Més o menys cap als dos anys de la meva existència van succeir tot d'esdeveniments que, podríem dir, van marcar el meu caràcter d'adulta. Ja se sap que passa amb aquestes coses, malauradament, aleshores, no existia el concepte de trauma infantil i aquests petits drames te'ls havies de passar com podies.
Era el dia de reis i jo era la nena més feliç de l'univers. Encara no tenia dos anys i anava amunt i avall amb la meva mitja llengua -era perfectament papissota- deixant-me malcriar pels quatre avis, els pares, els tiets i una pila de cosins i cosines.
Els reis m'havien dut algun ninot, això no ho recordo, però recordo, vívament, un delicat i especialíssim piano de fusta de color de rosa. Evidentment que no era cap gran piano, ni podem dir que tingués massa tecles, vuit o deu a tot estirar, però pel meu tamany era una meravella: una màquina de fer "clinc-clinc!".
Encara no havia gaudit de l'ocasió de fer el meu primer recital -en aquella època les joguines passaven més temps entre paper de seda que no pas ara- quan l'Alfedito (sense r), el fill dels veïns, que tenia tres o quatre anys més que jo, va venir a casa a veure que m'havien dut els reis. Tota orgullosa, el vaig agafar de la mà i el vaig dur fins al menjador perquè tingués l'honor de veure la meravella motiu dels meus sospirs i salts d'alegria.
- Vaya! que piano más birria! - digué amb menyspreu i, sense que tingués temps d'aturar-lo, -tampoc hagués pogut considerant que era un nen i d'un tamany considerable- començà a donar cops a les tecles.
El pianet, que havia estat fabricat per a destinatàries amb mans més febles i delicades, no va poder resistir l'envestida d'algú com l'Alfedito (sense r) i a la tercera embranzida el teclat s'enfonsà i la fusta s'esberlà.
Eren temps difícils per a les criatures aleshores, ja ho he comentat, i una joguina trencada no es reponia. O sigui que em vaig quedar sense pianet de color rosa i sense haver fet mai "clinc-clinc", ni una sola vegada. El clàssic "abusananos" havia destruït la meva joguina i una brillant carrera en el món de la música, d'això no en dubto gens.
Ara, de tant en tant, m'ensopego amb l'Alfedito (sense r), que passa corrent carrer amunt, intentant véncer el pas del temps. Té un córrer "tonto", com tot ell, en això no ha canviat. D'ençà que no papissotejo no hi he parlat mai més, tampoc no sabria que dir-li a part de recordar-li que em va trencar el pianet de color de rosa.
Només sé que, cada vegada que el veig, se'm remou quelcom per dins que em recorda que, malgrat pugui semblar que sóc bona gent, la veritat és que potser no en sóc tant.
30 comentaris:
Ja veig que el teu èxit de pianista te'l van estroncar de ben petita. :) És un fet imperdonable. :)Aquest "Alfedito" sense r té una sembalnça als interprets de "La naranja mecànica" , se li nota que no té bona peça al teler.
Un altre motiu pel qual es confirma la meva idea que això dels veïns acostuma a portar molt mal "rotllo".
Me cagun dena amb l'Alfedito!
Jo també en vaig tenir un de piano petit com aquest, no me'l van trencar però ara tampoc sóc una gran pianista. Ara, el meu cor de pianista no me'l va trencar ningú ;)
Però mira, ara tots estem parlant de l´impresentable Alfedito. El que no acabo d´entendre és com durant tots aquests anys (que en són uns quants i sense ofendre) t´hagis reprimit de cantar-li la canya...o és que potser amb les mirades ja n´hi ha prou.
Aquest Alfedito ja apuntava maneres.
Si tens la possibilitat, potser et quedes més tranquila si aconsegueixes posar-li uns litres d'evacuol a l'aigua o al menjar...
*Sànset*
Què injusta amb l'Alfedito! Un precursor de la Fura dels Baus o el Carles Santos davant teu i l'únic que li tens és rancúnia i menyspreu! Què injusta és la vida amb els avantguardistes!
és cert! hi ha coses que et marquen i una nena, que polida i bonica devies ser! AIXÒ NO SE LI FA!!!
però haig de dir que els nois a vegades som molt brutots, les meves germanes en van patir les conseqüències, pobres! les seves nines anaven a parar desmuntades, cames i braços penjats al "colmado", de joguina d'una d'elles :( em sap greu... jugàvem a vendre!
petons
El lògic seria que si et et va trencar el piano tu poguessis fer el mateix en el seu orga...
És clar que ets bona gent, sinó l'Alfedito aquest hauria patit la teva justa venjança (encara hi ets a temps...).
Els veïns de la nostra infantesa sempre són perillosos!! t'ho dic per experiència... el meu amic -veí no va dubtar en enfonsar-me a la piscina una bona estona... però jo li reocrdo cada dia, no ho oblido!!! per cert,també vaig tenir un piano com aquest, i pensant que als meus fills els hi faria la mateixa il.lusió que a mi, per reis li van portar un mini.piano de cua vermell, amb totes les tecls, sons.... i ni cas!!! ells tampoc seran pianistes, però per culpa del consumisme!!
Clídice, diuen que la venjança és un plat que se serveix fred, i veig que tu has esperat fins ara per deixar ben retratat a l'Alfedito, ben fet!
Jo tinc també un trauma d'infantesa: l'objecte era la pistola espacial Gyesa, i l'Alfedito es deia Dionisio. Qualsevol dia m'atreveixo, com tu, a pregonar als quatre vents la seua maldat intrínseca, haw, haw!
Hi ha coses que no s'obliden.
Clidice,
Jo és que no tinc gaire memòria... Dos anys dius que tenies? La veritat, jo li deixaria una pell de plàtan al terra, a aquest Alfedito sense r... Vols dir que no t'has venjat fins ara? Ets bona gent.
Petonàs!
SU
Vaig llegir que l'Elton John va tenir un trauma similar i mira com ha acabat!
El pianet de joguina m'ha fet pensar en la música de Pascal Comelade.
Qui sap si ell va tenir una Alfedita particular!
t'imagines que un dia contractes a un sicari per que li trenqui les cames i l'endemà, com per art de màgia, et despertes sabent tocar el piano?
Jo també en vaig tenir un de traume i d' "Alfedito" (sense erre), però només el vaig odiar fins que vaig veure com el seu propi pes, el culpable que em partís pel mig la meva primera bicicleta de dues rodes, fós causant de moltes de les seves desgràcies.
M'has fet recordar un moment vergonyós de la meva infantesa. Quan uns reis inconscients em van portar un equip complert de víking; inclosa una catxi-porra consistent en dues boles metàl·liques amb pues unides a un mànec per sengles cadenes. Preciosa, tujuru!
Vaig córrer a provar el meu nou armament sobre la testa de ma germana... Mai més vaig tornar a veure aquella "joguina".
Pensar que el ser o el no ser - en aquest cas una bona pianista- depèn d'un Alfedito qualsevol...És injust aquest món de mones, si.
I quan te'l trobes no et pots reprimir en donar-li cada vegada un clatellot com déu mana?? Aisssssss... Si és que ets massa bona! ;P
Increïble! Sóc d'Esparraguera i des que surts a la ràdio del poble parlant de blogs et segueixo!
Em sembla que vaig ser jo el protagonista de l'anècdota perquè recordo vagament això que expliques!
Perdona si et vaig traumar però no era la meva intenció, sempre vaig ser una mica pòtul!
A veure si em saludes pel carrer que no mossego!
Alfred
Relativitza, segur que l'Alfedito ha tingut una vida lamentable i que mai no ha acabat d'expiar l'estropici. A mi em fan pena aquests tipus. Si penses així veuràs com acabaràs per perdonar-lo.
Ostres!... ups!... estooo... ejem!... eeeeh... Alfred... que lo del clatallot anava en broma,eh company? ... ;P hahahah...
Salutacions! ;)
Ostres!! Pobre piano...segur que això no ho oblides...sort que li ha quedat un córrer 'tonto'!! :D
HAS PENSAT EN FER-LI LA TRABANQUETA? quan passi corrents pel teu carrer, o en decorar-li l'automobòbil?
Clídice, jo només venia a dir que demà passis per l'U.Q.V.
;)
Vaja vaja, si l'Alfedito (sense r) sabés que ha aixecat tantes passions! potser li alegraríem la seva vida tan avorrida :P
Ernesto ja ho veus, tot el meu futur professional destrossat per un poca-solta, si ej ke no semo ná ;P
MARTELL doncs si, ja ho diuen que val més un bon veí que una bona casa, tan si són els del costat, com els de l'altra banda de la ratlla ;P
marta me n'alegro, així podem presumir de ser pianistes "interiors", i què! oi? i si no fem recitals és perquè no volem, apa! :D
montserratqp ui si les mirades matessin, jo ja estaria empresonada a perpetuïtat :D no hi he parlat mai més, la veritat. Dec ser de conservar rancúnies o que van marxar del barri :P
Sànset això de l'evacuol no ho havia pensat ^^ però, és clar, no en tinc ocasió. Ja se m'acudirà alguna cosa, potser si coincidim en el geriàtric hihihihihi
Galderich ja tens raó ja, i no et pensis que no hi he reflexionat i tot. Potser la bronca que li va caure al susdit ens ha privat als mortals d'algun geni incomparable! ;P
Joan Calsapeu-Layret home, doncs si, què vols que et digui, era una nena polida i bonica i papissota, zi :) petons ;)
Anònim ehem! no és per menystenir la idea, però prefereixo estalviar-me'n la visió del seu ... d'això ... piano ;)
SM no et pensis, que a vegades em miro els bats de beisbol amb massa deler ^^
Criticartt als fills mai els fa gràcia res que ens hagués fet il·lusió a nosaltres. Encara bo que, de tant en tant, es despengen en què els agrada alguna pel·lícula que a tu també :) quina sort de poder-li refregar pels nassos al veí això ;P
LEBLANSKY ei! una pistola espacial gairebé són paraules majors! jo no en tindria prou en pregonar la seua maldat intrínseca, potser fins i tot li faria momos, ves que et dic! hihihihi
kweilan cal tenir memòria per a tot, pels Alfeditos (sense r), per la història, per ... bé, tu ja m'entens :)
SU no sé si sóc bona gent o massa mandrosa, a vegades m'ho pregunto :P perquè per a ser dolent s'ha de treballar molt i molt :D petonàs :)
Allau agh! em sembla que m'acaba de sortir una pansa :P jo les ulleres les trenco, però les duc discretes :)
Eulàlia òndia, és veritat. A veure si ara haurem descobert una branca de la psicologia? ^^
txernòbil brain hola! :) passa adreces i telèfons, si em garanteixes això contracto tota una banda, de passada em procuro saber tocar d'altres instruments ;)
Agnès S. ja ho veus, d'això teu se'n diu justícia poètica, i quan passa és la mar de xulo :D
Girbén doncs ben mirat, et devia anar com anell al dit el vestit de viking :) ara que vaja unes idees de bomber els reis eh! :P
Alberich oi? ja ho veus! podent estar donant voltes pel món fent recitals i, per mor d'un Alfedito (sense r) qualsevol, condemnada a fer balanços :( ;)
joanfer un clatellot? una massacre cometria, sobretot els dies que tinc les hormones pre-mes histèriques perdudes. Però mira, sóc poc constant i me n'oblido aviat :)
Galderich-Alfred passa al racó de pensar! ;P
Lluís Bosch si, penso que si, que ha tingut una vida plagada de desgràcies de les quals no se'n sap explicar l'origen, fins que algun dia el visitarà el fantasma dels pianets trencats i viatjarà al seu passat i ... vaja, ja se me'n va l'olla :)
Thera ni t'ho afigures com de "tonto" corre ;P mira, em sento pagada veient-lo hihihi
Francesc P. ui! fer coses de debò? més enllà d'imaginar-les? no sé pas si me'n sortiria, encara prendria mal jo, que em conec :)
U.Q.V. ai ai ai d'això, amb un pernil no ho deixaríeu córrer? ;) (la veritat és que m'acabo de fer pipí al damunt, glups)
Montserrat, el seu blog i el de la Matilde em fan boicot i desapareixen d'ells els meus comentaris!!!!
Missenyora la Comtessa i quin greu! però ara bé que ha sortit? no serà cosa del volcà? o dels àrbitres? que ja se sap, abans tot era culpa dels americans, però ara ens hem diversificat :)
seriosament, no sé pas que deu passar, a part que a blogger de tant en tant se li'n va l'olla :S
Publica un comentari a l'entrada