dimecres, 25 de maig del 2011

Plaça Catalunya (editat)

de l'Ara
Us afegeixo fotografies de la Clàudia Serrahima, la xicota d'en Marc i també fotògrafa.

Fotografies Clàudia Serrahima
El Marc Àvila Català és fotògraf i té vint anys. Quan s'és fotògraf, tens vint anys, vius a Barcelona i, fins fa quatre dies, duies el cap ple de rastes, a ningú li pot estranyar que tinguis ganes d'anar a la Plaça Catalunya.

En Marc és amic del meu fill petit i li he demanat que m'expliqui això de la Plaça Catalunya, o sigui que m'ho ha escrit i m'ha autoritzat a fer-vos-ho arribar. M'agrada la seva veu, la forma que té de reflexionar sobre allò que veu, potser perquè al darrera d'un objectiu cal ser més reflexiu.


¿Revolució o Anècdota?

És realment gratificant veure trenta mil persones concentrades a l’epicentre d’una ciutat. El motiu? Claríssim. L’alternativa no tant. El motiu que ha engegat aquesta massa de gent a sortir de les seves cases, es predica per tota la plaça com una mena de speaker’s corner . Però l’alternativa no es transmet tant clar, ja que els que emeten els discursos coincideixen en la protesta, però alhora de exposar solucions, el sentit és perd per mil maneres d’arribar-hi. Potser per això han sigut titllats durant la setmana com una concentració banal i amb una gran vacuïtat a l’hora de donar sentit aquesta moguda.

És veritat que ens segons què i qui existeix quelcom de contradictori. Però que pots trobar davant d’una massa irritada, doncs de tot. Evidentment que en sentiràs de bestieses, però d’altres diran coses amb sentit comú, ja que segurament, tenen un cert criteri sobre el que parlen.

Doncs per aquí es comença, organitzant-te amb aquests que en saben de parlar per representar aquells que no en saben. Realment només és afegir-li l’ ingredient essencial polític, organització. Per arribar a consolidar totes aquestes propostes i solucions, i deixar de banda, aquestes assemblees multitudinàries que acaben sempre amb el clamor dels oients, que esperen atents per a veure qui és el pròxim que agafa el megàfon. Sense donar temps a pair la proposta escoltada i arribar a fins raonables i aplicables.

Dit així és molt senzill, però tot ha de passar per un procés. I si els indignats volen ser alguna cosa més que anecdòtics han de fixar un rumb, que ja el tenen, i concretar com arribar-hi, que és el que no tenen tan clar.

No obstant, aquests dies a la ciutat s’han viscut amb agitació i il•lusió. Les mirades i els comentaris de la gent capa plaça Catalunya eren esperançadors.

26 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

qui no és revolucionari als 20 anys és un idiota, i qui ho és als cinquanta també. El que trobo d'aquestes acampades es que tenen un punt d'idealisme utópic, de romanticisme que m'agrada, encara que no acai servint per a gran cosa.

Tadeus ha dit...

Jo vaig estar a Barcelona el cap de setmana passat visitant uns amics que viuen al Barri Gòtic i per tant tenia prop l'acampada e Plaça Catalunya, per la qual, com no, em vaig sentir atret. Hi vaig anar més d'un cop i també vaig fer moltes fotos. Intentava escoltar el que es deia en les assemblees però la tasca era quasi impossible: moltes de les paraules es perdien entre la multitud. M'ho vaig mirar tot com a espectador, no com a participant. L'acampada i protesta dels joves indignats tenia, almenys el cap de setmana, un gran magnetisme, tot i que és massa evident que res de tot això servirà per a molt. Compartisc algunes de les coses que s'han dit ja en aquesta entrada, i només afegiria una impressió barcelonina personal, que ja he descrit al meu blog, i que ara amplie:

Jo vaig viure a Barcelona fa uns dotze anys, i en aquells temps ja era una ciutat superturística i superturística. Ara, tornant a la ciutat per a una curta visita, me n'adone que la cosa ha anat a més, o a pitjor: la ciutat està literalment invaïda pels turistes, que es converteixen en els autèntics propietaris dels carrers i de la dinàmica de la ciutat. Barcelona està en el Meditertrani però també podria estar en Orlando (Florida) o en Tokyo; és, cada vegada més, un producte prefabricat per als milions de turistes que la visiten, un parc temàtic en el qual es copia a sí mateixa, un producte refinat, i amb estil, de la globalització entesa com a negoci redó. Allà mateix, en la Plaça Catalunya, convivien el cap de setmana dos efecte paralels de la globalització: el de la ciutat homogeneitzada i preparada per als turistes, i el dels hippies joves de tota la vida que pateixen i volen combatre alguns aspectes del món globalitzat en què viuen. No calia anar molt lluny per vore que en realitat vivim en un món d'interconexions tan complexes que qualsevol iniciativa individual o colectiva per canviar-lo queda una mica en anècdota.

Carme Rosanas ha dit...

Gràcies per acostar-nos en marc, va molt bé d'escoltar la veu dels joves i sobretot si és reflexiva com aquesta.

Mr. Aris ha dit...

Jo entenc els de la plaça Catalunya, però mentre ells divaguen, els del partit de L'Anglada s'han conseguit ficar a uns quants ajuntaments. El que no vota, no decideix. Si no votes ningú, com ha passat en un poblet, encara, però l'ultradreta ha aprés a votar, com l'ultraesquerra. El que tenen que fer es un partit.

lolita lagarto ha dit...

Si acaba sent anecdota ho serà perquè el poder no recollirà les propostes ni les reivindicacions d'aquest col.lectiu, la idea de base que proclamen és clara, més justícia, més igualtat i menys privilegis per a alguns, ara bé la manera de concretar-ho és més complicat , costa donar-li forma, però els nostres polítics amb més de trenta anys no ho han sabut fer, tot i cobrant per aquesta feina.. com se'ls hi pot demanar que ells ho facin en 8 dies? a més a més això no es una cosa que es fa i ja està, això es va fent mica en mica, cada dia i mai s'hauran acabat les propostes perquè quan es funciona de veritat no hi ha límit, sempre hi ha alguna cosa més.. es tracta d'això.

no obstant, també em costa de creure que la revolta vagi a més, però no pels qui han acampat o qui els ha donat suport, sinó perquè a la classe política no li interessa moure el cul de la cadira, ni li interessa reollir el que diu la gent que a la fi és del que tractaria una democràcia..

d'altra banda Puigcarbó.. segons el que dius dec ser una d'aquestes idiotes de 50 anys que encara creuen que un futur millor és possible...

Clidice ha dit...

Una prèvia, en Marc, que ha estat dins de comunicació en la moguda de la plaça, em comentava ahir al vespre: el mal és veure com el megàfon era dels més agosarats, i els uns parlaven de nacionalitzar la banca i els altres de plantar més arbres. De manera que, al final, ja no sabies si es volia nacionalitzar els arbres o plantar un banc. Entretant, els que tenien més formació política es feien els amos de la cosa. També em va comentar una anècdota d'una senyora gran, acampada a la plaça, perquè el seu nét no té feina i la ballen molt magra, que plorava escridassant uns anarkos que es drogaven mentre la premsa els anava fent fotografies, i ell intentant consolar-la. En Marc ha estat passant de la il·lusió al desencís, de la ràbia a la impotència i, finalment, a la reflexió. El títol que hi ha posat el trobo impagable i m'agrada constatar que sempre he tingut raó: els joves també saben pensar.

magazine.cat ha dit...

Estic d'acord amb Aris si no fan un partit no arribaran en lloc.

Tu, jo i l'Otis ha dit...

Jo estic amb l'Aris: molta gent a Plaça Catalunya, molta gent a la Puerta del Sol, però qui ha guanyat les eleccions és la dreta. A tot arreu. Com es menja, això?
Les bones intencions no guanyen eleccions.

llum ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
llum ha dit...

La protesta no anirà a més si no ens impliquem tots els que estem indignats. Però no s'hi val només indignar-se a la sobretaula del diumenge o a la màquina del cafè de la feina. Cal mullar-se el cul, no mirar-s'ho des de fora. Algú diu que qui no és revolucionari als 20 és idiota i qui ho és als 50 també. No hi estic gens d'acord. Que seriem sense utopies?
El moviment no anirà a més si es limita als joves. Que passa, que només ho estan ells d'indignats? Tenim el cul tan enganxat a la cadira que ens impedeix veure que passa al nostre voltant?. A mi si m'ho permeteu, seguiré somniant en què un món millor és possible. Però es clar, si no el comencem a construir, encara que sigui a base d'assamblees que poden semblar naïf als ulls d'alguns, no farem res mes que aplanar el camí a un món encara més horrible del que és ara.

Eduard ha dit...

Us parla un nihilista amb seny. (I, per cert, ahir vaig llegir una obreta de Blok, El rei a la plaça, on el Seny era personificat per un bufó.): No sé que és pitjor si revolució o anècdota. De totes formes és ben clar que serà la segona.

Col·lectiu d'antiartistes ha dit...

Bé, com algunes persones que han comentat abans sóc un idiota de 50 anys que creu en les revlucions. Però amb l'eat alguna cosa he après -per no treure-li la raó del tot al primer comentarista-, i és que les revolucions veritables no es fan sense un llarg moviment preparatori que sol passar desapercebut en el temps en què es desenvolupa.
El moviment dels indigats és bàsicament una protesta, una denúncia... i també un símptoma d'una crisi profunda d'un sistema que agonitza i que caurà tard o d'hora.
I crec que res no queda en el fons d'un sac trencat: de tot el que està bullint aquests dies, entre tot això, algunes coses,sens dubte, ens acaren al futur.

Galderich ha dit...

M'agrada ser un idiota i crec fermament que aquest moviment caòtic tindrà les seves repercussions. Menys de les que volíem, però en tindrà.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La frase no és meva Galderich, però és encertada, o realista. . .

miquel ha dit...

Entre altres coses, el que pot ser interessant de la plaça de Catalunya és veure'n la continuïtat. No de tota la plaça, que em sembla que de cap manera pot donar res unitari més que un esperit, una il·lusió, sinó d'aquells que tinguin la força d'organitzar-se per mirar de tirar endavant algunes propostes, no gaires. Hi haurà prou convenciment i constància? Ja ho anirem veient.

en Girbén ha dit...

La frase és del Clemenceau (un home que va passar del radicalisme republicà a ser un brutal repressor com a ministre de l'interior), i serveix de magnífica excusa per a no fer res. Jo, com el Galde, encara mantinc il·lusions.

Brian ha dit...

Fa un moment he deixat la resposta al teu comentari en el meu bloc, així que no la repetiré. Només una idea:

No pertoca als indignats, o a la societat descontenta en general, aportar alternatives ni convertir-se en partit polític (per acabar fagocitats pel mateix sistema que denuncien) sinó exigir que les institucions i els partits, que son els qui tenen els mitjans i la obligació de fer-ho, regenerin aquest sistema.

Marta ha dit...

Jo també diré la meva: Vaig anar d'espectadora a la Pl.Catalunya i
vaig veure de tot, llistes electorals amb nom d'imputats, queixes de tota mena, etc.., amb les quals estic d'acord i que els joves manifestin el seu desencís. Jo crec que això donarà de sí, i si mes no, temps al temps. Els que tenim una edat recordem altres bellugades com el maig-68 i que força avenços ens va portar. Ara no podrem dir que els joves passen de tot. N'hi han de força clarividents. Jo hi confio.

El porquet ha dit...

És bo veure que hi ha jovent que puja i pensa i que no es deixa endur pels corrents populistes, frikis o tota aquesta parafernàlia de moda.

Ara bé, posats a donar una opinió, crec, de veritat, que aquest moviment no deixarà de passar com una anècdota. Al meu voltant no veig una sensació especial de revolució ni de canviar les coses. Miro la societat, els carrers, la gent més propera i més llunyana i tothom segueix atabalat amb els seus maldecaps i, és la pura realitat, ja gairebé ningú parla dels "indignats".

No es flaira cap onada de canvi, sincerament. I és una pena, però, a voltes, la veritat és així de trista.

D'altra banda crec que un moviment tan poc articulat, amb tanta heterogeneïtat, sense cap líder o líders clars té massa dificultats per a sobreviure. I en el moment en que s'aconseguís articular una miqueta ja correria el risc d'institucionalitzar-se i caure, aquest també, en la rigidesa de les estructures organitzades i en els vicis de qui governa aquest moviment o qualsevol altre moviment.

Em diràs negatiu, però crec que la naturalesa de l'home perverteix gairebé tots (per no dir tots) els somnis teòrics plens de bona voluntat.

Evocacions ha dit...

Anem a per totes, Clídice. I ho aconseguiren. Ho aconseguirem ara o més endavant, però no ho dubtem. Ho aconseguirem. I tu estaras entre nosaltres com la majoria de persones que s'estimen els altres. Les acampades canviaran el món. A poc a poc. Pacíficament.

Garbí24 ha dit...

jo començo a tenir problemes d'impotència quan veig que el govern ni s'immuta.....literalment passen de nosaltres, ens tenen agafats per els ous i ho saben.

rits ha dit...

Cal temps i serenitat. És cert que hi ha problemes, xq hi ha molta gent perduda i molt lliure pensament. Però la gràcia de tot plegat és que aquests anarkos dels que parles no son només ells, hi ha molta més gent. Gent amb ganes de treballar i canvis. Gent de dret, professors universitaris, gent amb procés, gent que ha estat associada,... i cal organitzar-se bé.
Els joves pensen i ens estan carregant les piles a molts.

No podem quedar-nos només amb la imatge de "perroflautas" o antisistema que alguns mitjans volen donar. Hi son, cert, xò tampoc se'ls pot fer fora, sinó seria contradictori.

M'ha agradat molt la reflexió que fa en Marc.

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Tot és molt complicat! Jo també he tingut sensacions contradictòries aquests dies, tot i està clarament a favor del moviment en general. Bé, m’acostuma a passar en molts àmbits de la vida... Per mi el desrolligador principal és que les esquerres en general s’adaptin als nous temps, que no vol dir com han fet sovint darrerament, fer de dreta ells també, sinó des d’una perspectiva moderna i actual, tornar a ser esquerra transformadora. L’altre idea és no deixar-ho tot en mans dels polítics, que la gent del carrer s’organitzi més per debatre per on s’ha d’anar, lluitar pels seus drets i defensar-los. I, després, cada “indignat” és un món...

Clidice ha dit...

Moltes gràcies per la vostra opinió. Disculpeu que no us respongui un a un, però tampoc penso que ho hagi de fer, de moment, amb els vostres comentaris, tinc reflexió per estona. Sort de vosaltres!

Ferran Porta ha dit...

Estic indignat, però molt, amb els que s'ho miren de lluny i, amb major o menor dosi de despreci, passen del tema. Com si no anés amb ells. El món és ple de persones que no hi volen veure, i així ens va.

Ah, i creure que ser "revolucionari" als 50 és ser idiota, amb tots els respectes, em sembla... inqualificable. Sort dels "revolucionaris", sino encara seriem a l'edat de pedra.

Clidice ha dit...

Ferran la frase va ser dita en un moment que, als 50 anys ja eres home mort. En qualsevol cas, avui s'hauria d'actualitzar i posar-ne, per exemple, uns 80. Frivolitats a banda jo sóc més del parer que la societat evoluciona gràcies al desacord, o sigui que no és pas dolent que hi hagi algú, sempre, que et faci repensar l'actitud que prens. De tota manera, benvinguda l'acampada, benvinguda la mobilització, benvinguts tants i tants indignats a l'interès per la societat i la seva gestió.