Carreguem les tendes als Jeep i ens hi carreguem a nosaltres també, en Kosmos, el nostre xofer zulú, es quedarà a guardar les nostres coses a la ciutat. Fa un fred que pela i anem al darrera en una espècie de graderia que han soldat a la caixa del Jeep. Sortim del camp, a Maun, on es queda el nostre camió i la majoria de les nostres pertinences i emprenem la carretera cap el delta.
En aquest Jeep hi anem els més grans de la colla i com que som d'una generació que passarà de verd a podrit i fa força fred, comencem a cantar coplas, cançons de Raphael, de Roberto Carlos, el Yo soy rebelde de la Jeanette de forma força desafinada, i els africans, que ja volten per les carreteres, es fan un tip de riure a costa nostra. Tothom ens saluda, tothom somriu. Això és el millor de l'Àfrica: des del primer dia tothom ens ha saludat. A Windhoek anaves pel carrer i si miraves a algú a la cara et saludava. “Guten morgen” et deien, perquè gràcies o per culpa de l'apartheid donen per suposat que si ets blanca ets alemanya. “Guten morgen, madame”, i jo: “guten guten” i a riure. La rialla sempre era corresposta, encara que després et fotessin la cartera.
Deixem la carretera per a endinsar-nos en una pista polsosa i ataquem amb Chiquitita d'Abba de la que en sabem poca cosa més que “Chiquitita dime porquéeeeeee”. En Jordi, el nostre homosexual oficial, està encantat i és la reina de la festa. Més endavant li hauré d'agrair que m'ensenyi a baixar una escalinata del Palacio Nacional de Lisboa com una veritable vedette. Però això, com va dir aquell: ara no toca.
La pista, plena de pols i sots, es va endinsant en el bosc. Veiem, de tant en tant, grups de cabanes i gent caminant amb garrafes d'aigua al cap, sobretot criatures. Van a l'Okavango a cercar l'aigua pel dia. De sobte el xofer frena i veiem amb astorament com creua la pista una serp, d'uns dos metres, a una velocitat vertiginosa i s'endinsa en la malesa de l'altra banda. El xofer tot excitat ens diu: mamba, black mamba! En uns segons ja no tenim ganes de cantar, tots pensem en les criatures que volten prop d'allí camí del riu a carregar aigua. És com si en el món només existís el sol, la pols i el soroll del motor del Jeep.
Finalment arribem a la tanca de control sanitari. En aquests països ens passem els dies baixant dels vehicles per a trepitjar unes estores, fetes amb trossos de manta vella, xopades amb un producte químic, mentre ruixen les rodes dels cotxes amb el mateix líquid. Ens diuen que és per les malalties de les bèsties, però d'altres diuen que és pel còlera. Val més no pensar-hi massa. Finalment, després de travessar amb els cotxes un braç del riu arribem a l'embarcador dels mokoro, les canoes fetes amb troncs buidats que ens duran fins el campament al centre del delta.
