa de comprendre. En blogs del país veí (llegeixis Spain) la tònica és justament la contrària. Els comentaristes dels apunts discrepen obertament i es contesten entre ells, estableixen diàleg, a vegades s'ofenen, es demanen disculpes ... semblen més "vius". I em costa de comprendre com algú es posa Anònim per donar una opinió contrària, si ho fa de forma educada no en veig la necessitat.
LEBLANSKY bé, tu parteixes de la base d'un blog amb comentaris oberts. En són molts que no els tenen i que filtren els comentaris, jo mateixa ho feia. La qüestió és que mai vaig vetar cap comentari, però la moderació feia que molta gent se n'estés de dir el que volia. I tu pots pontificar el que et vingui de gust :)
lolita lagarto, a part que t'he de dir que m'encanta el teu nick, penso que la toques: la gent que discrepa senzillament no ho diu, o afalaguen el creador sense raó. Si un text no és bo, no ho és. Qui escriu sap que ha d'escriure molt i moltes vegades. L'ego és fràgil, si, però cal domesticar-lo. :)
Allau tens tota la raó, fins i tot la imatge del senyor (ehem) Goebbles està posada amb ànim provocador. I els que criden més i més malament hi són per tot arreu, no ens han de fer cap por. A UQV algú va dir "freda indiferència"? ^^
Girbén em dol veure la por que tenim a dir les coses tal i com les pensem. Això ens demostra que ens vàrem embolicar amb una bandera de la llibertat totalment fictícia. Cal dir les coses com les veiem i acceptar allò que rebat els nostres arguments com el que és: una forma de créixer. :)
Carme no ha de ser mai forçat dir l'opinió, però si et queda el rau-rau de no haver-la dit senyal que fas malament marxant. També cal dir que, en molts blogs, quan observes el tarannà del blogaire, penses que realment no paga la pena. Però tots hem de procurar respectar l'opinió de qui no pensa com nosaltres. Quin món més avorrit si tots penséssim igual! :)
JUGANT mmmmm, ara m'has mort! hahahaha!
Olga Xirinacs ja ho diuen també: "val més un bon veí que una bona casa!" i podríem afegir: encara que no pensi com tu, només cal que et respecti :)
Tens raó... fins a cert punt. Es cert que molta gent es lamenta del dogmatisme imperant, cosa que es un signe de que la qüestió preocupa, però també es cert que, malgrat la preocupació, la crispació i el dogmatisme no minven. ¿Quina conclusió en podem treure? Doncs que (deixant de banda els que ni volen ni els hi interessa) la majoria de la gent volem, sincerament, ser tolerants, però no en sabem més; com en totes les coses, uns s'en surten millor que altres.
Òscar Roig això, pel que he observat, passa sobretot als blogs de la Catosfera, contràriament al que passa als dels veïns que diuen el que els sembla, discuteixen, fins i tot s'insulten si convé. Però semblen més reals. Ens han inculcat massa allò del políticament correcte i, desenganyem-nos, no som anglesos.
Lluís Bosch sempre procuro deixar els posts incomplets o expressar-me de forma extrema per "provocar" una mica el personal. Però, tot i així, moltes vegades trobo a faltar una mica de debat, que la gent també es parli entre ells. Això de "casa meva" en el cas dels blogs ho trobo una mica agafat pels pèls.
a. hola! :) doncs mira, si t'agrada el rellotget ja t'agrada alguna cosa :)
Evocacions doncs moltes gràcies! és molt interessant el teu aforisme, defineix molt bé aquesta incongruència que ens atenalla :)
pratinsky i a més, a mi, els absoluts em provoquen al·lèrgia ^^
zel hi ha de tot una mica, em penso. Però molta gent compara els blogs amb les tertúlies de cafè i no són ben bé això, si més no a la Catosfera. Petonassos per a tu també :)
Hola Brian perdona ens hem "creuat" :) bé, potser aquí estem assajant això del respecte a l'opinió contrària o, més aviat, ho provem amb més o menys fortuna, no? :)
En la pluralitat està la gràcia. Ara bé, trobo normal i està bé que una persona que té unes determinades idees, que ha enriquit a base de raonaments, defensi les seves tesis si creu que l'altre s'equivoca. Al contrari, singificaria que no està prou convençut i es comportaria com aquelles polítics que, segons com bufa el vent, varien el seu discurs. Amb tot, evidentment, si el raonament de l'altre et supera cal reconèixer-ho. Ningú té la raó sempre en tot, i si algú ho creu així, segurament s'equivoca!
Completament d'acord Clídice! Els fanàtics que més por em fan son els de la meva pròpia ideologia, sempre disposats a nomenar-te traïdor davant la menor dissidència!
L'altre dia vaig perdre un bon amic de facebook per donar suport a Obama!
...jo, en aquest tema sempre faig servir una genial cita marxista:
Estos son mis principios, si no te gustan...tengo otros.
Albert B. i R. defensar les pròpies idees és el que convé, sempre i quan estiguem oberts a revisar el nostre propi pensament. El dogma no em sembla la fórmula per arribar a cap entesa, ja tens raó :)
glamboy69 a mi, els de la suposada "meva" em terroritzen. Quan escoltes els "essencialistes" et qüestiones moltes vegades allò que penses. Tanmateix crec, sincerament, que totes les ideologies són vàlides si es manté la ment oberta a la possibilitat que no siguin l'única possible. I a mi també m'han insultat des de files suposadament independentistes per "confraternitzar amb l'enemic", només perquè no vaig pel món insultant als "espanyols".
Robert el "marxisme" del que tu parles és el que més m'agrada, el de bigoti pintat, no el de barba blanca ;)
oui!
"Tots pontifiquem i expressem les nostres opinions per ... ser aplaudits. No considerem realment la possibilitat de diàleg i, no cal dir, la possibilitat de canviar d'opinió".
Ai, Clídice, que no hi estic gens d'acord! Precisament, el que dóna vidilla quan tractes un tema espinós, és justament rebre opinions diferents de la teva, per contrastar!
No, avui no estic gens d'acord amb el que dius. Bé, per alguna banda haviem de començar, no?
Per què quan hi ha dues opinions contràries, un NO escolta l'altre?
no us adoneu, que normalment és el que passa? Ja comencen a parlar sabent que NO s'escoltaran!
a partir d'aquí... ja podem plegar!
i encara hi ha una altra cosa: normalment no sabem o no volem veure les coses que "l'enemic" ha fet bé. Ep! hi ha vegades que no les veiem perquè no n'hi ha cap de bona. Però sense ser tan extremistes... sempre podem trobar alguna cosa de positiu en un interlocutor amb qui no estem d'acord. Penso jo!
Publica un comentari a l'entrada